Pel meu amic Xarli Diego, l'home que tot ell és música.
Els orígens de la música s’han atribuït, des de l’antiguitat, al mateix
Llucifer. Es creu que va ser un coneixement que els néts de Caín van
adquirir directament dels dimonis. El seu descendent Lamec va engendrar
els creadors de quatre oficis demoníacs: els fabricants d’armes de ferro, els
pastors nòmades, les prostitutes i els músics. Per aquest motiu, originalment
la música era considerada una art màgica i d’encantament. No és d’estranyar,
doncs, que des de ben antic existeixin músiques considerades creació del
Diable. O fins i tot notes musicals: a l’Edat Mitjana era corrent fer
al·legories entre les sis notes aleshores existents i les sis formes morals de
vida, per la qual cosa és considerava que la primera nota, DO, aleshores
anomenada UT, corresponia a la «veu infernal i blasfemant».
Des del segle XIII fins ben bé el XVIII, hi va haver un dogma musical
absolutament prohibit en les melodies religioses. Es tracta d’un interval
melòdic format per dues notes separades per tres tons, l’harmonia FA–SI,
que resulta dura, estranya, difícil... El compositor català (no podia ser
d’altra manera) Francesc Cassú va homenatjar el Maligne amb una fantasia
per a cobla, titulada Aquelarre, en la que feia servir aquest tritò,
anomenat precisament «Diabolus in musica».
D’altra banda, el mite ha considerat la melodia del Diable per
excel·lència una seqüència de vuit notes probablement la més famosa de la
música clàssica: Dies Irae.
Utilitzada durant el Renaixement a les misses de rèquiem per descriure
l’arribada de l’Apocalipsi, nombrosos compositors noucentistes
l’han inclós en les seves obres demoníaques: Hector Berlioz a la Simfonia
Fantàstica, Camille Saint-Saëns a la Dansa Macabra i Franz
Liszt a diverses obres, entre elles la seva Totentanz.
Però el Diable no solament es vana de tenir peces de clàssica, sinó
també cançonetes més populars, com la que li canten alegrement al protagonista,
a la Visió de Tundal —un irlandès que es va passejar per l’infern l’any
1149, després de gairebé ser assassinat d’un cop de destral— els dimonis
encarregats d’anar a buscar la seva ànima:
«Cantem, cantem
a aquesta ànima mesquina
el cantar de la mort
que li devem,
car filla és de mort...».
El folklorista
català Joan Amades ens diu que era habitual que el Diable, en forma de
boc, cantés «amb veu molt ronca» durant els aquelarres, mentre que el
folklorista basc Julio Caro Baroja afirma que en realitat eren les bruixes,
les que li cantaven poemes obscens al Diable, després de fer-li un petó al cul.
Al famós tríptic
de Hieronymus Bosch, El Jardí de les delícies, es pot
veure un grup d’ànimes condemnades cantant amb cara d’espant en un cor dirigit
per un terrorífic dimoni habillat amb una túnica vermella i un turbant blanc,
que va seguint el compàs amb la llarga llengua, sobre la partitura escrita en
el cul d’un condemnat. Una mica més enllà, es desplega una autèntica orquestra
infernal, amb tota mena d’éssers demoníacs tocant tota mena d’instruments,
alguns convencionals, d’altres d’allò més estrambòtics, doncs segons la
tradició, els dimonis sovint inventen els seus propis instruments.
 |
| Els instruments infernals de «El jardí de les delícies». Hyeronimus Bosch. S. XV. |
Pel que fa als instruments convencionals, veiem quins solen ser els preferits de l’Infern.
· PERCUSSIÓ: Com que es considera que la música en
general és un dels atributs celestials, en contrast, a l’Infern regne el soroll
desordenat i la música de percussió. El franciscà Odoric de Pordenone, que va viatjar a la vall infernal l’any 1318
confirma que se sentien diversos instruments, i especialment timbals.
També es parla de panderetes i triangles.
· VENT: És l’altra gran família d’instruments
atribuïda als éssers infernals. En les iconografies es poden trobar
dimonis trompeters, simètrics als àngels homòlegs, o flautistes.
Al segle IV l’Església va considerar que aquest senzill instrument, directament
associat al déu Mercuri, era un símbol de la serp i el portaveu
del Diable, i que els moviments que efectuava el músic eren contorsions
incitades per ell. Però sens dubte, l’instrument de vent preferit pel Maligne
és el corn. El van sentir sonar, en la seva davallada a l’Infern, tant Dant
Alighieri com el nostre Pere Boter, que en el seu
escrit ens diu que «sentí grandíssim avalot i va veure un gran tropell de
dimonis de diverses figures i formes que venien amb grans alarits i alegres,
sonant corns i xeremies molt diferents dels d’aquest món.»
· CORDA: Tot i que en el folklore de molts països el violí
és per excel·lència l’instrument del Diable, a Catalunya no és tan habitual. En
canvi, sembla que li agrada força la rota, o viola de roda,
encara que no sigui ell qui la toqui. En el quadre de Bosch, enmig de
l’orquestra infernal, un condemnat fa girar la maneta d’una gran rota
vertical, dins la qual una altra ànima fa sonar un triangle amb una
vareta. Per la seva banda, a Lo Somni, de Bernat Metge, el
condemnat Orfeu explica com va ser gràcies a la rota —un instrument
semblant a la lira, amb el qual turmenta el comte de Barcelona Joan I—
que va aconseguir arribar fins a la seva esposa Eurídice: «i sonant
la rota, la qual m’havia donada Mercuri, fui tan graciós a Cèrbero,
porter d’infern, que les dites portes me foren aleshores obertes».
D’altra banda, la
tradició popular considerava que existien músiques per invocar el Diable i
d’altres que, per contra, el feien fugir. Entre les primeres, es parla de
tonades en les que figurin grups de notes repetides com les que coneixien els flabiolaires
i violinistes del Pirineu empordanès.
Si el que es vol
és fer fugir el Diable, el que cal és cantar cançons relacionades amb danses
populars, doncs es considera que les melodies que regulen la mètrica i els
moviments del ball li resulten ingrates al Rei de l’Infern. Per això les tribus
primitives solien realitzar danses màgiques encaminades a atreure els genis
bons i espantar els malignes. A més, hi ha instruments que es considera que són
encara més eficaços per a fer-los fugir. Segons la Bíblia, el rei David
allunyava els éssers malignes que de tant en tant endimoniaven el seu
predecessor, el rei Saül, fent sonar la cítara. Els pastors
catalans es feien passar la por tocant el flabiol i la samsònia. Quan viatjava, la gent de pagès solia portar petits
instruments de percussió que feien sonar en passar per boscos i despoblats, on
podien ser atacats per mals esperits. A l’Edat Mitjana era habitual dur raïms
de campanetes fetes amb peülles de porc, amb un osset per batall, i més
endavant es van posar de moda els sonalls o zing-zings, que produïen un
so desplaent i eixordador.
De la
mateixa manera, per allunyar els dimonis dels sembrats es feien sonar
instruments de percussió (la qual cosa no deixa de ser estranya,
si tenim en compte el que hem dit abans sobre les preferències dels dimonis i
el fet que els balls de diables del nostre país s’executen exclusivament
al so de timbals).
El Diable és,
doncs, un gran amant de la música. Des del deliciós so del violí per a oïdes
cultivades, fins el groller terrabastall de la música Heavy per a oïdes
gruixudes, sembla ser que n’és un gran patrocinador.
Ja al segle XIX
alguns músics van compondre peces relacionades amb ell: la Simfonia Fantàstica, que ja he
anomenat; la Nit de
Walpurgis, de Felix Mendelssohn, o les diverses obres de l’hongarès Franz
Liszt: El vals de Mefistòfil, La Simfonía de Faust, La Simfonía de
Dant... Un d’ells fins i tot va declarar que havia pactat amb el Diable per
tal que el consagrés com el millor violista de tots els temps: l’italià Niccolò Paganini, el virtuosisme del qual es
va atribuir al fet de ser una encarnació del propi Maligne. En realitat, la
seva llegenda estava basada en la del també italià Giuseppe Tartini, del segle anterior, el qual
va somniar que el Diable feia un concert de violí, tocant una peça d’una gran
bellesa, en un estil fins aleshores desconegut. En despertar-se, va transcriure
ràpidament els trets principals de la tonada, la famosa sonata Il trillo
del diavolo.
La primera associació diabòlica que s’estableix en la música
contemporània és la de Robert Johnston, el cantant de blues del
que es deia que havia venut l’ànima per obtenir la seva extraordinària
habilitat amb la guitarra.
Amb l’arribada del Rock and Roll, la música popular s’omplirà
d’elements específicament transgressors i satànics que resultaran molt
atractius per a determinats públics juvenils. I més encara quan es produeixi
l’esclat de la brutal variant d’aquesta música, el Heavy Metal (Metall
Pesat), a finals dels anys seixanta, amb el grup anglès Led Zeppelin, del que es va afirmar que havia
obtingut el seu èxit gràcies a un pacte demoníac. És clar que aquest estigma ja
el duia el grup The Rolling Stones,
que van utilitzar la llegenda negra per enfortir la seva popularitat. El títol
d’un dels seus LP’s els va fer guanyar l’àlias de Les seves satàniques
majestats; i un dels seus temes, Sympathy for
the Devil (Simpatia pel Diable) va tenir
l’emblemàtic i trist privilegi de precedir el sangonós Festival d’Altamont,
a Califòrnia, l’any 1969.
Però quan realment
esclata la qualitat subversiva i turbulenta del satanisme musical és a
principis dels anys 80, amb el Hip hop, l’Acid House, el Punk
i les diverses variants del Heavy: Black Metal, Death
Metal, Thrash Metal, Doom Metal, Nu Metal...
Alguns dels membres
d’aquests grups, com Alice Cooper, Marilyn Manson o Black
Sabbath s’han declarat obertament seguidors de sectes satàniques tan
prestigioses com L’Església de Satan. Ho fan palès fins i tot dalt dels
escenaris: Alice Cooper hi oficiava misses negres, omplint l’espai de
serps, monstres, ninots i dents que ballaven; i Marilyn Manson sacrifica
gallines davant del públic. Les actuacions de Black Sabath s’han arribat
a prohibir en algunes ciutats nord-americanes perquè deixaven el recinte fet
una porqueria, amb rates, ratpenats, gats i animals en descomposició, les
vísceres dels quals llençaven provocativament al públic.
El rock satànic
es caracteritza d’entrada per la utilització immoderada del volum d’emissió,
sons forts i estridents, la vibració dels quals no està gaire lluny de les que
es feien servir en els tradicionals «rentats de cervell», i que
magnifiquen però també sovint desfiguren les lletres de les cançons. Unes
lletres que enalteixen la blasfèmia, l’agressivitat, la violència, l’homicidi,
el feixisme, el racisme, el suïcidi, el masclisme, les perversions sexuals, el
consum de drogues, la profanació de cementiris, la morbositat, la necrofília («M’encanten els morts just abans que
es quedin freds», deia
Alice Cooper a Dead Babies
(Nens morts)... I, és clar, els pactes amb
el Diable. Només cal llegir els noms d’alguns grups per adonar-se’n: Satán,
Satan Jocker, Black Sabbath, Los ángeles del infierno, Judas
Priest... I els títols d’alguns dels seus temes:
- Sabbath Bloody Sabbath (Sàbat sangonós Sàbat), Heaven and Hell (Cel i infern), Devil and Daughter (Diable i germana), de Black Sabbath.
- Antichrist Superstar, de Marilyn Manson.
- Satánico plan, Los rockeros van al infierno, de Baron Rojo.
- Vete al infierno, Lucifer, de Rigor Mortis.
- Reencarnación, Al lado del Diablo, No hay piedad para los condenados, de Satán.
Vet aquí un exemple
—dels més innocentets— de The Number of the Beast (El número
de la Bèstia), d’Iron Maiden:
«Torxes enceses i cants sagrats.
En la nit les flames, ardor lluent.
El ritual havia començat,
L’obra de Satan està feta,
666, el número de la Bèstia.»
El missatge del
rock satànic és ben explícit: si vosaltres teniu l’ordre, el treball, la
família i l’Església, nosaltres tenim el Diable. Ja ho deia Michael Jackson
a Beat it: «Satan, parla a tothom del teu culte, parla a tothom del
teu culte.» Com a mínim aquesta és una frase intel·ligible que se sent
entremig de la cançó. Una altra cosa ben diferent són els suposats missatges subliminars, amb continguts de subversió
satànica, que es diu que hi ha gravats en algunes peces, bé en cadències molt
més lentes que la resta de la gravació, o que es poden entendre posant la cinta del cassette al revés. Led
Zeppelin diu, a Stairway to Heaven (Escala al Cel): «Escolta’l al revés, sent com sonen les paraules»; i si feu el que us proposen es veu
que sentireu:
«Vull anar al regne, vull anar a
l’infern,
a l’oest de la terra plana,
canto perquè visc amb Satan.
Déu m’ha abandonat, no hi ha
escapatòria.
Canto al meu dolç Satan;
tot el poder és del meu Satan;
ell ens donarà el 666.
Heu de viure per a Satan.»
A Snowblind, de STYX, sentireu: «Mostra’t,
Satanàs, manifesta’t en les nostres veus». I a Congratulations, de Pink Floyd, es pot escoltar: «Acabes
de descobrir el missatge secret del Diable; comunica’t amb el vell.»
Hi ha qui afirma que això no és altra cosa que una llegenda urbana;
però, en qualsevol cas, els estudis científics seriosos relativitzen l’efecte
dels missatges subliminars i les paraules gravades al revés perquè
consideren que no tenen influència sobre la psique, ni tan sols sobre el
subconscient, en no ser intel·ligibles. L’escàndol i el judici de l’any 1990
contra el grup Judas Priest per
incitar al suïcidi a un jove tampoc no és l’habitual. I, com diuen els
estudiosos, ningú no se suïcida ni entra a mata-degolla, disparant contra
innocents alumnes d’una High School, únicament per escoltar
lletres provocadores; els qui ho fan són persones ja predisposades que ho
utilitzen com a incentiu.
L’estètica canalla dels grups musicals satanistes també és digne de
tenir em compte. Per exemple, les cobertes dels àlbums desborden de símbols
diabòlics, sacrílegs, tètrics. Curiosament una de les més antigues —i
subliminars— és la d’un grup dels menys diabòlics que us podeu imaginar: Sergeant's Pepper Lonely Hearts Club Band, de The
Beatles, on podeu trobar, enmig del collage d’imatges, un retrat del
satanista Aleister Crowley. A la
portada de Diabólica, del grup
espanyol Los ángeles del infierno, es pot veure Lilith al damunt d’una gran serp. Les cobertes d’Iron
Maden són famoses per les seves terribles bèsties i els seus versos de
l’Apocalipsi. I a la de Reflections, el líder de Black Sabbath, Ozzy Ousborne, ens etziba: «I tu,
home boig, que tens aquest LP a les mans, has de saber que amb això has venut
la teva ànima, ja que aviat seràs atrapat per aquest ritme infernal i per la
força diabòlica d’aquesta música.»
També l’aspecte dels integrants del grups és representativa del tema:
armilles negres sobre el tors nu, cadenes, tatuatges, piercings, grenyes,
maquillatge grotesc... D’aquí han sortit les estètiques «gòtica» i «sinistre»,
que barregen elements tètrics de tota mena: roba de cuir, vestits victorians
per les noies, negres, morats, vermell sang; mitges estripades, botes amb
plataforma, piercings, crucifixos, arracades amb el cap del mascle cabró o de
vampirs, maquillatges contrastats, amb els ulls envoltats d’ombres fosques...
Les anàlisis sobre el fenomen arriben a conclusions ben variades. Hi ha
estudiosos que sostenen que el rock satànic és un muntatge concebut
acuradament pels líders de la Gran Conspiració Satànica, atès que aquest
tipus de música penetra en la consciència de la joventut d’una manera profunda
i molt perniciosa, pervertint-la, contrarestant els valors de la societat i
generant un enfrontament entre generacions. En definitiva, demonitzant-la. El
cert és que, més enllà del satanisme d’alguns grups nòrdics, alemanys, noruecs,
suecs, veritablement agressius i perillosos, amb espectacles esgarrifosos i
música de molt diversa qualitat, ens trobem davant d’un satanisme una mica
circenc, d’aparador, kitch. Uns espectacles promoguts per les productores
discogràfiques amb evident filosofia de Show businnes, com la Warner,
que es limiten a omplir les butxaques dels seus representats.
A Catalunya, malgrat ser la terra del Diable, el fenomen musical satànic
ha tingut poca transcendència. El més semblant que tenim relacionat amb ell és
una cabra —i encara feta sopa!—: Sopa de cabra,
que canta coses descafeïnadament infernals, com aquestes paraules que, a L’Empordà, posa en boca del pobre Siset de Lluís
Llach:
«Somriu i diu que no té pressa
ningú m’espera allà a dalt,
i anar a l’infern no m’interessa,
és molt més bonic l’Empordà.»
A la Catalunya francesa hi ha un altre exemple en la discografia de Pascal Comelade (anomenat popularment «El
dimoni del Canigó»): Compassió pel Dimoni.
Diu la llegenda...
El dia de la festa
major, els veïns d’Anglès volien
fer un ball, però es van trobar que s’havien despertat tard i que no hi havia
manera de trobar cobla. Un jove molt decidit va dir que sortiria a buscar-la,
ni que hagués d’anar a l’Infern.
Feia poca estona
que caminava, quan es va topar amb tres músics carregats amb instruments. De
seguida els va fer anar cap al poble, i allà van estar-se tota la tarda, vinga
de tocar sardanes. Aleshores la gent els va demanar que toquessin el contrapàs,
i els músics s’hi van posar. Però quan van arribar al punt de la cançó que
explica com van escopir al rostre de Crist, es van encallar i van haver
de tornar al principi.
I cada vegada que
arribaven a la mateixa estrofa, es tornaven a encallar.
Els vilatans van
començar a enfadar-se, i es van acostar a l’escenari per tal d’indicar-los la
part de la tonada que no sabien atacar. Aleshores van descobrir que els músics
tenien els peus forcats, com de boc, i una llarga cua que els penjava
pel darrere. De seguida van comprendre que se les havien amb dimonis, i van
començar a tirar-los tot el que trobaven a mà.
Els tres dimonis
van sortir cames ajudeu-me, però amb l’atabalament no aconseguien trobar la
sortida del poble. La gent d’Anglès, espantada en veure que per molt que
els empaitaven no els podien fer fugir, van anar a veure el rector de la parròquia
i li van explicar el que passava. El rector els va aconsellar que
s’encomanessin a la Mare de Déu del Remei. I tan aviat com tothom va
començar a resar, es va sentir un tro espantós i els músics van desaparèixer en
mig d’un espès fumerol.
Aquest és el motiu
del refrany que diu «A Anglès, el
Diable hi és».
