El Diable ha donat sempre molt de joc a les
representacions teatrals. El cristianisme el va fer imprescindible per als
misteris i els autos sacramentals.
Però el personatge —que gairebé sempre fa un paper còmic o ridícul, i acaba
bastonejat o fugint amb la cua entre cames— no només està present a les obres
religioses. Al llarg de la història del teatre se l’ha vist pujar a l’escenari,
fins els nostres dies, en tota mena d’arguments. Manuel Folch i Torres, germà de l’autor més representat en
matèria de Pastorets, i també autor teatral, té fins a quatre obres
costumistes relacionades amb el personatge: Un dimoni ruc, Historia de una vella
que va engatusar al dimoni, El diable a l’església i La presa del dimoni. I a les acaballes del segle XX, a la Fira del Teatre al Carrer, a Tàrrega,
el grup Comediants va posar en
escena el que probablement sigui el més recordat dels seus espectacles: Dimonis.
La peça més antiga del teatre català en la que
tenen especial protagonisme el Rei dels Inferns i tota la seva cort és el Misteri de l’Assumpció de Madona Santa Maria
o Drama Assumpcionista. Se sap que ja era representat al segle VIII,
tot i que els textos més antics que es conserven són del XIV. El de Tarragona
està documentat l’any 1388, i per la mateixa època també es representava el
conegut popularment com Misteri de la Selva del Camp en aquesta població tarragonina. Ambdues dramatitzacions
han estat recuperades i tornades anualment als escenaris el dia 15 d’agost,
festivitat de l’Assumpció de la Mare de Déu.
La trama, cantada i recitada, és molt senzilla:
estant la Verge Maria a les portes de la mort, el rabí jueu es
plany de la predicació d’aquesta entre la seva gent, i convoca un consell que
determina cremar el seu cos tan aviat com fineixi. La Verge demana al seu fill
que la porti al Paradís, estalviant-li la visita dels dimonis en el
moment de la mort. Aleshores, Jesús li envia un àngel que li lliura una
palma sagrada i li promet complir el seu desig. Per la seva banda, a l’«Infern Gran» Llucifer encoratja
els seus dimonis perquè vagin a temptar la Verge. Lògicament, la palma sagrada
fa fugir Mascaró, l’únic d’ells que hi gosa anar. L’obra acaba amb la conversió pública del rabí al
cristianisme i l’ascensió al Cel i coronació de Madona Santa Maria.
 |
| El Diable del Misteri de l'Assumpció. Foto: Misteri de la Selva. |
Diuen els versos...
«LLUCIFER:
Ho sents, diable
Astarot?
No siguis sempre tan
arlot.
A la mare vés de
Jesucrist,
que amb dol em fa viure
i trist;
mira si la podràs haver
i metre-la en mon
poder.
ASTAROT:
A tu responc ara
mateix,
vingut m’és gran tremolament
com et dic jo per
veritat,
aqueixa té gran
santedat;
pel que et dic no hi
goso anar,
ni la podria derrocar.
LLUCIFER:
Els meus vassalls, a
vós ho dic:
bateu-me aquest enemic
que no vol fer ma
voluntat,
a la cara m’ha
contrastat.
Escolta diable, tu,
Barit,
que entre els altres
ets ardit,
fes tu això que don
Astarot
no sap tractar, ni
fer-ho pot.
BARIT:
Et dic, senyor, no sóc
ardit,
ni sabré fer això que
m’has dit;
per què fer això que et
plau de mi,
que ja no em partiré
d’aquí.
LLUCIFER :
Lleveu-me de davant don
Barit,
que no val el peu de
cabrit,
meteu-lo dins de
mantenent!
Doneu-li pena i
turment!
Escolta tu, don Beemot:
et prego que no siguis
mamot,
i, si vols ésser mon
amic,
fes això que no pot don
Barit.
BEEMOT:
Senyor, breument et
parlaré
que ja d’això res no en
faré.
LLUCIFER:
Oh, las! Bé em tinc per
deshonrat
d’aquest que així ha
parlat!
Meteu-lo en el foc
ardent
on hi hagi sofre molt
pudent.
Mascaron, diable més
cert,
entre els altres bé
expert:
ves-te’n envers eixa
Maria
que deu eixir d’aquesta
vida,
i tu pensa-la de
temptar;
i si la pots
enderrocar,
tan aviat aquí tu la
portes
i tancarem aviat la
porta.
Perquè t’ho dic, don
Mascaron,
des d’ara dels ulls
treu-te la son;
i aparella ton forroll,
de tot quant es pren
escorcoll.
MASCARON:
Abans de temps em grato
el cap;
paor em fa que no
m’escap.
Emperò, jo ho assajaré;
Mes em penso que mal hi
aniré.
...
Fugim, fugim, que mal
hi sóc anat!»
(Anònim: Misteri
de l’Assumpció de Madona Santa Maria)
