L'HORA DELS ADÉUS

  Doncs sí, estimats llegidors, ha arribat l’hora dels adéus.

  Durant un any, he estat penjant posts en aquest bloc per animar-vos a conèixer el meu llibre «El Diable és català».

  Però res no és etern, i ara sento que em roba molt de temps seguir-ho fent. Temps que voldria dedicar a la meva nova novel·la (que, per cert, no té res a veure amb diables ni fantasmes). O sigui que us deixo, amics, el bloc com a penyora amb un darrer text de comiat: un magnífic poema d’Àngel Guimerà que segur que no us serà indiferent.

  Fins sempre! 

No envejo al Senyor l'infinit que l’envolta:

també mon imperi és etern.
Lo cel que té als peus de ma casa és la volta;
més llum que no el sol té l'infern.

Los segles són rocs amb què vol soterrar-me:

sa mà no m'encerta ni un cop:

los rocs fan un munt; sobre d’ells al alçar-me

superb me n'hi ric més a prop.

Davant de sos ulls l'estelada fulgura

i tot en lo món reverdeix;

per res agrair fent enllà sa hermosura,

m'he fet tal com só jo mateix.

Folgant en lo cel amb los àngels un dia

curiós sa garlanda em cenyí;

i a un mar al mirar'm, tant mon ull s'encenia,

que el mar ressecat s’extingí.

Ser rei en lo cel vaig somniar,

i mos passos muntaren al lloc cobdiciat;

i els móns en l'espai se creuaren de braços

seguint amb los ulls lo combat.

Vencé; i a sos peus bramulant de feresa

un pany de sa roba estrenyí;

mes quan m’estimbà des de tanta grandesa

mon braç era fort, i ell seguí.

Betlem, tu l'has vist en les ombres al caure

ja al nàixer amb por de les lleis;

an ell sols, tenint quatre palles per jaure,

a mi sobre el trono dels reis.

Un dia entre llors mos esclaus lo dugueren;

mes jo vaig sortir-los al pas:

—Trieu entre els dos— I a una veu respongueren:

—Primer que Jesús, Barrabàs.

Al cel va tornar, i en ses ires m'aboca

los llamps que jo escampo en lo món;

i en tant de la terra pels llavis de roca

li escupo entre càntics al front.

Bé prou que en lo món se li aixequen posades:

dels homes supèrbia i no més!

Jo sóc en los vidres i pedres tallades;

fins sobre els altars: ell en res.

Si baixa altre cop de son trono d'estrelles

lo món lo veurà com l'ha vist;

que els sants fins diran en les altes capelles;

—Que mori, que aquest no és el Crist!

Mes l'hora vindrà que la terra mudable

fins donga a l’oblit lo nom meu.

Què em fa! Quan la terra s'oblidi del Diable…

serà que s'oblida de Déu!

(Àngel Guimerà: Cant del Diable).

Asmodeu de Rènnas el Castèl.

ARS MORIENDI

  Un dels terrors medievals més freqüents era el de «morir de mala mort», és a dir, morir de sobte, sense temps per encomanar-se a Déu, confessar-se i reconciliar-se de tots els mals actes realitzats durant la vida. Conscient d’això, el 1452 el bisbe de Fermo, Domenico Capranica, va publicar un llibre destinat a preparar els agonitzants per a una bona mort. L’Ars Moriendi (que significa ni més ni menys que «Art de ben morir») es va convertir ràpidament en un best-seller, amb un bon grapat d’imitadors i d’edicions que el van divulgar per tot Europa i van arribar, és clar, a Catalunya. Els texts, destinats a orientar i auxiliar espiritualment el moribund en el trànsit final, van acompanyats d’il·lustracions, molt similars en totes les edicions, que representen les darrers temptacions del Diable abans de l’anomenat Judici Particular, és a dir, el primer judici emès sobre l’ésser humà, en el moment de la seva mort (recordem que el segon serà l’anomenat Judici Universal o Judici Final, del que vam parlar en el post anterior).

Ars Moriendi provençal. S. XV

  Cada il·lustració de l’Ars Moriendi, semblant a les dels còmics actuals, consta de dos gravats. En el primer, temptatio diaboli (temptació dels diables), s’escenifiquen els intents dels dimonis per fer defallir la voluntat de redempció del moribund. La segona, inspiratio angeli (inspiració angèlica), mostra la resistència d’aquell, ajudat pels àngels i els sants, i la fugida dels dimonis impotents.

  Vet aquí les cinc temptacions i inspiracions:

1) TEMPTACIÓ EN LA FE: el Diable mira de fer trontollar la fe del moribund, negant l’existència de l’Infern. Un àngel el consola mostrant-li els éssers divins.

2) TEMPTACIÓ EN LA DESESPERACIÓ: El Diable intenta fer creure a l’agonitzant que està condemnat de manera irremissible. Un àngel li assenyala diversos exemples del perdó diví: Sant Pere, Sant Pau, Maria Magdalena, el bon lladre...

3) TEMPTACIÓ EN LA IMPACIÈNCIA: el Diable tracta de convèncer el moribund que a ningú li importa la seva mort. L’àngel corresponent mostra a Crist amb les nafres de les mans i a diversos màrtirs.

4) TEMPTACIÓ EN LA SUPÈRBIA: el Diable intenta, per tots els mitjans, fer-li creure al malalt que ja està salvat. Dos àngels li recomanen que sigui humil i pacient com Sant Antoni.

5) TEMPTACIÓ EN L’AVARÍCIA: El Diable li fa sentir pena a l’agonitzant per deixar enrere els seus béns materials. A la inspiració contra l’avarícia, es veu a Crist, imatge de la pobresa, clavat a la creu.

  La darrera xilografia representa la Bona Mort: Crist crucificat, envoltat de sants, i quatre àngels que s’emporten l’ànima del moribund, victoriosa rera el combat. Als peus del llit, mitja dotzena de dimonis s’exclamen fent gests d’impotència.

L'APOCALIPSI A LA CATALANA

  L’arribada de la fi del món estarà precedida per un grapat de profecies apocalíptiques. Tota la baixa Edat Mitjana va patir aquesta moda; i de tot el món occidental —no podia ser d’altra manera— el lloc on més n’hi va haver va ser... als Països Catalans!

  Els intel·lectuals de diverses èpoques es van dedicar a escriure les seves pròpies versions escatològiques. La majoria d’elles amb la paraula Anticrist al títol. A cavall dels segles XIII i XIV, trobem el franciscà barceloní Ponç Carbonell, els mallorquins Joan Ballester i Anselm Turmeda, el valencià Bernat Oliver i els provençals Pèire Olieu i Joan de Ròcatalhada. Al segle XVI, el barceloní Onofre Manescal, i Joan Alemany, que a la seva obra De la venguda de Anticrist, situa algunes escenes apocalíptiques a la península, identificant el personatge amb l’Islam: «tan aviat com l’Anticrist sabrà que l’Encubert serà partit de Jerusalem i tornat a Espanya, vindrà rabiant molt prestament per destruir».

  Però sens dubte els quatre genets de l’Apocalipsi als Països Catalans són Llull, Vilanova, Eiximenis i Ferrer.

  Rigorosament contemporanis, el mallorquí Ramon Llull i el català Arnau de Vilanova van ser perseguits per la Inquisició, no solament per les seves teories escatològiques, sinó també perquè se’ls va tenir per nigromàntics. Considerat el millor metge cristià del seu temps, Vilanova va rebre la confiança de Pere II de Catalunya, El Gran, i de diversos papes de Roma. Les activitats profètiques les va iniciar a París, al 1299, amb la seva obra: De la consumació dels segles. Poc després de la seva mort, al 1312, es promulgà a Tarragona una sentència que condemnava per herètiques una quinzena de les seves obres. I trenta sis anys més tard, eren cremades per la Inquisició a l’escalinata de la catedral de Girona.

"El judici final". Jan Van Eyck

  Per la seva banda, Ramon Llull es mostra contrari a profetitzar el moment en que es produirà la fi del món, però redacta diversos escrits, el més significatiu el Libre qui és contra Anticrist que, com el seu nom indica, no és un tractat sobre l’Anticrist, sinó contra ell.

  Gairebé un segle més tard prendran el relleu de les teories apocalíptiques el gironí Francesc Eiximenis, amb el seu Llibre dels àngels i, sobretot, sant Vicent Ferrer, que durant dècades es dedicarà a aterrir els pobres cristians de tot Europa amb els seus sermons que li van valer el sobrenom d’Àngel apocalíptic. Aquest curiós personatge, que amb les seves actuacions va marcar tota una època de la història de Catalunya, declarava que tenia una relació molt estreta amb els fets no només escatològics sinó també directament diabòlics. Incansable lluitador contra bruixes i fetillers, proposava mètodes expeditius als governadors, com ara rostir-los a la brasa. No és d’estranyar, doncs, que el Diable la hi tingués jurada. Disfressats d’eremites, i acusant-lo de traïdor i de pesseter, un grapat de dimonis perseguien incansablement el sant: «van entrar a Lleida i Barcelona i a Tarragona, on dos foren capturats per l’arquebisbe, i quan van anar a treure’ls no van trobar més que les cadenes». En el seu moment, el dominicà valencià es va vanar del seu poder per mantenir els dimonis tres llegües lluny del castell de Casp —m’imagino que es referia als ambaixadors catalans que per tots els mitjans intentaven arribar-hi per aturar el Compromís de Casp, on la seva actuació va ser realment... diabòlica! La insistència de Ferrer de posar al capdavant de la corona catalanoaragonesa el candidat val·lisoletà Ferran d’Antequera sí que va ser una veritable apocalipsi per als catalans! I ell, l’Anticrist que precedia el principi de la fi del nostre món!

  Com era d’esperar, la gent del poble aviat es va fer seves les profecies, fins el punt que cada poble i ciutat de Catalunya ha imaginat els seus propis signes apocalíptics. A Ripoll estan convençuts que una nuvolada intensament negra cobrirà el sol, la Terra s’esquerdarà i de dins en sortiran cavalls voladors en flames, cavalcats per gegants que, amb teies a les mans, aniran calant foc arreu. Fins i tot l’aigua, cremarà. A Llofriu creuen que les cavalcadures seran peixos que sortiran a flor d’aigua i ocells del cel que carretejaran gent amunt i avall. I a Vic profetitzen que les dones es convertiran en homes amb bigoti i set pams de barba que, enfurismades, provocaran una guerra en la que morirà tothom, mentre la Terra cremarà pels quatre costats. Finalment, a Barcelona creuen que, quan s’acosti el moment, li caurà la trompa a l’elefant representat en una gàrgola de la catedral.

             

  Però la tradició no es va extingir amb l’Edat Mitjana: mig mil·leni més tard, el cantautor Jaume Sisa, a la cançó La catedral, recupera les simbologies apocalíptiques dels nostres avantpassats:

            «Les campanes toquen soles dalt el campanar,

            quan els sàtirs i les nimfes embriagades,

            ballen junts a la gran nau.

            Una legió de mals esperits, dimonis vells i borinots,

            desfilen davant del Rei d'Ors del País Mort,

            i un núvol plora formigues i moscallons.» 

Diu la llegenda...

  Segons la gent del Bages, la fi del món es detectarà a les roques de Súria.

  Al barri de Cal Trist, just a sota del cementiri i tocant al riu Cardener, hi ha un tall de roques on es veuen unes vetes convergents, en cercle, que semblen indicar una mena d’eix de simetria que no és altra, segons la veu popular, que el centre del món, el qual s’hauria desplegat a partir d’elles. D’aquí la dita popular: «Súria, al mig del món». La tradició també explica que les dues pedres encarades són indicatives de la fi dels temps: quan s’ajuntin, voldrà dir que el món es a punt d’acabar-se.

  Aquesta llegenda s’explica també de dues roques que hi ha al capdamunt d’un cim proper a Avinyonet del Penedès.

L'APOCALIPSI

  Com explicava en el post anterior, sabem que mil anys després de la vinguda de l’Anticrist esdevindrà l’Apocalipsi.

 Aquesta llegenda s’inicia en base als escrits d’un dels quatre evangelistes, precisament els que porten per títol Apocalipsi de Sant Joan, la darrera escriptura del Nou Testament. Tot i que els textos han estat interpretats com esdeveniments que tindran lloc en el futur, avui sembla bastant evident que el que va fer l’evangelista va ser descriure una situació político-religiosa molt propera al seu temps. El Messies, el qui havia vingut entre els homes a portar la paraula de Déu, era perseguit de manera insistent per un drac de set caps, és a dir: Satanàs. Com que Jesús s’havia posat fora del seu abast, el drac es va dedicar a perseguir l’Església. I per a fer-ho, va recórrer a la Bèstia del Mar: l’Imperi Romà.

  Però anem a veure quin és l’apassionant trama d’aquest Apocalipsi en relació amb el tema que ens interessa: el Diable.

  Els mals de la humanitat començaran amb l’obertura dels set segells que hi ha en un misteriós llibre que Déu posseeix. El pitjor és, òbviament, el setè segell: set àngels són proveïts de set trompetes perquè les toquin; a cada toc, es produeixen grans desastres sobre la Terra i sobre la humanitat. I els pitjors d’aquests desastres són els tres darrers. Quan el cinquè àngel toca la trompeta, un estel cau del Cel a la Terra i l’àngel obre l’Infern, «van sortir llagostes sobre la terra, i se’ls va donar un poder com el que tenen els escorpins de la terra. Se’ls va dir que no fessin mal a l’herba de la terra, ni a res verd, ni a cap arbre; només als homes que no portessin al front el segell de Déu. Se’ls va concedir no matar-los, sinó torturar-los per cinc mesos».

  Quan el sisè àngel toca la trompeta, queda exterminada una tercera part de la humanitat.

  Quan és el setè, el qui la toca, se senten grans veus al Cel que comuniquen (als qui encara queden vius) que l’imperi del món ha passat de les mans del Diable —el Príncep d’aquest món— a les del Creador, que regnarà pels segles dels segles. 

  Però, és clar, el Diable no està disposat a cedir tan fàcilment la plaça i ve en bona companyia, decidit a moure brega. En la complicadíssima visió de sant Joan no hi ha només un dolent, sinó tres, que sovint es confonen entre ells: el Drac (o la Serp Antiga), que no és altra que Satanàs, l’Anticrist, al que ja coneixem del post anterior, i la Bèstia, que és la representació del poder polític, aquell Imperi Romà que portava la guerra per tot el món conegut.

  L’exorcista José Antonio Fortea reconeix que en alguns versicles hi ha una certa identificació entre la figura de la Bèstia i la de l’Anticrist, però això és degut a que aquest darrer és el cap i conductor de la Bèstia. Diu sant Joan: «i vaig veure sorgir del mar una Bèstia que tenia deu banyes i set caps, i a les seves banyes deu diademes, i als seus caps noms blasfems. La Bèstia que vaig veure se semblava a una pantera, les seves potes eren com d’ós, i la seva boca com de lleó: i el Drac li va donar el seu poder i el seu tron i gran autoritat».

  La meravellosa Bèstia de l’Apocalipsi va ser representada pels artistes medievals de maneres molt diferents, però especialment com una gran serp nuada sobre ella mateixa que es ramifica en set caps banyuts. La Bèstia del Beatus de la Seu d’Urgell fa pensar en un simpàtic lleó somrient, amb dues banyes verdes al cap. I la del Beatus de Girona, realitzat pel prevere Emeteri i la monja miniaturista Ende al segle X, sembla de còmic: te el cos com de cavall, de color blau; del coll li sorgeixen sis caparrons que semblen de be degollat, i al capdamunt un altre cap vermellós, somrient, tot coronat d’una desena de rastes erectes que fan més riure que por.

La Bèstia i el Drac del Beatus de Girona,
s. X. Emeteri i Ende.

  El segon acte del drama apocalíptic comença amb els set àngels abocant el contingut de set copes d’or sobre la Terra. Cada copa, «plena de l’ira de Déu», conté un desastre o una plaga; i sang, molta sang escolant-se per tot arreu. La destrucció que provoquen les set copes és molt pitjor que la que havien provocat les trompetes, perquè aquelles només afectaven a una tercera part de la humanitat, mentre que aquestes acaben destruint la Terra sencera, gairebé com si es tractés d’una explosió nuclear que anihilés completament qualsevol tipus de vida.

  El Diable no triga en reaccionar: «i vaig veure que de la boca del Drac, de la boca de la Bèstia i de la boca del Fals profeta sortien tres esperits immunds com granotes. Són esperits de dimonis, que realitzen senyals i van a buscar els reis de tot el món per convocar-los a la gran batalla del Gran Dia del Déu Totpoderós». La convocatòria té lloc al mont Harmagedon, situat prop del mont Carmel (el d’allà, no el de Barcelona!).

  Si el Diable no pensava estar-se quiet, tampoc Jesucrist, és clar! Al principi del tercer acte el veiem fent la seva espectacular aparició: «I vaig veure el Cel obert, i vet aquí un cavall blanc, i el que el muntava és el que s’anomena Fidel i Veritat».

  La batalla no té color: en un tres i no res, els dolents són capturats. Primer la Bèstia i l’Anticrist: «Els dos van ser llençats vius al llac de foc que crema amb sofre. Els altres van ser trossejats amb l’espasa que sortia de la boca del que muntava el cavall». Satanàs, tal com es veu en l’esmentat Beatus de Girona, és lligat com un tall rodó i llençat igualment al llac de foc i sofre.

El Satanàs-Tall rodó del Beatus de Girona,
s. X. Emeteri i Ende.

  Però, atenció, que encara no ha fet mutis pel fòrum. A mitjans del segle X, Bernat de Turíngia interpretava a la seva manera un passatge de l’Apocalipsi de Sant Joan, segons el qual un àngel tanca l’Abisme amb pany i clau i li posa un segell a sobre, a fi que el Diable no en pugui sortir fins passats els mil anys, en que caldrà «desfermar-lo per poc temps.» L’ermità alemany va arribar a la conclusió que aquest període de mil anys iniciava el còmput en el moment del naixement de Crist, i que, per tant, la fi del món havia de produir-se l’any 1000. L’eclipsi solar que segons sembla va tenir lloc en aquells dies va abonar la tesi.

ELS NOMS DEL DIABLE II. DIABLE, DIMONI, SATAN O SATANÀS?

  La forma més habitual d’anomenar l’Àngel Caigut és «Diable» o «Dimoni». Tots dos noms ja apareixen escrits, en català, a les famoses Homilies d’Organyà, del segle XII.

  Malgrat que ambdues paraules s’utilitzin habitualment com a sinònims, els seus orígens són molt diferents. «Dimoni» prové del grec daemon, i el seu significat és «el que sap». Inicialment, abans que l’Església Catòlica utilitzés el mot per als seus propòsits, els daemons eren una mena de divinitats, un éssers sobrenaturals que actuaven com esperits guardians dels humans des del moment de néixer. La seva naturalesa era a mig camí entre el celestial i el terrestre, i feien de mediadors entre els déus i els homes Els caracteritzava el fet que tant podien ser benèfics, com malèfics, com mantenir-se neutrals. En aquest sentit el millor exemple és el famós daemon particular que es deia que acompanyava Sòcrates.

  També es creia que aquests daemons participaven en la creació contínua de l’Univers. I aquí va ser on «con la Iglesia hemos topado»! I mai més ben dit, perquè, és clar, l’Església no podia admetre que hi hagués cap més creador que Déu. Per tant, calia convertir la competència en éssers malèfics. Així va ser com els primers cristians van començar a assimilar els daemon amb els déus pagans, amb sentit pejoratiu. Els déus que s’adoraven en lloc de Jahvè eren falsos déus; eren dimonis. I aquests dimonis no eren altra cosa que súbdits i obedients subalterns d’un gran senyor del mal, el Diable. La llegenda diu que van néixer de la riallada d’aquest; potser això explicaria el seu esperit molt més alegre i enjogassat; perquè malgrat l’ús indistint dels termes, cal admetre que «Dimoni» suavitza i fins i tot relativitza una mica l’associació amb el Mal que solem fer quan l’anomenem «Diable». 

  

  I és que el significat d’aquest segon nom és ben diferent!

  Cap a l’any 250 aC, setanta dos erudits van emprendre la feixuga tasca de traduir els texts sagrats dels jueus a l’idioma internacional de la ciència i el comerç del moment: el grec. I van ser aquests intel·lectuals i escribes els qui en la versió acceptada, coneguda amb el nom de Bíblia dels Setanta, que és la que avui coneixem, van donar per bona la paraula «Diabolos» com a traducció de «Satan».

  Aquest Satan era un servent de Jahvè que tenia com a missió posar a prova la fidelitat dels homes cap al seu superior. Era, per tant, l’«acusador». Podia ser que fos un «calumniador», un «enganyador», un «mentider», un «destructor»... En qualsevol cas, era un «divisor». I això és precisament el que significa la paraula grega diaballo: dividir. Tot i així, aquell diabolos no va deixar enrere el seu nom original. No solament això, sinó que al Satan hebreu de l’Antic Testament se li va unir un neologisme de la mateixa arrel molt utilitzat als Evangelis: Satanàs.

  Després de «Diable» o «Dimoni», «Satan» o «Satanàs» són  les denominacions més populars del Maligne, les úniques amb les que se l’identifica —un total de 18 vegades— a l’Antic Testament. En canvi, al Nou Testament, quan la figura demoníaca ja està plenament consolidada, la xifra augmenta per a tots els apel·latius: en total és citat unes 300 vegades.

  És significatiu que el Satan que apareix al Llibre de Job esdevingui el Satanàs de l’Apocalipsi de Sant Joan. I aquest Satanàs s’adaptava bé a la idea del Mal. De fet, en l’apòcrif Llibre dels Jubileus se l’identifica ja com a Cap dels dimonis.

El magnífic Satanàs de la pel·lícula «Legend», de Ridley Scott.

Diuen les cròniques...

  «Hi havia 8 dimonis, això és: Satanàs, que es deia “el Vermell”, i “en Carrua”, que és el meu capità, i “en Borbó”, i “en Sargento”, i “en Grea”, i “n’Espardenya”, i “en Gruanya”, i “en Poca-llàstima”; els uns en forma de persones i els altres en forma de cabrons».

  És un extracte de la declaració del pastor de Les Encies Pere Torrent, àlias Cufí, un dels pocs processos catalans on el jutjat era un home. Un pobre home d’escasses ambicions, atès que consta que es va vendre l’ànima al Diable per tal que aquest el deslliurés de la cosa més nímia: «jo li diguí que tenia mal de queixal. I ell me digué: "Si vols venir amb mi a sonar (perquè jo sabia de sonar tamborí i flauta), jo faré que no tindràs més mal de queixal"».

  És clar que devia de ser un mal molt profund, quan va caldre la presència de tota aquella caterva de dimonis de noms tan originals! Si fins i tot hi havia un Borbó!

  Jutjat a Sant Feliu de Pallerols l’estiu de 1619, en Cufí va pagar a la forca el seu mal de queixal.

LA BATALLA CELESTIAL

Dedicat al meu bon amic Miquel Mora i Lladó, que el 29 de setembre mai celebra el seu sant...

  Miquel, Mica-El, significa «Qui com Déu?». Perquè això va ser precisament el que l’arcàngel fidel li va contestar a Lucibell quan aquest li va participar la seva idea de convertir-se en el governador de l’Univers pel damunt del seu Creador. Quan Lucibell va perdre el favor diví, l’arcàngel guerrer va ser ascendit, convertint-se en el lloctinent de Déu.

  Hi ha diversitat d’opinions pel que fa a la data en què es va produir la batalla celestial. Segons Ramon Llull, va ser el mateix dia de la creació dels àngels, el primer diumenge de la història. La tradició jueva la situa el segon dia de la Creació, és a dir, el dilluns següent. Però el cert és que tan sols hi ha un text a la Bíblia que ho esmenti: l’Apocalipsi de Sant Joan. «I es va fer guerra en el Cel: Miquel i els seus àngels guerrejaven contra el drac; i lluitaven el drac i els seus àngels».

Sant Miquel lluitant contra Satanàs. "Frontal dels arcàngels".
Mestre de Sant Pau de Casserres. S. XIII

  Mil cinc-cents setanta anys després d’aquesta somera descripció, el poeta anglès John Milton va escriure, a El Paradís perdut, la que probablement sigui la millor recreació de tota la història de la literatura. Sant Miquel i el Diable, com dos herois d’antigues gestes èpiques, es barallen al mig del Cel, comandant les respectives tropes. En un moment donat, entaulen un torneig singular, brandant les seves magnífiques espases i protegint-se amb els seus escuts recoberts de plaques de diamant. «Ambdós semblen iguals en vigor i agilitat; però l’espasa de Miquel, treta de l’arsenal de Déu, estava trempada de tal manera que cap altre, per molt acerada i penetrant que fos, podia resistir el seu tall. Troba l’espasa de Satanàs i, descendint per ferir amb una força precipitada, la talla totalment per la meitat: després d’això no s’atura, sinó que per mitjà d’un ràpid revés, penetra profundament en el costat dret de l’arcàngel i li obra enterament».

    Lucibell, Llucifer, ha estat vençut, i les portes del Cel s’obren als seus peus.

  Mentre es precipiten cap a l’abisme, els àngels caiguts es van transformant en dimonis, en monstruosos éssers animalitzats. El magnífic retaule de l’església de Sant Miquel de Vielha mostra aquesta mutació gradual: a la part superior encara són àngels; una mica més avall els desapareixen les túniques blanques i els nimbes daurats; esdevenen negres, vermells, verd fosc; els creixen banyes; els peus se’ls transformen en urpes i les ales de plomes blanques, en ales de rat-penat. A la part inferior del retaule, quan són absorbits per les tenebres i el foc, ja estan absolutament caracteritzats com a dimonis.

  Frederic Soler «Pitarra», a El bressol de Jesús, ens en dóna una de les visions més poètiques de la literatura catalana:

«Contra Déu tots blasfemant,

anant caient, rebotíem

i, rebotent, rodolàvem;

i, rodolant, ens moríem

i, tot morint, ens sentíem

que mai de morir acabàvem.»

Diu la llegenda...

  Un dia, el Diable es va presentar a Rupit disposat a fer-se seves les ànimes dels vilatans. Enfilat al rocós cim anomenat castell de l’Envestida, predicava les seves doctrines i temptava els pobres veïns, quan es va escaure passar per allà l’arcàngel Sant Miquel. I, és clar, es van liar a mastegots!

  El combat va ser ferotge. Tant, que en un moment donat el Diable va picar de cap sobre una pedra, deixant-li la marca de les seves banyes i ungles. Aleshores Sant Miquel, que per aquest motiu és el patró del poble, va envestir l’Àngel Rebel daltabaix. 

  Rodolant i tomballant, aquest va anar caient fins abismar-se en el tenebrós gorg de la Trapa, sota el salt de Sallent, per on s’accedeix a l’Infern.

ELS ESTRANYS DIABLES DE LA PATUM

  Durant tota aquesta setmana a Berga celebren La Patum.

  La Patum de Berga, el més famós de tots els balls de diables, és, de fet, alguna cosa més que un ball; és tot un espectacle que agrupa un bon nombre d’aquells entremesos i figures que antigament acompanyaven la processó de Corpus Christi. Als continguts religiosos s’hi han anat afegint, amb els anys, d’altres de més pagans i un final de festa que podríem anomenar «el correfoc dels correfocs».

  A les nou del vespre, un curiós personatge conegut amb el nom de Xamberg —a causa de l’ample barret que llueix al cap— comença a fer redoblar un enorme tabal: «Patum! Patum! Patum!», i va donant entrada a la plaça de Sant Pere als diferents entremesos que componen la representació.

• SALT DE TURCS I CAVALLETS. Els primers en fer acte de presència són els quatre cavallers que simularan una lluita contra els turcs.
• SALT DE MACES. Aquest és el típic Entremès de Sant Miquel i els diables. Quatre diables emmascarats van fent passades d’un extrem a l’altre de la plaça, mentre al capdamunt de les seves maces (de les que reben el nom) va cremant la pirotècnia. Quan esclata el tro final, els diables es deixen caure d’esquenes al terra. Aleshores, uns angelets sorgits d’entre el públic se’ls acosten i els enfonsen al pit l’espasa celestial.
• LES MULES GUITES. Aquestes Bèsties de Foc, les més primitives de tots els exemplars que es conserven, es dediquen a perseguir els espectadors traient —i mai més ben dit!— foc pels queixals, allargant i arronsant els seus llargs colls. N’hi ha dues: la Guita Grossa i la Xica o Boja.
• BALL DE L’ÀLIGA. L’entrada de l’Àliga a la plaça detura les Guites. De seguida es fa un silenci respectuós mentre la bèstia, símbol de la ciutat, balla solemne i majestuosa.
• BALL DELS NANS I DELS GEGANTS. En gran nombre, doncs n’hi ha de vells i de nous, tot juganers ballen primer els nans i després els gegants.
• ELS PLENS. El plat fort de la Patum és anunciat pels altaveus. El Xamberg toca més ràpid i més fort, i fan la seva màgica entrada a la plaça aquests altres diables anomenats Plens, la reminiscència més antiga que ha quedat a Catalunya dels esperits malignes. Inicialment eren quatre; ara són tants com hi càpiguen dins la plaça, i es creu que el seu enigmàtic nom pugui provenir de que van «plens» de pirotècnia. Efectivament, porten fuets a les banyes de la ferotge màscara verdosa que els cobreix la cara; i també al cul, en lloc de cua. El cos dels Plens està tot recobert d’herba tendra, i al cap manyocs de trepadella i de vidalba, que els protegeixen de cremades. Un cop s’han escampat per la plaça, la cobla comença a tocar i els ajudants posen flama a les metxes dels fuets, convertint els diables en autèntics castells de foc ambulants que espeteguen i espurnegen, primer amb una dansa pausada i, de mica en mica, més frenètics, més vertiginosos, més dantescs, corrent, cridant, perseguint el públic...
• TIRABOL. L’apoteosi de la festa es produeix tot seguit. La plaça és a les fosques. Mentre el tabal no deixa de sonar, «Patum!», els espectadors que tenen ganes de gresca es barregen amb les comparses i comença el Tirabol: tot el poble en dansa a la plaça, girant com un remolí, sempre cap a la dreta, en una immensa circumferència. Van tots coberts amb barrets de formes variades, mocadors al coll i les robes més velles que han trobat a l’armari, algunes lluint orgulloses cremades d’espurnes d’edicions anteriors. A quarts de dotze, la darrera tabalada: «Patum!» i el crit «Volem Patum!», clouen la festa.

Plens de La Patum. Foto: Luigi.
Fons Patronat Municipal de La Patum

  De la Patum no n’hi ha dades anteriors al segle XVIII. Però sí de la Bulla, o Bullícia del Santíssim Sagrament, la seva antecedent immediata. En aquest cas podem remuntar-nos fins un document de l’any 1689, tot i que alguns estudiosos consideren que probablement la festa és originària del segle XIV. La conservació d’aquesta documentació més antiga es deu ni més ni menys que a una disposició condemnatòria del bisbe de Solsona, Miguel de los Santos de San Pedro:

  «A les processons que solen fer-se per les festivitats del Santíssim Cos de Crist, alguns homes abillats amb vestits de diable, i fent gesticulacions com si fossin dimonis, amb les quals mouen els fidels més a riure que no pas a estar devots, cometen actes que donen escàndol, indignes de la pietat cristiana i indecorosos per aquelles festivitats.»

  Tot i que el bisbe prohibia rotundament l’espectacle, i que les queixes eclesiàstiques se succeïren durant el segle següent, tenim notícia que, a Berga, la Bulla es va anar celebrant de manera més o menys regular. És probable, en canvi, que desaparegués en algunes altres poblacions del bisbat on també es representés.

  A finals del XVIII, però, la festa havia perdut bastant, probablement atacada pels aires il·lustrats que recorrien el país. Es tractava tan sols d’una mena de funció teatral interpretada per uns quants funcionaris municipals. Passada la Guerra Civil i la Dictadura, com totes les grans manifestacions folklòriques catalanes, la Patum va renéixer de les cendres de la seva mai apagada pirotècnia. Avui està declarada Festa Tradicional d’Interès Nacional i resulta gairebé impossible treure-hi el nas, de tanta gentada com es deleix per anar-la a gaudir.

Diu la cançó...

«A foc, a foc, a foc!

Porta aquest borrell d'esca...

Encén tu aquí, seguit...

Mare de Déu que ets bèstia...

Enceneu-me les banyes...

La cua ja està llesta...

Un fuet a cada mà

porta, dona’m, depressa,

talla aquell fuet que no crema...

Ja esteu llestos, correu...

Ah! pum; mira con peta...

A foc, a foc, a foc!

Alsa, pum!!! que gresca...

Tu, diable, que no hi veus?

A poc a poc, entenem-se,

que n'has cremat les enagües

d'aquesta pobre donzella.

Uy, uy, uy; quin alborot...

Mira’t allà qui hi ha a terra:

Ai, pobre diable verd!

Té; com espatarnega;

Ai! li posa el peu al coll

Sant Miquel, i amb la seva

llança i la de l’angelet

li travessen l’esquena.»

Poesia a cor «La Patum», de Joan Canal i Gamisans. Corpus de 1873.

(La intenció de Gamisans era posar lletra a les músiques de La Patum, però no hi reeixí).

LLUCIFER VA SER ABANS LUCIBELL

  Llucifer és un dels noms habituals amb que s'anomena el Diable. El nom que se li va donar després de la batalla celestial i la caiguda, perquè anteriorment havia estat Lucibell, Luzbell o Llumbel. Els hebreus l’anomenen Luzbel Helel Ben Shahar. A Catalunya la forma més habitual que he trobat és la Lucibell, tal com reflecteix aquest poema medieval de Francí Joan:

«Com Déu ha fet el cel molt clar i bell,

els elements, tota la jerarquia;

com Déu ha fet, aquell gran Lucibell

vol presumir que amb Déu s’igualaria.»

  El significat del nom, llum bella, l’hem de buscar en el fet que aquell àngel rebel era el més bonic de la creació o, com diu Dante, «la criatura que va tenir el rostre més formós».

  Ell va ser el primer àngel que va pecar i el qui va arrossegar tots els altres en la revolta. Sembla ser que la creença parteix de la reinterpretació d’un passatge del profeta Isaïes, referit originalment al rei de Babilònia, personatge bíblic de gran supèrbia que volia posar el seu tron pel damunt del de Déu, i que era anomenat Estel del matí i Fill de l’aurora: «¿Com vas caure del cel, estel brillant, fill de l'aurora?». En la traducció llatina, se li va aplicar el nom de Llucifer, és a dir, «Aquell qui porta la llum», i per la seva similitud amb el pecat de supèrbia, se li va atribuir a Lucibell.

       

El Llucifer de "Descens de Crist als llimbs". 

Bartolomé Bermejo.

  Llucifer és també un dels noms que es dona a Venus, el planeta brillant que s’amaga en sortir el sol, una metàfora de la caiguda del Diable davant el poder del Creador.

  Llucifer és considerat sovint una entitat demoníaca diferent de Satanàs. I superior a aquest. Segons Francesc Eiximenis: «a llur príncep major és atribuït que sia apel·lat Llucifer, car sobre tots els altres estigué creat "luminós"». No serà fins al NouTestament que ambdós personatges es fusionaran en un de sol per conformar un únic Príncep de l’Infern, al fons del qual, si hem de creure Dante, viu encastat al gel.

  Una curiositat final: Llucifer és també el nom d’un màrtir català. Sant Llucifer, fill d’Elna, va ser martiritzat a Càller, a l’illa de Sardenya, per expandir el cristianisme a la Catalunya Nord. Sembla que era precisament per aquest motiu, perquè era el portador de la llum, que se’l va anomenar així, tot i que el seu nom real hauria estat Efis o Efigi.   

LA REVOLTA CELESTIAL

  L’intent de cop d’estat celestial va ser protagonitzat pels àngels. 

  Aquests personatges apareixen a la Bíblia com a intermediaris entre Déu i els humans, als quals vigilen i protegeixen. I tot i que sovint se’n fa una descripció genèrica, cadascun d’ells posseeix una individualitat diferenciada. Això sí: en principi tots ells estan subordinats a Déu i són incorruptibles, però posseeixen el lliure arbitri... I aquí és on la cosa es complica, perquè, en un moment donat, n’hi va haver un que va voler exercir aquesta llibertat de decisió.

  Lucibell, de l’orde dels serafins, l’estament celestial més perfecte, ocupava el rang més elevat de la jerarquia angèlica per la seva bellesa i poder de lideratge. Era el preferit de Déu. Francesc Eiximenis, d’una manera una mica infantil, diu que «Llucifer era més amic de Déu que sant Miquel». Però va ser precisament aquest poder de lideratge el que el va portar a encapçalar la revolució d’un estol d’àngels. El papa Joan Pau II encara ho recordava en un discurs de l’any 1986: «Amb base a la seva llibertat creada van fer una elecció radical i irreversible igual a la dels àngels bons, però diametralment oposada: en lloc d’una acceptació de Déu plena d’amor, li van oposar un rebuig inspirat per un fals sentit d’autosuficiència, d’aversió i fins i tot d’odi que es va convertir en rebel·lió».

  Els motius que ha proposat l’Església per a aquesta rebel·lió han estat diversos, i han ocasionat força polèmiques al llarg dels segles.

  Existeixen tres hipòtesis que estan relacionades directament amb tres pecats capitals: la supèrbia, l’enveja i la luxúria. Cadascuna d’elles ha primat en un moment diferent de la història. Joan Oliver, en la divertida peça teatral que aborda el tema, Allò que tal vegada s’esdevingué, en fa un interessant pout-pourri de totes tres, quan el Querub que visita el Paradís li explica a Caïm:

  «Satanàs, príncep de les cohorts, en un determinat moment de l'eternitat celestial es va creure prou fort i prou popular per a intentar l'establiment d'un poder personal independent del de Jahvè. La preparació del cop va durar dotzenes de segles. Es feia una propaganda intensíssima: als començos, clandestina, més tard, tot just dissimulada, i en els darrers temps, abans del daltabaix, francament desvergonyida. Se'ns prometia una vida més agradable, una reducció de les hores diàries d'arpa, distraccions, novetat. No ho vulguis saber! Calia excedir-se si considerem que al Cel es viu real­ment bé. Tanmateix, l'eix de la campanya i allò que va determinar el seu èxit va ser la promesa de dotar-nos de sexe. Es va divulgar l'espècie que una persona sense sexe és una persona minvada i, en certa manera, indigna. Per aquells temps el Senyor ja havia parlat públicament del seu propòsit de crear una humanitat a base de criatures sexual­ment diferenciades. Satanàs i els seus satèl·lits no s'estaven de dir que el projecte era vexatori per a la classe angèlica. L'agitació creixia, els caps del moviment eren escoltats i aplaudits per multituds innúmeres...»

  De totes tres teories, la que ha acabat triomfant ha estat la de la supèrbia, l’orgull de Lucibell i el seu desig d’igualar-se a Déu. Justificada per algunes frases de la Bíblia, que parlen de la supèrbia com el primer dels pecats, va començar a difondre’s amb Orígenes, en els primers segles del cristianisme. Aquest Pare de l’Església va atribuir a Satanàs un text del profeta Isaïes, on és llegeix:

«Com vas caure del cel,

oh, Estel fill de l'aurora!

I has estat derrocat per terra

tu, que vas abatre les nacions!

I tu que eres aquell que vas dir en el teu cor:

Jo pujaré al cel!

Sobre els estels de Déu

aixecaré el meu tron!

i m'asseuré a la muntanya de l'Assemblea

a les vessants del Nord,

em remuntaré sobre les altures dels núvols;

seré semblant a l'Altíssim!

En canvi vas ser precipitat del cel

a les profunditats de l'abisme.»

  Segons aquesta teoria, Lucibell, veient-se el més bell, graciós i amb majors dons dels àngels de la cort, va incórrer en un desordenat amor cap a ell mateix, i va considerar que el seu estat angèlic s’havia fet per governar, no pas per servir, com expressa amb contundència la frase «No et serviré!» que apareix a Jeremies.

  En els segles posteriors, es desenvolupa una altra teoria, complementària en certa manera de l’anterior: la rivalitat de Lucibell no és únicament amb Déu, sinó també amb la seva creació humana.

  Segons s’expliquen els fets, a cadascuna de les potències angèliques li va ser encomanada una part del govern de l’Univers. A Lucibell li va correspondre l’esfera terrestre. Tot va anar bé fins que a Déu se li va acudir crear un ésser intel·ligent que poblés la Terra i es dediqués, sobretot, a alabar-lo, com els àngels ho feien al Cel. El Creador va cridar aquests a consell i els va exposar la idea. Va haver-hi opinions diverses, i aleshores Déu va fer Adam en secret, per evitar murmuracions i enfrontaments. I, és clar, ja la vam tenir liada!

  Quan Déu va mostrar la seva obra, per tal que l’admiressin i la reverenciessin, l’arcàngel sant Miquel va obeir, però Lucibell es va sentir ofès de que el Pare hagués creat un ésser a la seva imatge i semblança, que competia amb ells per l’amor diví, i al que, a sobre, pretenia posar per damunt dels àngels, fent-los els seus servents. A l’Alcorà s’explica la facècia amb molta més contundència:

  «Al·là va preguntar: “què t’impedeix prosternar-te, quan sóc jo mateix qui t’ho mano?” Iblis [el nom que els musulmans donen al Diable] va contestar: “Jo sóc millor que ell. A mi em vas crear de la llum, i a ell l’has creat del fang!”. Al·là va exclamar: “Ves-te’n del Paradís, perquè no es propi que aquí t’enorgulleixis! Surt! Estàs entre els rebutjats!”».

  I, és clar, Lucibell no s’ho va fer dir dues vegades. De seguida es va posar a reclutar seguidors —una tercera part dels àngels— i va encapçalar la fatídica rebel·lió que ja sabem com va acabar. I, a sobre, va incitar la criatura humana (dos es barallen i rep un tercer!) a cometre un pecat que el va convertir en mortal.

  La tercera teoria, de fet la més antiga, descrita ja al Gènesi, és també la més sucosa: els àngels es van rebel·lar perquè volien participar de l’orgia col·lectiva que s’estava organitzant a la Terra, i tenir relacions sexuals amb les femelles humanes. Aquesta versió —de la que parlaré més àmpliament un altre dia— va anar perdent força a partir del segle IV, probablement perquè a l’Església no li agradava gens la idea de marranejar d’aquesta manera la imatge dels àngels celestials.

  Fos quin fos el motiu, el fet és que la conspiració angèlica va elevar Lucibell, aleshores ja Llucifer, a la categoria de «primer revolucionari de la Història». I com acostuma a passar amb els revolucionaris, va haver de pagar un preu molt elevat per la seva oposició i la seva transgressió a les normes dictades. I, a sobre, se li va donar molt mala premsa.

  Tanmateix, a partir d’un determinat moment, el personatge va començar a adquirir una dimensió heroica que fregava el romanticisme. Precisament va ser una obra d’aquesta tendència, la que li va proporcionar l’oportunitat de donar la seva versió dels fets. El Paradís perdut, de John Milton, mostra Llucifer no només com el rebel que es revolta per lliure arbitri contra el poder establert, contra tots els opressors d’aquest món, sinó que li atribueix el paper d’un veritable demiürg, un segon Déu, un redemptor, que aporta a la humanitat el coneixement i el desig de llibertat.

  El fonamentalisme de l’Església Catòlica va acabar convertint Déu i les seves normes, que calia acatar sense protestes, en un personatge pesat, opressor, tirànic, del qual el poble, cada cop més racionalista i científic, sentia necessitat d’alliberar-se. Per contra, aquell ésser espantós que controlava l’espai Infernal i turmentava les ànimes dels condemnats, va començar a veure’s com un valerós rebel que no es volia rendir a les regles arbitràries del Totpoderós. Va començar a convertir-se en una mena de líder de l’oposició, amb el qual s’identificaven els reprimits pel sistema social establert, els ateus, els agnòstics, els qui creien en altres formes de religiositat... El símbol de la llibertat ideològica, vivencial, sexual.

  De fet, si ens parem a pensar-ho, el pecat comès pel Diable va ser el mateix que van cometre els primers humans en tastar el fruit prohibit al Jardí de l’Edèn: un acte de lliure voluntat.

La bellesa diabòlica de Le génie du mal.
Guillaume Geefs.

Diu el poema...

«Com a tot ésser, va treure'm

Déu del misteriós no res,

i vaig formar a la Glòria

un raig dels més esplendents.

«—Aquest raig que tant ja brilla

—vaig dir— bé pot brillar més.

Aquest raig que Déu adorna,

per què no es pot tornar Déu?»

Mes ai! de sobte, ple d'ira,

Ell va estimbar-me a l'Infern,

i estic condemnat a viure-hi

ple de ràbia eternament.

La teva justícia santa,

gran Jehovà, digues: on és?

Per què a l'home que ha de morir

li deixes prendre creixent?

De la llavor més petita

surt l'arbre altívol i espès;

com un llamp corre la fera;

el vapor fet núvol creix;

l'insecte per l'espai vola,

i, fins als núvols, l'ocell.

Per què, havent-ho fet tot lliure,

no ha de ser-ne el pensament?

Ai! El pensament, l'atures

quan es posa al davant teu!

I qui no vol aturar-lo,

com jo, s'estimba a l'Avern.»

(Frederic Soler «Pitarra» 

El bressol de Jesús)