Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Catalunya. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Catalunya. Mostrar tots els missatges

dimecres, 4 de maig del 2016

L'HORA DELS ADÉUS

  Doncs sí, estimats llegidors, ha arribat l’hora dels adéus.
  Durant un any, he estat penjant posts en aquest bloc per animar-vos a conèixer el meu llibre «El Diable és català».
  Però res no és etern, i ara sento que em roba molt de temps seguir-ho fent. Temps que voldria dedicar a la meva nova novel·la (que, per cert, no té res a veure amb diables ni fantasmes). O sigui que us deixo, amics, el bloc com a penyora amb un darrer text de comiat: un magnífic poema d’Àngel Guimerà que segur que no us serà indiferent.
  Fins sempre! 

No envejo al Senyor l'infinit que l’envolta:
també mon imperi és etern.
Lo cel que té als peus de ma casa és la volta;
més llum que no el sol té l'infern.

Los segles són rocs amb què vol soterrar-me:
sa mà no m'encerta ni un cop:
los rocs fan un munt; sobre d’ells al alçar-me
superb me n'hi ric més a prop.

Davant de sos ulls l'estelada fulgura
i tot en lo món reverdeix;
per res agrair fent enllà sa hermosura,
m'he fet tal com só jo mateix.

Folgant en lo cel amb los àngels un dia
curiós sa garlanda em cenyí;
i a un mar al mirar'm, tant mon ull s'encenia,
que el mar ressecat s’extingí.

Ser rei en lo cel vaig somniar,
i mos passos muntaren al lloc cobdiciat;
i els móns en l'espai se creuaren de braços
seguint amb los ulls lo combat.

Vencé; i a sos peus bramulant de feresa
un pany de sa roba estrenyí;
mes quan m’estimbà des de tanta grandesa
mon braç era fort, i ell seguí.

Betlem, tu l'has vist en les ombres al caure
ja al nàixer amb por de les lleis;
an ell sols, tenint quatre palles per jaure,
a mi sobre el trono dels reis.

Un dia entre llors mos esclaus lo dugueren;
mes jo vaig sortir-los al pas:
—Trieu entre els dos— I a una veu respongueren:
—Primer que Jesús, Barrabàs.

Al cel va tornar, i en ses ires m'aboca
los llamps que jo escampo en lo món;
i en tant de la terra pels llavis de roca
li escupo entre càntics al front.

Bé prou que en lo món se li aixequen posades:
dels homes supèrbia i no més!
Jo sóc en los vidres i pedres tallades;
fins sobre els altars: ell en res.

Si baixa altre cop de son trono d'estrelles
lo món lo veurà com l'ha vist;
que els sants fins diran en les altes capelles;
—Que mori, que aquest no és el Crist!

Mes l'hora vindrà que la terra mudable
fins donga a l’oblit lo nom meu.
Què em fa! Quan la terra s'oblidi del Diable…
serà que s'oblida de Déu!

(Àngel Guimerà: Cant del Diable).

Asmodeu de Rènnas el Castèl.

dilluns, 14 de març del 2016

LA PROCESSÓ DELS FRARES: FANTASMES O... MOMIES?

  Avui, en lloc de parlar del Diable parlarem de mòmies.
  Aquí teniu un avançament del meu nou llibre que aquesta setmana arriba a les llibreries: MISTERIS DE CATALUNYA PER PASSAR POR.
  Que en passeu força!



  Les nits de lluna clara, quan tot els boscos dels voltants resten en silenci, se senten venir, pel tortuós camí que va de Sant Boi de Llobregat a l’ermita de Sant Ramon, al cim del Montbaig, les veus somortes que entonen cants gregorians.
  De sobte, en un revolt apareix la processó. Descalços, amb el seu hàbit marró, el cordó blanc a la cintura i la caputxa cobrint-los la cara, els frares espectrals avancen fins arribar a la plaça enjardinada que hi al davant de l’ermita, ara en ombres. I tot just comencen a pujar la gran escalinata que du fins la porta principal, desapareixen tan misteriosament com han aparegut.
  El seu pas, vacil·lant i insegur recorda el de les mòmies ressuscitades...
  I potser és això el que són!
Ermita de Sant Ramon.
Foto: Ricardo Caballero.
Des de mitjans del segle XVI, l’orde dels caputxins va desenvolupar una macabra pràctica funerària que consistia en momificar els frares difunts. El mètode es va fer tan famós que fins i tot se li va donar nom: «ser enterrat a la manera dels caputxins».
  Aquesta orde religiosa havia nascut l’any 1520 a Itàlia, escindida de la dels franciscans
  Les comunitats eren petites, de deu o dotze membres, els quals vivien amb senzillesa i austeritat, predicant l’esperit franciscà de pobresa, observant rigorosos dejunis i penitències i tenint cura dels desfavorits. El seu nom prové de la llarga i punxeguda caputxa del seu hàbit.

  A Catalunya, els caputxins van arribar l’any 1578, per especial sol·licitud del Consell de Cent. I van establir convents a diverses ciutat i poblacions, on encara professen. Sota la planta dels antics convents de Girona (actualment dins el Museu d’Història de la Ciutat) i Figueres (avui convertit en auditori), encara es conserven els «assecadors de cadàvers».
  El procés per conservar els cossos dels difunts, perfeccionada pels anys de pràctica dels frares, consistia en el següent: primer es posaven els cossos dels germans difunts en unes petites cel·les subterrànies anomenades «coladors», una mena de nínxols verticals amb uns bancs de pedra on eren asseguts els cadàvers, abans de tapiar-ne l’entrada. Durant un parell d’anys, amb l’escassetat d’aire i d’humitat, els cossos s’anaven deshidratant de manera natural, i els fluids interns s’anaven escolant pels orificis que hi havia practicats als bancs. Un cop passat aquest temps, es demolien les tàpies individuals, s’extreien els cadàvers momificats, es netejaven amb vinagre, i es deixaven que s’assequessin a l’aire lliure. Finalment, se’ls vestia amb el seu hàbit i se’ls penjava a unes dependències properes, en companyia d’altres frares momificats. D’aquesta manera es creaven, de mica en mica, unes macabres sales d’exposició que es van acabar convertint en una de les parts més importants de l’arquitectura dels convents caputxins. Allà eren contemplats i venerats pels seus germans vius, com a recordatori de la brevetat de la vida i de la necessitat de capteniment i humilitat.
Assecador de cadàvers.
Convent dels caputxins de Girona.


  A Sant Boi de Llobregat, la comunitat caputxina s’hi va establir ben aviat: l’any 1579 va construir un convent al barri del Molí Nou, que va dedicar a la Visitació de la Mare de Déu. Però setze anys més tard, per motius d’insalubritat, el Capítol Provincial va decidir clausurar-lo. L’edifici va passar a mans d’un altre orde mendicant, els Servents de Maria. Després de l’exclaustració de 1835, va ser ocupat pels germans de Sant Joan de Déu, els quals hi va establir el famós centre de salut mental avui conegut amb el nom d’Hospital Psiquiàtric.
  Potser per això, perquè ja no tenen una sala on reposar per tota l’eternitat, els caputxins de Sant Boi es passegen de nit, momificats, per la comarca del Baix Llobregat.

Les catacumbes de Palerm

  El convent de Palerm (Sicília), conté l’exemple més espectacular de les pràctiques de momificació del caputxins. Explotades turísticament, les seves catacumbes constitueixen un dels museus més singulars i tètrics del món sencer: unes 8.000 mòmies.
  El primer en ser momificat, l’any 1599, va ser el germà Silvestro de Gubio, que havia mort en olor de santedat. Al llarg dels anys, els frares es van adonar que les especials condicions climàtiques de l’indret i el tractament administrat al difunt, l’havien mantingut en estat momificat.
  A partir d’aleshores, les classes altes de la societat siciliana van sol·licitar rebre el mateix tractament postmortem. El resultat són inacabables passadissos on estan exposats en macabres fileres classificades en homes, dones, nens, verges, religiosos i professionals, que llueixen robes i complements de moda de gairebé tres-cents anys de momificacions.

Catacumbes.
Convent dels caputxins de Palerm.







dijous, 14 de gener del 2016

ARS MORIENDI

  Un dels terrors medievals més freqüents era el de «morir de mala mort», és a dir, morir de sobte, sense temps per encomanar-se a Déu, confessar-se i reconciliar-se de tots els mals actes realitzats durant la vida. Conscient d’això, el 1452 el bisbe de Fermo, Domenico Capranica, va publicar un llibre destinat a preparar els agonitzants per a una bona mort. L’Ars Moriendi (que significa ni més ni menys que «Art de ben morir») es va convertir ràpidament en un best-seller, amb un bon grapat d’imitadors i d’edicions que el van divulgar per tot Europa i van arribar, és clar, a Catalunya. Els texts, destinats a orientar i auxiliar espiritualment el moribund en el trànsit final, van acompanyats d’il·lustracions, molt similars en totes les edicions, que representen les darrers temptacions del Diable abans de l’anomenat Judici Particular, és a dir, el primer judici emès sobre l’ésser humà, en el moment de la seva mort (recordem que el segon serà l’anomenat Judici Universal o Judici Final, del que vam parlar en el post anterior).

Ars Moriendi provençal. S. XV

  Cada il·lustració de l’Ars Moriendi, semblant a les dels còmics actuals, consta de dos gravats. En el primer, temptatio diaboli (temptació dels diables), s’escenifiquen els intents dels dimonis per fer defallir la voluntat de redempció del moribund. La segona, inspiratio angeli (inspiració angèlica), mostra la resistència d’aquell, ajudat pels àngels i els sants, i la fugida dels dimonis impotents.
  Vet aquí les cinc temptacions i inspiracions:

1) TEMPTACIÓ EN LA FE: el Diable mira de fer trontollar la fe del moribund, negant l’existència de l’Infern. Un àngel el consola mostrant-li els éssers divins.
2) TEMPTACIÓ EN LA DESESPERACIÓ: El Diable intenta fer creure a l’agonitzant que està condemnat de manera irremissible. Un àngel li assenyala diversos exemples del perdó diví: Sant Pere, Sant Pau, Maria Magdalena, el bon lladre...
3) TEMPTACIÓ EN LA IMPACIÈNCIA: el Diable tracta de convèncer el moribund que a ningú li importa la seva mort. L’àngel corresponent mostra a Crist amb les nafres de les mans i a diversos màrtirs.
4) TEMPTACIÓ EN LA SUPÈRBIA: el Diable intenta, per tots els mitjans, fer-li creure al malalt que ja està salvat. Dos àngels li recomanen que sigui humil i pacient com Sant Antoni.
5) TEMPTACIÓ EN L’AVARÍCIA: El Diable li fa sentir pena a l’agonitzant per deixar enrere els seus béns materials. A la inspiració contra l’avarícia, es veu a Crist, imatge de la pobresa, clavat a la creu.

  La darrera xilografia representa la Bona Mort: Crist crucificat, envoltat de sants, i quatre àngels que s’emporten l’ànima del moribund, victoriosa rera el combat. Als peus del llit, mitja dotzena de dimonis s’exclamen fent gests d’impotència.

dijous, 15 d’octubre del 2015

ELS NOMS DEL DIABLE I. BARSEBUC

  El nom Barsebuc, donat de manera genèrica al Diable, és llarg d’analitzar.
 Sembla ser que el prefix Baal es podria traduir, en la llengua dels antics fenicis, per Príncep o Senyor. Els Baals eren, en origen, déus fenicis que l’Antic Testament es va apressar a convertir en dimonis. Fins hi tot és utilitzat per nomenar-ne un d’ells, Baal, Gran Duc de l’infern, representant amb tres caps: d’home, de gat i de gripau.
  Per a alguns estudiosos Baal Zebul no vol dir altra cosa que Príncep Zebul. Per a d’altres Senyor de l’estança o del temple. En un moment donat, però, la llengua hebrea va transformar el nom propi Zebul en l’expressió Zebuth, que significa «de les mosques», en un intent de ridiculitzar-lo i tornar-lo indigne. El Príncep Zebul es convertia en Baalzebut, el Senyor de les mosques. El Déu de la brutícia, la decrepitud i la corrupció. El Diable.
  Altres versions creuen que sempre es va dir així (Baal Zeboub), i que el motiu era la gran quantitat de mosques que hi havia al voltant dels sacrificats en el seu temple d’Acaron, on era una divinitat local dels oracles fenicis.
  Hi ha qui diu que en un manuscrit anterior a Crist la denominació és aplicada a un dimoni que arruïnava les collites, enviant estols de mosques. En canvi, d’altres opinen que se l’invocava precisament per protegir les meses d’aquests insectes. Els hebreus, que l’anomenaven també Senyor dels fems, creien que les mosques eren les seves emissàries. A l’obra de Josep Maria Folch i Torres Els Pastorets o l'Adveniment de l'Infant Jesús els rabadans fan un joc de paraules, burlant-se de Satanàs i dient que espanta mosques amb la cua, que es «mosqueja».

  El nom hebreu Ba’alzebub, va esdevenir en llatí Belzebub. I en català Barsebuc. I Mestre Mosca. Apareix per primera vegada al Llibre IV dels Reis, on el rei d’Israel, Ococies, després de caure per una finestra i quedar greument ferit, li envia missatgers: «Aneu a consultar Ba’alzebub, déu d’Acaron, si potser sanaré d’aquesta malaltia». L’apòcrif Evangeli de Nicodem l’assimila ja a Llucifer i Satanàs, dient que tots tres són el mateix personatge. I en els Evangelis reconeguts per l’Església, els fariseus acusen Jesús de fer un exorcisme amb l’ajut de Ba’alzebub, príncep dels dimonis.

  En la iconografia se’l representa en forma de monstruosa mosca, d’escarbat, de serp, d’una formosa donzella o, pel contrari, com una figura aterridora amb banyes, ales de rat-penat, nas molt llarg, cua de lleó i una mena de capa vermella de foc que l’envolta. D’altres més imaginatius, com l’arquebisbe d’Arle, Gaspar du Laurens, el revesteixen de llautó amb ornaments vidriats.

Barsebuc. Linhmesh.

  La família Baal ha proporcionat altres noms propis de dimonis, tot i que cap d’ells és utilitzat de manera genèrica per definir el Rei de l’infern.
  Baalberit, o Baherebit, o Beherit, o bé amb la seva abreviació Berit o Barit, és present al folklore català des d’antic. A la representació teatral Assumpció de Madona Santa Maria, pròpia de diversos pobles tarragonins, n’és un dels protagonistes. Llucifer l’envia a temptar la Verge: «Oeix diable, tu, Barit, qui entre els altres ets ardit». I a la consueta mallorquina La Temptació de fra Cardils, sota el nom d’Alberich, es presenta amb les seves atribucions: és el capità de l’ira i la iniquitat.

«Jo só qui les grans ciutats
molt prest les fa destruir,
i les grans concavitats
i pobresa faig venir.»

  Probablement sigui també el famós dimoni Belial, o Beliaberit. Famós perquè segons algunes tradicions va ser qui va arrossegar la major part dels àngels a la revolució. I perquè va ser aquell que el rei Salomó va ficar dins d’una ampolla, amb tot el seu exèrcit de 522.280 dimonis. Famós, finalment, perquè alguns textos antics el defineixen com la imatge més representativa del Diable. Als manuscrits de Qumran és el nom genèric de l’Esperit de les tenebres. A l’apòcrif Evangeli de Bartomeu, quan els apòstols li demanen a Jesús que els hi deixi veure el rostre del Diable, els hi mostra Belial, en forma de drac d’ulls tenebrosos i morro fumejant, d’una llargada de vuit-cents metres, que és sostingut amb cadenes de foc per un estol d’àngels.
  Sant Pau l’identifica amb un ídol immund, les tenebres i la iniquitat, i L’Apocalipsi directament amb la Bèstia.
  Els teòlegs el consideren el dimoni més dissolut, viciós i malvat que resideix a l’infern. El seu nom significa rebel o desobedient i és l’esperit de l’enemistat per a uns i de l’arrogància i la presumpció per a altres. 

  A la família dels Baal pertany també Baalfegor, o Belfegor, un dimoni babilònic que era adorat sobre el mont Fegor, i que és considerat per alguns el geni dels descobriments i els invents que l’home fa servir per enriquir-se, i per altres el de la desídia. Apareix en una espantosa citació bíblica en la que Moisès, per ordre de Jahvè, diu als jutges d’Israel que matin aquells dels seus que s’hagin adherit a Baal-Fegor. Concretament li diu: «penja’ls davant Jahvè a ple sol».

dimarts, 29 de setembre del 2015

LA BATALLA CELESTIAL

Dedicat al meu bon amic Miquel Mora i Lladó, que el 29 de setembre mai celebra el seu sant...

  Miquel, Mica-El, significa «Qui com Déu?». Perquè això va ser precisament el que l’arcàngel fidel li va contestar a Lucibell quan aquest li va participar la seva idea de convertir-se en el governador de l’Univers pel damunt del seu Creador. Quan Lucibell va perdre el favor diví, l’arcàngel guerrer va ser ascendit, convertint-se en el lloctinent de Déu.
  Hi ha diversitat d’opinions pel que fa a la data en què es va produir la batalla celestial. Segons Ramon Llull, va ser el mateix dia de la creació dels àngels, el primer diumenge de la història. La tradició jueva la situa el segon dia de la Creació, és a dir, el dilluns següent. Però el cert és que tan sols hi ha un text a la Bíblia que ho esmenti: l’Apocalipsi de Sant Joan. «I es va fer guerra en el Cel: Miquel i els seus àngels guerrejaven contra el drac; i lluitaven el drac i els seus àngels».

Sant Miquel lluitant contra Satanàs. "Frontal dels arcàngels".
Mestre de Sant Pau de Casserres. S. XIII

  Mil cinc-cents setanta anys després d’aquesta somera descripció, el poeta anglès John Milton va escriure, a El Paradís perdut, la que probablement sigui la millor recreació de tota la història de la literatura. Sant Miquel i el Diable, com dos herois d’antigues gestes èpiques, es barallen al mig del Cel, comandant les respectives tropes. En un moment donat, entaulen un torneig singular, brandant les seves magnífiques espases i protegint-se amb els seus escuts recoberts de plaques de diamant. «Ambdós semblen iguals en vigor i agilitat; però l’espasa de Miquel, treta de l’arsenal de Déu, estava trempada de tal manera que cap altre, per molt acerada i penetrant que fos, podia resistir el seu tall. Troba l’espasa de Satanàs i, descendint per ferir amb una força precipitada, la talla totalment per la meitat: després d’això no s’atura, sinó que per mitjà d’un ràpid revés, penetra profundament en el costat dret de l’arcàngel i li obra enterament».
    Lucibell, Llucifer, ha estat vençut, i les portes del Cel s’obren als seus peus.
  Mentre es precipiten cap a l’abisme, els àngels caiguts es van transformant en dimonis, en monstruosos éssers animalitzats. El magnífic retaule de l’església de Sant Miquel de Vielha mostra aquesta mutació gradual: a la part superior encara són àngels; una mica més avall els desapareixen les túniques blanques i els nimbes daurats; esdevenen negres, vermells, verd fosc; els creixen banyes; els peus se’ls transformen en urpes i les ales de plomes blanques, en ales de rat-penat. A la part inferior del retaule, quan són absorbits per les tenebres i el foc, ja estan absolutament caracteritzats com a dimonis.

  Frederic Soler «Pitarra», a El bressol de Jesús, ens en dóna una de les visions més poètiques de la literatura catalana:

«Contra Déu tots blasfemant,
anant caient, rebotíem
i, rebotent, rodolàvem;
i, rodolant, ens moríem
i, tot morint, ens sentíem
que mai de morir acabàvem.»


Diu la llegenda...

  Un dia, el Diable es va presentar a Rupit disposat a fer-se seves les ànimes dels vilatans. Enfilat al rocós cim anomenat castell de l’Envestida, predicava les seves doctrines i temptava els pobres veïns, quan es va escaure passar per allà l’arcàngel Sant Miquel. I, és clar, es van liar a mastegots!
  El combat va ser ferotge. Tant, que en un moment donat el Diable va picar de cap sobre una pedra, deixant-li la marca de les seves banyes i ungles. Aleshores Sant Miquel, que per aquest motiu és el patró del poble, va envestir l’Àngel Rebel daltabaix. 
  Rodolant i tomballant, aquest va anar caient fins abismar-se en el tenebrós gorg de la Trapa, sota el salt de Sallent, per on s’accedeix a l’Infern.

diumenge, 20 de setembre del 2015

EL MITE FOLKLÒRIC DEL DIABLE CATALÀ

  L’any 1980 l’historiador i folklorista Xavier Fàbregas va tenir l’encert de recuperar d’antics reculls i costumaris una denominació impagable per al nostre país: «Catalunya, terra de dimonis». Quan ja portem tants posts parlant del fet, a ningú li pot sorprendre, doncs ja sabem que el Diable és català i que la nostra geografia és pròdiga en demonolatries en totes les èpoques i des de tots els punts de vista.

  El Diable és, sens dubte, un dels personatge de ficció-realitat més atractius de la història de la humanitat. Per no dir el que més. La curiositat i la fascinació que suscita en els éssers humans de qualsevol raça i condició és deu al fet màgic, misteriós, que sedueix la imaginació, lligat amb la consciència última que no forma part de la nostra realitat quotidiana. L’interès intel·lectual o passional de poetes, novel·listes, pintors i escultors de totes les èpoques, ha contribuït a donar-li un aspecte (uns aspectes) i una personalitat que, amb l’aportació de la imaginació popular i de la eclesiàstica (és difícil trobar una església on no n’hi hagi una representació), l’han convertit en real.
  Les prèdiques i els sermons de frares, clergues i capellans van difondre la imatge de Llucifer i la necessitat d’emparar-se en les doctrines de l’Església per evitar el seu poderós atac. L’Edat Mitjana, amb les seves crisis, guerres, fams i pestes, va ser ideal a l’hora de configurar la malvolença del Diable cap als fills de Déu. Tanmateix, l’exageració fantàstica i la complicada estructura malèfica i infernal ideada pels religiosos eren tan irreals i abstractes que van acabar per debilitar i desacreditar l’invent, fins el punt que va desaparèixer la sorpresa i la por que podia suscitar. En un poble pragmàtic i una mica tantsemenfotista com el català, l’Àngel Maleït, el Príncep del Mal, l’Esperit Malèfic, en paraules de Fàbregas: «En tant que portador d'una lluita d'àmbit còsmic, no ha calat per aquestes contrades. Hom ha escoltat la història i després ha encongit les espatlles segur que una lluita tan enorme i tan abstracta no feia al cas, que era incapaç d'interferir-se en la procreació del bestiar o el resultat de la collita, que al capdavall és el que interessa, que és el que permet de fer coure l'escudella. El dimoni petit ha guanyat la batalla al dimoni gros. A les llegendes populars el dimoni és sempre una figura a la mesura humana, amb el qual es pot discutir i àdhuc fer-hi una juguesca.»

  Aquest Diable i aquests dimonis catalans són personatges familiars, innocentment casolans. El poble els hi ha retornat (o potser mai els hi va extirpar) aquells atributs propis de les divinitats paganes de la Natura, dels petits genis domèstics, de caràcter sobrenatural, sí, però alhora tremendament propers. El nostre dimoni popular, antropomorf i materialista, es va haver d’acostumar a conviure amb el Diable oficial de l’Església, i també amb el de les bruixes i els fetillers. De vegades, ha hagut de compartir espai: imatges, sermons, referents culturals i, sobretot, festes populars i escenaris teatrals. I gairebé sense adonar-se va passar de ser la font de tots els terrors a ser un personatge murri, entremaliat, fatxenda; o bé malcarat, sorollós; o inofensiu, estúpid, impotent, o alegre i burleta, o fins i tot acolorit i pirotècnic. Era inevitable: les derrotes que sovint rebia en l’àmbit popular de rondalles, llegendes i comèdies van obligar al Príncep del Mal a assumir un caràcter més afable. El fet que fos representat per homes dalt d’un escenari o als carrers plens de festa, per força l’havia d’humanitzar. I així apaivagat, no solament perdia el seu caràcter esgarrifós, sinó també els seus noms solemnes i terribles, per adquirir-ne d’altres més humils, ridículs, fins i tot afectuosos.
  Per ser inquilí eminent a Catalunya, problablement la nostra terra és la que més ha assimilat en Banyeta al seu folklore. I ho ha fet especialment des del vessant còmic. El Diable és un personatge que incita al riure i, alhora, es motiu de riota.
  A L’Edat Mitjana, l’Església no reia. El riure era pecat perquè distreia els monjos de la seva severa disciplina i la seva devoció. Només cal recordar la novel·la d’Umberto Eco El nom de la Rosa, on el segon llibre de la Poètica d’Aristòtil, dedicat a la comèdia, provoca la fanàtica reacció del vell monjo Jorge de Burgos. Pel mateix motiu, l’Església sentia una gran aversió contra el teatre i contra els còmics, per posar-se en la pell d’aquests dimonis i dotar-los d’aquesta ambivalència que el poble necessita. No és casualitat que el Diable ridícul, amb les seves bromes i trapelleries que no generen terror sinó comicitat, s’enfili als escenaris a partir del moment en que l’Església més utilitza el Rei de l’Infern per reprimir les heretgies i la bruixeria.
  Tot i així, cal no perdre de vista que aquest Diable d’Els Pastorets, un exemple entre molts, no és només un ésser que provoca el riure dels espectadors, és també, a la seva manera còmica, una representació del triomf del Bé. Però... (sempre hi ha un però, quan parlem del Diable català!), tot i intentar establir una lluita —desigual— entre el Mal i el Bé, amb la intenció de desposseir Satanàs de cap possibilitat de victòria, el nostre personatge se’n surt, d’una manera o altra, i tot i vençut suscita una certa admiració. Al final de la representació nadalenca, quan després de donar un cop de peu al terra se’n torna vençut a l’Infern, ens produeix una certa pena. No estic segura del per què... ¿Perquè se’ns envà un capitost contra els poders fàctics? ¿O perquè sabem que la seva derrota no és definitiva i que segueix aquí, entre nosaltres?

  Sovint, en el folklore català el Rei de l’Infern pren el paper de protagonista absolut. És l’heroi meravellós, amb enginy i poders sobrenaturals, que ens permet obtenir guanys impossibles, com quan construeix ponts pel damunt dels rius. Per tant, és un personatge «benèfic» per als humans; algú, com diu la gent dels Pirineus, amb qui es poden fer tractes. Es produeix una certa subversió del dogma cristià, on els virtuosos i els sants són els herois. Veritablement paròdic, el Diable d’Allò que tal vegada s’esdevingué, de Joan Oliver, afectuós, bondadós i una mica llauna, es presenta com la víctima d’una enganyifa còsmica, penedit del mal que ha causat als humans. En Caïm el defineix com «un bon minyó» disposat a trair Satanàs per tal de protegir la família primigènia. Sens dubte un bon Diable català, que de vegades personifica la rebel·lia des d’un altre angle: dient algunes veritats, però no a l’Altíssim, sinó als polítics, com els personatges del Ball de Diables, que hores d’ara deuen estar brandant, en lloc de forques, estelades.
  En altres ocasions, de tan bonifaci com és, aquest Diable folklòric resulta ingenu, estúpid, fàcil d’ensarronar. El Rei de l’engany i la mentida, l’ésser més poderós després de Déu, es transforma en un «pobre diable» que es deixa ensarronar fàcilment per pactes falsos, o cau en les trampes preparades pels humans, molt més enginyosos que ell, perdent allà on solia guanyar. És el cas d’aquell mandrós que, com que no li agradava treballar, va dir que es donaria al Diable si aquest li omplia la barretina d’or. El Maligne s’hi va avenir ràpidament. El que no sabia era que el murri havia foradat la barretina, i per més or que hi abocava, mai s’omplia.

  Simples llauradors, nens i, molt sovint, dones, són els seus botxins. En les rondalles catalanes és molt habitual l’esquema del Diable que proposa un pacte al pagès amb unes condicions que aquest creu impossibles de complir; quan el Mal Esperit se’n surt, el pagès ha de recórrer a l’astúcia femenina per lliurar-se del compromís. A diverses masies de Catalunya s’explica la llegenda de Les tres comandes, que conta que l’amo d’una masia està preocupat perquè no troba qui li segui els camps. Desesperat, invoca el Diable, que se li apareix, i tanquen el tracte: li proporcionarà tres dimonis que li faran tanta feina com vulgui; quan el pagès no tingui més ocupacions per donar-los, s’emportaran la seva ànima a l’Infern. Afortunadament, el pagès sempre té una dona molt eixerida que sap com tenir-los entretinguts. Una cançó popular ho explica:

—Tu, que et nomenes Barrumbo,
agafaràs la garbella;
de l’aigua del riu de Nàpols
ompliràs esta cisterna.
—Tu, que et nomenes Benjeudi,
agafaràs aquesta infanta,
li ensenyaràs la doctrina,
la doctrina cristiana.
—Tu, que et diuen Barrumbero,
prendràs aquesta pellassa;
renta-la fins que es torni blanca,
blanca com llet enlletada.
I l’un d’ells es deia a l’altre:
—Com et va la teva empresa?
—Com volen que jo la n’ompli
si tota l’aigua se’m vessa?
—Com voleu que jo l’hi ensenyi
si jo mai l’havia apresa?
—Maleïda la pellassa!
Com més la pico, més negra.
Dona que enganya tres dimonis
n’hauria d’ésser princesa.

  De vegades la derrota del Diable català ve donada per la seva absoluta beneiteria, per la seva inhabilitat o per la seva covardia. En el fons se’l té per un espantall inofensiu que en una llegenda no pot tirar-se al mar perquè no sap nedar.

  Arrelat gairebé a tots els àmbits de la nostra rica activitat cultural i folklòrica, és a les rondalles i llegendes on més sovint fa el paper protagonista. Però no sempre, tot cal dir-ho, el mateix paper. En algunes ocasions, és aquest Diable feiner i a l’hora destructor el qui, derrotat pels humans, es resigna a ser el perdedor; però en d’altres és l’Esperit Maligne el qui se surt amb la seva i s’emporta a l’Infern les ànimes d’aquells que han cobejat plaers i riqueses.
  En ocasions, les estratagemes del Diable no inciten al penediment, sinó a la prudència (altre cop el pragmatisme català!). Si els nens fan bondat i fan el senyal de la creu abans de ficar-se al llit, no cal tenir por que cap dimoni vermell amb cua i banyes se’ls fiqui sota el llit. Sovint, però, hi ha una càrrega moral, una demostració tan clara de l’escarment, que el missatge final és que tenir tractes amb el Diable (sigui per invocació, pacte o pecats comesos) sempre es perillós. I la culpa només és dels humans, perquè poquíssimes vegades, en els centenars de contes i llegendes que porto estudiats, les agressions del Maligne són per voluntat pròpia.
  Derrotat i domesticat, el Diable també és enfilat als escenaris o amagat darrere el portal del pessebre, al costat del caganer. O incorporat a la festa popular, a la cercavila, a la processó, per conferir-li un esperit màgic i juganer. És habitual veure’l ballar amb la seva cort de dimonis enmig del petar de coets.

El Diable amb barretina de Les temptacions de Sant Antoni.
1719. Juan de Amargós.

Diu la llegenda...

  Segons el llegendari, el Diable té enterrats nombrosos tresors que fa servir per fer pactes amb els humans. Es diu que per cercar aquests tresors cal portar a la mà dreta una calavera i a l’esquerra un ciri encès. Quan un s’acosta al lloc on hi ha enterrat un d’aquests tresors, la flama parpelleja i guspireja, i acaba apagant-se en sec en l’indret precís on cal començar a cavar.
  A Martinet, un poble de la Cerdanya que es diu de manera prou evocadora (Martinet és un dels noms que es donen al Maligne), expliquen que el Diable tenia el costum de passar corrent pels Pirineus la revetlla de Sant Joan fent inventari dels tresors que hi tenia enterrats. Un any, atabalat perquè havia d’acudir a un dels molts aquelarres que es fan aquella nit, va perdre la barretina, que es veu que era per ell una mena de brúixola que li permetia reconèixer els amagatalls dels seus tresors. D’aleshores ençà, és tradició que qui per la revetlla trobi la barretina del Diable i se l’entafori al cap, podrà descobrir tots els indrets secrets on hi té amagats els tresors. 
  Una altra versió, pròpia del Ripollès, creu que el que va perdre Satanàs va ser un floquet de pèls de la punta de la cua, i que el qui el pugui arreplegar comptarà amb la col·laboració incondicional del seu amo. Per això es diu d’algú que té sort a la vida que posseeix els tres pèls del Diable.

dilluns, 17 d’agost del 2015

GEGANTS: ELS FILLS DELS DIMONIS

  Una de les teories de la caiguda i condemnació de Llucifer s’atribueix a un motiu molt menys divulgat pel simple fet d’estar relatat en un dels llibres exclosos de l’Antic Testament —els anomenats apòcrifs—. El Llibre d’Henoc ho enfoca des d’un punt de vista francament delicat: el sexe.
"Boreas and Orietyia".
Evelin de Morgan


  Després de fer fora Adam i Eva del Paradís Terrenal, Déu va enviar a la Terra dos-cents àngels de la seva cort, per tal que vigilessin i protegissin les seves dèbils criatures humanes. Aquests guardians angèlics, comandats per Shemihaza, eren coneguts amb el nom d’egrègors o grigori.
  I què va passar, amb aquests àngels? Doncs va passar —i aquest és un dels punts en comú que té la versió apòcrifa amb les canòniques—, que van sentir enveja.
  Enveja de què?
  Simon Pieters, al seu llibre Diabolus, ho explica amb una gràcia impossible d’igualar: «Enveja de la carn, que l’home té i ells no. Enveja de les dones, que els homes tenien i ells no; enveja dels petons d’elles, que els homes rebien però no ells... El mite té, en efecte, algun detall propi de bolero caribeny». Per dir-ho clar i català: els àngels van preferir la bellesa carnal i temporal de les femelles humanes a la bellesa mística i eterna de Jahvè. Aleshores es van confabular i, després de fer un jurament de compromís, al capdamunt de l’anomenada Muntanya de l’Aliança, van baixar a la Terra i es van lliurar a la luxúria, fornicant amb les filles dels homes (la qual cosa no deixa de tenir mèrit si tenim en compte que es tractava d’éssers de naturalesa espiritual, sense cos!). Per correspondre als favors sexuals de les dones, els egrègors els van revelar un munt de secrets divins i tota mena de coneixements i habilitats. El fruit de l’Arbre de la Ciència.

  Al cap de nou mesos, les dones van començar a parir criatures: gegants d’uns cent cinquanta metres d’alçada, als que es va donar el nom de nefilim. Aquestes criatures monstruoses devoraven tot el que els homes produïen, fins que va arribar un moment que ja no se’ls va poder abastir; aleshores es van dedicar a devorar éssers humans.
  Els arcàngels Miquel, Rafael, Gabriel i Sariel —sempre segons el capítol 6 del Llibre d’Henoc—, que observaven des de feia temps els esdeveniments, van córrer a dir-ho a Jahvè. I aquest va tenir un dels seus cops de geni: sense pensar-s’ho dues vegades, va enviar un tsunami per exterminar tota la raça humana, excloent de la condemna la família de Noè. I a Miquel li va ordenar que encadenés els egrègors a les valls de la Terra durant setanta generacions, fins el dia del Judici Final.

  A Catalunya, de gegants en tenim tot un mostrari. Alguns són molt populars i encara són recordats a les poblacions on van viure: Plafalgàs, Mandroni, els Regiraroques, el Pare Su, l’Avi Esmé, el Nen de Vacarisses... Al Canigó, el pic de Sethomes són set gegants encantats que van voler construir una torre per arribar fins el Cel i discutir-li a Déu el govern de la Terra.
  Segons la tradició, els gegants catalans vivien en coves o a sota dels dòlmens que es troben escampats per totes les comarques. Al de Pinyana, que es coneix amb el nom de Casa Encantada, l’any 1880, es va trobar una mandíbula gegantina que va contribuir a alimentar el mite. Per la mateixa època, Jacint Verdaguer explicava la tradició del colós enterrat en un altre megalit: la Fossa del gegant, prop de Núria. I poc després, a una cova de Rialb es van descobrir restes d’un ésser humà gegantí. També en un indret indeterminat entre Palamós i Besalú es va desenterrar un esquelet de gran alçada i amb el crani molt gros. I l’any 1915, a la cova d’Anés, a Orèn, diversos espècimens gegantins.
  Els gegants catalans vivien també en mig del bosc, com el de la Vall de Mur, a Sant Llorenç del Munt, que es considera que encara és viu i que és l’ésser més antic de la Península; o en torres, com la que porta aquest nom al Vilar de Tentellatge, prop de Ripoll. A Muntanyola, al terme de Serrarica, el Serrat de la Testa està considerat el cementiri dels gegants. També aquí, a l’església parroquial, es va trobar un esquelet gegantí que sembla confirmar-ho.

  Però, sens dubte, el més mític dels gegants catalans és Gerió. I dic català perquè, tot i que trobem el seu origen a l’antiga Grècia, sembla que va ser ell, i no ningú altre, qui va fundar la ciutat de Girona, que en va prendre el nom.

El gegant Gerió de Girona. 

Diu la crònica...

  L’any 1844, en el transcurs de l’enderrocament d’una antiga capella propera a l’església parroquial de Garòs, a la Valh d’Aran, mossèn Antoni Jaquet, aleshores un nen, va poder presenciar la troballa d’un sepulcre de pedra de dimensions poc habituals. Ben tapada amb una gruixuda làpida, la sepultura ocupava tota l’amplada del carrer, de manera que els peus queien sota els fonaments de la capella i el cap quedava sota la casa del davant. L’esquelet de l’interior mesurava uns tres metres de llargada i el crani era, en total, uns quatre centímetres de circumferència més gran que la mida mitjana del d’un d’humà. Tenia un gruixut clau de ferro clavat a la regió occipital.
  Segons la llegenda, el gegantde Garòs era cèlebre per la seva violència contra els habitants de la vall. Un dia, aquests van decidir unir-se per combatre’l. Vençut i humiliat, el gegant va demanar-li a un servent seu que l’executés, clavant-li un clau a la nuca; una pràctica, segons sembla, associada a la lluita contra el Diable.

dissabte, 8 d’agost del 2015

LA DANSA MÉS DEMONÍACA DE TOTES LES DANSES QUE ES FAN I ES DESFAN

  Des de molt antic, es té coneixement que, a part de temptar, el que més li agrada al Príncep del Mal és ballar, que és una activitat transgressora, provocadora; fins i tot lasciva. Del que potser no es té tant coneixement és que un dels seus balls preferits és aquell que les bruixes executaven en els aquelarres, i que no és altra que «la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan». ¿Com podia ser d’altra manera, si hem arribat a la conclusió que el Diable és català? El poeta Carles Fages de Climent ens ho recorda a Les bruixes de Llers:

   «Les nits de divendres,
            quan tota la setmana
            ha bufat la tramuntana,
            les bruixes i bruixots
            es veuen per ballar la sardana».

  Al segle XVII, durant el procés contra les bruixes de Caldes de Montbui, una de les imputades, Jerònima Muntada, va declarar: «les que érem allí ens posàrem a ballar totes unes amb altres balls plans i sardanes i els que acostumen a ballar els pagesos». En forma de boc, assegut en un tinell, Satanàs presidia els ajunts de bruixes i tocava diversos instruments: el txistu i el tamborí i un flabiol de so molt ronc. Immediatament les bruixes s’agafaven de les mans, feien una rotllana i començaven a ballar esbojarradament. En la famosa Taula de la inconstància dels mals àngels i dimonis de Pierre de Lancre, publicada a París l’any 1612, la roda està formada per sis bruixes que dansen mirant cap enfora. Francesca Solana, una processada de Sant Julià de Vilatorta, mitja dotzena d’anys més tard explicava que en els aquelarres als que havia assistit fins i tot el Diable ballava la sardana.

La sardana de les bruixes del Tableau de l'inconstance des mauvais anges et démons.
Pierre de Lancre

  Les bruixes solien dansar despullades, per més fred que fes (les del Camp de Tarragona celebraven un aquelarre amb sardana al cim del Montsant el 31 de desembre), i amb un gat negre arrapat al cul o penjat a l’esquena. Aquesta curiosa combinació l’expliquen els andorrans quan parlen de les trobades de bruixes a l’estany d’Engolasters. Es veu que els nois joves organitzaven excursions al sàbat per tal d’espiar els balls de les bruixes; no tant pel fet màgic com pel fet que anaven en pilota picada... A les rodalies del cim, però, es topaven amb les vigilants de la festa, les quals els tocaven amb una vareta màgica i els convertien en gats negres que s'arrapaven com llagostes al darrera de les ballaires.
  Les bruixes andorranes feien la sardana en tres cercles concèntrics al voltant de l’estany. El mateix es deia de les del Canigó i les del Cadí; i que, a còpia de trescar per la ribera, deixaven marcat un camí on mai no hi tornava a créixer l’herba. Les del Montseny, en canvi, anaven variant d’escenari: tot d’una, amb una cadència de la tonada, ballaires i músics saltaven d’una muntanya a l’altra, i anaven dansant pels cims de les Agudes, el Matagalls, el turó de l’Home, el Brull, el turó Gros...

  En algunes ocasions, suposo que per poder participar ell mateix de la dansa, el Diable encarregava a algun bruixot-músic que toqués les tonades —no sempre de sardanes—, i que ho fes a cor que vols. És el cas documentat del pastor Pere Torrent, que en el procés de Sant Feliu de Pallerols va declarar que «el Dimoni no volia que sonés sardanes, ni com sonen els músics de per ací, sinó so tot arravatat, tant com jo podia sonar amb el flabiol».

  La identificació del ball rodó de les bruixes amb la dansa nacional catalana no és exclusiva del poble, sinó que existeixen documents escrits al respecte, com un de la Universitat d’Igualada, de l’any 1610 —en plena Cacera de bruixes a Catalunya— en el que se sol·licita: «que no es ballin d'aquí endavant a la plaça sardanes, per ser ball deshonest; i que de ninguna manera es ballin en divendres, atès que en semblant dia prengué mort i passió nostre senyor Déu Jesucrist per nostra salut i remei; i que no es ballin sinó de dia i no de nit».

  A la primera meitat del segle XX els capellans encara clamaven al cel davant algunes diversions, com demostra aquest Ordo de la Diòcesi de Girona: «Deuen fugir els cristians, com d’avantsales de l’Infern, dels cines, balls i altres espectacles escandalosos; car són llocs on és imminent el perill de perdre la gràcia divina, per a perdre després l’ànima per tota l’eternitat.»
  A la postguerra espanyola, la Comisión Episcopal de Ortodoxia y Moralidad va publicar uns cartells on es veien nois i noies de l’època dansant «agarraos» amb persones de l’altre sexe, sempre caracteritzades com a dimonis i dimònies.


Diu la llegenda...
  Vet aquí que una nit molt fosca, un geperut que anava de camí cap a casa seva es va perdre pel Canigó. Ja pensava d’ajocar-se a qualsevol racó a dormir, quan va veure una foguera. S’hi va acostar, i de seguida es va adonar que es tractava d’una colla de bruixes que ballaven la sardana, al voltant del foc, al so d’una cantarella:

            «Dilluns, dimarts,
            dimecres, tres.»

  I no paraven de girar, sempre cantant la mateixa estrofa.
  Endut per l’alegria de la dansa, el geperut es va plantar al mig de la rotllana i, tot saltant i ballant com elles, va afegir:

            «Dijous, divendres
            i dissabte, sis.»

  Les bruixes van parar de dansar i, satisfetes que el geperut els hagués ensenyat una nova estrofa de la cançó, que elles desconeixien, el van voler premiar: li van treure la gepa i la van penjar dalt d’un arbre.
  L’endemà, quan va tornar al poble, l’exgeperut es va ensopegar amb un veí seu, també geperut, que li va preguntar tot estranyat com s’ho havia fet per curar-se de la seva deformació. L’home li va explicar tot el que li havia passat la nit anterior, i el segon geperut va decidir anar al Canigó a buscar les bruixes que ballaven la sardana.
  I allà les va trobar, cantant:

            «Dilluns, dimarts,
            dimecres, tres.
            Dijous, divendres
            i dissabte, sis.»

  Aleshores, per fer-se valer, el geperut es va ficar al mig de la rotllana i va afegir:

            «I diumenge, set».

  Com que les bruixes no poden suportar la paraula diumenge, perquè és el dia consagrat a Déu, es van enfurismar tant que van despenjar de l’arbre la gepa del primer geperut i li van penjar al pit al segon, fent-lo encara més estrafet del que era.
  Aquesta llegenda, s’explica també al coll de Malrem, sobre Beget.