L’intent de cop d’estat celestial va ser
protagonitzat pels àngels.
Aquests personatges apareixen a la Bíblia com a
intermediaris entre Déu i els humans, als quals vigilen i protegeixen. I tot i
que sovint se’n fa una descripció genèrica, cadascun d’ells posseeix una
individualitat diferenciada. Això sí: en principi tots ells estan subordinats a
Déu i són incorruptibles, però posseeixen el lliure arbitri... I aquí és on la
cosa es complica, perquè, en un moment donat, n’hi va haver un que va voler
exercir aquesta llibertat de decisió.
Lucibell, de l’orde
dels serafins,
l’estament celestial més perfecte, ocupava el rang més elevat de la jerarquia
angèlica per la seva bellesa i poder de lideratge. Era el preferit de Déu. Francesc
Eiximenis, d’una manera una mica infantil, diu que «Llucifer era
més amic de Déu que sant Miquel». Però va ser precisament aquest
poder de lideratge el que el va portar a encapçalar la revolució d’un estol
d’àngels. El papa Joan Pau II encara ho
recordava en un discurs de l’any 1986: «Amb base a la seva llibertat creada
van fer una elecció radical i irreversible igual a la dels àngels bons, però
diametralment oposada: en lloc d’una acceptació de Déu plena d’amor, li van
oposar un rebuig inspirat per un fals sentit d’autosuficiència, d’aversió i
fins i tot d’odi que es va convertir en rebel·lió».
Els motius que ha proposat l’Església per a
aquesta rebel·lió han estat diversos, i han ocasionat força polèmiques al llarg
dels segles.
Existeixen tres hipòtesis que estan relacionades
directament amb tres pecats capitals: la supèrbia, l’enveja i la luxúria.
Cadascuna d’elles ha primat en un moment diferent de la història. Joan Oliver,
en la divertida peça teatral que aborda el tema, Allò que tal vegada
s’esdevingué, en fa un interessant pout-pourri de totes tres, quan el Querub
que visita el Paradís li explica a Caïm:
«Satanàs,
príncep de les cohorts, en un determinat moment de l'eternitat celestial es va
creure prou fort i prou popular per a intentar l'establiment d'un poder
personal independent del de Jahvè. La preparació del cop va durar
dotzenes de segles. Es feia una propaganda intensíssima: als començos,
clandestina, més tard, tot just dissimulada, i en els darrers temps, abans del
daltabaix, francament desvergonyida. Se'ns prometia una vida més agradable, una
reducció de les hores diàries d'arpa, distraccions, novetat. No ho vulguis
saber! Calia excedir-se si considerem que al Cel es viu realment bé.
Tanmateix, l'eix de la campanya i allò que va determinar el seu èxit va ser la
promesa de dotar-nos de sexe. Es va divulgar l'espècie que una persona sense
sexe és una persona minvada i, en certa manera, indigna. Per aquells temps el
Senyor ja havia parlat públicament del seu propòsit de crear una humanitat a
base de criatures sexualment diferenciades. Satanàs i els seus
satèl·lits no s'estaven de dir que el projecte era vexatori per a la classe
angèlica. L'agitació creixia, els caps del moviment eren escoltats i aplaudits
per multituds innúmeres...»
De totes tres teories, la que ha acabat triomfant
ha estat la de la supèrbia, l’orgull de Lucibell i el seu desig
d’igualar-se a Déu. Justificada per algunes frases de la Bíblia, que
parlen de la supèrbia com el primer dels pecats, va començar a difondre’s amb Orígenes,
en els primers segles del cristianisme. Aquest Pare de l’Església va atribuir a
Satanàs un text del profeta Isaïes,
on és llegeix:
«Com vas caure del cel,
oh, Estel fill de l'aurora!
I has estat derrocat
per terra
tu, que vas abatre les
nacions!
I tu que eres aquell
que vas dir en el teu cor:
Jo pujaré al cel!
Sobre els estels de
Déu
aixecaré el meu tron!
i m'asseuré a la
muntanya de l'Assemblea
a les vessants del
Nord,
em remuntaré sobre les
altures dels núvols;
seré semblant a
l'Altíssim!
En canvi vas ser
precipitat del cel
a les profunditats de
l'abisme.»
Segons aquesta teoria, Lucibell, veient-se
el més bell, graciós i amb majors dons dels àngels de la cort, va incórrer en
un desordenat amor cap a ell mateix, i va considerar que el seu estat angèlic
s’havia fet per governar, no pas per servir, com expressa amb contundència la frase «No et serviré!» que
apareix a Jeremies.
En els segles
posteriors, es desenvolupa una altra teoria, complementària en certa manera de
l’anterior: la rivalitat de Lucibell no és únicament amb Déu, sinó també
amb la seva creació humana.
Segons s’expliquen els
fets, a cadascuna de les potències angèliques li va ser encomanada una part del
govern de l’Univers. A Lucibell li va correspondre l’esfera
terrestre. Tot va anar bé fins que a Déu se li va acudir crear un ésser
intel·ligent que poblés la Terra i es dediqués, sobretot, a alabar-lo, com els
àngels ho feien al Cel. El Creador va cridar aquests a consell i els va exposar
la idea. Va haver-hi opinions diverses, i aleshores Déu va fer Adam en
secret, per evitar murmuracions i enfrontaments. I, és clar, ja la vam tenir liada!
Quan Déu va mostrar la
seva obra, per tal que l’admiressin i la reverenciessin, l’arcàngel sant
Miquel va obeir, però Lucibell es va sentir ofès de que el Pare
hagués creat un ésser a la seva imatge i semblança, que competia amb ells per
l’amor diví, i al que, a sobre, pretenia posar per damunt dels àngels, fent-los
els seus servents. A l’Alcorà s’explica la facècia amb molta més contundència:
«Al·là va
preguntar: “què t’impedeix prosternar-te, quan sóc jo mateix qui t’ho mano?” Iblis [el nom que els musulmans donen al Diable] va
contestar: “Jo sóc millor que ell. A mi em vas crear de la llum, i a ell l’has
creat del fang!”. Al·là va exclamar: “Ves-te’n del Paradís,
perquè no es propi que aquí t’enorgulleixis! Surt! Estàs entre els
rebutjats!”».
I, és clar, Lucibell
no s’ho va fer dir dues vegades. De seguida es va posar a reclutar seguidors
—una tercera part dels àngels— i va encapçalar la fatídica rebel·lió que ja
sabem com va acabar. I, a sobre, va incitar la criatura humana (dos es barallen
i rep un tercer!) a cometre un pecat que el va convertir en mortal.
La tercera teoria, de
fet la més antiga, descrita ja al Gènesi, és també la més sucosa: els àngels es
van rebel·lar perquè volien participar de l’orgia col·lectiva que s’estava
organitzant a la Terra, i tenir relacions sexuals amb les femelles humanes.
Aquesta versió —de la que parlaré més àmpliament un altre dia— va anar perdent
força a partir del segle IV, probablement perquè a l’Església no li
agradava gens la idea de marranejar d’aquesta manera la imatge dels àngels
celestials.
Fos quin fos el motiu,
el fet és que la conspiració angèlica va elevar Lucibell, aleshores ja Llucifer,
a la categoria de «primer revolucionari de la Història». I com acostuma a passar
amb els revolucionaris, va haver de pagar un preu molt elevat per la seva
oposició i la seva transgressió a les normes dictades. I, a sobre, se li va
donar molt mala premsa.
Tanmateix, a partir d’un determinat moment, el
personatge va començar a adquirir una dimensió heroica que fregava el
romanticisme. Precisament va ser una obra d’aquesta tendència, la que li va
proporcionar l’oportunitat de donar la seva versió dels fets. El Paradís
perdut, de John Milton, mostra Llucifer no només
com el rebel que es revolta per lliure arbitri contra el poder establert,
contra tots els opressors d’aquest món, sinó que li atribueix el paper d’un
veritable demiürg, un segon Déu, un redemptor, que aporta a la humanitat
el coneixement i el desig de llibertat.
El fonamentalisme de l’Església Catòlica va
acabar convertint Déu i les seves normes, que calia acatar sense protestes, en
un personatge pesat, opressor, tirànic, del qual el poble, cada cop més
racionalista i científic, sentia necessitat d’alliberar-se. Per contra, aquell
ésser espantós que controlava l’espai Infernal i turmentava les ànimes dels
condemnats, va començar a veure’s com un valerós rebel que no es volia rendir a
les regles arbitràries del Totpoderós. Va començar a convertir-se en una
mena de líder de l’oposició, amb el qual s’identificaven els reprimits pel
sistema social establert, els ateus, els agnòstics, els qui creien en altres
formes de religiositat... El símbol de la llibertat ideològica, vivencial,
sexual.
De fet, si ens parem a pensar-ho, el pecat comès
pel Diable va ser el mateix que van cometre els primers humans en tastar el
fruit prohibit al Jardí de l’Edèn: un
acte de lliure voluntat.
 |
La bellesa diabòlica de Le génie du mal.
Guillaume Geefs. |
Diu el poema...
«Com a tot ésser, va
treure'm
Déu del misteriós no
res,
i vaig formar a la
Glòria
un raig dels més
esplendents.
«—Aquest raig que tant
ja brilla
—vaig dir— bé pot
brillar més.
Aquest raig que Déu
adorna,
per què no es pot
tornar Déu?»
Mes ai! de sobte, ple
d'ira,
Ell va estimbar-me a
l'Infern,
i estic condemnat a
viure-hi
ple de ràbia
eternament.
La teva justícia santa,
gran Jehovà, digues: on
és?
Per què a l'home que ha
de morir
li deixes prendre
creixent?
De la llavor més petita
surt l'arbre altívol i
espès;
com un llamp corre la
fera;
el vapor fet núvol
creix;
l'insecte per l'espai
vola,
i, fins als núvols,
l'ocell.
Per què, havent-ho fet
tot lliure,
no ha de ser-ne el
pensament?
Ai! El pensament,
l'atures
quan es posa al davant
teu!
I qui no vol aturar-lo,
com jo, s'estimba a
l'Avern.»
El bressol de Jesús)
