Parlem ara d’un dels temes preferits del Diable. I
de l’Església (en alguna cosa s’havien de semblar!): el sexe.
Un cop més, va ser l’Església mateixa la que va
dotar l’Àngel Rebel d’un dels seus principals poders: la capacitat de seduir
els humans.
De fet, no l’Església, sinó el propi Déu! Sant
Tomàs d’Aquino afirmava que aquest li concedeix al Diable major poder en
aquest pecat que en qualsevol altre perquè els humans es van convertir en
esclaus seus amb la primera corrupció: l’acte de fornicar. Aquells actes
amorosos als que les antigues civilitzacions havien consagrat les més
importants divinitats dels seus olimps eren, per al cristianisme, actes
depravats, vici i perdició. Amb prou feines quedaven justificats pel sagrament
del matrimoni i per la necessitat de procrear.
Tot va començar amb una serp i una poma.
O no...
Perquè els teòlegs no s’acaben de posar d’acord
sobre quina mena de fruita produïa l’arbre del paradís, perquè el Gènesi
no ho especifica. Tradicionalment s’ha cregut que es tractava d’una poma, però
el cas és que a l’Edat Mitjana no ho tenien tan clar. Gonzalo de Berceo la identifica amb una pera; sant Vicent Ferrer, amb un préssec i Jaume Roig, al seu Espill o llibre de les dones —i potser amb segones
intencions!—, amb una figa:
«Doncs per la
figa o altra fruita
qual sens gran
lluita
fort cobejà,
tastà, menjà,
deliberada, no
pas forçada,
la llei
trencant, no gens dubtant
lo manament,
Déu no tement.»
Però el més important de tot és: quins eren
els efectes que produïa el consum no reglat del coi de fruita?
Tampoc no queda clar.
La serp diu que a qui en mengi se li obriran els
ulls, serà com un déu i coneixerà el Bé i el Mal, però l’única cosa que semblen
descobrir els pobres transgressors és que estan... en pilotes, i Adam
comença a dirigir a Eva mirades lascives... L’Església conclou que el pecat original dels nostres primers pares es
refereix, ras i curt, a la fornicació. Ara bé, si això és cert, sense el
pecat original com s’hauria pogut reproduir l’espècie humana? No patiu, que els
teòlegs tenen respostes per a tot: sant Agustí creia que podria
haver-hi hagut reproducció sense necessitat de caure en el que el pobre home
considera un fet esgarrifós: el trencament de la virginitat femenina. Sant
Tomàs d’Aquino, una mica més pragmàtic, però igual de soca, aportava la
idea que podria haver-hi hagut sexe amb un plaer més... moderat!
Lògicament, l’Església va associar el Diable no
solament a les relacions heterosexuals, sinó també a totes les transgressions
imaginables: homosexualitat, masturbació, sexe oral, copulació en grup... fins i tot
bestialisme i fornicació amb cadàvers.
I, per descomptat, la culpable de tot això és la
dona. Ho ratifica Francesc Eiximenis al Llibre
del Crestià: «La fembra és estada sempre
porta del Diable per entrar en l'home a fer-lo gran pecador. I per tal, quan
l'home la veu, deu haver paor d’ésser ferit mortalment per ella, i per raó
d'això deu sempre fugir així com si l’escorpí el volgués mossegar». És a dir, no és que la luxúria provingui de la ment, el cor i els genitals
dels mascles, sinó que és un estat promogut per un poder invisible del gènere
femení. Segons Lo breviari d’amor, de Matfre
Ermengau, els motius que
decanten el gènere masculí envers el sexe són uns altres de més purs: el mandat
bíblic «creixeu i multipliqueu-vos». Ves per on!
En realitat, el que va passar va ser que els
clergues, homes al cap i a la fi, casts i carregats de frustracions sexuals,
van projectar en les dones les seves inhibicions, forjant una imatge de la
feminitat entre la desconfiança i la por. I ho van plasmar a les bíblies de
pedra que són les esglésies i les catedrals: en les representacions de
l’Infern, els principals pecats femenins estan relacionats amb el sexe. En el
retaule de la catedral d’Elna, per exemple, un dimoni insufla foc a la
vagina d’una dona mentre un altre dimoniot en transporta dues més que Llucifer
intenta engrapar. En una de les nostres representacions infernals més belles hi
ha una escena de cavalcada sodomita duta a terme per un dimoni. La podeu
contemplar al Museu de la Catedral de Barcelona: es tracta de
l’esplèndid Judici final del Missal de Santa Eulàlia.
Unes imatges, si us pareu a pensar, no exemptes de
contingut eròtic. Perquè aquesta és l’altra: a causa de la intransigent censura
de l’Església, la única vàlvula d’escapament de l’erotisme, i fins i tot
de la pornografia, estava fermament custodiada a l’interior dels
temples, en les representacions de l’Infern i en els martiris de santes, sovint
pintades com a les portades de l’Interviu. Potser per això, els principals assetjats eren els religiosos. Des de les
famoses temptacions de sant Antoni i de sant Jeroni al desert, en
que les diablesses tracten de fer-los caure en la luxúria, la feblesa de la
carn de convent és llegendària. Una de les llegendes més antigues de Catalunya,
la de fra Garí, n’és un bon exemple.
Garí era un ermità
que feia penitència en una cova de la muntanya de Montserrat, i la seva
devoció era tan gran que el Maligne va decidir intervenir-hi: es va disfressar
d’ermità i es va posar a viure a una gruta propera, coneguda amb el nom de cova
o ermita del Diable. Després va fer que un dels seus dimonis posseís la filla
de Guifré el Pilós, i quan aquest va portar la noia a Montserrat, perquè Garí la guarís, el Diable el va temptar de tal manera que l’ermità
va seduir la noia i, en acabat, la va matar per amagar el vergonyós crim. A
causa d’això, el papa de Roma castigarà fra Garí a viure com un animal
als boscos de Montserrat, fins que
el fill del comte, el petit Miró, li farà saber que el seu pecat ha
estat perdonat.
Una divertida cançó de La Trinca, El dimoni infernat, amb lletra de la inestimable Maria Aurèlia Capmany, explica el cas transfigurant Garí
en Claudi, el qual rep la visita d’una donzella que vol viure en oració.
Al principi tot va com la seda i els dos penitents resen fins altes hores de la
nit. Però arriba el moment del descans, i la cova és petita i amb un sol llit.
I és aleshores quan la donzella nota alguna cosa estranya...
«—Què és
aquesta eina, Claudi,
que du tanta
escalfor?
—Filla, la meva
filla,
és el Dimoni
gord,
que a l’Infern
vol anar-se’n
i no troba per
on.
—l on és
l’Infern, bon Claudi,
vós que sabeu
de tot?
—Jo no vull
altra cosa
que fer-t’ho
entenedor.
A l’Infern el
Dimoni,
posem-l’hi
sense por.
Si tu m’ajudes,
filla,
l’amansirem del
tot.
—Sí que n’està,
bon Claudi,
d’encès i
furiós!
—Filla, és que
feia estona
que anava sol
pel món.
Ja el fiquen i
el capfiquen,
aquell monstre
alterós.
Dia i nit
repeteixen
la devota
acció.
Però així que
es distreuen
s’adreça amb
més vigor.»
En un text narratiu en vers de finals del segle
XIV, El diable, el sagristà i la burguesa, que es conserva
fragmentat a la Biblioteca de Catalunya, encara queda més clara la
malvada influència femenina. Un bondadós sagristà aconsegueix enganyar el Maligne
calçant-li unes sabates que a aquest li resulten mortificants. Per tal de
venjar-se, el Diable fa que una bella i pietosa burgesa, casada, inciti el
sagristà a la luxúria, fins el punt que aquest roba uns objectes sagrats del
monestir i es disposa a tocar el dos amb ella. Però aleshores, el Mal Esperit
alerta tothom. La mutilació del text (es calcula que en falta aproximadament la
meitat) ens impedeix saber el final de la història i la prèdica que comporta.
El que sí està clar és que, com diu el refrany, «On hi ha una dona, hi ha un
dimoni».
Afortunadament per a la imatge de l’Església, no
tots els devots religiosos es deixen temptar per la luxúria. Vicent Ferrer,
que se sentia tant tocat de santedat que volia ser un segon sant Antoni,
explica que ell mateix va estar a punt de ser víctima d’una diablessa que se li va ficar a la cambra quan se n’anava a dormir. Ell, que de seguida va
adonar-se de quin pal anava, es va senyar i li va tirar en cara que anés a
enganyar-lo disfressada de femella.
Que els dimonis podien tenir relacions sexuals amb
els humans, malgrat ser éssers espirituals, va ser defensat ja al segle XIII
per sant Tomàs. I cinc-cents anys més tard, el pare Benito Jerónimo Feijoo aportava a la teoria que si
al Diable li era possible formar un cos semblant a l’humà per presentar-se a la
Terra, en conseqüència podia utilitzar aquell cos per copular.
A tot Europa s’acceptava que els humans —les bruixes
i els bruixots— podien unir-se carnalment amb els dimonis. O amb íncubes
i súcubes, que són els noms científics que cal donar-los. El mot íncube,
del llatí «estar estès al damunt», és atribuït als dimonis masculins, i súcube,
«estar estès a sota», als femenins. Uns i altres es
presenten de nit i s’aprofiten de que les seves víctimes dormen per mantenir-hi
relacions sexuals.
Tot i que són més habituals els íncubes, en
la tradició catalana també apareixen dimonis súcubes. Una cançó popular
recollida al Romancer català de Milà i Fontanals, ens explica les aventures d’un carboner de Sant
Llorenç de la Muga que se n’ensopega unes quantes que diuen anar perdudes
pel bosc i li demanen ajut a canvi de favors sexuals. Quan el carboner les
rebutja, elles el maleeixen.
«—Maleït
sigui el carboner
quin malplaent!
La ventura el valgué al bosc
i no la pren.
—Ai, Mare de Déu del Fau
ajudeu-me’n:
tres dimonis tinc al bosc,
tragueu-me’ls-en,
que si me’n puc escapar
seré valent.»
Els íncubes, per la seva banda, tenien
relacions amb les dones, especialment amb les bruixes. I com que les bruixes
solien ser velles i lletges, d’aquí la pretensió d’alguns teòlegs de que el
Diable preferia aquesta mena de dones. Altres autors, en canvi, creien que, per
qüestions estètiques, preferia les joves i belles. Sant Guillem de París
estava convençut que a les qui més molestava era a les noies de llarga i
formosa cabellera, per coquetes i per fer servir aquest atribut per excitar els
homes. Encara d’altres afirmaven que no tenia manies i que fornicava
indistintament amb unes i altres: amb les joves i boniques pel davant i amb les
velles i lletges pel darrera (per no veure’ls la cara, és clar, mentre se les
traginava!). Alguns sentenciaven que, en realitat, les seves preferides eren
les casades, perquè d’aquesta manera, a sobre, la relació era adúltera. La qual
cosa entra en contradicció amb aquells que diuen que, com que els íncubes
no són humans, cohabitar amb ells no constitueix legalment una forma
d’adulteri.
Una altra aspecte que satisfà molt al Príncep del
Mal és que els marits puguin veure com copula amb les seves mullers.
S’expliquen casos d’haver-se vist dones estirades al terra, despilotades,
movent el cos al ritme de l’aparellament amb un íncube invisible als
ulls humans. Collin de Plancy informa
dels senyals que identifiquen la seva presència: la pudor i un vapor negrós, de
la grandària d’un home, que s’eleva del cos de la dona després del coit.
 |
| La súcube amb pits del retaule de Sant Miquel de Verdú. S. XV |
Moltes bruixes sotmeses a interrogatoris
inquisitorials protestaven que havien tingut relacions amb íncubes en
contra de la seva voluntat. Algunes consideraven l’experiència insatisfactòria
i, sovint, dolorosa. Quan un dia una bruixa va fer un informe meticulós sobre
les característiques del penis del Diable i la fredor del seu semen, els manuals
inquisitorials van incorporar els detalls. Curiosament, des d’aquell dia
totes les versions coincideixen: els membres dels íncubes són grossos,
durs, llargs (com un utensili de cuina, diu el catxondo de Nicolas Rémy, un dels inquisidors més cèlebres del
segle XVI), i estan recoberts, com un peix, d’escames òssies que es pleguen en
el moment de la penetració, però es dilaten en el moviment de retrocés. Unes
bruixes processades l’any 1575 com a continuadores dels rituals del Boc de Biterna, a les Valls d’Àneu, van
declarar que era aspre «com un ratllador» i que, quan es posava damunt d’elles
per fornicar, el Diable pesava com un plom. Pel que fa al líquid seminal, del
que es va posar de moda indagar-ne la temperatura a tots els processos
judicials, la bruixa de Lluçà Jerònima Pons, àlias Joana la
Negra, va confessar sota tortura: «El Dimoni tingué part amb mi per las parts
súsies, si bé no hi trobí content i me paregué que llançava alguna cosa freda».
Aquesta opinió era compartida pels homes que copulaven amb súcubes, que
descrivien les seves vagines com «túnels gelats».
Rémy també explica que després de l’acte sexual les
bruixes s’havien de ficar al llit, esgotades, adolorides i preses de violents
espasmes. En canvi, segons el famós manual inquisitorial Malleus Maleficarum, en els dies sagrats del
calendari —Nadal, Pentecosta, Pasqua— el dolor del coit infernal desapareixia
del tot perquè així aquelles aberrants relacions sexuals resultaven encara més
injurioses a Déu.
Algunes bruixes explicaven que Satanàs fins i tot
podia tenir més d’un membre viril, o tenir-lo bifurcat, en forma de Y, per
poder-les satisfer alhora pel davant i pel darrera. Això fa comprensible
l’afirmació, comunament acceptada, que la única postura en què pot copular el
Diable és la canina, i que la del «missioner» (és clar!) li està vedada.
Hi ha qui fins i tot s’ha atrevit a insinuar que, en realitat, són tres, els
caps que ostenta el penis del Diable, i que això satisfà molt les dones, perquè
li permet practicar, tot alhora, la fornicació, la sodomia i la fel·lació. A mi
em fa la efecte que o bé aquesta idea sorgeix de les ments escalfeïdes dels
religiosos, o bé és que el Senyor del Mal és un pobre tanoca que, com han fet
els mascles humans durant milers d’anys, confon els seus gustos particulars
masculins amb els veritables gustos de les dones en matèria de sexe. Ja ho diu
el refrany: «no hi ha dona freda, sinó dimoni inexpert».
Algunes dones seduïdes per íncubes
declaraven que l’experiència resultava molt agradable, no únicament per la
tècnica de la que feien gala el Maligne —a qui les bruixes anomenaven Gran
Aimador—, sinó perquè la seva capacitat era inesgotable. Unes quantes
confessaven haver fornicat amb ell fins a cinquanta vegades en una mateixa nit
sense acusar cap sensació de cansament, i hi va haver dones que, després de
l’experiència, es van allunyar dels amants humans, perquè els trobaven avorrits
i poca cosa.
Afortunadament, segons l’Església, els dimonis ni
tan sols del sexe poden gaudir. Sant Tomàs afirma que, a causa de la
seva naturalesa espiritual, no tenen impulsos eròtics ni senten plaer amb aquell
cos fictici. I que, per descomptat, no poden estimar. Tanmateix, algunes
bruixes van declarar en el seu moment que malgrat ser impotents, eren força
afectuosos; i fins i tot alguns juristes, com Gervasi de Tilbury,
mariscal d’Arles, defensen que alguns dimonis s’enamoren de les dones
amb tanta passió que són capaços de recórrer a tota mena d’arts i enganys per
posseir-les.
Anècdotes a part, el més habitual és que les
relacions sexuals entre humans i dimonis acabin de mala manera: la llegenda diu
que els dimonis els roben l’ànima. El metge renaixentista suís Jacobus Rueff
explica el cas d’un jove al qual se li va aparèixer una preciosa súcube,
amb intencions òbviament lascives. Quan el noi es va posar a copular amb ella,
els seus òrgans genitals es van començar a inflamar i van acabar incendiant-se
de la manera més esgarrifosa, cosa que li va causar la mort. Al segle XVII, el jutge francès Pierre de
Lancre parlava d’íncubes que mentre es raspallaven les seves amants
les mataven a cops de puny.
Diu la llegenda...
Al terme municipal de Calonge
hi ha el mas Ribot, abans conegut com el mas de la Vella Boja. El
nom li venia de l’antiga propietària, una dama riquíssima, però molt
excèntrica, que mai s’havia volgut casar amb cap dels pretendents que se li
havien presentat.
Vet aquí que quan es va fer gran, va sentir
la colpidora soledat, i va decidir que ja era temps de casar-se. Però aleshores
ja era massa vella, i per molts diners que tingués no hi havia home que la
volgués. Desesperada, perquè estava acostumada a fer sempre la seva santa
voluntat, la dama va oferir la seva ànima al Diable si li trobava un marit.
L’endemà mateix se li va presentar un jove atractiu i molt ben abillat que
li va demanar la mà.
La nit de noces, la Vella Boja ja estava
impacient per allitar-se amb el seu flamant marit. Tot just acabaven d’entrar a
la cambra nupcial quan ja li demanava que li fes un petó ben apassionat. El
jove no es va fer de pregar, però en besar-la, la dama va sentir una cremor
intensa que li rostia els llavis i va caure morta damunt del llit. Aleshores el
marit, que no era altre que el Príncep del Mal, se la va carregar a coll i se
la va endur ràpidament cap a l’Infern.
Ja ho diu el refrany: «Casament entre joves,
casament de Déu; casament entre joves i vells, casament de res; casament entre
vells, casament del Diable».
