Parlem de la bruixa, la sequaç, l’aliada, la
serventa del Diable entre els humans.
Que, per descomptat, és una dona.
Durant aproximadament tres segles, fins que el concili de Nicea va decidir que sí, la religió
cristiana estava convençuda que les dones no tenien ànima com els homes,
perquè a les escriptures no s’especificava que Jahvè li hagués insuflat.
I perquè, com deia el Malleus Maleficarum, martell de les bruixes, provenia d’una costella, una peça corba, sense rectitud. I perquè va
ser la culpable del Pecat Original. Al segle III, Tertul·lià, un dels Pares de l’Església
cristiana, després d’indicar a la dona que hauria d’anar sempre de dol,
coberta de parracs, i fent penitència, li etziba: «Dona, tu ets la porta del
Diable».
Per als teòlegs de l’Edat Mitjana, les dones eren
cobdicioses, mentideres, arrogants, hipòcrites, peresoses, immorals,
impúdiques, pèrfides, cruels... llobes, lleones de Satan, feres de la luxúria,
metzines pels creients, sangoneres, vampires... Bruixes. Segons això, les dones
pequen més que els homes. Això explicaria, probablement, que la població
reclusa femenina sigui, i hagi estat sempre... cent vegades inferior a la
masculina!
Uns quants segles més tard, fray Martín de Castañega argumenta els motius de la supremacia femenina en la professió
bruixesca: com que són més dèbils, demanen el favor del Diable, que les
pot enganyar més fàcilment, i també són més curioses de saber i escodrinyar les
coses ocultes i més xerraires, més iracundes i més venjatives. Curiosament, el bon frare no esmenta el
principal argument utilitzat pels misògins:
el sexe. Pels autors del Malleus
Maleficarum, les passions carnals
són insaciables en les dones (es veu que molt al contrari que en els homes!), i
per tal de satisfer-les es lliuren a Satanàs. La conclusió final d’aquesta
teoria no té preu: «Beneït sigui
l’Altíssim, que fins al present ha preservat el sexe masculí d’un delicte tan
gran: perquè Ell es va mostrar disposat a néixer i patir per nosaltres, i per
tant va concedir aquest privilegi als mascles.»
En resum: el pecat és intrínsec a la naturalesa
femenina, mentre que als pobres mascles, el pecat els arriba per mitjà de la
temptació externa... de la dona. La bruixeria, amb els seus aquelarres-orgies
entre dones i mascles cabrons, era la màxima exaltació d’aquesta
creença.
Però, aleshores, ¿totes les bruixes eren adeptes
d’aquesta secta satànica que ha creuat tants segles de la història de la
humanitat?
De fet, no.
Buscant la manera de descriure el personatge de la
bruixa, l’he dividit en tres tipus que, tot i tenir punts en comú, tenen també
trets diferenciadors.
LA CURANDERA. Antigament, a
les dones que es qualificava de bruixes se’ls podrien haver aplicat també
altres adjectius: curanderes, remeieres, llevadores. Eren mestresses que
coneixien els secrets de la natura i el que se’n podia obtenir per mitjà de
coccions, tisanes, barreges, ungüents i potingues diverses. Sense que això
vulgui dir que fossin sempre benèfiques: la seva ciència tant feia per curar
malalties i elaborar filtres amorosos com per practicar avortaments, refer
virginitats, emmetzinar indesitjables... Però per al bé o per al mal, la
saviesa de la fetillera era humana, natural, i s’hi acudia per demanar-li ajut.
Va arribar un moment, però, que feia nosa. Perquè
en els móns masculins, les dones sempre han acabat fent nosa. Els metges
oficials no van dubtar gens en aliar-se contra elles: les fetilleres van
començar a aparèixer com a mestresses d’una saviesa malèfica, extrahumana,
transmesa pel Príncep del Mal.
Tot plegat era una bona manera d’eliminar la
competència i modificar la cultura sanitària, basada des de segles en
pràctiques científico-màgiques populars. Hi ha intervencions en judicis
contra bruixes, per part de la professió mèdica, que resulten veritablement
cíniques, fanàtiques, sectàries... diabòliques.
Les més malparades van ser les parteres que,
segons el Malleus, superen en malignitat totes les altres bruixes.
Moltes d’elles van acabar a la foguera pel sol fet de ser-ho. Es detecta en la
declaració d’un testimoni en el procés contra la bruixa Àngela Vilafreser, segons la qual ella hauria mort
el seu fill acabat de néixer persignant-lo amb estranyes paraules i conjurs. I
això va ocasionar, és clar (és clar!) que el rector de la parròquia no volgués
enterrar la criatura en terra sagrada, malgrat que la fetillera exercia la seva
professió barrejant-la amb pràctiques cristianes, com oracions i persignacions.
 |
| Fira de bruixes a Sant Feliu Sasserra. Foto: Jordi Preñanosa |
LA DIABÒLICA. La
transformació de la curandera, la metgessa primitiva, en la bruixa diabòlica va
començar amb una declaració contundent per part de l’Església: tot allò que es
faci en disconformitat amb la disciplina eclesiàstica és diabòlic; especialment
quan, per superar dificultats o malalties, en lloc de demanar ajut als seus
ministres es recorri a mags, endevins o curanderes. Perquè segons el Malleus,
quan les bruixes proporcionaven remeis, sempre ho feien a canvi que el
beneficiat dugués a terme algun acte en favor del seu amo, el Diable. L’exemple
que posa és d’allò més poca-solta: quan el capellà donés la benedicció, durant
la missa, els qui havien rebut el favor de la fetillera havien d’escopir a
terra o, fent rima amb el «Dominus vobiscum», mormolar «Passa’m la llengua pel
cul».
El següent pas va consistir en canviar el sistema
de relació jeràrquica establert entre el Diable i la fetillera. Si fins
aleshores s’havia considerat que la fetillera exercia una actitud de domini
sobre el Maligne («La dona és la mestressa del Diable», diu un refrany),
utilitzant la forma imperativa («jo t’ordeno!») per aconseguir que ell li
concedís poders màgics, ara els papers s’invertien, i la bruixa passava a
utilitzar fórmules que implicaven adoració («jo et prego»), la qual cosa la
convertia en un element submís, en una esclava de Satan («La dona és l’arma del
Diable»). Ara era ell, el qui manava, i ella la que obeïa. I això constituïa,
clarament, heretgia.
LA RONDALLÍSTICA. D’igual
manera que va passar amb el Diable, el poble no va trigar en folkloritzar les
malèvoles bruixes, convertint-les en personatges de cançó, de festa, de
rondalla. Encara avui, en una popular sèrie de dibuixos animats catalana, la Bruixa Avorrida és la indiscutible protagonista de
les històries.
L’estereotip de la bruixa de rondalla ens resulta
força familiar.
La bruixa és una dona d’aspecte misteriós
que defuig del tracte amb la gent. És pobre, sovint una captaire, i sol viure
en casalots mig enrunats, en el bosc, o en coves, plens de estranys recipients,
animals dissecats, amulets d’aspecte esgarrifós.
La bruixa sol ser vella, bruta, repugnant; amb el
cos estrafet i sec. De vegades és geperuda i té les mans llargues i primes, en
forma d’urpes.
La bruixa va sempre mal vestida, esparracada i amb
les sabates a retaló.
La bruixa és lletja, té la pell arrugada, amb
berrugues i golls i pèls a la cara. Té els llavis prims i descolorits, el nas
molt gros i en forma de ganxo, la barbeta prominent, els ulls petits, enfonsats
i sanguinolents, de mirada sinistre.
La bruixa té els cabells blancs, escassos i
escabellats. I porta un barret negre i punxegut. Vola dalt d’una escombra, es
fa acompanyar per un gat, i sovint es transforma en un ocellot o en un animal
del bosc.
La bruixa rondallística coneix la màgia negra i la
blanca, i de vegades, però no sempre, se l’associa amb el Senyor del Mal.
En un curiós viatge d’anada i tornada, el
personatge de conte es va reintegrar a la societat, especialment a la rural. La
gent dels pobles —de tots els pobles de Catalunya— va passar a identificar-la
amb alguna veïna, alguna pobre dona neuròtica i solitària que es va convertir
en la bruixa oficial de la contrada. Tothom la coneixia, tothom la
mirava amb respecte i recel i procurava defugir el seu contacte. Al seu voltant
es bastien les més fantasioses llegendes i, encara avui, se li atribueixen tota
mena de malifetes d’allò més supersticioses. Perquè, com diuen els gallecs,
«d’haver-n’hi, n’hi ha».
Segons les tradicions catalanes, es pot esdevenir
bruixa de diverses maneres. La més simple és per herència. És a dir, es
pot ser bruixa pel sol fet d’haver nascut en un determinat poble, com
Altafulla, Arbúcies, Llers, Molins de Rei, Son, Vimbodí o Andorra la Vella,
entre d’altres. La bruixeria passa de mares a filles. Això va portar el jesuïta
Martín del Río a proposar que, juntament
amb les bruixes, fossin cremats a la foguera els seus fills i filles, per
estalviar-los les penes de l’Infern el dia de demà.
Si no es té la possibilitat d’heretar les males
arts, sempre es poden aconseguir fent un pacte amb Satanàs. Les fórmules
per invocar-lo i demanar-li el do són diverses. Les empordaneses van de nit al
Cap Norfeu, es despullen i es refreguen pels megàlits coneguts amb el nom de Fadrins Encantats tot cridant el nom del Diable.
Les de Sant Pol de Mar, també en pilotes, invoquen el Dimoni de la Mar, tirant
tres pedres a l’aigua. Les de Sant Esteve d’En Bas van a mitjanit als Quatre
Camins i allà els surt una gallina o un gos que les condueix fins al lloc
del pacte, mentre elles van murmurant «Vull ser bruixa! Vull ser bruixa!». La
manera més habitual d’iniciar-se consisteix en ser presentada al Rei de
l’Infern per un conegut que ja pertanyi a la professió. En molts indrets de
Catalunya, s’explica la història d’algú que es fa acompanyar a una cova secreta
per tal de signar el contracte pertinent. En la majoria dels casos, però, el
sol·licitant, espantat per l’ambientació i la presència demoníaca, sol trencar
l’encís en pronunciar el nom de Déu o el de la Verge.
La tercera fórmula per esdevenir bruixa és per cessió
de poders. La fetillera pot transmetre’ls a qualsevol persona senzillament
fent-li present d’un objecte, que sol estar farcit de força malèfica. Es té la
idea que, per tal que el nombre de bruixes no disminueixi mai, el Diable
exigeix a les que estan a punt de morir que es busquin una substituta. També
pot donar-se el cas que el poder sigui manllevat, com creuen a Reus: una
persona es converteix en bruixa o bruixot si es posa una camisa d’algú que ho
sigui, i com més bruta millor. En canvi, a Barcelona, que sempre han
estat molt del morro fi, els nois i les noies que volien iniciar-se anaven a
classe. Al carrer Neu de Sant Cugat hi havia una escola regentada per La
Seca, de qui es deia que era la reina de les bruixes barcelonines, i el
curset costava entre tres i cinc unces d’or.
 |
| "La bruixa". Gravat de Hans Thoma. 1870. |
Diuen les cròniques...
La Història recorda, per tot el Lluçanès, la
bruixa Àngela Vilafreser, àlias La Vigatana, originària de Santa Maria de Lluçà, que va ser sentenciada el 22
de maig de 1619 a morir a la forca. Els càrrecs eren que, amb connivència amb
un matrimoni anomenat Palau, La Vigatana havia assassinat la mestressa i
la filla d’una casa de Biure, i havien robat una ovella (que es van
endur enfilada damunt del seu dimoni familiar) de la Casa Vilalta de Santa
Maria de Merlès.
Segons les declaracions de la pròpia encausada, va
ser l’esmentat matrimoni el qui la va iniciar en el culte al Diable: «I jo
aleshores li prometí que jo el prenia a ell per senyor, i li doní la mà
esquerra, que dit dimoni me la demanà, i el dimoni me donà la seva i així ens
donàrem las mans. I el dit Palau aparegué amb una candela encesa a les mans,
que jo no sé on la va encendre. I dit dimoni, en la forma ja dita, es girà
d’esquena envers nosaltres, i en Palau, amb la candela a la mà, l’anà a adorar
en el ces [cul] i donà la candela a Eulàlia Palau, muller seva; i Eulàlia anà a
besar el ces a dit dimoni i em donà la candela a mi, i jo aní després d’ells
també a besar el ces a dit dimoni amb la candela a les mans. I feta aquesta
adoració, el dimoni tingué tractes carnals per la part de darrera amb dit
Palau, i després les tingué amb Eulàlia, sa muller, per la part de darrera, i
després amb mi tingué el dimoni, en la forma ja dita, tractes carnals per la
part de darrera, ajaguent-me jo per terra boca per avall.»
