LILITH

Lilith. John Collier.

  Lilith, Espectre de la nit, Lluna negra, Nostra Senyora de la foscor, Reina de les forces obscures...

  El Talmud la relaciona amb la paraula «laylah», que en hebreu significa «nit». La Bíblia gairebé no l’esmenta; s’hi refereix únicament en un passatge de Isaies, quan Jahvè, molt enfadat, destrueix la ciutat d’Edom:

«Allà es donaran cita els xacals

i feres del desert,

i el sàtir cridarà el seu company.

Lilith tindrà allà la seva casa

i trobarà un lloc de repòs».

  Però... qui és aquesta Lilith, aquesta Maria Llucifer, que s’ha guanyat a pols un lloc en la mitologia del segle... XXI?

   Doncs Lilith o Lilitu no és, en els seus orígens, res més que la deessa babilònica de la tempesta. Una dimònia femella i nocturna del grup de les «lilin», tinguda per la precedent de les vampires infanticides hebrees.

  Però Lilith és també, segons una altra versió llegendària, la primera esposa d’Adam, i la primera dona. Abans que Eva.

  Segons la Càbala jueva, Lilith va ser originada al cinquè dia de la Creació. Abans que Adam. I va ser modelada de la mateixa terra que l’endemà faria servir Jahvè per proporcionar-li un company.

  O sigui que, en aquest cas, res de costelles masculines!

  I precisament per això, perquè eren iguals, van tenir la primera discussió conjugal de la història. I per una qüestió que no és cap fotesa: en el moment de fer l’amor, tots dos volien estar a sobre, cap d’ells volia estar a sota. Aleshores, Adam, amb la típica prepotència masculina, li va dir (cito el Talmud): «Tu t’has de sotmetre a mi; jo soc superior».

  I Lilith va fer les maletes (un parell de fulles de figuera, devia ser tot el que hi va haver de posar) i li va contestar: «Et deixo, que t’aguanti ta mare» (cosa difícil, perquè Adam no en tenia pas, de mare).

  Però sí de pare.

 De manera que Adam va fer el que solen fer els homes en aquestes ocasions: va començar a lamentar-se i a pregar perquè Jahvè li tragués les castanyes del foc.

  I Jahvè, amb aquell esperit de confraternitat masculina que caracteritza aquest tipus de situacions, va enviar tres àngels, Senoy, Sansenoy i Semangelof a buscar Lilith, que estava passant unes vacances desintoxicants a la vora del mar Roig.

  Com que Lilith no va voler tornar, Jahvè li va proporcionar a Adam una altra companya, Eva. I aquest cop es va assegurar de deixar-li ben lligada per la costella.

  A partir d’aleshores Lilith es va dedicar a córrer món, immortal, perquè tota la comèdia del Paradís i de la poma res tenien a veure amb ella, i per tant, no estava tocada pel Pecat Original. En canvi, però, va ser demonitzada a cor que vols per indòmita. I perquè representa la primera temptació que va conèixer l’home, anterior al robatori de la fruita de l’Arbre de la Ciència. Se la considera, doncs, la primera màscara o figura de Satan, i la Càbala l’anomena Dimoni del Divendres.

  Lilith era, com correspon a la primera creació femenina, una dona de gran bellesa i extraordinari poder de seducció. Se la representa com un geni amb cos i cap de dona, amb una llarga cabellera negra i ondulant, que diuen que té poder hipnòtic per als nens i els homes, quan es mou com un pèndol. Te les cames semblants a dues serps, urpes o potes d’ocell en lloc de peus i grans ales d’au rapaç. De vegades apareix nua, o vestida de negre, i asseguda com una reina sobre una esfera del mateix color.

  Lilith és també l’esposa de Samael. És a dir, del Diable.

 Després d’abandonar Adam, Lilith va ensopegar-se un dia amb Samael, la Serp Antiga. I es van enrotllar! Segons la tradició talmúdica, ell va respectar la igualtat de sexes i se’n van anar a viure en parella a la Gehena, és a dir, l’infern hebreu.

  La immortal i demoníaca Lilith, va esdevenir una súcube que visita els homes mentre dormen i els indueix fantasies sexuals que finalitzen amb pol·lucions nocturnes. Per aquest motiu se la considera el símbol del desig eròtic, la luxúria i fins i tot de la nimfomania. Segons una llegenda jueva, està incapacitada per reproduir-se, perquè Déu li va posar la vagina, dentada, al front. Però el cert és que està considerada més habitualment mare d’una nombrosa descendència demoníaca, íncubes i súcubes amb la que va poblar la Terra. El més famós dels seus fills és Asmodeu, el dimoni de la fornicació, enamoradís i gelós, que es complau en matar mascles humans.

  Una tradició dels jueus alemanys del segle XVIII creia que el semen que s’abocava al terra durant una masturbació era utilitzat per Lilith per concebre dimonis mortals que es dedicaven a torbar la pau i el descans dels seus pares ocasionals, fins que aquests morien, moment en que els dimonis «liliotes» desapareixien.

  També se li atribueix la pràctica sistemàtica de l’infanticidi. Es diu que té el costum de menjar-se els nens acabats de néixer, de xuclar la seva medul·la i de beure’s la seva sang. Antigament, quan els pares veien somriure els nadons mentre dormien, els despertaven, convençuts que Lilith estava jugant amb ells amb la intenció de seduir-los. La única cosa que els podia protegir d’aquesta vampira era dur al coll un amulet amb els noms dels tres àngels que Jahvè va enviar a buscar-la quan era al mar Roig.

Lilith. Kenyon Cox.

  Més infanticida però que ella, va resultar el propi Jahvè, el qual. empipat per la seva desobediència i desafiament va prometre-li a Adam que si Lilith no tornava al seu costat mataria cada dia a cent dels seu fills. I ho fa, dia rera dia. Però Lilith no para d’engendrar, amb Samael o amb el primer humà que se li posa al davant, milers i milers de fills.

  A part de Lilith, sens dubte la dimònia amb més pedigrí de la cort infernal, existeixen altres ens femenins: Megera, Alouqua, Mahalath, Eisheth Zenunim (considerada la mare de la prostitució), Naema o Naamah (també esposa de Samael i la que va corrompre els àngels egrègors) i Venus (que es dedica a entrebancar la vida sexual de les parelles, per gelosia).

  A La tràgica història del Doctor Faust, Christopher Marlowe en fa sortir una. Un dels personatges ho explica: «Tenen las ungles molt lletges i llargues. Un era diable mascle i l’altre diable femella. Jo us diré en què els conec: en que els diables mascles tenen banyes i els diables femelles tenen el cos gruixut i els peus fendits.»

  En el folklore català la figura de la dimònia o la diablesa també està molt present. A part de la que surt a provocar en els Balls de diables, es coneix una representació de dimonis femenins al Retaule de Sant Pere i Sant Andreu, pintat al 1400 per l’anomenat Mestre de Castellfollit. I en el procés per bruixeria incoat a Pere Torrent l’any 1618, aquest explica que va participar en un aquelarre a la Garrotxa en el que ballaven vuit dimonis, un dels quals era femení i s’anomenava Espardenya.

  Però sens dubte la prova més evident l’aporta Frederic Soler, «Pitarra», que en els seus Pastorets, El bressol de Jesús, li fa explicar a un d’ells, després d’haver visitat l’infern:

«GARROFA:

Puc contar-vos meravelles...!

Els dimonis, són femelles.

PALLANGA:

Ai carat! Són dones?

GARROFA:

Sí.

PALLANGA:

Sempre deu haver-hi guerra.

GARROFA:

El ser dimoni no es logra

si no s'ha exercit de sogra,

uns quants anys aquí a la terra.»

LA LLAVOR DEL DIABLE

  A la vista de tanta promiscuïtat, la pregunta que lògicament ens ve al cap és: pot el Diable reproduir-se, tenir descendència?

  Comencem per dir que, com a mínim, se sap que els íncubes i els súcubes poden tenir relacions sexuals entre ells, i que en neixen uns fills espantosos, malaltissos i desnerits, però que pesen moltíssim, no ploren mai, criden quan se’ls toca i esgoten tres dides sense profit. Afortunadament, moren abans de complir els set anys. O senzillament desapareixen.

  Segons la tradició, els dimonis segresten dels bressols els nens dels humans i els substitueixen pels seus, per tal que en tinguin cura les dones mortals; és per aquest motiu que se’ls coneix amb el nom de «canvions» o «canviats». La història sagrada explica que això és el que els va passar a sant Bartomeu i a sant Esteve. Al retaule de la catedral de Tarragona, del segle XIV, els pares de sant Bartomeu contemplen amb horror el petit dimoni amb banyetes ajagut al bressol, sota del qual es veuen els cadàvers de les dides. Al retaule de l’església de Sant Esteve de Granollers, dels germans Vergós, que avui és al MNAC, un dimoni que no alça un pam de terra segresta el sant nadó i deixa al bressol un petit canvió.

  Pel que fa a les relacions entre dimonis i humans, la discussió sobre la possibilitat que tinguin descendència es pot dir que ha arribat fins als nostres dies. Alguns teòlegs creien que si els íncubes podien copular i ejacular volia dir que sí, que era possible. D’altres deien que no tenien testicles ni esperma i que, per tant, no podien. Nicolas Rémy argumentava que era impossible, perquè un membre d’una espècie no pot reproduir-se amb el d’una altra; però aleshores entrava en joc la imaginació escalfeïda dels eclesiàstics i el dilema seguia cuejant. Hi havia qui proposava una complicada operació perquè fos possible: el Diable adoptava forma de súcube, seduïa un home i es proveïa d’espermatozoides. Després, es transformava en íncube i inseminava una dona. Jaume Roig, a Espill o Llibre de les dones, ho explica amb la seva gràcia habitual:

            «Car se lliuraven dones i es daven

            als seus diables; cossos palpables,

            falsos prenien i sucumbien

            furtant, prenent d'altri sement;

            amb diabòlica art no catòlica

            ells engendraven e s'emprenyaven

            de fills malvats».

Asmodeu amb atributs masculins.
Beatus de Silos, 1109.

  Rémy insistia en que això no era possible, perquè la vagina del súcube és tan freda que no té capacitat per excitar prou el membre viril de l’home i provocar-li l’orgasme i l’ejaculació. 

  I l’exorcista José Antonio Fortea puntualitza que, cas que fos possible, el Diable només seria un mer portador de la llavor d’un humà i que, per tant, el fill que en nasqués no seria d’ell, sinó del donant.

  Malgrat l’encesa disputa teològica, la mitologia popular catalana opina que sí, que és possible. A Barcelona creien que la tramuntana que bufava al Forat del Vent d’Horta baixava conduïda pel Diable i entrava a la ciutat pel portal de Jonqueres (a l’actual plaça Urquinaona). Les noies evitaven passar per aquell indret per no quedar embarassades, ben al contrari de les casades que no aconseguien tenir fills, les quals s’hi passejaven ben ufanes. A la Garrotxa, estan convençuts que el Dimoni del vent, el Millet, pot fecundar una donzella que rebi de cara la ventada en la que ell viatja. Quan arriba el moment del part, la dona, al costat d’un fetus humà difunt, o d’un infant raquític que mor al cap de poc, pareix una bèstia d’aspecte esfereïdor, amb dos o tres caps plens d’ulls sortints i diverses cames i braços llarguíssims. Tan bon punt veu la llum, aquest fill del Diable, anomenat Mola, surt corrents amb intenció d’amagar-se. Cal atrapar-lo de seguida i carbonitzar-lo en un forn de pa que després s’ha d’enderrocar. A l’Edat Mitjana moltes desgraciades van acabar a la foguera o a la forca per haver parit criatures estrafetes.

  Al llegendari català es coneixen diversos casos de fills del Diable.

  A la vall de Pallerols s’explica la història de la pubilla del castell d’Hostoles, que estava situat entre Santa Pau i les Planes d’Hostoles. Es veu que aquesta noia sempre estava malalta, i el senyor del castell obligava els seus vassalls, per torns, a vetllar-la. Un dia, un carboner que estava de guàrdia li va suggerir que provés de dormir una mica. La noia li va contestar que ella no dormia mai i aleshores el carboner li va dir que això significava que era filla del Diable. Quan el carboner es va senyar el front, el castell es va ensorrar amb gran estrèpit i va quedar convertit en el munt de ruïnes que es poden veure encara avui.

  A diverses poblacions —L’Esquirol, Vic, Osor— s’explica el cas del nadó trobat al mig del bosc que resulta ser fill del Maligne. Per saber-ho del cert el rector aconsella els familiars que trenquin una dotzena d’ous, fiquin aigua beneïda a les closques i les disposin al voltant de la llar de foc. Quan el nen ho veu, abans de desaparèixer xemeneia amunt exclama:

«—A Barcelona he vist un prat,

al bosc de Tosca una ciutat,

i a Casserres, monestir,

però mai no havia vist

tantes olles a bullir

amb tan poc cuinat!»

  Altres supersticions diuen que els fills del Diable poden créixer com nens normals, però que en fer-se grans es converteixen en éssers de gran maldat o en poderosos fetillers, com és el cas del mag Merlí, fill d’Asmodeu i d’una virtuosa novícia.

  La història està plena de personatges i personalitats que en el seu moment han estat considerats descendents directes del Diable. Des d’Alexandre Magne i Juli Cèsar, fins Atila o Teodoric, rei dels gots, de qui es deia que llançava foc per la boca i que, estant encara viu, va anar a reunir-se amb el seu pare a l’Infern. Però, sens dubte, el més famós fill de Llucifer sigui Caín, el primer assassí de la història. És clar que no li queda pas enrera un altre cèlebre engendrat pel Diable: l’Anticrist.

  Totes aquestes llegendes sobre fills diabòlics van servir en diversos moments de la història per justificar coses tan naturals com el naixement de nens deformes o els embarassos histèrics de les dones, que acabaven amb l’expulsió, en el moment del part, únicament d’una gran quantitat d’aire. També eren ideals per amagar relacions il·lícites, adulteris i els embolics de faldilles dels propis religiosos.

  Però de qualsevol de les maneres, la idea que la llavor del Diable pot florir en el nostre món terrenal no solament ha quedat arrelada en les fantasioses pel·lícules que produeix Hollywood. A Catalunya, hi ha la creença ancestral que cada divendres mor un dimoni vell i en neix un altre, per tal de mantenir la demografia de l’Infern. I els musulmans, sempre una mica més originals en els seus plantejaments, estan convençuts que Satan te una vagina a la cuixa esquerra i un penis a la dreta, i que només li calen un parell de cops de cuixa (suposo que alguna cosa així com ballar salsa cubana) per autofecundar-se.

Diu la llegenda...

  Vivia a Barcelona un cavaller molt i molt lleig que no aconseguia trobar cap noia que es volgués casar amb ell. Tantes ganes tenia de formar una família que un dia, furiós, va dir que sortiria de casa i si us plau o per força es casaria amb la primera dona que trobés, encara que fos el Diable en persona. I vet aquí que tot just sortir es va trobar amb una noia maquíssima, tant d’aspecte com de caràcter, que de seguida va entaular conversa amb ell. Van festejar i es van casar. Però tot va ser fer-ho i que la dona es tornés tota una altra: lletja, peluda, negrota i de mal caràcter. Ja ho diu el refrany: «Casat de quatre dies, tot són manyagueries; al cap d’un any de matrimoni, arri allí, Dimoni». 

  Al cap d’un temps van tenir bessonada, un nen i una nena tan repulsius com la mare. Però com que el cavaller era lleig, no li va importar gaire. El que sí que l’amoïnava era que la seva dona no volia anar mai a missa... Recordant el jurament que havia fet just abans de trobar-la, va anar a parlar amb el seu confessor, al convent de Santa Caterina. El capellà li va dir que potser sí que era el Diable, sota l’aparença de dona. I que la única manera que tenia d’esbrinar-ho era obligant-la a anar a l’església i senyant-la amb aigua beneïda. 

  El cavaller així ho va fer, i tan bon punt com va sentir-se l’aigua al front, la donota va fer un esgarip i es va llençar per una finestra. Com que duia els dos fills de les mans i la finestra era massa estreta, només hi va passar ella, i les dues criatures van rebre una patacada tan forta que van quedar estrafetes per sempre més. Els barcelonins creien que les persones esguerrades, geperudes o que caminaven de gairell eren descendents del cavaller lleig i el Diable.