ELS NOMS DEL DIABLE

Rostres i signatures de membres
de la Cort Infernal.
Llibre de Sant Cebrià. Any 1001

  Una de les coses que més criden l’atenció és la gran quantitat de noms propis o genèrics —molts d’ells adjectius— amb què es coneix l’Àngel Caigut. Dubto que cap altre ésser de l’Univers aconsegueixi reunir-te tants i de tant variats.

  Per començar sabem, gràcies a les Sagrades Escriptures, que cada dimoni té un nom que expressa la seva condició natural o la índole del vici o del pecat que el caracteritza.

  Sovint és durant els exorcismes, que els dimonis revelen els seus noms, i aquest fet és molt important perquè des de sempre s’ha considerat que conèixer el nom d’un dimoni atorga poder sobre ell. Els mags medievals sotmetien els dimonis a la seva voluntat invocant-los curosament pel seu nom. De la mateixa manera, els exorcistes intenten conèixer la personalitat del dimoni possessor per poder-lo vèncer. Noydens proposa que un cop se sàpiga, s’escrigui en un paper i es cremi. Això li provoca un màgic turment, molt dolorós perquè li recorda el seu infern.

  Tots aquests noms, segons els eclesiàstics, han sigut atorgats als éssers malèfics pel propi Déu, tot i que, de ben segur, han estat els propis eclesiàstics els autors de tan extensos i elaborats llistats de noms solemnes i sovint exòtics, derivats de paraules hebrees, fenícies, gregues. En contrapartida, al llarg dels segles de la seva existència, la gent del poble ha anat inventant per al Diable tota una auca de noms, renoms, sobrenoms i malnoms vulgars, còmics, de vegades àcidament ridículs. Els principals difusors d’aquesta variada nomenclatura han estat les bruixes i els bruixots, especialment quan feien menció, durant els processos inquisitorials, dels noms de pila dels seus dimonis particulars. Per això sabem que la famosa Àngela Vilafreser, de Vic, la Vigatana, tenia al seu servei en Triguet, que es presentava en forma de boc, i en Foguet, en forma de gat, mentre que el boc de la Mercadera es deia Costallonch i el gat de la Caterina Trenca, de Sant Martí de Merlès, responia al nom de Rebrollet. Més sofisticat (o esotèric!) resulta el del bruixot de Torroella de Montgrí Antoni Puig, que s’apareixia sempre que se’l cridava: «Ovu! Ovu!», nom en argot que avui encara utilitzen els diabolistes.

  Però el motiu de tenir tants i tants apel·latius no és trivial. La tradició popular afirma que, per efecte d’una mena de màgia simpàtica, n’hi ha prou amb anomenar el Diable perquè se’ns presenti al davant. Ja ho diu el refrany: «Qui parla del Diable, a prop el té.» Per això s’han inventat eufemismes que en substitueixin el nom. Per la mateixa raó, antigament, a Catalunya, quan se l’anomenava de manera directa, se solien afegir fórmules conjuradores com ara «Déu ens el tingui lluny», «Déu el confongui», o bé «Jesús! Déu em valgui», «Jesús, Sant Antoni!». Un altre motiu que explica els llargs llistats de noms demoníacs és la creença que, durant tota la vida el Diable va prenent nota cada cop que algú l’anomena, i en el moment de la mort se li presenta tantes vegades com es considera cridat. D’altra banda, es té per cert que si se li pregunta com es diu, el Maligne, per molt d’incògnit que vagi, té l’obligació de donar-se a conèixer.

  La forma més habitual d’anomenar l’Àngel Caigut és «Diable» o «Dimoni». Tots dos noms ja apareixen escrits, en català, a les famoses Homilies d’Organyà, del segle XII. Els seus femenins son «Diablessa» i «Dimònia», paraules curioses si tenim en compte que el principi del mal és exclusivament de gènere masculí.

  El següent apel·latiu més popular és «Satan» o «Satanàs», únic nom amb el que se l’anomena a l’Antic Testament un total de 18 vegades. En canvi al Nou Testament, quan la figura demoníaca ja està plenament consolidada, la xifra augmenta per a tots els apel·latius: «Diable» i «Satanàs» apareixen respectivament 36 vegades, mentre que «Dimoni» (gairebé sempre en plural) apareix en 63 ocasions. L’apel·latiu més emprat, però, indicatiu de la seva funció en l’Univers és «Esperit maligne» que, en singular i en plural, apareix 76 vegades. Una altra vintena d’epítets variats fan que, en total, el Diable sigui citat en els Evangelis unes 300 vegades.

  Però la llista de les maneres d’anomenar el Diable no s’acaba aquí. Més enllà dels noms propis, sovint heretats de dimonis d’altres religions, el més habitual és titllar el Diable amb adjectius que evidencien les seves circumstàncies i característiques i, sobretot, els seus defectes.

  N’hi ha tants, tantíssims, que he decidit limitar-me als que han estat propagats per les religions cristianes. I he intentat agrupar-los amb una certa lògica. Som-hi! 

NOMS PROPIS

A part dels que ja hem vist, i dels que veurem quan parlem dels noms catalans, n’hi ha uns quants més, d’ordre universal, que val la pena esmentar:

• Barrabàs o Barrabam. Aquest nom correspon a un personatge del Nou Testament: aquell homicida que és indultat pels jueus quan Pilat els dona a triar de cara a la propera crucifixió. El poble va elevar-lo a la categoria de dimoni, i així se l’anomena sovint en les rondalles.
• Mefistòfil. Tot i que va ser Goethe qui el va popularitzar en el seu Faust, existia amb anterioritat, i en grec significa «el qui amaga o no estima la llum».
• Barsebuc o Baalzebuth o Belzebuc, en hebreu, el Senyor de les Mosques.
• Baal, Baalfegor o Belfegor.
• Belial o Beliaberit o Baalberit o Baherebit o Beherit; o bé amb les deformacions Berit, Barit o Alberic. 

NOMS RELIGIOSOS

• Déu de l’avern o caigut del cel o dolent o maligne o malèfic; o Deus Inversus, com se l’anomenava a l’Edat Mitjana. Aquest tipus de denominacions fan evident que, malgrat el que pugui dir l’Església, la gent entén la religió d’una forma dual, i el Diable és el déu de la part negativa del món.
• A més d’Àngel diabòlic, l’apòcrif Apocalipsi de Sedrac l’anomena Àngel primer, perquè va ser el primer que es va negar a retre homenatge a Adam. Les sectes satàniques li diuen Àngel pur i dur.
• Anticrist. Tot i que no es tracta del mateix personatge que el Diable, hi ha hagut des de sempre una identificació tan gran amb ell, i especialment amb el seu número, el 666, que ens aventurem a posar-lo com a sinònim. 

NOMS QUE IMPLIQUEN POTESTAT

• Emperador, rei, príncep o senyor, són algunes de les denominacions que s’han anteposat a la definició del Diable.
• Rei de tots els regnes. Senyor dels esperits. Mal príncep o Príncep dels dimonis o dels àngels. A l’Evangeli de Nicodem, apòcrif, es diu «I la Fúria, bramant, udolant i aclaparant Satanàs amb violents reprotxes, li va dir: Barsebuc, Príncep de condemnació...». Charles Baudelaire, a les seves Lletanies de Satan, l’anomena Príncep de l’exili. I Dant, a La divina comèdia, Emperador de la cort damnada o del dolorós regne. 

NOMS RELACIONATS AMB EL MAL

• El Mal. El Dolent. La Part dolenta. Àngel o Esperit o Geni o Príncep o Senyor del mal o de tots els mals, o dolent. Autor o Arrel o Principi o Personificació del mal. Forces del mal (quan es refereix als exèrcits de l’infern). Mal àngel o Mal esperit.
• Maligne. Maligne infernat. Malèfic. Àngel o Esperit o Ens o Geni o Ésser maligne o malèfic.
• Malvat o Esperit malvat.
• Àngel o Esperit maleït.
• Pervers o Esperit pervers.
• El Terrible. 

NOMS RELACIONATS AMB ALTRES ASPECTES DEL MAL

• Assassí. Homicida. Gran Criminal. O bé Homicida des del principi, com l’anomena l’Apòstol sant Joan. I, a sobre, Protector de lladres i assassins, segons l’Himne a Satan composat per Josué Carducci.
• La Fúria de Nicodem, que hem vist una mica més amunt, és anomenada també Cap de destrucció.
• Els exorcistes, quan l’invoquen per expulsar-lo del cos d’un posseït, li diuen coses com ara Àmfora de verí, Causa de dolors i discòrdies, Font de tot vici, Inventor de l’enveja, Origen de l’avarícia o Foll se supèrbia, la qual cosa el defineix com l’origen de tots els mals de la humanitat. 

NOMS RELACIONATS AMB L’ANTAGONISME

• Enemic o Desenemic (segons una fórmula popular catalana). Gran enemic. Enemic de l’home o del gènere humà. Enemic de la fe o de Crist o de Déu. Joan Oliver, en la seva obreta còmica sobre el Paradís Terrenal, Allò que tal vegada s'esdevingué, el titlla d’Etern enemic del benestar de Jahvè.
• Adversari o Adversari dels homes.
• Acusador o, com diu l’Apocalipsi de sant Joan, «Ha estat precipitat l’Acusador dels nostres germans, el que els acusava davant del nostre Déu dia i nit». 

NOMS RELACIONATS AMB LA REBEL·LIA O LA IMPIETAT

• Rebel. Príncep dels àngels rebels. Àngel o Esperit rebel.
• Esperit renegat. Àngel apostàtic. Fill de la desobediència.
• Àngel pecador. Pecador des del principi. I un cop més en paraules de Joan Oliver: Pecador en cap de l’Univers.
• Esperit d’impietat. Pare dels rebels impius o, segons els manuscrits de Qumran, «Avui és el seu temps oportú per a anorrear i fer caure el Príncep de la dominació impia». 

NOMS RELACIONATS AMB LA MENTIDA I LA TRAÏCIÓ

• Mentider. Príncep o Esperit o Pare de la mentida. En un text ple de cacofonies, Jesús diu als jueus, a l’Evangeli de l’Apòstol sant Joan: «no va restar en la veritat, perquè no hi ha res de veritat en ell. Quan profereix la mentida, parla d’allò propi, perquè ell és Mentider i Pare de la mentida».
• El Fals. Destructor de la veritat. Senyor de la paraula doble. Enganyador de l’Univers.
• Mestre de traïdores. Opressor de la justícia. Esperit de l’error o, com li diu Faust a l’obra de Goethe, Esperit de contradicció. 

NOMS RELACIONATS AMB LA TEMPTACIÓ

• Temptador: «Aleshores el Temptador es va aproximar i li va dir: “si Tu ets el Fill de Déu fes que aquestes pedres es tornin pans», explica Sant Mateu, en el seu Evangeli, quan parla de les temptacions de Jesús al desert.
• Esperit de temptació i dany.
• Seductor o Seductor d’homes o del món sencer.
• Caçador o Pescador o Lladre o Violador o Homicida d’ànimes.
• L’Astut.
• Esperit posseïdor o possessor és una de les maneres amb que el criden els exorcistes.
• Mestre de les ciències maleïdes. Petit Mestre o Magistellus s’anomena als dimonis iniciadors i companys de les bruixes.

NOMS RELACIONATS AMB LA LLUM

• Llucifer.
• Lucibell, Luzbell o Llumbel, que era el seu nom anterior a la caiguda.
• Príncep o Senyor o Ángel o Portador de la llum, també remet al seu estat original.
• Fill de l’Aurora. «Com vas caure del cel, astre brillant, Fill de l’aurora!», diu Isaïes a l’Antic Testament.
• Lucífug Rofocal. Amb aquest nom es coneix el dimoni que apareix quan se l’invoca per fer un pacte. La paraula lucífug designa el qui defuig la llum. 

NOMS RELACIONATS AMB LA FOSCOR

• Senyor de la nit.
• Àngel o Esperit o Príncep o Senyor (o Forces o Poders, quan són més d’un) de la foscor o de l’obscuritat o de les tenebres.
• Àngel ple de tenebres.
• Esperit tenebrós. 

NOMS RELACIONATS AMB L’INFERN

• Rei de l’infern. Sobirà príncep infernal. Senyor infernal o de la profunditat infernal o dels inferns. Àngel o Esperit o Ésser infernal o de l’infern. Cap suprem de l’imperi infernal. Quan són molts: Forces o Potestats o Legions de l’Infern. O simplement Legió, com explica sant Lluc, al seu Evangeli, en parlar del posseït de Gergesa: «I Jesús li va preguntar: “Quin és el teu nom?”. I va respondre: “Legió”».
• Esperit o Rei o Príncep o Senyor de l’Avern, de l’Hades, de l’Abisme o de l’imperi del mal.
• Lleó de l’infern.
• Senyor dels sulfuris focs.
• Botxí o Regidor i veedor dels turments i turmentadors de les pecadores ànimes (com li diuen, en un atac de romanticisme, els qui l’invoquen en les misses negres).
• Fúries de l'infern o infernals. A l’infern de l’Eneida, les Fúries són les executores, juntament amb Tisífone, dels turments del Tàrtar; i a l’Evangeli apòcrif de Nicodem, apareix com a personatge individualitzat que encarna l’infern. Als Pastorets catalans les Fúries van ser recuperades amb tota solemnitat per donar color a la representació, com demostren aquests versets d’El bressol de Jesús de Pitarra: 

«Veniu, fúries espantoses,

i tots quants seguiu ma llei,

a venjar del vostre rei

injúries tan afrontoses.» 

NOMS RELACIONATS AMB L’AIRE

• Sobirà o Príncep de l’aire o, com es llegeix a la Carta als Efesis del Nou Testament: «pels vostres delictes i pecats, en els quals en altre temps vau estar conformes al curs d’aquest món, conformes al Príncep de la potestat de l’aire».
• Esperits dolents de l’aire.
• Príncep immens dels espais infinits.
• Àngel caigut o caigut del cel i Pervers caigut des del cel, ens remeten a la seva derrota en la lluita contra els exèrcits celestials. 

NOMS RELACIONATS AMB EL MÓN I EL SEGLE

Els he agrupat perquè antigament ambdues paraules venien a tenir un mateix significat i àdhuc es feien servir com a sinònims.

• Déu o Rei o Sobirà o Príncep d’aquest món o de la Terra. Antic Senyor del món. Esperit secular d’aquest món. Tot i que aquestes denominacions puguin semblar una mica estranyes, aplicades al Diable, el cert és que el Nou Testament i la literatura cristiana en general estan convençuts del domini que aquest exerceix sobre la Terra i sobre els seus habitants. «El món sencer està en poder del Maligne», llegim a la Primera carta de l’Apòstol Sant Joan. I en el seu Evangeli, insisteix: «Ara és el judici d’aquest món, ara el Príncep d’aquest món serà expulsat». De la mateixa manera, el Diable es presenta com a amo de la Terra quan tempta Jesús en el desert, li mostra els seus regnes i s’ofereix a donar-li si l’adora. I la cosa certa és que, veient com les gasten al nostre món, seria difícil argumentar el contrari!
• Sobirà d’aquesta època o, com diu el Nou Testament, «els incrèduls, en els quals el Déu d’aquest segle ha segat l’enteniment». 

NOMS RELACIONATS AMB LA MORT

• Àngel o Príncep o Senyor o Missatger de la mort. Príncep de la mort i de l’infern. O com l’invoquen curiosament les sectes satàniques: Senyor de la mort i la resurrecció.
• Exterminador. Àngel exterminador.
• Lladre de la vida. 

NOMS OFENSIUS I INJURIOSOS

• El Rar. L’Estrany.  O com li diu Faust: Estrany habitant de la mansió caòtica.
• L’Insensat.
• Esperit impur. Esperit o Rei immund o immundíssim.
• Miserable criatura, l’insulten els exorcistes, en un intent de provocar-lo.
• I ja per no deixar-nos cap floritura, sant Jeroni el va titllar de Pirata, i Nicodem d’Irrisió dels àngels de Déu. Els musulmans, per la seva banda, l’anomenen El Lapidat, perquè els àngels li llencen constantment una pluja d’estels fugaços. 

NOMS QUE DESCRIUEN CARACTERÍSTIQUES

• El Negre, o el Gran negre, com li diuen els bruixots. Àngel negre. L’Home de negre.
• «Esperit mut i sord, Jo t’ho mano, surt d’ell i no hi tornis a entrar més!», crida Jesús, durant un exorcisme, segons l’Evangeli de sant Mateu.
• Rei de la luxúria i Pare de l’incest, l’anomena Josué Carducci en el seu Himne a Satan. Les bruixes catalanes, per la seva banda, li diuen Gran aimador; i l’Antic Testament apunta que «Les males obres no el deixen tornar al seu Déu; perquè l’Esperit de fornicació viu en el seu cor».
• Incub i Súcub són noms que defineixen dimonis de sexe masculí i femení, respectivament. 

NOMS REPTILOIDES

• La Bèstia. Bèstia de l’abisme o del mar. Bèstia famèlica o indigna o immunda o immundíssima o de set caps.
• Bèstia maleïda. Mala bèstia. Segons la mitologia pirinenca, la Mala bèstia o Bèstia negra és un animal demoníac, molt ferotge, que ronda de nit, estirant-se i arronsant-se i prenent formes i proporcions diverses.
• Leviatà.
• Drac o Gran drac. «Miquel i els seus àngels van lluitar contra el Drac» explica l’Apocalipsi; i una mica més avall: «i va ser precipitat el Gran drac».
• Drac infernal o antic o antiquíssim.
• Drac roig o Drac Rufus. Aquests noms semblen tenir relació també amb la descripció de l’Apocalipsi («un Gran drac de color de foc»), perquè Rufus significa vermell. El Drac Rufus és el que devora santa Margarida.
• Serp. Serp antiga o vella o eterna. Serp del Gènesi. 

NOMS CAPRINS

• Boc o Boc Negre o Gran Boc.
• Mestreboc, Bèstiaboc i Cabraboc són fórmules populars catalanes. A Mallorca, aquesta darrera és utilitzada també com a insult. Un insult greu perquè es creu que a qui l’emet el Diable se li emporta l’ànima durant el període d’una hora.
• Boc de Biterna. Nom medieval català.
• Cabró o Gran cabró.
• Mascle o Mestre Cabró.
• Cabró negre o, a l’altra banda del Pirineu, Cabró roujo.
• Cabra infernal.
• Pell de cabra. Hi ha un vell adagi català, recollit a les Rondalles de Jacint Verdaguer que diu «Qui no vol creure a pare i mare, ha de creure a la Pell de cabra». El seu significat seria que qui és indòcil a les persones que el volen bé, després s’ha de sotmetre a l’autoritat del Diable.

  I ja que parlem de modismes catalans, vegem el que la bella parla ha estat capaç d’inventar, durant segles, per definir el seu diabòlic patró.

SINÒNIMS DE «DIABLE» I «DIMONI»

• Diabló.
• Dimoniot. Demonió.
• Diantre. Diastre. Dianye. Dimontri. Són marrades utilitzades per tal de no anomenar-lo directament. 

NOMS POPULARS

• Galifardeu.
• Trapella.
• Poca-llàstima, que recorda el nom d’un dels barrufets de Peyo.
• Papó.
• El corcó, que és, a la vegada, sinònim de persona persistent, insidiosa.
• El porc. Aquest nom ha donat origen a una frase feta: dir-li a algú el nom del porc és una manera de demonitzar-lo però sense esmentar la fatídica paraula que el podria fer aparèixer.
• Martinet. Amb aquest nom se l’anomena en algunes zones rurals de Catalunya. És curiós que popularment se li hagi donat el nom del seu arxienemic, sant Martí.
• Pilou. Xot o Òliba de l’Infern, són modismes propis de la Catalunya Nord. 

NOMS CULTES

• L’Àvol. Segons el diccionari, és sinònim de «dolent».
• Belitre. Nom medieval utilitzat per l’Església Catòlica.
• Renoc o Renoc de l’Infern.
• Vesper. Aquesta curiosa denominació és com una mena d’abreviació d’Estel vespertí, que vindria a ser sinònim de Llucifer.
• Mascaró. Apareix en alguns documents catalans antics. A la representació teatral Assumpció de Madona Santa Maria, surt en «Mascaron, diable pus cert, entre los altres bé expert». Curiosament és també un cognom català, una circumstància que, com veurem, és massa habitual per ser una simple casualitat.
• Mafumet o Mafomet o Mahomet o Bafomet. Amb aquest nom es coneixia el geni o dimoni suposadament adorat pels cavallers de l’Orde del Temple. Podria tenir el seu origen en Mahoma, personatge absolutament demonitzat pels cristians. La Pobla de Mafumet és una població catalana en la que, per cert, celebren un vistós Ball de diables. 

SINÒNIMS DE «PERE»

• Pere Boter. Tot i que, en realitat, a la llegenda era el nom del viatger de l’infern, per algun motiu li va cedir al Diable.
• El Perot. Peret.
• Pere Macarró. Pere Treballs.
• Pericó o Pericot. 

NOMS RELACIONATS AMB L’ASPECTE

• El Gran.
• El Pelut.
• El Ver­mell.
• Àngel blau.
• Àngel merlenc o Àngel merlenc orat. Merlot. Merlí. Antigament a Catalunya es creia que el Diable era de color blau. Merlenc és un arcaisme per anomenar aquest color associat també a la merla (que, d’altra banda, era tinguda per ocell del Maligne). El terme Merlí va passar a definir els nigromàntics, com aquell de la Taula Rodona que probablement és un mite d’origen occità. 
• El Fumat. L’Ensofrat. El Gran rostidor. 

NOMS RELACIONATS AMB LES BANYES

• Banyeta o Banyetes. Nom una mica burlesc que es troba sovint en el rondallari català. A la plaça del Vi de Girona, encastada a la paret, hi ha la cara d’un dimoniet conegut popularment amb aquest nom. La llegenda diu que es va convertir en pedra per no pagar els seus deutes, i que si es toca amb la punta del nas el nas d’En Banyeta, se’t perdonaran els deutes.
• Déu de les banyes.
• Banyut. Àngel banyut o amb banyes.
• Banya verda. Aquest espantacriatures de la Cerdanya s’hi passeja la nit del 31 d’octubre. És un dimoniot, amb una enorme banya de color verd al front, que té per missió punxar els nens dolents amb la seva forca, ficar-los en una cistella i emportar-se’ls a l’infern. 

NOMS RELACIONATS AMB LA CUA

• El de la cua o El qui porta cua.
• Cuallarg.
• Cuaverd.
• Cua de porc.
• Dimoni escuat. 

NOMS RELACIONATS AMB LES POTES

• Pateta. Patunyetes.
• L’Home de la Pota Grossa. Potagròs o Potagrossa.
• Peu rodó.
• Peu forcat o forçat. L’he trobat de les dues maneres, i no sé si es tracta d’un error tipogràfic, però ambdós casos em semblen possibles. Peu forcat remet a la peüngla partida dels bocs, mentre que Peu forçat podria ser un sinònim del Dimoni coix o coixet, famós a la literatura culta i a la popular.
• Peus de Boc.
• Peu de Porc. 

NOMS RELACIONATS AMB EL VENT

El Diable té una relació molt estreta amb el vent, per la qual cosa no són d’estranyar alguns dels noms que venen a continuació.

• Barrufet. A més de ser sinònim de dimoniet menut, s’anomena «barrufet de vent» el remolí d’aire que fa voleiar les fulles seques. També és un cognom català força habitual. De fet, el meu propi besavi, que era d’Ivars d’Urgell, es deia Miquel Mata i Barrufet.
• Bofarull o Bufarell o Bofarut. Té les mateixes característiques que el nom anterior en altres contrades de Catalunya. El dimoni Bufarell viatge camuflat en la pols que aixeca el vent. També és un cognom català molt corrent.
• Malaire. Dimoni del Lluçanès que porta mals vents. 

NOMS DE RONDALLA O DE LLEGENDA

Alguns són poc coneguts, però altres han esdevingut pròpiament sinònims de diable o dimoni.

• Berrugo.
• Bitgego.
• Birrombau. Barrumbo. Barrumbero. Segons el folklorista Joan Soler i Amigó, el seu nom potser prové dels dimoniots que ballen per Carnestoltes amb grans borrombes o esquellots a la cintura.
• Tro.
• Boques i Bosses. Aquests dos dimonis entremaliats són personatges d’un «miracle» medieval català.
• Benjeudi. Anomenat en una cançó popular catalana, el seu nom té una clara reminiscència jueva o musulmana.
• Dimoni Cucarell o Serenell. Segons Joan Amades, es qualifica amb aquest apel·latiu únicament a les dignitats infernals de més alt rang. 
• Xiribelles o Xiribirelles. Aquest dimoniot de conte s’apareix als viatgers perduts pel bosc, tot oferint-se a ensenyar-los el camí. En realitat tracta de decantar-los cap al mal i enviar-los directament a l’infern. 

NOMS RELACIONATS AMB FESTES POPULARS

• Forques o Pere Forques o Forquilles.
• Piula.
• Somiel.
• Asvherus.
• Tots aquests noms són de dimonis que surten en diverses versions de Els Pastorets. Els que venen tot seguit estan relacionats amb festivitats com el Carnestoltes o amb els Balls de diables.
• Botarga.
• Diablot.
• Porrer. 

NOMS MILITARS

• Alferes.
• Llicenciat.
• Borró. Gran Borró. Capità Borron.
• Tots els anteriors pertanyen també a la imatgeria del Ball de diables català.
• Capità. Capità superb dels condemnats àngels.
• Sergent.
• En Borbó. L’he trobat en una confessió d’un procés per bruixeria, i no me n’he pogut estar de posar-lo per les seves curioses connotacions. 

NOMS PROFESSIONALS

• Cotxer.
• Cobal. Considerat a Catalunya el patró dels comediants.
• Bisbe dels dissabtes. És un nom curiós i elaborat que respon al fet que els dissabtes per la nit el Diable presideix els sàbats o ajunts de bruixes, a les misses negres dels quals actua com a màxim pontífex.

SEXE AMB EL DIABLE: ÍNCUBES I SÚCUBES

  Parlem ara d’un dels temes preferits del Diable. I de l’Església (en alguna cosa s’havien de semblar!): el sexe.

  Un cop més, va ser l’Església mateixa la que va dotar l’Àngel Rebel d’un dels seus principals poders: la capacitat de seduir els humans.

  De fet, no l’Església, sinó el propi Déu! Sant Tomàs d’Aquino afirmava que aquest li concedeix al Diable major poder en aquest pecat que en qualsevol altre perquè els humans es van convertir en esclaus seus amb la primera corrupció: l’acte de fornicar. Aquells actes amorosos als que les antigues civilitzacions havien consagrat les més importants divinitats dels seus olimps eren, per al cristianisme, actes depravats, vici i perdició. Amb prou feines quedaven justificats pel sagrament del matrimoni i per la necessitat de procrear.

  Tot va començar amb una serp i una poma.

  O no...

  Perquè els teòlegs no s’acaben de posar d’acord sobre quina mena de fruita produïa l’arbre del paradís, perquè el Gènesi no ho especifica. Tradicionalment s’ha cregut que es tractava d’una poma, però el cas és que a l’Edat Mitjana no ho tenien tan clar. Gonzalo de Berceo la identifica amb una pera; sant Vicent Ferrer, amb un préssec i Jaume Roig, al seu Espill o llibre de les dones —i potser amb segones intencions!—, amb una figa:

«Doncs per la figa o altra fruita

qual sens gran lluita

fort cobejà, tastà, menjà,

deliberada, no pas forçada,

la llei trencant, no gens dubtant

lo manament, Déu no tement.»

  Però el més important de tot és: quins eren els efectes que produïa el consum no reglat del coi de fruita?

  Tampoc no queda clar.

  La serp diu que a qui en mengi se li obriran els ulls, serà com un déu i coneixerà el Bé i el Mal, però l’única cosa que semblen descobrir els pobres transgressors és que estan... en pilotes, i Adam comença a dirigir a Eva mirades lascives... L’Església conclou que el pecat original dels nostres primers pares es refereix, ras i curt, a la fornicació. Ara bé, si això és cert, sense el pecat original com s’hauria pogut reproduir l’espècie humana? No patiu, que els teòlegs tenen respostes per a tot: sant Agustí creia que podria haver-hi hagut reproducció sense necessitat de caure en el que el pobre home considera un fet esgarrifós: el trencament de la virginitat femenina. Sant Tomàs d’Aquino, una mica més pragmàtic, però igual de soca, aportava la idea que podria haver-hi hagut sexe amb un plaer més... moderat!

 Lògicament, l’Església va associar el Diable no solament a les relacions heterosexuals, sinó també a totes les transgressions imaginables: homosexualitat, masturbació, sexe oral, copulació en grup... fins i tot bestialisme i fornicació amb cadàvers.

  I, per descomptat, la culpable de tot això és la dona. Ho ratifica Francesc Eiximenis al Llibre del Crestià: «La fembra és estada sempre porta del Diable per entrar en l'home a fer-lo gran pecador. I per tal, quan l'home la veu, deu haver paor d’ésser ferit mortalment per ella, i per raó d'això deu sempre fugir així com si l’escorpí el volgués mossegar». És a dir, no és que la luxúria provingui de la ment, el cor i els genitals dels mascles, sinó que és un estat promogut per un poder invisible del gènere femení. Segons Lo breviari d’amor, de Matfre Ermengau, els motius que decanten el gènere masculí envers el sexe són uns altres de més purs: el mandat bíblic «creixeu i multipliqueu-vos». Ves per on!

  En realitat, el que va passar va ser que els clergues, homes al cap i a la fi, casts i carregats de frustracions sexuals, van projectar en les dones les seves inhibicions, forjant una imatge de la feminitat entre la desconfiança i la por. I ho van plasmar a les bíblies de pedra que són les esglésies i les catedrals: en les representacions de l’Infern, els principals pecats femenins estan relacionats amb el sexe. En el retaule de la catedral d’Elna, per exemple, un dimoni insufla foc a la vagina d’una dona mentre un altre dimoniot en transporta dues més que Llucifer intenta engrapar. En una de les nostres representacions infernals més belles hi ha una escena de cavalcada sodomita duta a terme per un dimoni. La podeu contemplar al Museu de la Catedral de Barcelona: es tracta de l’esplèndid Judici final del Missal de Santa Eulàlia. 

  Unes imatges, si us pareu a pensar, no exemptes de contingut eròtic. Perquè aquesta és l’altra: a causa de la intransigent censura de l’Església, la única vàlvula d’escapament de l’erotisme, i fins i tot de la pornografia, estava fermament custodiada a l’interior dels temples, en les representacions de l’Infern i en els martiris de santes, sovint pintades com a les portades de l’Interviu. Potser per això, els principals assetjats eren els religiosos. Des de les famoses temptacions de sant Antoni i de sant Jeroni al desert, en que les diablesses tracten de fer-los caure en la luxúria, la feblesa de la carn de convent és llegendària. Una de les llegendes més antigues de Catalunya, la de fra Garí, n’és un bon exemple.

  Garí era un ermità que feia penitència en una cova de la muntanya de Montserrat, i la seva devoció era tan gran que el Maligne va decidir intervenir-hi: es va disfressar d’ermità i es va posar a viure a una gruta propera, coneguda amb el nom de cova o ermita del Diable. Després va fer que un dels seus dimonis posseís la filla de Guifré el Pilós, i quan aquest va portar la noia a Montserrat, perquè Garí la guarís, el Diable el va temptar de tal manera que l’ermità va seduir la noia i, en acabat, la va matar per amagar el vergonyós crim. A causa d’això, el papa de Roma castigarà fra Garí a viure com un animal als boscos de Montserrat, fins que el fill del comte, el petit Miró, li farà saber que el seu pecat ha estat perdonat.

  Una divertida cançó de La Trinca, El dimoni infernat, amb lletra de la inestimable Maria Aurèlia Capmany, explica el cas transfigurant Garí en Claudi, el qual rep la visita d’una donzella que vol viure en oració. Al principi tot va com la seda i els dos penitents resen fins altes hores de la nit. Però arriba el moment del descans, i la cova és petita i amb un sol llit. I és aleshores quan la donzella nota alguna cosa estranya...

«—Què és aquesta eina, Claudi,

que du tanta escalfor?

—Filla, la meva filla,

és el Dimoni gord,

que a l’Infern vol anar-se’n

i no troba per on.

—l on és l’Infern, bon Claudi,

vós que sabeu de tot?

—Jo no vull altra cosa

que fer-t’ho entenedor.

A l’Infern el Dimoni,

posem-l’hi sense por.

Si tu m’ajudes, filla,

l’amansirem del tot.

—Sí que n’està, bon Claudi,

d’encès i furiós!

—Filla, és que feia estona

que anava sol pel món.

Ja el fiquen i el capfiquen,

aquell monstre alterós.

Dia i nit repeteixen

la devota acció.

Però així que es distreuen

s’adreça amb més vigor.»

  En un text narratiu en vers de finals del segle XIV, El diable, el sagristà i la burguesa, que es conserva fragmentat a la Biblioteca de Catalunya, encara queda més clara la malvada influència femenina. Un bondadós sagristà aconsegueix enganyar el Maligne calçant-li unes sabates que a aquest li resulten mortificants. Per tal de venjar-se, el Diable fa que una bella i pietosa burgesa, casada, inciti el sagristà a la luxúria, fins el punt que aquest roba uns objectes sagrats del monestir i es disposa a tocar el dos amb ella. Però aleshores, el Mal Esperit alerta tothom. La mutilació del text (es calcula que en falta aproximadament la meitat) ens impedeix saber el final de la història i la prèdica que comporta. El que sí està clar és que, com diu el refrany, «On hi ha una dona, hi ha un dimoni».

  Afortunadament per a la imatge de l’Església, no tots els devots religiosos es deixen temptar per la luxúria. Vicent Ferrer, que se sentia tant tocat de santedat que volia ser un segon sant Antoni, explica que ell mateix va estar a punt de ser víctima d’una diablessa que se li va ficar a la cambra quan se n’anava a dormir. Ell, que de seguida va adonar-se de quin pal anava, es va senyar i li va tirar en cara que anés a enganyar-lo disfressada de femella.

  Que els dimonis podien tenir relacions sexuals amb els humans, malgrat ser éssers espirituals, va ser defensat ja al segle XIII per sant Tomàs. I cinc-cents anys més tard, el pare Benito Jerónimo Feijoo aportava a la teoria que si al Diable li era possible formar un cos semblant a l’humà per presentar-se a la Terra, en conseqüència podia utilitzar aquell cos per copular.

  A tot Europa s’acceptava que els humans —les bruixes i els bruixots— podien unir-se carnalment amb els dimonis. O amb íncubes i súcubes, que són els noms científics que cal donar-los. El mot íncube, del llatí «estar estès al damunt», és atribuït als dimonis masculins, i súcube, «estar estès a sota», als femenins. Uns i altres es presenten de nit i s’aprofiten de que les seves víctimes dormen per mantenir-hi relacions sexuals.

  Tot i que són més habituals els íncubes, en la tradició catalana també apareixen dimonis súcubes. Una cançó popular recollida al Romancer català de Milà i Fontanals, ens explica les aventures d’un carboner de Sant Llorenç de la Muga que se n’ensopega unes quantes que diuen anar perdudes pel bosc i li demanen ajut a canvi de favors sexuals. Quan el carboner les rebutja, elles el maleeixen.

            «—Maleït sigui el carboner

            quin malplaent!

            La ventura el valgué al bosc

            i no la pren.

            —Ai, Mare de Déu del Fau

            ajudeu-me’n:

            tres dimonis tinc al bosc,

            tragueu-me’ls-en,

            que si me’n puc escapar

            seré valent.»

  Els íncubes, per la seva banda, tenien relacions amb les dones, especialment amb les bruixes. I com que les bruixes solien ser velles i lletges, d’aquí la pretensió d’alguns teòlegs de que el Diable preferia aquesta mena de dones. Altres autors, en canvi, creien que, per qüestions estètiques, preferia les joves i belles. Sant Guillem de París estava convençut que a les qui més molestava era a les noies de llarga i formosa cabellera, per coquetes i per fer servir aquest atribut per excitar els homes. Encara d’altres afirmaven que no tenia manies i que fornicava indistintament amb unes i altres: amb les joves i boniques pel davant i amb les velles i lletges pel darrera (per no veure’ls la cara, és clar, mentre se les traginava!). Alguns sentenciaven que, en realitat, les seves preferides eren les casades, perquè d’aquesta manera, a sobre, la relació era adúltera. La qual cosa entra en contradicció amb aquells que diuen que, com que els íncubes no són humans, cohabitar amb ells no constitueix legalment una forma d’adulteri.

  Una altra aspecte que satisfà molt al Príncep del Mal és que els marits puguin veure com copula amb les seves mullers. S’expliquen casos d’haver-se vist dones estirades al terra, despilotades, movent el cos al ritme de l’aparellament amb un íncube invisible als ulls humans. Collin de Plancy informa dels senyals que identifiquen la seva presència: la pudor i un vapor negrós, de la grandària d’un home, que s’eleva del cos de la dona després del coit.

La súcube amb pits
del retaule de Sant Miquel de Verdú.
S. XV

  Moltes bruixes sotmeses a interrogatoris inquisitorials protestaven que havien tingut relacions amb íncubes en contra de la seva voluntat. Algunes consideraven l’experiència insatisfactòria i, sovint, dolorosa. Quan un dia una bruixa va fer un informe meticulós sobre les característiques del penis del Diable i la fredor del seu semen, els manuals inquisitorials van incorporar els detalls. Curiosament, des d’aquell dia totes les versions coincideixen: els membres dels íncubes són grossos, durs, llargs (com un utensili de cuina, diu el catxondo de Nicolas Rémy, un dels inquisidors més cèlebres del segle XVI), i estan recoberts, com un peix, d’escames òssies que es pleguen en el moment de la penetració, però es dilaten en el moviment de retrocés. Unes bruixes processades l’any 1575 com a continuadores dels rituals del Boc de Biterna, a les Valls d’Àneu, van declarar que era aspre «com un ratllador» i que, quan es posava damunt d’elles per fornicar, el Diable pesava com un plom. Pel que fa al líquid seminal, del que es va posar de moda indagar-ne la temperatura a tots els processos judicials, la bruixa de Lluçà Jerònima Pons, àlias Joana la Negra, va confessar sota tortura: «El Dimoni tingué part amb mi per las parts súsies, si bé no hi trobí content i me paregué que llançava alguna cosa freda». Aquesta opinió era compartida pels homes que copulaven amb súcubes, que descrivien les seves vagines com «túnels gelats».

  Rémy també explica que després de l’acte sexual les bruixes s’havien de ficar al llit, esgotades, adolorides i preses de violents espasmes. En canvi, segons el famós manual inquisitorial Malleus Maleficarum, en els dies sagrats del calendari —Nadal, Pentecosta, Pasqua— el dolor del coit infernal desapareixia del tot perquè així aquelles aberrants relacions sexuals resultaven encara més injurioses a Déu.

  Algunes bruixes explicaven que Satanàs fins i tot podia tenir més d’un membre viril, o tenir-lo bifurcat, en forma de Y, per poder-les satisfer alhora pel davant i pel darrera. Això fa comprensible l’afirmació, comunament acceptada, que la única postura en què pot copular el Diable és la canina, i que la del «missioner» (és clar!) li està vedada. Hi ha qui fins i tot s’ha atrevit a insinuar que, en realitat, són tres, els caps que ostenta el penis del Diable, i que això satisfà molt les dones, perquè li permet practicar, tot alhora, la fornicació, la sodomia i la fel·lació. A mi em fa la efecte que o bé aquesta idea sorgeix de les ments escalfeïdes dels religiosos, o bé és que el Senyor del Mal és un pobre tanoca que, com han fet els mascles humans durant milers d’anys, confon els seus gustos particulars masculins amb els veritables gustos de les dones en matèria de sexe. Ja ho diu el refrany: «no hi ha dona freda, sinó dimoni inexpert».

  Algunes dones seduïdes per íncubes declaraven que l’experiència resultava molt agradable, no únicament per la tècnica de la que feien gala el Maligne —a qui les bruixes anomenaven Gran Aimador—, sinó perquè la seva capacitat era inesgotable. Unes quantes confessaven haver fornicat amb ell fins a cinquanta vegades en una mateixa nit sense acusar cap sensació de cansament, i hi va haver dones que, després de l’experiència, es van allunyar dels amants humans, perquè els trobaven avorrits i poca cosa.

  Afortunadament, segons l’Església, els dimonis ni tan sols del sexe poden gaudir. Sant Tomàs afirma que, a causa de la seva naturalesa espiritual, no tenen impulsos eròtics ni senten plaer amb aquell cos fictici. I que, per descomptat, no poden estimar. Tanmateix, algunes bruixes van declarar en el seu moment que malgrat ser impotents, eren força afectuosos; i fins i tot alguns juristes, com Gervasi de Tilbury, mariscal d’Arles, defensen que alguns dimonis s’enamoren de les dones amb tanta passió que són capaços de recórrer a tota mena d’arts i enganys per posseir-les.

  Anècdotes a part, el més habitual és que les relacions sexuals entre humans i dimonis acabin de mala manera: la llegenda diu que els dimonis els roben l’ànima. El metge renaixentista suís Jacobus Rueff explica el cas d’un jove al qual se li va aparèixer una preciosa súcube, amb intencions òbviament lascives. Quan el noi es va posar a copular amb ella, els seus òrgans genitals es van començar a inflamar i van acabar incendiant-se de la manera més esgarrifosa, cosa que li va causar la mort. Al segle XVII, el jutge francès Pierre de Lancre parlava d’íncubes que mentre es raspallaven les seves amants les mataven a cops de puny.

Diu la llegenda...

  Al terme municipal de Calonge hi ha el mas Ribot, abans conegut com el mas de la Vella Boja. El nom li venia de l’antiga propietària, una dama riquíssima, però molt excèntrica, que mai s’havia volgut casar amb cap dels pretendents que se li havien presentat.

  Vet aquí que quan es va fer gran, va sentir la colpidora soledat, i va decidir que ja era temps de casar-se. Però aleshores ja era massa vella, i per molts diners que tingués no hi havia home que la volgués. Desesperada, perquè estava acostumada a fer sempre la seva santa voluntat, la dama va oferir la seva ànima al Diable si li trobava un marit. L’endemà mateix se li va presentar un jove atractiu i molt ben abillat que li va demanar la mà.

  La nit de noces, la Vella Boja ja estava impacient per allitar-se amb el seu flamant marit. Tot just acabaven d’entrar a la cambra nupcial quan ja li demanava que li fes un petó ben apassionat. El jove no es va fer de pregar, però en besar-la, la dama va sentir una cremor intensa que li rostia els llavis i va caure morta damunt del llit. Aleshores el marit, que no era altre que el Príncep del Mal, se la va carregar a coll i se la va endur ràpidament cap a l’Infern.

  Ja ho diu el refrany: «Casament entre joves, casament de Déu; casament entre joves i vells, casament de res; casament entre vells, casament del Diable».