Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Diable. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Diable. Mostrar tots els missatges

dimecres, 4 de maig del 2016

L'HORA DELS ADÉUS

  Doncs sí, estimats llegidors, ha arribat l’hora dels adéus.
  Durant un any, he estat penjant posts en aquest bloc per animar-vos a conèixer el meu llibre «El Diable és català».
  Però res no és etern, i ara sento que em roba molt de temps seguir-ho fent. Temps que voldria dedicar a la meva nova novel·la (que, per cert, no té res a veure amb diables ni fantasmes). O sigui que us deixo, amics, el bloc com a penyora amb un darrer text de comiat: un magnífic poema d’Àngel Guimerà que segur que no us serà indiferent.
  Fins sempre! 

No envejo al Senyor l'infinit que l’envolta:
també mon imperi és etern.
Lo cel que té als peus de ma casa és la volta;
més llum que no el sol té l'infern.

Los segles són rocs amb què vol soterrar-me:
sa mà no m'encerta ni un cop:
los rocs fan un munt; sobre d’ells al alçar-me
superb me n'hi ric més a prop.

Davant de sos ulls l'estelada fulgura
i tot en lo món reverdeix;
per res agrair fent enllà sa hermosura,
m'he fet tal com só jo mateix.

Folgant en lo cel amb los àngels un dia
curiós sa garlanda em cenyí;
i a un mar al mirar'm, tant mon ull s'encenia,
que el mar ressecat s’extingí.

Ser rei en lo cel vaig somniar,
i mos passos muntaren al lloc cobdiciat;
i els móns en l'espai se creuaren de braços
seguint amb los ulls lo combat.

Vencé; i a sos peus bramulant de feresa
un pany de sa roba estrenyí;
mes quan m’estimbà des de tanta grandesa
mon braç era fort, i ell seguí.

Betlem, tu l'has vist en les ombres al caure
ja al nàixer amb por de les lleis;
an ell sols, tenint quatre palles per jaure,
a mi sobre el trono dels reis.

Un dia entre llors mos esclaus lo dugueren;
mes jo vaig sortir-los al pas:
—Trieu entre els dos— I a una veu respongueren:
—Primer que Jesús, Barrabàs.

Al cel va tornar, i en ses ires m'aboca
los llamps que jo escampo en lo món;
i en tant de la terra pels llavis de roca
li escupo entre càntics al front.

Bé prou que en lo món se li aixequen posades:
dels homes supèrbia i no més!
Jo sóc en los vidres i pedres tallades;
fins sobre els altars: ell en res.

Si baixa altre cop de son trono d'estrelles
lo món lo veurà com l'ha vist;
que els sants fins diran en les altes capelles;
—Que mori, que aquest no és el Crist!

Mes l'hora vindrà que la terra mudable
fins donga a l’oblit lo nom meu.
Què em fa! Quan la terra s'oblidi del Diable…
serà que s'oblida de Déu!

(Àngel Guimerà: Cant del Diable).

Asmodeu de Rènnas el Castèl.

dijous, 14 de gener del 2016

ARS MORIENDI

  Un dels terrors medievals més freqüents era el de «morir de mala mort», és a dir, morir de sobte, sense temps per encomanar-se a Déu, confessar-se i reconciliar-se de tots els mals actes realitzats durant la vida. Conscient d’això, el 1452 el bisbe de Fermo, Domenico Capranica, va publicar un llibre destinat a preparar els agonitzants per a una bona mort. L’Ars Moriendi (que significa ni més ni menys que «Art de ben morir») es va convertir ràpidament en un best-seller, amb un bon grapat d’imitadors i d’edicions que el van divulgar per tot Europa i van arribar, és clar, a Catalunya. Els texts, destinats a orientar i auxiliar espiritualment el moribund en el trànsit final, van acompanyats d’il·lustracions, molt similars en totes les edicions, que representen les darrers temptacions del Diable abans de l’anomenat Judici Particular, és a dir, el primer judici emès sobre l’ésser humà, en el moment de la seva mort (recordem que el segon serà l’anomenat Judici Universal o Judici Final, del que vam parlar en el post anterior).

Ars Moriendi provençal. S. XV

  Cada il·lustració de l’Ars Moriendi, semblant a les dels còmics actuals, consta de dos gravats. En el primer, temptatio diaboli (temptació dels diables), s’escenifiquen els intents dels dimonis per fer defallir la voluntat de redempció del moribund. La segona, inspiratio angeli (inspiració angèlica), mostra la resistència d’aquell, ajudat pels àngels i els sants, i la fugida dels dimonis impotents.
  Vet aquí les cinc temptacions i inspiracions:

1) TEMPTACIÓ EN LA FE: el Diable mira de fer trontollar la fe del moribund, negant l’existència de l’Infern. Un àngel el consola mostrant-li els éssers divins.
2) TEMPTACIÓ EN LA DESESPERACIÓ: El Diable intenta fer creure a l’agonitzant que està condemnat de manera irremissible. Un àngel li assenyala diversos exemples del perdó diví: Sant Pere, Sant Pau, Maria Magdalena, el bon lladre...
3) TEMPTACIÓ EN LA IMPACIÈNCIA: el Diable tracta de convèncer el moribund que a ningú li importa la seva mort. L’àngel corresponent mostra a Crist amb les nafres de les mans i a diversos màrtirs.
4) TEMPTACIÓ EN LA SUPÈRBIA: el Diable intenta, per tots els mitjans, fer-li creure al malalt que ja està salvat. Dos àngels li recomanen que sigui humil i pacient com Sant Antoni.
5) TEMPTACIÓ EN L’AVARÍCIA: El Diable li fa sentir pena a l’agonitzant per deixar enrere els seus béns materials. A la inspiració contra l’avarícia, es veu a Crist, imatge de la pobresa, clavat a la creu.

  La darrera xilografia representa la Bona Mort: Crist crucificat, envoltat de sants, i quatre àngels que s’emporten l’ànima del moribund, victoriosa rera el combat. Als peus del llit, mitja dotzena de dimonis s’exclamen fent gests d’impotència.

dilluns, 21 de desembre del 2015

BON NADAL!!

  Encara que sembli que el Nadal és una època poc demoníaca, el Diable està present en una de les grans manifestacions populars d’aquestes festes: el pessebre.
  En els pessebre catalans, talment com el pobre i marginat caganer, la figureta del Diable, vermell, banyut, pelut, amb una forca de filferro i de vegades una capa negre, és instal·lat en un raconet ben allunyat del portal. En els darrers temps, la seva denigració ha arribat al grau més elevat: l’últim que m’han regalat per engrossir la meva col·lecció és... un dimoni caganer!

El dimoni caganer també llegeix el "seu" llibre
  I, és clar, l’habitual és que tant ell com els seus acòlits no manquin en les representacions de Pessebres Vivents que les nits de Nadal i de Cap d’Any solen posar en escena diversos pobles de Catalunya. Tot i que no sempre: si no ho han canviat recentment, al de Corbera de Llobregat, un dels més famosos, no hi ha dimonis!
  Els Pessebres Vivents, habitualment escenificats per afeccionats del mateix poble, solen constar de diversos quadres: el naixement, l’adoració dels pastores i dels mags, els oficis, el caganer, l’infern. Les ambientacions són molt diverses. N’hi ha de clàssiques i n’hi ha de molt modernes, que combinen escenografies tradicionals amb novetats tècniques i tecnològiques. Alguns es representen en el casc antic de la població, com el d’Organyà, el de Bescanó o el de Santpedor. El de La Pobla de Montornès mostra un espectacular saltant d’aigua a l’escena de les rentadores, mentre que el de Tivissa combina els quadres tradicionals amb efectes especials i projeccions audiovisuals. A més, els personatges han anat cobrant moviment, i els qui més, els dimonis, els quals, com sempre que poden, es lliuren a diabòliques danses.
  En alguns casos, com el de Tivissa, s’ha produït una simbiosi amb els Pastorets, i es representen alguns fragments dels de Josep Maria Folch i Torres, com ara la visita a l’Infern efectuada per Lluquet i Rovelló. I també amb la filosofia crítica del Ball de Diables: en els dies previs a la representació els veïns de Linyola fan arribar als organitzadors els noms de les ànimes que voldrien enviar «a fer xup-xup a les calderes d’en Pere Boter».


Diu la nadala...

L'autora, amb 6 anys,
fent de dimoni escuat als Pastorets de l'escola
Allà sota una penya
n’és nat un Jesuset, nuet, nuet,
que és fill de Mare Verge
i està mig mort de fred, nuet, nuet,
i està mig mort de fred.

El bon Josep li deia:
Jesús que esteu fredet, pobret, pobret;
la Verge responia:
per falta d'abriguet, pobret, pobret,
per falta d'abriguet!

Pastors hi arribaren
allà a la mitja nit, cric-cric, cric-cric,
veieu que tots hi anaven
del gran fins el més xic, cric-cric, cric-cric,
del gran fins el més xic.

Ja en toquen les flautetes, 
flautetes i violins, clarins, clarins. 
Clarins i violes, 
baixons i tamborins, clarins, clarins 
baixons i tamborins.

Comencen a alegrar-se 
tot saltant i ballant, galant, galant. 
Danses i contradanses 
per alegrar l'Infant, galant, galant 
per alegrar l'Infant.

A prop d'allà hi passava
un dimoni escuat, patric-patrac,
sentint tanta gatzara
a dins se n’és ficat, patric-patrac,
a dins se n’és ficat.

Els pastorets en veure'l
s’hi tiren al damunt, patim-patum,
i tantes n'hi mesuren
que el deixen mig difunt, patim-patum,
que el deixen mig difunt.

Per fi surt el dimoni 
d'allí bastant calent, coent, coent
I amb la cua entre cames 
se'n va dret a l'infern, coent, coent
se'n va dret a l'infern.

(El dimoni escuat, nadala tradicional catalana)

dimecres, 21 d’octubre del 2015

ELS NOMS DEL DIABLE II. DIABLE, DIMONI, SATAN O SATANÀS?

  La forma més habitual d’anomenar l’Àngel Caigut és «Diable» o «Dimoni». Tots dos noms ja apareixen escrits, en català, a les famoses Homilies d’Organyà, del segle XII.
  Malgrat que ambdues paraules s’utilitzin habitualment com a sinònims, els seus orígens són molt diferents. «Dimoni» prové del grec daemon, i el seu significat és «el que sap». Inicialment, abans que l’Església Catòlica utilitzés el mot per als seus propòsits, els daemons eren una mena de divinitats, un éssers sobrenaturals que actuaven com esperits guardians dels humans des del moment de néixer. La seva naturalesa era a mig camí entre el celestial i el terrestre, i feien de mediadors entre els déus i els homes Els caracteritzava el fet que tant podien ser benèfics, com malèfics, com mantenir-se neutrals. En aquest sentit el millor exemple és el famós daemon particular que es deia que acompanyava Sòcrates.
  També es creia que aquests daemons participaven en la creació contínua de l’Univers. I aquí va ser on «con la Iglesia hemos topado»! I mai més ben dit, perquè, és clar, l’Església no podia admetre que hi hagués cap més creador que Déu. Per tant, calia convertir la competència en éssers malèfics. Així va ser com els primers cristians van començar a assimilar els daemon amb els déus pagans, amb sentit pejoratiu. Els déus que s’adoraven en lloc de Jahvè eren falsos déus; eren dimonis. I aquests dimonis no eren altra cosa que súbdits i obedients subalterns d’un gran senyor del mal, el Diable. La llegenda diu que van néixer de la riallada d’aquest; potser això explicaria el seu esperit molt més alegre i enjogassat; perquè malgrat l’ús indistint dels termes, cal admetre que «Dimoni» suavitza i fins i tot relativitza una mica l’associació amb el Mal que solem fer quan l’anomenem «Diable». 
  
  I és que el significat d’aquest segon nom és ben diferent!

  Cap a l’any 250 aC, setanta dos erudits van emprendre la feixuga tasca de traduir els texts sagrats dels jueus a l’idioma internacional de la ciència i el comerç del moment: el grec. I van ser aquests intel·lectuals i escribes els qui en la versió acceptada, coneguda amb el nom de Bíblia dels Setanta, que és la que avui coneixem, van donar per bona la paraula «Diabolos» com a traducció de «Satan».
  Aquest Satan era un servent de Jahvè que tenia com a missió posar a prova la fidelitat dels homes cap al seu superior. Era, per tant, l’«acusador». Podia ser que fos un «calumniador», un «enganyador», un «mentider», un «destructor»... En qualsevol cas, era un «divisor». I això és precisament el que significa la paraula grega diaballo: dividir. Tot i així, aquell diabolos no va deixar enrere el seu nom original. No solament això, sinó que al Satan hebreu de l’Antic Testament se li va unir un neologisme de la mateixa arrel molt utilitzat als Evangelis: Satanàs.

  Després de «Diable» o «Dimoni», «Satan» o «Satanàs» són  les denominacions més populars del Maligne, les úniques amb les que se l’identifica —un total de 18 vegades— a l’Antic Testament. En canvi, al Nou Testament, quan la figura demoníaca ja està plenament consolidada, la xifra augmenta per a tots els apel·latius: en total és citat unes 300 vegades.
  És significatiu que el Satan que apareix al Llibre de Job esdevingui el Satanàs de l’Apocalipsi de Sant Joan. I aquest Satanàs s’adaptava bé a la idea del Mal. De fet, en l’apòcrif Llibre dels Jubileus se l’identifica ja com a Cap dels dimonis.

El magnífic Satanàs de la pel·lícula «Legend», de Ridley Scott.

Diuen les cròniques...

  «Hi havia 8 dimonis, això és: Satanàs, que es deia “el Vermell”, i “en Carrua”, que és el meu capità, i “en Borbó”, i “en Sargento”, i “en Grea”, i “n’Espardenya”, i “en Gruanya”, i “en Poca-llàstima”; els uns en forma de persones i els altres en forma de cabrons».
  És un extracte de la declaració del pastor de Les Encies Pere Torrent, àlias Cufí, un dels pocs processos catalans on el jutjat era un home. Un pobre home d’escasses ambicions, atès que consta que es va vendre l’ànima al Diable per tal que aquest el deslliurés de la cosa més nímia: «jo li diguí que tenia mal de queixal. I ell me digué: "Si vols venir amb mi a sonar (perquè jo sabia de sonar tamborí i flauta), jo faré que no tindràs més mal de queixal"».
  És clar que devia de ser un mal molt profund, quan va caldre la presència de tota aquella caterva de dimonis de noms tan originals! Si fins i tot hi havia un Borbó!
  Jutjat a Sant Feliu de Pallerols l’estiu de 1619, en Cufí va pagar a la forca el seu mal de queixal.

dilluns, 7 de setembre del 2015

8 DE SETEMBRE: EL DIABLE LA BALMA I LA PROCESSÓ DELS ENDIMONIATS

  L’indret més sucós dels Països Catalans pel que fa a exorcismes és el santuari de la Balma.
  Dins del terme municipal de Sorita de Morella, a la frontera entre Catalunya, València i Aragó, i formant part de la serra Palomita, s’alça la muntanya de la Balma. I al capdamunt, el santuari i la cova miraculosa, en el centre de la qual, envoltat de reixes de ferro, hi ha l’altar de la Mare de Déu de la Balma. La Verge dels posseïts.
  La festivitat de la Mare de Déu de la Balma té lloc, com les de totes les Verges trobades, el dia 8 de setembre. Actualment es tracta d’un aplec com qualsevol altre; però fins els anys quaranta durant els dies 6, 7 i 8 s’aplegaven al voltant del santuari més de deu mil persones, valencians, aragonesos i catalans, provinents sobretot de les comarques tarragonines, per veure la Processó dels endimoniats, que formaven llargues comitives, esgarrifoses, repulsives, depriments.
  L’any 1929, el periodista valencià Alardo Prats i Beltrán va escriure un llarg reportatge, acompanyat de fotografies, que es va publicar en forma de llibre: Tres días con los endemoniados.
  Prats explica el cas de Carme Jordà, una posseïda de trenta un anys, que va arribar amb un taxi, matrícula de Tarragona, en companyia del seu marit.
  «—No en té ni idea de les despeses que m’han ocasionat “aquests dimonis”. Cinc anys en mans de metges, creient que es tractava d’una malaltia. Ara resulta que són dimonis! I la veritat és que no pot ser altra cosa» —li explicava el pobre home al periodista.

  La devoció a la Mare de Déu de la Balma es remunta al segle XIII, quan un pastor manc de Sorita, enlluernat per l’estranya claror que sortia de la cova, s’hi va introduir i va trobar la imatge de la Verge, que li va retornar miraculosament el braç. Primer els malalts i els ferits, i després els posseïts, van fer vot de devoció, i van començar les multitudinàries concurrències a la cova. En moltes ocasions, els bisbes de Tortosa, seu a què pertany Sorita, van intentar eradicar aquella superstició, però el poder dels endimoniats supera amb escreix el del Diable mateix, i no ho van aconseguir. No solament hi acudien endimoniats, sinó també devots que volien ajudar-los a alliberar-se, i gent que senzillament anava a passar-s’ho bé durant tres dies. Perquè després de les celebracions de caire pseudoreligiós, a la nit es muntaven a tots els racons de les escabroses muntanyes tremendes festes, amb menjar, beure, música i orgies que sí que ho eren un bon tros, de demoníaques. Només cal dir que els aragonesos la coneixien com la «Virgen de tocaculos»...

   També la part dels exorcismes resultava tot un entreteniment.
  Quatre homes ben fornits aixecaven la víctima enlaire i, agafant-la per cames i braços, la conduïen entre convulsions, crits, renecs i blasfèmies cap a l’interior de la cova sagrada. Per tot arreu es veien ex-vots de cera, rams de flors, fotografies i vestidets de criatura endimoniada. Davant la reixa de l’altar, una multitud de devots esperava l’endimoniat, cantant els Goigs de la Verge. Obrien la comitiva dues dones de certa edat, amb llargues faldilles negres, faldellins, mantons i mocadors, que portaven espelmes a les mans: les «caspolines». El nom els venia del fet que la majoria d’elles eren oriündes de Casp, on el mot s’havia convertit gairebé en sinònim de bruixa. Elles eren les encarregades de dur a terme els exorcismes. El seu mètode era bastant simple: lligaven llacets de cinta blava als dits de les mans de l’endimoniat i li donaven per beure aigua beneïda de la pila, barrejada amb terra de la cova. I durant estona i estona el grapejaven per tot el cos, per obligar els dimonis a sortir. Lògicament, amb tant de renou, a l’endimoniat li acabaven saltant els llacets dels dits.
  —Ja ha sortit un dimoni! —clamava, triomfal, una de les «caspolines».
Processó d'endimoniats a Jaca a principis del segle XX. 
Al darrera de la posseïda, una "caspolina"
Foto d'autor desconegut.
  La nostra compatriota Carme Jordà es veu que va muntar un bon espectacle dins la cova: amb la mirada extraviada, es rebolcava pel terra, s’hi arrossegava, cridava i, en un accés de furor, es va estripar els vestits, mentre les seves assistents tractaven de tapar-la púdicament. Acabat l’exorcisme (Carme va ser feliçment deslliurada) va sortir de la cova amb un vestit nou. El que duia, tot estripat, es va quedar davant l’altar. No se’l podia tornar a posar, perquè corria el perill que els dimonis s’apoderessin d’ella altra vegada. A la nit, després de rentar-se les mans amb aigua beneïda, l’ermità llençava tots els vestits dels endimoniats a una mina oberta prop de l’altar, l’anomenada Cova del Diable.
  Els nens endimoniats i els posseïts lleus, o els qui estaven en perill de patir-ho, podien alliberar-se tocant la campana de la cova miraculosa. La corda de cànem, plena de nusos, penjava a l’entrada, i les mares aixecaven els seus fillets perquè s’hi pengessin, com grans de raïm, cinc o sis a la vegada, i fessin repicar la campana alliberadora.

  Els exorcismes només se celebraven el dia 7 de setembre. Aquella nit, una processó recorria els tres quilòmetres que separen Sorita del santuari per tal de recollir la imatge de la Verge i baixar-la fins l’església del poble —tal com es fa avui dia, en el que ha esdevingut purament un acte folklòric—, per passar la nit. L’endemà, de bon matí, la processó surt de nou, en sentit contrari, per retornar la Verge al santuari. Des d’un quilòmetre abans de l’entrada de la cova, ja hi ha apostades milers de persones que esperen el seu pas. Mentre les campanes de Sorita i les de la Balma no deixen de repicar, la comitiva es va desplaçant amb el pedestal on porten la imatge, coberta de joies, mantell i corona d’or, envoltada de tota la cúria eclesiàstica, els polítics de torn i els vilatans amb atxes enceses i grans banderes de colors. Al davant, els músics, els cavallets moriscs de cartró i les dansaires que evolucionen al voltant del pastor del miracle, trenen les danses de «Les llauradores», «Les gitanetes» i «Els negrets». I, de cop i volta, en un indret determinat del camí, apareix el Diable, sorgint d’entre les penyes. Alt, imponent, amb el cap coronat per un casc que reprodueix els roquissars de la muntanya, va abillat com un guerrer, amb el vestit pintat amb salamandres, llangardaixos, serps i gripaus. A la mà esquerra porta un tenebrós escut i a la dreta un enorme coet sortidor de foc infernal. La gent crida esgarrifada, i el crit fa eco a les muntanyes, mentre se senten trons formidables i es veuen flamarades de pirotècnia per tot arreu.
El Diable de la Balma.
Foto: Jordi Gumí.
 Aleshores el Diable comença el seu parlament en "versots":
  —On aneu, poble insensat?
  Increpa els devots, maleeix el Cel, la Verge i tots els sants. Intenta temptar els feligresos amb promeses de plaer i felicitat, i els aconsella que se’n tornin per on han vingut. Davant els crits negatius dels assistents, invoca totes les bèsties malèfiques i les fúries infernals perquè els aniquilin; però l’únic que es presenta és un angelet ros, amb una llarga túnica blanca, una cuirassa daurada i una espasa amb la qual, després d’un petit diàleg, abat Satanàs. Aleshores la cobla reprèn la música triomfal i la processó desfila de nou cap a la cova.
  Després de dinar, són els concurrents a la festa, els qui comencen a desfilar cap a casa. Antigament era tot un espectacle veure les caravanes de carros i les cavalleries allunyant-se pels caminois de la muntanya. Els devots portaven pedres a les mans i les anaven tirant als barrancs, per fer fugir els dimonis que, havent marxat dels cossos dels posseïts, els esperaven a cada racó per fer noves preses.

  Els exorcismes de la Balma van ser prohibits ja durant la República, però no es van acabar definitivament fins que, passada la guerra civil, el govern va ordenar que s’hi apostés una pareja de la guàrdia civil que impedia el pas dels devots i dels endimoniats al crit de:
  —¡Aquí no pasa ni Dios!
  Es veu que els del mostatxo i el tricorni feien tanta por que, efectivament, ni Déu ni el Diable —el de debò— han tornar a la Balma.


Diuen les cròniques...

  Es deia Joaquim Fontcuberta i era un mariner de l’Ampolla, de cinquanta nou anys, que va viatjar fins el santuari de la Balma per deslliurar-se del Diable que l’havia posseït.
  Segons explicava, una nit que va sortir a pescar amb el seu fill i un altre company, una bruixa de la població li va llençar una maledicció: va tirar a l’aigua un vell sedàs per tal que els dimonis hi viatgessin al damunt. Quan eren a alta mar, els dimonis del sedàs van aixecar una gran tempesta i els tres pescadors van haver de lluitar ferotgement per evitar que la barca sotsobrés. En arribar l’albada, la tempesta va amainar i els pescadors, extenuats, van posar proa a la costa, contents d’haver salvat la vida.
  Però quan eren a punt d’atracar, es va alçar una formidable onada que va arrencar de l’embarcació el fill i el company del pobre Fontcuberta.
  No els va poder salvar.
  Ell tampoc. Perquè malgrat la seva peregrinació al famós santuari, va restar per sempre endimoniat.
  Més sort va tenir una pobre minyona de Tortosa que aquell mateix any 1929 va acudir a la Balma amb el mateix objectiu: lliurar-se de la possessió demoníaca que una rival envejosa li havia induït pel senzill mitjà de fer-li menjar una nespra. Segons sembla, la noieta, de 19 anys, havia tingut relacions amb el senyoritu, i quan la promesa oficial se’n va assabentar l’hi va voler fer pagar d’aquella manera tan esgarrifosa. Els esperits que posseïen la noia eren dels de la pitjor mena: dimonis muts, una espècie que resta amagada i silenciosa dins els possessos, turmentant-los de manera espantosa, sense permetre’ls que expressin els seus sofriments. Per sort, la Mare de Déu de la Balma es va apiadar de la jove serventa i no només li va treure els dimonis del cos, sinó que va aconseguir que el senyoritu es casés amb ella!
(Històries extretes de Tres días con los endemoniados, d’Alardo Prats i Beltrán)

dissabte, 6 de juny del 2015

ELS ESTRANYS DIABLES DE LA PATUM

  Durant tota aquesta setmana a Berga celebren La Patum.
  La Patum de Berga, el més famós de tots els balls de diables, és, de fet, alguna cosa més que un ball; és tot un espectacle que agrupa un bon nombre d’aquells entremesos i figures que antigament acompanyaven la processó de Corpus Christi. Als continguts religiosos s’hi han anat afegint, amb els anys, d’altres de més pagans i un final de festa que podríem anomenar «el correfoc dels correfocs».
  A les nou del vespre, un curiós personatge conegut amb el nom de Xamberg —a causa de l’ample barret que llueix al cap— comença a fer redoblar un enorme tabal: «Patum! Patum! Patum!», i va donant entrada a la plaça de Sant Pere als diferents entremesos que componen la representació.
  • SALT DE TURCS I CAVALLETS. Els primers en fer acte de presència són els quatre cavallers que simularan una lluita contra els turcs.
  • SALT DE MACES. Aquest és el típic Entremès de Sant Miquel i els diables. Quatre diables emmascarats van fent passades d’un extrem a l’altre de la plaça, mentre al capdamunt de les seves maces (de les que reben el nom) va cremant la pirotècnia. Quan esclata el tro final, els diables es deixen caure d’esquenes al terra. Aleshores, uns angelets sorgits d’entre el públic se’ls acosten i els enfonsen al pit l’espasa celestial.
  • LES MULES GUITES. Aquestes Bèsties de Foc, les més primitives de tots els exemplars que es conserven, es dediquen a perseguir els espectadors traient —i mai més ben dit!— foc pels queixals, allargant i arronsant els seus llargs colls. N’hi ha dues: la Guita Grossa i la Xica o Boja.
  • BALL DE L’ÀLIGA. L’entrada de l’Àliga a la plaça detura les Guites. De seguida es fa un silenci respectuós mentre la bèstia, símbol de la ciutat, balla solemne i majestuosa.
  • BALL DELS NANS I DELS GEGANTS. En gran nombre, doncs n’hi ha de vells i de nous, tot juganers ballen primer els nans i després els gegants.
  • ELS PLENS. El plat fort de la Patum és anunciat pels altaveus. El Xamberg toca més ràpid i més fort, i fan la seva màgica entrada a la plaça aquests altres diables anomenats Plens, la reminiscència més antiga que ha quedat a Catalunya dels esperits malignes. Inicialment eren quatre; ara són tants com hi càpiguen dins la plaça, i es creu que el seu enigmàtic nom pugui provenir de que van «plens» de pirotècnia. Efectivament, porten fuets a les banyes de la ferotge màscara verdosa que els cobreix la cara; i també al cul, en lloc de cua. El cos dels Plens està tot recobert d’herba tendra, i al cap manyocs de trepadella i de vidalba, que els protegeixen de cremades. Un cop s’han escampat per la plaça, la cobla comença a tocar i els ajudants posen flama a les metxes dels fuets, convertint els diables en autèntics castells de foc ambulants que espeteguen i espurnegen, primer amb una dansa pausada i, de mica en mica, més frenètics, més vertiginosos, més dantescs, corrent, cridant, perseguint el públic...
  • TIRABOL. L’apoteosi de la festa es produeix tot seguit. La plaça és a les fosques. Mentre el tabal no deixa de sonar, «Patum!», els espectadors que tenen ganes de gresca es barregen amb les comparses i comença el Tirabol: tot el poble en dansa a la plaça, girant com un remolí, sempre cap a la dreta, en una immensa circumferència. Van tots coberts amb barrets de formes variades, mocadors al coll i les robes més velles que han trobat a l’armari, algunes lluint orgulloses cremades d’espurnes d’edicions anteriors. A quarts de dotze, la darrera tabalada: «Patum!» i el crit «Volem Patum, clouen la festa.

Plens de La Patum. Foto: Luigi.
Fons Patronat Municipal de La Patum
  De la Patum no n’hi ha dades anteriors al segle XVIII. Però sí de la Bulla, o Bullícia del Santíssim Sagrament, la seva antecedent immediata. En aquest cas podem remuntar-nos fins un document de l’any 1689, tot i que alguns estudiosos consideren que probablement la festa és originària del segle XIV. La conservació d’aquesta documentació més antiga es deu ni més ni menys que a una disposició condemnatòria del bisbe de Solsona, Miguel de los Santos de San Pedro:

  «A les processons que solen fer-se per les festivitats del Santíssim Cos de Crist, alguns homes abillats amb vestits de diable, i fent gesticulacions com si fossin dimonis, amb les quals mouen els fidels més a riure que no pas a estar devots, cometen actes que donen escàndol, indignes de la pietat cristiana i indecorosos per aquelles festivitats.»

  Tot i que el bisbe prohibia rotundament l’espectacle, i que les queixes eclesiàstiques se succeïren durant el segle següent, tenim notícia que, a Berga, la Bulla es va anar celebrant de manera més o menys regular. És probable, en canvi, que desaparegués en algunes altres poblacions del bisbat on també es representés.
  A finals del XVIII, però, la festa havia perdut bastant, probablement atacada pels aires il·lustrats que recorrien el país. Es tractava tan sols d’una mena de funció teatral interpretada per uns quants funcionaris municipals. Passada la Guerra Civil i la Dictadura, com totes les grans manifestacions folklòriques catalanes, la Patum va renéixer de les cendres de la seva mai apagada pirotècnia. Avui està declarada Festa Tradicional d’Interès Nacional i resulta gairebé impossible treure-hi el nas, de tanta gentada com es deleix per anar-la a gaudir.


Diu la cançó...

«A foc, a foc, a foc!
Porta aquest borrell d'esca...
Encén tu aquí, seguit...
Mare de Déu que ets bèstia...
Enceneu-me les banyes...
La cua ja està llesta...
Un fuet a cada mà
porta, dona’m, depressa,
talla aquell fuet que no crema...
Ja esteu llestos, correu...
Ah! pum; mira con peta...
A foc, a foc, a foc!
Alsa, pum!!! que gresca...
Tu, diable, que no hi veus?
A poc a poc, entenem-se,
que n'has cremat les enagües
d'aquesta pobre donzella.
Uy, uy, uy; quin alborot...
Mira’t allà qui hi ha a terra:
Ai, pobre diable verd!
Té; com espatarnega;
Ai! li posa el peu al coll
Sant Miquel, i amb la seva
llança i la de l’angelet
li travessen l’esquena.»

Poesia a cor «La Patum», de Joan Canal i Gamisans. Corpus de 1873.
(La intenció de Gamisans era posar lletra a les músiques de La Patum, però no hi reeixí).

dimarts, 26 de maig del 2015

LLUCIFER VA SER ABANS LUCIBELL

  Llucifer és un dels noms habituals amb que s'anomena el Diable. El nom que se li va donar després de la batalla celestial i la caiguda, perquè anteriorment havia estat Lucibell, Luzbell o Llumbel. Els hebreus l’anomenen Luzbel Helel Ben Shahar. A Catalunya la forma més habitual que he trobat és la Lucibell, tal com reflecteix aquest poema medieval de Francí Joan:

«Com Déu ha fet el cel molt clar i bell,
els elements, tota la jerarquia;
com Déu ha fet, aquell gran Lucibell
vol presumir que amb Déu s’igualaria.»

  El significat del nom, llum bella, l’hem de buscar en el fet que aquell àngel rebel era el més bonic de la creació o, com diu Dante, «la criatura que va tenir el rostre més formós».
  Ell va ser el primer àngel que va pecar i el qui va arrossegar tots els altres en la revolta. Sembla ser que la creença parteix de la reinterpretació d’un passatge del profeta Isaïes, referit originalment al rei de Babilònia, personatge bíblic de gran supèrbia que volia posar el seu tron pel damunt del de Déu, i que era anomenat Estel del matí i Fill de l’aurora: «¿Com vas caure del cel, estel brillant, fill de l'aurora?». En la traducció llatina, se li va aplicar el nom de Llucifer, és a dir, «Aquell qui porta la llum», i per la seva similitud amb el pecat de supèrbia, se li va atribuir a Lucibell.

       
El Llucifer de "Descens de Crist als llimbs". 
Bartolomé Bermejo.
  Llucifer és també un dels noms que es dona a Venus, el planeta brillant que s’amaga en sortir el sol, una metàfora de la caiguda del Diable davant el poder del Creador.

  Llucifer és considerat sovint una entitat demoníaca diferent de Satanàs. I superior a aquest. Segons Francesc Eiximenis: «a llur príncep major és atribuït que sia apel·lat Llucifer, car sobre tots els altres estigué creat "luminós"». No serà fins al NouTestament que ambdós personatges es fusionaran en un de sol per conformar un únic Príncep de l’Infern, al fons del qual, si hem de creure Dante, viu encastat al gel.

  Una curiositat final: Llucifer és també el nom d’un màrtir català. Sant Llucifer, fill d’Elna, va ser martiritzat a Càller, a l’illa de Sardenya, per expandir el cristianisme a la Catalunya Nord. Sembla que era precisament per aquest motiu, perquè era el portador de la llum, que se’l va anomenar així, tot i que el seu nom real hauria estat Efis o Efigi.   

dimarts, 19 de maig del 2015

LA REVOLTA CELESTIAL

  L’intent de cop d’estat celestial va ser protagonitzat pels àngels
  Aquests personatges apareixen a la Bíblia com a intermediaris entre Déu i els humans, als quals vigilen i protegeixen. I tot i que sovint se’n fa una descripció genèrica, cadascun d’ells posseeix una individualitat diferenciada. Això sí: en principi tots ells estan subordinats a Déu i són incorruptibles, però posseeixen el lliure arbitri... I aquí és on la cosa es complica, perquè, en un moment donat, n’hi va haver un que va voler exercir aquesta llibertat de decisió.
  Lucibell, de l’orde dels serafins, l’estament celestial més perfecte, ocupava el rang més elevat de la jerarquia angèlica per la seva bellesa i poder de lideratge. Era el preferit de Déu. Francesc Eiximenis, d’una manera una mica infantil, diu que «Llucifer era més amic de Déu que sant Miquel». Però va ser precisament aquest poder de lideratge el que el va portar a encapçalar la revolució d’un estol d’àngels. El papa Joan Pau II encara ho recordava en un discurs de l’any 1986: «Amb base a la seva llibertat creada van fer una elecció radical i irreversible igual a la dels àngels bons, però diametralment oposada: en lloc d’una acceptació de Déu plena d’amor, li van oposar un rebuig inspirat per un fals sentit d’autosuficiència, d’aversió i fins i tot d’odi que es va convertir en rebel·lió».

  Els motius que ha proposat l’Església per a aquesta rebel·lió han estat diversos, i han ocasionat força polèmiques al llarg dels segles.
  Existeixen tres hipòtesis que estan relacionades directament amb tres pecats capitals: la supèrbia, l’enveja i la luxúria. Cadascuna d’elles ha primat en un moment diferent de la història. Joan Oliver, en la divertida peça teatral que aborda el tema, Allò que tal vegada s’esdevingué, en fa un interessant pout-pourri de totes tres, quan el Querub que visita el Paradís li explica a Caïm:

  «Satanàs, príncep de les cohorts, en un determinat moment de l'eternitat celestial es va creure prou fort i prou popular per a intentar l'establiment d'un poder personal independent del de Jahvè. La preparació del cop va durar dotzenes de segles. Es feia una propaganda intensíssima: als començos, clandestina, més tard, tot just dissimulada, i en els darrers temps, abans del daltabaix, francament desvergonyida. Se'ns prometia una vida més agradable, una reducció de les hores diàries d'arpa, distraccions, novetat. No ho vulguis saber! Calia excedir-se si considerem que al Cel es viu real­ment bé. Tanmateix, l'eix de la campanya i allò que va determinar el seu èxit va ser la promesa de dotar-nos de sexe. Es va divulgar l'espècie que una persona sense sexe és una persona minvada i, en certa manera, indigna. Per aquells temps el Senyor ja havia parlat públicament del seu propòsit de crear una humanitat a base de criatures sexual­ment diferenciades. Satanàs i els seus satèl·lits no s'estaven de dir que el projecte era vexatori per a la classe angèlica. L'agitació creixia, els caps del moviment eren escoltats i aplaudits per multituds innúmeres...»

  De totes tres teories, la que ha acabat triomfant ha estat la de la supèrbia, l’orgull de Lucibell i el seu desig d’igualar-se a Déu. Justificada per algunes frases de la Bíblia, que parlen de la supèrbia com el primer dels pecats, va començar a difondre’s amb Orígenes, en els primers segles del cristianisme. Aquest Pare de l’Església va atribuir a Satanàs un text del profeta Isaïes, on és llegeix:

«Com vas caure del cel,
oh, Estel fill de l'aurora!
I has estat derrocat per terra
tu, que vas abatre les nacions!
I tu que eres aquell que vas dir en el teu cor:
Jo pujaré al cel!
Sobre els estels de Déu
aixecaré el meu tron!
i m'asseuré a la muntanya de l'Assemblea
a les vessants del Nord,
em remuntaré sobre les altures dels núvols;
seré semblant a l'Altíssim!
En canvi vas ser precipitat del cel
a les profunditats de l'abisme.»

  Segons aquesta teoria, Lucibell, veient-se el més bell, graciós i amb majors dons dels àngels de la cort, va incórrer en un desordenat amor cap a ell mateix, i va considerar que el seu estat angèlic s’havia fet per governar, no pas per servir, com expressa amb contundència la frase «No et serviré!» que apareix a Jeremies.
  En els segles posteriors, es desenvolupa una altra teoria, complementària en certa manera de l’anterior: la rivalitat de Lucibell no és únicament amb Déu, sinó també amb la seva creació humana.
  Segons s’expliquen els fets, a cadascuna de les potències angèliques li va ser encomanada una part del govern de l’Univers. A Lucibell li va correspondre l’esfera terrestre. Tot va anar bé fins que a Déu se li va acudir crear un ésser intel·ligent que poblés la Terra i es dediqués, sobretot, a alabar-lo, com els àngels ho feien al Cel. El Creador va cridar aquests a consell i els va exposar la idea. Va haver-hi opinions diverses, i aleshores Déu va fer Adam en secret, per evitar murmuracions i enfrontaments. I, és clar, ja la vam tenir liada!
  Quan Déu va mostrar la seva obra, per tal que l’admiressin i la reverenciessin, l’arcàngel sant Miquel va obeir, però Lucibell es va sentir ofès de que el Pare hagués creat un ésser a la seva imatge i semblança, que competia amb ells per l’amor diví, i al que, a sobre, pretenia posar per damunt dels àngels, fent-los els seus servents. A l’Alcorà s’explica la facècia amb molta més contundència:

  «Al·là va preguntar: “què t’impedeix prosternar-te, quan sóc jo mateix qui t’ho mano?” Iblis [el nom que els musulmans donen al Diable] va contestar: “Jo sóc millor que ell. A mi em vas crear de la llum, i a ell l’has creat del fang!”. Al·là va exclamar: “Ves-te’n del Paradís, perquè no es propi que aquí t’enorgulleixis! Surt! Estàs entre els rebutjats!”».

  I, és clar, Lucibell no s’ho va fer dir dues vegades. De seguida es va posar a reclutar seguidors —una tercera part dels àngels— i va encapçalar la fatídica rebel·lió que ja sabem com va acabar. I, a sobre, va incitar la criatura humana (dos es barallen i rep un tercer!) a cometre un pecat que el va convertir en mortal.
  La tercera teoria, de fet la més antiga, descrita ja al Gènesi, és també la més sucosa: els àngels es van rebel·lar perquè volien participar de l’orgia col·lectiva que s’estava organitzant a la Terra, i tenir relacions sexuals amb les femelles humanes. Aquesta versió —de la que parlaré més àmpliament un altre dia— va anar perdent força a partir del segle IV, probablement perquè a l’Església no li agradava gens la idea de marranejar d’aquesta manera la imatge dels àngels celestials.
  Fos quin fos el motiu, el fet és que la conspiració angèlica va elevar Lucibell, aleshores ja Llucifer, a la categoria de «primer revolucionari de la Història». I com acostuma a passar amb els revolucionaris, va haver de pagar un preu molt elevat per la seva oposició i la seva transgressió a les normes dictades. I, a sobre, se li va donar molt mala premsa.
  Tanmateix, a partir d’un determinat moment, el personatge va començar a adquirir una dimensió heroica que fregava el romanticisme. Precisament va ser una obra d’aquesta tendència, la que li va proporcionar l’oportunitat de donar la seva versió dels fets. El Paradís perdut, de John Milton, mostra Llucifer no només com el rebel que es revolta per lliure arbitri contra el poder establert, contra tots els opressors d’aquest món, sinó que li atribueix el paper d’un veritable demiürg, un segon Déu, un redemptor, que aporta a la humanitat el coneixement i el desig de llibertat.
  El fonamentalisme de l’Església Catòlica va acabar convertint Déu i les seves normes, que calia acatar sense protestes, en un personatge pesat, opressor, tirànic, del qual el poble, cada cop més racionalista i científic, sentia necessitat d’alliberar-se. Per contra, aquell ésser espantós que controlava l’espai Infernal i turmentava les ànimes dels condemnats, va començar a veure’s com un valerós rebel que no es volia rendir a les regles arbitràries del Totpoderós. Va començar a convertir-se en una mena de líder de l’oposició, amb el qual s’identificaven els reprimits pel sistema social establert, els ateus, els agnòstics, els qui creien en altres formes de religiositat... El símbol de la llibertat ideològica, vivencial, sexual.

  De fet, si ens parem a pensar-ho, el pecat comès pel Diable va ser el mateix que van cometre els primers humans en tastar el fruit prohibit al Jardí de l’Edèn: un acte de lliure voluntat.
La bellesa diabòlica de Le génie du mal.
Guillaume Geefs.




Diu el poema...

«Com a tot ésser, va treure'm
Déu del misteriós no res,
i vaig formar a la Glòria
un raig dels més esplendents.
«—Aquest raig que tant ja brilla
—vaig dir— bé pot brillar més.
Aquest raig que Déu adorna,
per què no es pot tornar Déu?»
Mes ai! de sobte, ple d'ira,
Ell va estimbar-me a l'Infern,
i estic condemnat a viure-hi
ple de ràbia eternament.
La teva justícia santa,
gran Jehovà, digues: on és?
Per què a l'home que ha de morir
li deixes prendre creixent?
De la llavor més petita
surt l'arbre altívol i espès;
com un llamp corre la fera;
el vapor fet núvol creix;
l'insecte per l'espai vola,
i, fins als núvols, l'ocell.
Per què, havent-ho fet tot lliure,
no ha de ser-ne el pensament?
Ai! El pensament, l'atures
quan es posa al davant teu!
I qui no vol aturar-lo,
com jo, s'estimba a l'Avern.»

El bressol de Jesús)