ELS NOMS DEL DIABLE

Rostres i signatures de membres
de la Cort Infernal.
Llibre de Sant Cebrià. Any 1001

  Una de les coses que més criden l’atenció és la gran quantitat de noms propis o genèrics —molts d’ells adjectius— amb què es coneix l’Àngel Caigut. Dubto que cap altre ésser de l’Univers aconsegueixi reunir-te tants i de tant variats.

  Per començar sabem, gràcies a les Sagrades Escriptures, que cada dimoni té un nom que expressa la seva condició natural o la índole del vici o del pecat que el caracteritza.

  Sovint és durant els exorcismes, que els dimonis revelen els seus noms, i aquest fet és molt important perquè des de sempre s’ha considerat que conèixer el nom d’un dimoni atorga poder sobre ell. Els mags medievals sotmetien els dimonis a la seva voluntat invocant-los curosament pel seu nom. De la mateixa manera, els exorcistes intenten conèixer la personalitat del dimoni possessor per poder-lo vèncer. Noydens proposa que un cop se sàpiga, s’escrigui en un paper i es cremi. Això li provoca un màgic turment, molt dolorós perquè li recorda el seu infern.

  Tots aquests noms, segons els eclesiàstics, han sigut atorgats als éssers malèfics pel propi Déu, tot i que, de ben segur, han estat els propis eclesiàstics els autors de tan extensos i elaborats llistats de noms solemnes i sovint exòtics, derivats de paraules hebrees, fenícies, gregues. En contrapartida, al llarg dels segles de la seva existència, la gent del poble ha anat inventant per al Diable tota una auca de noms, renoms, sobrenoms i malnoms vulgars, còmics, de vegades àcidament ridículs. Els principals difusors d’aquesta variada nomenclatura han estat les bruixes i els bruixots, especialment quan feien menció, durant els processos inquisitorials, dels noms de pila dels seus dimonis particulars. Per això sabem que la famosa Àngela Vilafreser, de Vic, la Vigatana, tenia al seu servei en Triguet, que es presentava en forma de boc, i en Foguet, en forma de gat, mentre que el boc de la Mercadera es deia Costallonch i el gat de la Caterina Trenca, de Sant Martí de Merlès, responia al nom de Rebrollet. Més sofisticat (o esotèric!) resulta el del bruixot de Torroella de Montgrí Antoni Puig, que s’apareixia sempre que se’l cridava: «Ovu! Ovu!», nom en argot que avui encara utilitzen els diabolistes.

  Però el motiu de tenir tants i tants apel·latius no és trivial. La tradició popular afirma que, per efecte d’una mena de màgia simpàtica, n’hi ha prou amb anomenar el Diable perquè se’ns presenti al davant. Ja ho diu el refrany: «Qui parla del Diable, a prop el té.» Per això s’han inventat eufemismes que en substitueixin el nom. Per la mateixa raó, antigament, a Catalunya, quan se l’anomenava de manera directa, se solien afegir fórmules conjuradores com ara «Déu ens el tingui lluny», «Déu el confongui», o bé «Jesús! Déu em valgui», «Jesús, Sant Antoni!». Un altre motiu que explica els llargs llistats de noms demoníacs és la creença que, durant tota la vida el Diable va prenent nota cada cop que algú l’anomena, i en el moment de la mort se li presenta tantes vegades com es considera cridat. D’altra banda, es té per cert que si se li pregunta com es diu, el Maligne, per molt d’incògnit que vagi, té l’obligació de donar-se a conèixer.

  La forma més habitual d’anomenar l’Àngel Caigut és «Diable» o «Dimoni». Tots dos noms ja apareixen escrits, en català, a les famoses Homilies d’Organyà, del segle XII. Els seus femenins son «Diablessa» i «Dimònia», paraules curioses si tenim en compte que el principi del mal és exclusivament de gènere masculí.

  El següent apel·latiu més popular és «Satan» o «Satanàs», únic nom amb el que se l’anomena a l’Antic Testament un total de 18 vegades. En canvi al Nou Testament, quan la figura demoníaca ja està plenament consolidada, la xifra augmenta per a tots els apel·latius: «Diable» i «Satanàs» apareixen respectivament 36 vegades, mentre que «Dimoni» (gairebé sempre en plural) apareix en 63 ocasions. L’apel·latiu més emprat, però, indicatiu de la seva funció en l’Univers és «Esperit maligne» que, en singular i en plural, apareix 76 vegades. Una altra vintena d’epítets variats fan que, en total, el Diable sigui citat en els Evangelis unes 300 vegades.

  Però la llista de les maneres d’anomenar el Diable no s’acaba aquí. Més enllà dels noms propis, sovint heretats de dimonis d’altres religions, el més habitual és titllar el Diable amb adjectius que evidencien les seves circumstàncies i característiques i, sobretot, els seus defectes.

  N’hi ha tants, tantíssims, que he decidit limitar-me als que han estat propagats per les religions cristianes. I he intentat agrupar-los amb una certa lògica. Som-hi! 

NOMS PROPIS

A part dels que ja hem vist, i dels que veurem quan parlem dels noms catalans, n’hi ha uns quants més, d’ordre universal, que val la pena esmentar:

• Barrabàs o Barrabam. Aquest nom correspon a un personatge del Nou Testament: aquell homicida que és indultat pels jueus quan Pilat els dona a triar de cara a la propera crucifixió. El poble va elevar-lo a la categoria de dimoni, i així se l’anomena sovint en les rondalles.
• Mefistòfil. Tot i que va ser Goethe qui el va popularitzar en el seu Faust, existia amb anterioritat, i en grec significa «el qui amaga o no estima la llum».
• Barsebuc o Baalzebuth o Belzebuc, en hebreu, el Senyor de les Mosques.
• Baal, Baalfegor o Belfegor.
• Belial o Beliaberit o Baalberit o Baherebit o Beherit; o bé amb les deformacions Berit, Barit o Alberic. 

NOMS RELIGIOSOS

• Déu de l’avern o caigut del cel o dolent o maligne o malèfic; o Deus Inversus, com se l’anomenava a l’Edat Mitjana. Aquest tipus de denominacions fan evident que, malgrat el que pugui dir l’Església, la gent entén la religió d’una forma dual, i el Diable és el déu de la part negativa del món.
• A més d’Àngel diabòlic, l’apòcrif Apocalipsi de Sedrac l’anomena Àngel primer, perquè va ser el primer que es va negar a retre homenatge a Adam. Les sectes satàniques li diuen Àngel pur i dur.
• Anticrist. Tot i que no es tracta del mateix personatge que el Diable, hi ha hagut des de sempre una identificació tan gran amb ell, i especialment amb el seu número, el 666, que ens aventurem a posar-lo com a sinònim. 

NOMS QUE IMPLIQUEN POTESTAT

• Emperador, rei, príncep o senyor, són algunes de les denominacions que s’han anteposat a la definició del Diable.
• Rei de tots els regnes. Senyor dels esperits. Mal príncep o Príncep dels dimonis o dels àngels. A l’Evangeli de Nicodem, apòcrif, es diu «I la Fúria, bramant, udolant i aclaparant Satanàs amb violents reprotxes, li va dir: Barsebuc, Príncep de condemnació...». Charles Baudelaire, a les seves Lletanies de Satan, l’anomena Príncep de l’exili. I Dant, a La divina comèdia, Emperador de la cort damnada o del dolorós regne. 

NOMS RELACIONATS AMB EL MAL

• El Mal. El Dolent. La Part dolenta. Àngel o Esperit o Geni o Príncep o Senyor del mal o de tots els mals, o dolent. Autor o Arrel o Principi o Personificació del mal. Forces del mal (quan es refereix als exèrcits de l’infern). Mal àngel o Mal esperit.
• Maligne. Maligne infernat. Malèfic. Àngel o Esperit o Ens o Geni o Ésser maligne o malèfic.
• Malvat o Esperit malvat.
• Àngel o Esperit maleït.
• Pervers o Esperit pervers.
• El Terrible. 

NOMS RELACIONATS AMB ALTRES ASPECTES DEL MAL

• Assassí. Homicida. Gran Criminal. O bé Homicida des del principi, com l’anomena l’Apòstol sant Joan. I, a sobre, Protector de lladres i assassins, segons l’Himne a Satan composat per Josué Carducci.
• La Fúria de Nicodem, que hem vist una mica més amunt, és anomenada també Cap de destrucció.
• Els exorcistes, quan l’invoquen per expulsar-lo del cos d’un posseït, li diuen coses com ara Àmfora de verí, Causa de dolors i discòrdies, Font de tot vici, Inventor de l’enveja, Origen de l’avarícia o Foll se supèrbia, la qual cosa el defineix com l’origen de tots els mals de la humanitat. 

NOMS RELACIONATS AMB L’ANTAGONISME

• Enemic o Desenemic (segons una fórmula popular catalana). Gran enemic. Enemic de l’home o del gènere humà. Enemic de la fe o de Crist o de Déu. Joan Oliver, en la seva obreta còmica sobre el Paradís Terrenal, Allò que tal vegada s'esdevingué, el titlla d’Etern enemic del benestar de Jahvè.
• Adversari o Adversari dels homes.
• Acusador o, com diu l’Apocalipsi de sant Joan, «Ha estat precipitat l’Acusador dels nostres germans, el que els acusava davant del nostre Déu dia i nit». 

NOMS RELACIONATS AMB LA REBEL·LIA O LA IMPIETAT

• Rebel. Príncep dels àngels rebels. Àngel o Esperit rebel.
• Esperit renegat. Àngel apostàtic. Fill de la desobediència.
• Àngel pecador. Pecador des del principi. I un cop més en paraules de Joan Oliver: Pecador en cap de l’Univers.
• Esperit d’impietat. Pare dels rebels impius o, segons els manuscrits de Qumran, «Avui és el seu temps oportú per a anorrear i fer caure el Príncep de la dominació impia». 

NOMS RELACIONATS AMB LA MENTIDA I LA TRAÏCIÓ

• Mentider. Príncep o Esperit o Pare de la mentida. En un text ple de cacofonies, Jesús diu als jueus, a l’Evangeli de l’Apòstol sant Joan: «no va restar en la veritat, perquè no hi ha res de veritat en ell. Quan profereix la mentida, parla d’allò propi, perquè ell és Mentider i Pare de la mentida».
• El Fals. Destructor de la veritat. Senyor de la paraula doble. Enganyador de l’Univers.
• Mestre de traïdores. Opressor de la justícia. Esperit de l’error o, com li diu Faust a l’obra de Goethe, Esperit de contradicció. 

NOMS RELACIONATS AMB LA TEMPTACIÓ

• Temptador: «Aleshores el Temptador es va aproximar i li va dir: “si Tu ets el Fill de Déu fes que aquestes pedres es tornin pans», explica Sant Mateu, en el seu Evangeli, quan parla de les temptacions de Jesús al desert.
• Esperit de temptació i dany.
• Seductor o Seductor d’homes o del món sencer.
• Caçador o Pescador o Lladre o Violador o Homicida d’ànimes.
• L’Astut.
• Esperit posseïdor o possessor és una de les maneres amb que el criden els exorcistes.
• Mestre de les ciències maleïdes. Petit Mestre o Magistellus s’anomena als dimonis iniciadors i companys de les bruixes.

NOMS RELACIONATS AMB LA LLUM

• Llucifer.
• Lucibell, Luzbell o Llumbel, que era el seu nom anterior a la caiguda.
• Príncep o Senyor o Ángel o Portador de la llum, també remet al seu estat original.
• Fill de l’Aurora. «Com vas caure del cel, astre brillant, Fill de l’aurora!», diu Isaïes a l’Antic Testament.
• Lucífug Rofocal. Amb aquest nom es coneix el dimoni que apareix quan se l’invoca per fer un pacte. La paraula lucífug designa el qui defuig la llum. 

NOMS RELACIONATS AMB LA FOSCOR

• Senyor de la nit.
• Àngel o Esperit o Príncep o Senyor (o Forces o Poders, quan són més d’un) de la foscor o de l’obscuritat o de les tenebres.
• Àngel ple de tenebres.
• Esperit tenebrós. 

NOMS RELACIONATS AMB L’INFERN

• Rei de l’infern. Sobirà príncep infernal. Senyor infernal o de la profunditat infernal o dels inferns. Àngel o Esperit o Ésser infernal o de l’infern. Cap suprem de l’imperi infernal. Quan són molts: Forces o Potestats o Legions de l’Infern. O simplement Legió, com explica sant Lluc, al seu Evangeli, en parlar del posseït de Gergesa: «I Jesús li va preguntar: “Quin és el teu nom?”. I va respondre: “Legió”».
• Esperit o Rei o Príncep o Senyor de l’Avern, de l’Hades, de l’Abisme o de l’imperi del mal.
• Lleó de l’infern.
• Senyor dels sulfuris focs.
• Botxí o Regidor i veedor dels turments i turmentadors de les pecadores ànimes (com li diuen, en un atac de romanticisme, els qui l’invoquen en les misses negres).
• Fúries de l'infern o infernals. A l’infern de l’Eneida, les Fúries són les executores, juntament amb Tisífone, dels turments del Tàrtar; i a l’Evangeli apòcrif de Nicodem, apareix com a personatge individualitzat que encarna l’infern. Als Pastorets catalans les Fúries van ser recuperades amb tota solemnitat per donar color a la representació, com demostren aquests versets d’El bressol de Jesús de Pitarra: 

«Veniu, fúries espantoses,

i tots quants seguiu ma llei,

a venjar del vostre rei

injúries tan afrontoses.» 

NOMS RELACIONATS AMB L’AIRE

• Sobirà o Príncep de l’aire o, com es llegeix a la Carta als Efesis del Nou Testament: «pels vostres delictes i pecats, en els quals en altre temps vau estar conformes al curs d’aquest món, conformes al Príncep de la potestat de l’aire».
• Esperits dolents de l’aire.
• Príncep immens dels espais infinits.
• Àngel caigut o caigut del cel i Pervers caigut des del cel, ens remeten a la seva derrota en la lluita contra els exèrcits celestials. 

NOMS RELACIONATS AMB EL MÓN I EL SEGLE

Els he agrupat perquè antigament ambdues paraules venien a tenir un mateix significat i àdhuc es feien servir com a sinònims.

• Déu o Rei o Sobirà o Príncep d’aquest món o de la Terra. Antic Senyor del món. Esperit secular d’aquest món. Tot i que aquestes denominacions puguin semblar una mica estranyes, aplicades al Diable, el cert és que el Nou Testament i la literatura cristiana en general estan convençuts del domini que aquest exerceix sobre la Terra i sobre els seus habitants. «El món sencer està en poder del Maligne», llegim a la Primera carta de l’Apòstol Sant Joan. I en el seu Evangeli, insisteix: «Ara és el judici d’aquest món, ara el Príncep d’aquest món serà expulsat». De la mateixa manera, el Diable es presenta com a amo de la Terra quan tempta Jesús en el desert, li mostra els seus regnes i s’ofereix a donar-li si l’adora. I la cosa certa és que, veient com les gasten al nostre món, seria difícil argumentar el contrari!
• Sobirà d’aquesta època o, com diu el Nou Testament, «els incrèduls, en els quals el Déu d’aquest segle ha segat l’enteniment». 

NOMS RELACIONATS AMB LA MORT

• Àngel o Príncep o Senyor o Missatger de la mort. Príncep de la mort i de l’infern. O com l’invoquen curiosament les sectes satàniques: Senyor de la mort i la resurrecció.
• Exterminador. Àngel exterminador.
• Lladre de la vida. 

NOMS OFENSIUS I INJURIOSOS

• El Rar. L’Estrany.  O com li diu Faust: Estrany habitant de la mansió caòtica.
• L’Insensat.
• Esperit impur. Esperit o Rei immund o immundíssim.
• Miserable criatura, l’insulten els exorcistes, en un intent de provocar-lo.
• I ja per no deixar-nos cap floritura, sant Jeroni el va titllar de Pirata, i Nicodem d’Irrisió dels àngels de Déu. Els musulmans, per la seva banda, l’anomenen El Lapidat, perquè els àngels li llencen constantment una pluja d’estels fugaços. 

NOMS QUE DESCRIUEN CARACTERÍSTIQUES

• El Negre, o el Gran negre, com li diuen els bruixots. Àngel negre. L’Home de negre.
• «Esperit mut i sord, Jo t’ho mano, surt d’ell i no hi tornis a entrar més!», crida Jesús, durant un exorcisme, segons l’Evangeli de sant Mateu.
• Rei de la luxúria i Pare de l’incest, l’anomena Josué Carducci en el seu Himne a Satan. Les bruixes catalanes, per la seva banda, li diuen Gran aimador; i l’Antic Testament apunta que «Les males obres no el deixen tornar al seu Déu; perquè l’Esperit de fornicació viu en el seu cor».
• Incub i Súcub són noms que defineixen dimonis de sexe masculí i femení, respectivament. 

NOMS REPTILOIDES

• La Bèstia. Bèstia de l’abisme o del mar. Bèstia famèlica o indigna o immunda o immundíssima o de set caps.
• Bèstia maleïda. Mala bèstia. Segons la mitologia pirinenca, la Mala bèstia o Bèstia negra és un animal demoníac, molt ferotge, que ronda de nit, estirant-se i arronsant-se i prenent formes i proporcions diverses.
• Leviatà.
• Drac o Gran drac. «Miquel i els seus àngels van lluitar contra el Drac» explica l’Apocalipsi; i una mica més avall: «i va ser precipitat el Gran drac».
• Drac infernal o antic o antiquíssim.
• Drac roig o Drac Rufus. Aquests noms semblen tenir relació també amb la descripció de l’Apocalipsi («un Gran drac de color de foc»), perquè Rufus significa vermell. El Drac Rufus és el que devora santa Margarida.
• Serp. Serp antiga o vella o eterna. Serp del Gènesi. 

NOMS CAPRINS

• Boc o Boc Negre o Gran Boc.
• Mestreboc, Bèstiaboc i Cabraboc són fórmules populars catalanes. A Mallorca, aquesta darrera és utilitzada també com a insult. Un insult greu perquè es creu que a qui l’emet el Diable se li emporta l’ànima durant el període d’una hora.
• Boc de Biterna. Nom medieval català.
• Cabró o Gran cabró.
• Mascle o Mestre Cabró.
• Cabró negre o, a l’altra banda del Pirineu, Cabró roujo.
• Cabra infernal.
• Pell de cabra. Hi ha un vell adagi català, recollit a les Rondalles de Jacint Verdaguer que diu «Qui no vol creure a pare i mare, ha de creure a la Pell de cabra». El seu significat seria que qui és indòcil a les persones que el volen bé, després s’ha de sotmetre a l’autoritat del Diable.

  I ja que parlem de modismes catalans, vegem el que la bella parla ha estat capaç d’inventar, durant segles, per definir el seu diabòlic patró.

SINÒNIMS DE «DIABLE» I «DIMONI»

• Diabló.
• Dimoniot. Demonió.
• Diantre. Diastre. Dianye. Dimontri. Són marrades utilitzades per tal de no anomenar-lo directament. 

NOMS POPULARS

• Galifardeu.
• Trapella.
• Poca-llàstima, que recorda el nom d’un dels barrufets de Peyo.
• Papó.
• El corcó, que és, a la vegada, sinònim de persona persistent, insidiosa.
• El porc. Aquest nom ha donat origen a una frase feta: dir-li a algú el nom del porc és una manera de demonitzar-lo però sense esmentar la fatídica paraula que el podria fer aparèixer.
• Martinet. Amb aquest nom se l’anomena en algunes zones rurals de Catalunya. És curiós que popularment se li hagi donat el nom del seu arxienemic, sant Martí.
• Pilou. Xot o Òliba de l’Infern, són modismes propis de la Catalunya Nord. 

NOMS CULTES

• L’Àvol. Segons el diccionari, és sinònim de «dolent».
• Belitre. Nom medieval utilitzat per l’Església Catòlica.
• Renoc o Renoc de l’Infern.
• Vesper. Aquesta curiosa denominació és com una mena d’abreviació d’Estel vespertí, que vindria a ser sinònim de Llucifer.
• Mascaró. Apareix en alguns documents catalans antics. A la representació teatral Assumpció de Madona Santa Maria, surt en «Mascaron, diable pus cert, entre los altres bé expert». Curiosament és també un cognom català, una circumstància que, com veurem, és massa habitual per ser una simple casualitat.
• Mafumet o Mafomet o Mahomet o Bafomet. Amb aquest nom es coneixia el geni o dimoni suposadament adorat pels cavallers de l’Orde del Temple. Podria tenir el seu origen en Mahoma, personatge absolutament demonitzat pels cristians. La Pobla de Mafumet és una població catalana en la que, per cert, celebren un vistós Ball de diables. 

SINÒNIMS DE «PERE»

• Pere Boter. Tot i que, en realitat, a la llegenda era el nom del viatger de l’infern, per algun motiu li va cedir al Diable.
• El Perot. Peret.
• Pere Macarró. Pere Treballs.
• Pericó o Pericot. 

NOMS RELACIONATS AMB L’ASPECTE

• El Gran.
• El Pelut.
• El Ver­mell.
• Àngel blau.
• Àngel merlenc o Àngel merlenc orat. Merlot. Merlí. Antigament a Catalunya es creia que el Diable era de color blau. Merlenc és un arcaisme per anomenar aquest color associat també a la merla (que, d’altra banda, era tinguda per ocell del Maligne). El terme Merlí va passar a definir els nigromàntics, com aquell de la Taula Rodona que probablement és un mite d’origen occità. 
• El Fumat. L’Ensofrat. El Gran rostidor. 

NOMS RELACIONATS AMB LES BANYES

• Banyeta o Banyetes. Nom una mica burlesc que es troba sovint en el rondallari català. A la plaça del Vi de Girona, encastada a la paret, hi ha la cara d’un dimoniet conegut popularment amb aquest nom. La llegenda diu que es va convertir en pedra per no pagar els seus deutes, i que si es toca amb la punta del nas el nas d’En Banyeta, se’t perdonaran els deutes.
• Déu de les banyes.
• Banyut. Àngel banyut o amb banyes.
• Banya verda. Aquest espantacriatures de la Cerdanya s’hi passeja la nit del 31 d’octubre. És un dimoniot, amb una enorme banya de color verd al front, que té per missió punxar els nens dolents amb la seva forca, ficar-los en una cistella i emportar-se’ls a l’infern. 

NOMS RELACIONATS AMB LA CUA

• El de la cua o El qui porta cua.
• Cuallarg.
• Cuaverd.
• Cua de porc.
• Dimoni escuat. 

NOMS RELACIONATS AMB LES POTES

• Pateta. Patunyetes.
• L’Home de la Pota Grossa. Potagròs o Potagrossa.
• Peu rodó.
• Peu forcat o forçat. L’he trobat de les dues maneres, i no sé si es tracta d’un error tipogràfic, però ambdós casos em semblen possibles. Peu forcat remet a la peüngla partida dels bocs, mentre que Peu forçat podria ser un sinònim del Dimoni coix o coixet, famós a la literatura culta i a la popular.
• Peus de Boc.
• Peu de Porc. 

NOMS RELACIONATS AMB EL VENT

El Diable té una relació molt estreta amb el vent, per la qual cosa no són d’estranyar alguns dels noms que venen a continuació.

• Barrufet. A més de ser sinònim de dimoniet menut, s’anomena «barrufet de vent» el remolí d’aire que fa voleiar les fulles seques. També és un cognom català força habitual. De fet, el meu propi besavi, que era d’Ivars d’Urgell, es deia Miquel Mata i Barrufet.
• Bofarull o Bufarell o Bofarut. Té les mateixes característiques que el nom anterior en altres contrades de Catalunya. El dimoni Bufarell viatge camuflat en la pols que aixeca el vent. També és un cognom català molt corrent.
• Malaire. Dimoni del Lluçanès que porta mals vents. 

NOMS DE RONDALLA O DE LLEGENDA

Alguns són poc coneguts, però altres han esdevingut pròpiament sinònims de diable o dimoni.

• Berrugo.
• Bitgego.
• Birrombau. Barrumbo. Barrumbero. Segons el folklorista Joan Soler i Amigó, el seu nom potser prové dels dimoniots que ballen per Carnestoltes amb grans borrombes o esquellots a la cintura.
• Tro.
• Boques i Bosses. Aquests dos dimonis entremaliats són personatges d’un «miracle» medieval català.
• Benjeudi. Anomenat en una cançó popular catalana, el seu nom té una clara reminiscència jueva o musulmana.
• Dimoni Cucarell o Serenell. Segons Joan Amades, es qualifica amb aquest apel·latiu únicament a les dignitats infernals de més alt rang. 
• Xiribelles o Xiribirelles. Aquest dimoniot de conte s’apareix als viatgers perduts pel bosc, tot oferint-se a ensenyar-los el camí. En realitat tracta de decantar-los cap al mal i enviar-los directament a l’infern. 

NOMS RELACIONATS AMB FESTES POPULARS

• Forques o Pere Forques o Forquilles.
• Piula.
• Somiel.
• Asvherus.
• Tots aquests noms són de dimonis que surten en diverses versions de Els Pastorets. Els que venen tot seguit estan relacionats amb festivitats com el Carnestoltes o amb els Balls de diables.
• Botarga.
• Diablot.
• Porrer. 

NOMS MILITARS

• Alferes.
• Llicenciat.
• Borró. Gran Borró. Capità Borron.
• Tots els anteriors pertanyen també a la imatgeria del Ball de diables català.
• Capità. Capità superb dels condemnats àngels.
• Sergent.
• En Borbó. L’he trobat en una confessió d’un procés per bruixeria, i no me n’he pogut estar de posar-lo per les seves curioses connotacions. 

NOMS PROFESSIONALS

• Cotxer.
• Cobal. Considerat a Catalunya el patró dels comediants.
• Bisbe dels dissabtes. És un nom curiós i elaborat que respon al fet que els dissabtes per la nit el Diable presideix els sàbats o ajunts de bruixes, a les misses negres dels quals actua com a màxim pontífex.

ELS NOMS DEL DIABLE I. BARSEBUC

  El nom Barsebuc, donat de manera genèrica al Diable, és llarg d’analitzar.

 Sembla ser que el prefix Baal es podria traduir, en la llengua dels antics fenicis, per Príncep o Senyor. Els Baals eren, en origen, déus fenicis que l’Antic Testament es va apressar a convertir en dimonis. Fins hi tot és utilitzat per nomenar-ne un d’ells, Baal, Gran Duc de l’infern, representant amb tres caps: d’home, de gat i de gripau.

  Per a alguns estudiosos Baal Zebul no vol dir altra cosa que Príncep Zebul. Per a d’altres Senyor de l’estança o del temple. En un moment donat, però, la llengua hebrea va transformar el nom propi Zebul en l’expressió Zebuth, que significa «de les mosques», en un intent de ridiculitzar-lo i tornar-lo indigne. El Príncep Zebul es convertia en Baalzebut, el Senyor de les mosques. El Déu de la brutícia, la decrepitud i la corrupció. El Diable.

  Altres versions creuen que sempre es va dir així (Baal Zeboub), i que el motiu era la gran quantitat de mosques que hi havia al voltant dels sacrificats en el seu temple d’Acaron, on era una divinitat local dels oracles fenicis.

  Hi ha qui diu que en un manuscrit anterior a Crist la denominació és aplicada a un dimoni que arruïnava les collites, enviant estols de mosques. En canvi, d’altres opinen que se l’invocava precisament per protegir les meses d’aquests insectes. Els hebreus, que l’anomenaven també Senyor dels fems, creien que les mosques eren les seves emissàries. A l’obra de Josep Maria Folch i Torres Els Pastorets o l'Adveniment de l'Infant Jesús els rabadans fan un joc de paraules, burlant-se de Satanàs i dient que espanta mosques amb la cua, que es «mosqueja».

  El nom hebreu Ba’alzebub, va esdevenir en llatí Belzebub. I en català Barsebuc. I Mestre Mosca. Apareix per primera vegada al Llibre IV dels Reis, on el rei d’Israel, Ococies, després de caure per una finestra i quedar greument ferit, li envia missatgers: «Aneu a consultar Ba’alzebub, déu d’Acaron, si potser sanaré d’aquesta malaltia». L’apòcrif Evangeli de Nicodem l’assimila ja a Llucifer i Satanàs, dient que tots tres són el mateix personatge. I en els Evangelis reconeguts per l’Església, els fariseus acusen Jesús de fer un exorcisme amb l’ajut de Ba’alzebub, príncep dels dimonis.

  En la iconografia se’l representa en forma de monstruosa mosca, d’escarbat, de serp, d’una formosa donzella o, pel contrari, com una figura aterridora amb banyes, ales de rat-penat, nas molt llarg, cua de lleó i una mena de capa vermella de foc que l’envolta. D’altres més imaginatius, com l’arquebisbe d’Arle, Gaspar du Laurens, el revesteixen de llautó amb ornaments vidriats.

Barsebuc. Linhmesh.

  La família Baal ha proporcionat altres noms propis de dimonis, tot i que cap d’ells és utilitzat de manera genèrica per definir el Rei de l’infern.

  Baalberit, o Baherebit, o Beherit, o bé amb la seva abreviació Berit o Barit, és present al folklore català des d’antic. A la representació teatral Assumpció de Madona Santa Maria, pròpia de diversos pobles tarragonins, n’és un dels protagonistes. Llucifer l’envia a temptar la Verge: «Oeix diable, tu, Barit, qui entre els altres ets ardit». I a la consueta mallorquina La Temptació de fra Cardils, sota el nom d’Alberich, es presenta amb les seves atribucions: és el capità de l’ira i la iniquitat.

«Jo só qui les grans ciutats

molt prest les fa destruir,

i les grans concavitats

i pobresa faig venir.»

  Probablement sigui també el famós dimoni Belial, o Beliaberit. Famós perquè segons algunes tradicions va ser qui va arrossegar la major part dels àngels a la revolució. I perquè va ser aquell que el rei Salomó va ficar dins d’una ampolla, amb tot el seu exèrcit de 522.280 dimonis. Famós, finalment, perquè alguns textos antics el defineixen com la imatge més representativa del Diable. Als manuscrits de Qumran és el nom genèric de l’Esperit de les tenebres. A l’apòcrif Evangeli de Bartomeu, quan els apòstols li demanen a Jesús que els hi deixi veure el rostre del Diable, els hi mostra Belial, en forma de drac d’ulls tenebrosos i morro fumejant, d’una llargada de vuit-cents metres, que és sostingut amb cadenes de foc per un estol d’àngels.

  Sant Pau l’identifica amb un ídol immund, les tenebres i la iniquitat, i L’Apocalipsi directament amb la Bèstia.

  Els teòlegs el consideren el dimoni més dissolut, viciós i malvat que resideix a l’infern. El seu nom significa rebel o desobedient i és l’esperit de l’enemistat per a uns i de l’arrogància i la presumpció per a altres. 

  A la família dels Baal pertany també Baalfegor, o Belfegor, un dimoni babilònic que era adorat sobre el mont Fegor, i que és considerat per alguns el geni dels descobriments i els invents que l’home fa servir per enriquir-se, i per altres el de la desídia. Apareix en una espantosa citació bíblica en la que Moisès, per ordre de Jahvè, diu als jutges d’Israel que matin aquells dels seus que s’hagin adherit a Baal-Fegor. Concretament li diu: «penja’ls davant Jahvè a ple sol».

EXORCISME

  Amb la mateixa alegria que s’havien inventat les possessions demoníaques, els humans es van inventar la fórmula per expulsar el Diable del cos: l’exorcisme.

  Tot i que els mesopotàmics ja els practicaven, van ser els grecs els qui van contribuir amb la paraula: exorkiso, que significa «conjurar per expulsar».

Exorcisme. Gravat de "The Illustrated Family Bible".
John Cassell.

  A l’Antic Testament no hi ha cap al·lusió a possessions demoníaques; en canvi, al Nou són nombrosos els casos d’endimoniats i d’exorcismes practicats pel propi Messies. El més famós és sens dubte aquell en que, al preguntar Jesús el nom del dimoni possessor, aquest li va respondre «Legió», perquè no era un de sol, sinó tota una colla. Com que li van pregar que no els fes tornar a l’Infern, el Redemptor els va fer entrar en un ramat de porcs que tot seguit es va estimbar en un llac i es va ofegar.

  De les sospites d’endimoniat no se’n va lliurar ni el propi Jesucrist, el qual en va ser titllat precisament pel fet de practicar un exorcisme. Es troba a l’Evangeli de Sant Mateu: «Els fariseus, en sentir-ho, van dir: "Aquest no expulsa els dimonis sinó per Barsebuc, Príncep dels dimonis"». També als Evangelis s’esmenta que Jesús va donar als seus deixebles poder per fer fora els mals esperits. Un poder que, segons Sant Lluc, resultava efectiu: «Van tornar els setanta-dos i li van dir joiosos: "Senyor, fins els dimonis se’ns sotmeten en el teu nom"». Un poder que heretarien després els sacerdots cristians i l’instituirien com el tercer dels ordes menors: l’exorcitzat.

  El lloc de celebració més adient per un exorcisme és l’interior d’un temple consagrat. A l’Edat Mitjana, l’Església tenia el costum de representar-los al mig de les places, davant un nombrós (i morbós) públic. Les sessions solien acabar amb grans festes. En cas necessari, es podien realitzar a les cases particulars. Això sí: prèviament haver allunyat els curiosos, els nens i les dones. Perquè els exorcismes (com el conyac Soberano) eren cosa d’homes. De fet, es poden comptar amb els dits d’una mà les dones exorcistes de la història: Santa Genoveva, Santa Radegonda, Hildegarda de Bingen i Santa Caterina de Siena.

  Antigament es recomanava realitzar les expulsions de dimonis durant les festes religioses assenyalades o, en tot cas, els matins de dilluns, considerat l’aniversari de la caiguda de Llucifer.

  Pel que fa als objectes necessaris, cal col·locar la Custòdia a l’altar, una imatge de la Mare de Déu i un crucifix ben a la vista del turmentat, a poder ser entre les seves pròpies mans. Al costat se li ha de posar sofre beneït, pega i resina, per tal que el Diable possessor tingui presents els càstigs que l’esperen a l’Infern. El sacerdot ha d’anar abillat amb una estola porpra, símbol de l’autoritat de l’Església. Pot haver-hi públic —habitualment els familiars de l’afectat— que haurà de restar de genolls durant tota la cerimònia, després que el celebrant l’hagi ruixat amb aigua beneïda. És aconsellable que no sigui molt nombrós i que resi constantment per l’èxit de l’experiment. I, per descomptat, mai no ha d’intervenir, ni molt menys fer cap pregunta al Diable. També es convenient que hi hagi clergues i capellans que ajudin amb les seves oracions.

  Els manuals recalquen, un munt de vegades, que el celebrant ha d’actuar sempre en nom del poder de Déu, i mai en el seu propi. I que ha de procedir amb molt de compte en alguns detalls, sense cometre el més lleu error, perquè el perill és sempre imminent. Se li aconsella que no es quedi sol amb l’energumen, especialment si és una dona, ni que sigui vella i lletja, perquè pot temptar-lo de luxúria.

  Dit tot això, anem per feina. El Papa Pau V, al seu Rituale romanum, editat per primer cop l’any 1614, va fixar onze etapes per al procediment d’exorcisme.

1. Benedicció. El celebrant ha d’embolicar el coll de l’endimoniat amb un dels extrems de la seva estola, mentre entona una lletania i el ruixa amb aigua beneïda.
2. Recitat del salm 54.
3. Oració d’invocació a Déu i interrogatori. El sacerdot pot procedir a interrogar l’energumen per tal que reveli el nombre d’esperits que el posseeixen. És important saber els seus noms per poder-los cridar. També és interessant esbrinar qui és el qui porta la veu cantant, perquè aquest és el qui ha d’obligar a tots els altres a abandonar el cos del posseït. L’interrogatori també inclou la causa per la qual han ocupat aquell cos. Contràriament, hi ha un grapat de coses que el celebrant no pot dir-li al Diable, sota pena de cometre pecat mortal. No pot fer-li preguntes que puguin revelar pecats ocults d’altres persones. No pot interrogar amb afany d’obtenir algun coneixement, perquè tenir l’Àngel Rebel per mestre és pecat. Mai li pot dir que se’l creu, perquè el Diable sempre menteix. I no li pot parlar de banalitats, perquè és senyal d’aliança i familiaritat. Si el Diable es nega a contestar, l’exorcista ha d’insistir, obligar-lo a obeir. I mai pregant, sinó ordenant amb fermesa. Tot i així, el Mal Esperit sol respondre amb reticència i tergiversacions, i de vegades cal arrencar-li les paraules de la boca. O bé blasfema i parla malignament, en el qual cas el celebrant li ha d’ordenar que es limiti a contestar a les seves preguntes (com els fiscals d’avui dia, vaja!). De vegades, el Diable el menysprea obertament, perquè intueix que no està prou preparat per enfrontar-se a ell. És el cas d’aquell mossèn que no parlava llatí, i el Maligne, que ho sabia, li va etzibar: «Mana’m en llatí, que surti d’aquesta noia, i aleshores sortiré». En altres ocasions, els dimonis possessors poden actuar de maneres diferents per enganyar els exorcistes, segons siguin del tipus abditi, clausi o aperti. Els abditi, o amagats, el que fan és dissimular, fingint que no estan dins d’aquell cos; ni tan sols el fan tremolar. El que intenten és, d’una banda, lliurar-se de l’exorcisme i, de l’altra, fer una demostració de poder, indicant-li al sacerdot que no se sortirà amb la seva. El dimonis clausi, quan se senten aclaparats pel poder de l’exorcista, fan entrar en trànsit l’energumen, però igualment sense fer-se presents ni cridar l’atenció. Al cap d’una estona, quan el desgraciat recobra el sentit, no es recorda de res. Cal, doncs, no deixar-se enganyar, perquè segueixen allà dins, a l’aguait. Els dimonis aperti, per contra, són els xerraires de la cort infernal. Quan el sacerdot prega o els interroga, es riuen d’ell, amb la veu del posseït, li pregunten quines bestieses està recitant i si potser intenta convèncer a aquest de que està endimoniat, quan en realitat tot el que li passa és de caràcter psicològic. Si l’exorcista insisteix, tard o d’hora acaben manifestant-se com el que realment són: dimonis.
4. Lectura de versicles evangèlics. El celebrant llegeix el primer capítol de l’Evangeli de Sant Joan (en el que Jesús reuneix els seus deixebles), el 16:9 de Sant Marc (menció de que Jesús ha expulsat set dimonis de Maria Magdalena), i el 10:17 de Sant Lluc (menció del poder dels apòstols per fer exorcismes).
5. Oració preparatòria.
6. Primer conjur. Amb la mà dreta posada sobre el cap del turmentat, el sacerdot pronuncia el primer exorcisme per expulsar el Diable, invocant la força de l’Esperit Sant i del sagrament del baptisme. És habitual que Llucifer faci servir tot un reguitzell de trucs per tal d’entorpir el procés i cobrar noves forces. Sol interrompre els conjurs amb crits, impertinències i bromes, encaminades a divertir, espantar o escandalitzar els presents. Si l’energumen és una dona, fins i tot és possible que tracti d’excitar sexualment l’exorcista. (Faltaria més!). Altres vegades, protesta de la seva innocència. També pot demanar pietat, o fins i tot plorar com un nen, dient que no vol sortir. De vegades, posa condicions. En altres ocasions, fa veure que ja no hi és, o bé maltracta físicament l’energumen, o provoca aparatoses manifestacions atmosfèriques per distreure l’atenció.
7. Pregaries i persignacions. Solen consistir en el Crec, el Parenostre, i la renovació de la fe en el baptisme, amb la renúncia expressa a Satanàs. Acte seguit, el sacerdot fa diverses persignacions sobre el posseït, especialment en aquelles parts del cos que reaccionen de manera més evident a la presència demoníaca; o bé li encara una creu.
8. Segon conjur. Aquest és una mica més violent que el primer i s’adreça particularment al Drac o Serp Antiga que va incitar el Pecat Original: «Et conjuro altre cop, no en nom de la meva debilitat, sinó en el nom de l’Esperit Sant, que surtis d’aquest serf de Déu que Nostre Senyor ha creat a imatge seva. Obeeix, doncs, no a mi, sinó al Sant Nom de Déu. Tem el braç del qui ha conduït les ànimes a la llum i vençut les Fúries de l’Infern. Déu, la Majestat de Crist, l’Esperit Sant, el sagrament de la creu, la fe dels Sants Apòstols Pere i Pau i els altres sants, la sang dels màrtirs, la intervenció dels sants i de les santes, els misteris de la fe cristiana, t’ordenen obeir. Surt, doncs, violador de la llei; surt, seductor ple d’astúcia i d’engany, enemic de la virtut, perseguidor d’innocents. Cedeix la plaça, cruelíssim; cedeix-la, simplíssim; cedeix-la a Crist, a qui no pots arribar, el qual t’ha desposseït i llençat del teu regne, que t’ha encadenat, després d’haver-te vençut, i t’ha llençat a les tenebres exteriors, on la mort us espera a tu i als teus companys; et conjuro, Drac Antiquíssim, en nom del Corder Immaculat que ha aixafat l’àspid i el basilisc, que ha vençut el drac i el lleó, a que surtis del cos d’aquest home. Conjuro a tot esperit immundíssim, a tot va fantasma, a tot enviat de Satan, en nom de Jesús de Natzaret, a que s’aturin en l’obcecació d’aquesta criatura de Déu. Obeeix, doncs, a Déu que et va precipitar a l’abisme a tu i a les teves males arts, en la persona del faraó, per mitjà del seu serf Moisès».
9. Nova pregària. Es tracta d’una oració amb la qual se suplica ajuda a Déu.
10. Tercer i darrer exorcisme. En algunes ocasions, els dimonis es resisteixen amb totes les seves forces a abandonar el cos de la seva víctima, malgrat els afanys del celebrant. S’aconsella que se’ls pregunti el motiu pel qual volen romandre dins d’ella. De vegades cal clavar-li una bufetada o escopir a la cara de l’energumen per humiliar el Diable i fer-lo fugir. Tanmateix, la seva obstinació pot ser tan gran que l’exorcisme s’hagi de perllongar durant dies i fins i tot mesos.
11. Càntics pietosos en acció de gràcies, salms, oracions i benedicció final. El sacerdot fa el senyal de la creu sobre el front i el cor del posseït, i l’exorcisme es pot donar per finalitzat.

  Per descomptat que la superstició i el folklore popular no es van poder estar de ficar cullerada en aquest tipus de cerimònies tan solemnes. Una de les pràctiques màgiques habituals era lligar llacets de colors als dits de les mans o dels peus del posseït. Per cada llaç que aquest perdia, en mig de les convulsions, un dimoni era expulsat del seu cos. També es considerava un bon mètode escriure el nom propi del dimoni en un paper beneït i cremar-lo en un foc també beneït. De la mateixa manera, calia cremar els objectes malèfics que l’endimoniat pogués expulsar per la boca (agulles torçades, vidres, insectes). S’aconsellava a l’exorcista que no els toqués mai; i si ho feia, que resés i que després es rentés les mans amb aigua beneïda si no volia ser atacat per alguna estranya malaltia. De la mateixa manera es proposaven uns curiosos exorcismes previs als elements, l’aigua, la terra, l’aire i el foc, per tal que no acollissin els dimonis quan sortissin del cos.

  Pel que fa a aquest fet, el de la sortida dels dimonis, cal que el sacerdot tingui present que no se n’aniran sense més ni més i que, rabiosos per la seva expulsió, procuraran fer tant de mal com puguin a l’energumen. Hi ha casos històrics, com el del dimoni que posseïa un pobre jove d’Hipona que, empès per Sant Gervasi i Sant Protasi, va sortir-li per l’ull, deixant-li com un penjaroll. De vegades, el Diable fins i tot pot causar la mort de l’endimoniat.

  La via de sortida que sol utilitzar és la mateixa que la d’entrada, habitualment la boca, però també les orelles o el nas. En el cas de les dones posseïdes, el Diable té una morbosa preferència per sortir per la vagina. Ho explica el de Jaume Roig, a Espill o llibre de les dones:

            «No’n vull eixir sens ben obrir

            o esquinçar, ben exemplar

            aquell forat qual té guardat

            més en son cos.»

  De vegades, també surt pel cul; i ho fa ple de caca. Una divertida llegenda francesa explica el cas d’un que va sortir per la boca d’una endimoniada i, acte seguit, es va ficar per l’anus de l’exorcista, obligant a aquest a seure damunt la pica de l’aigua beneïda.

  En el moment de desallotjar l’esperitat, el Diable pot adoptar aspectes molt diversos. Pot sortir en la seva pròpia forma o amb la d’algun animal (rata, ratpenat, colobra, gripau, ocell negre, com un eixam d’abelles o de formigues...). De vegades se l’ha vist aflorar en forma de pilota, com un vòmit de sang, com una flamarada... Però sobretot com un fumerol espès i d’una pudor nauseabunda, tan fètid que alguns exorcistes no estan segurs de si han desallotjat el Mal Esperit o algun dels presents s’ha tirat un pet pudent.

  Un cop fora, crida, fa terrabastalls i se’n va volant. En ocasions, es possessiona del cos d’algun animal domèstic que troba durant la fugida.

  Sempre surt de mala gana, i endarrerint-ho tant com pot. Abans d’abandonar el temple, encara se les enginya per seguir fent la punyeta: de vegades s’endú les portes per endavant o un tros de sostre. Si pot mata uns quants dels presents. També li agrada molt aprofitar per divulgar els seus pecats ocults, que ell coneix molt bé. Es pot donar el cas que, rera l’expulsió, el Maligne romangui prop de la seva víctima, amb la intenció de tornar-hi a entrar tan bon punt es quedi sol.

  De vegades els exorcismes no tenen èxit. Girolamo Menghi, l’exorcista més prestigiós de la Itàlia del segle XVI, n’explica els diversos motius: pels pecats de l’energumen; per la negligència o la manca de fe o de perseverança de l’exorcista o dels acompanyants; perquè Déu vol mostrar la virtut d’un altre sacerdot, o perquè vol purgar l’ànima del pecador obligant-lo a portar aquella pesada creu. El primer exemple el trobem als Evangelis. Quan els deixebles de Jesús no aconsegueixen exorcitzar un noi galileu i li pregunten al Mestre els motius, aquest els contesta, primer, «per la vostra falta de fe»; tot i que després, més condescendent, afegeix: «els d’aquesta mena no poden ser expulsats sinó amb l’oració i el dejuni».

  Pel que fa als casos d’Infestació diabòlica local, el que solia fer l’exorcista era anar per tota la casa amb un ciri consagrat, resant salms i aspergint-la amb aigua beneïda. A cada estança havia de fer una creu amb carbó o amb un ganivet.

  Per acabar, cal fer avinent que l’exorcisme catòlic no és una cerimònia exòtica: es practica per primer cop en batejar els infants, portadors del Pecat Original i, per tant, portadors del Diable, al qual cal expulsar abans que el nen ingressi en la comunitat cristiana. Durant l’administració del sagrament, el sacerdot fa que els padrins, en nom del nadó, renunciïn a Satanàs, a totes les seves obres i a totes les seves pompes. Aquest exorcisme primer suposa també portar un ciri consagrat, remullar el cap del posseït amb aigua beneïda i posar-li a la boca un grapat de sal. Alguns teòlegs afirmen haver vist sortir dimonis de les boques dels acabats de batejar.