A la vista de tanta promiscuïtat, la
pregunta que lògicament ens ve al cap és: pot el Diable reproduir-se, tenir
descendència?
Comencem per dir que, com a mínim, se sap que els íncubes
i els súcubes poden tenir relacions sexuals entre ells, i que en neixen
uns fills espantosos, malaltissos i desnerits, però que pesen moltíssim, no
ploren mai, criden quan se’ls toca i esgoten tres dides sense profit.
Afortunadament, moren abans de complir els set anys. O senzillament
desapareixen.
Segons la tradició, els dimonis segresten dels
bressols els nens dels humans i els substitueixen pels seus, per tal que en
tinguin cura les dones mortals; és per aquest motiu que se’ls coneix amb el nom
de «canvions» o «canviats». La història sagrada explica que això
és el que els va passar a sant Bartomeu i a sant Esteve. Al
retaule de la catedral de Tarragona,
del segle XIV, els pares de sant Bartomeu contemplen amb horror el petit dimoni
amb banyetes ajagut al bressol, sota del qual es veuen els cadàvers de les
dides. Al retaule de l’església de Sant Esteve de
Granollers, dels germans Vergós,
que avui és al MNAC, un dimoni que no alça
un pam de terra segresta el sant nadó i deixa al bressol un petit canvió.
Pel que fa a les relacions entre dimonis i humans,
la discussió sobre la possibilitat que tinguin descendència es pot dir que ha
arribat fins als nostres dies. Alguns teòlegs creien que si els íncubes
podien copular i ejacular volia dir que sí, que era possible. D’altres deien
que no tenien testicles ni esperma i que, per tant, no podien. Nicolas Rémy argumentava
que era impossible, perquè un membre d’una espècie no pot reproduir-se amb el
d’una altra; però aleshores entrava en joc la imaginació escalfeïda dels
eclesiàstics i el dilema seguia cuejant. Hi havia qui proposava una complicada
operació perquè fos possible: el Diable adoptava forma de súcube, seduïa
un home i es proveïa d’espermatozoides. Després, es transformava en íncube
i inseminava una dona. Jaume Roig, a Espill o Llibre de les dones,
ho explica amb la seva gràcia habitual:
«Car se lliuraven dones i es daven
als seus diables; cossos palpables,
falsos prenien i sucumbien
furtant, prenent d'altri sement;
amb diabòlica art no catòlica
ells engendraven e s'emprenyaven
de
fills malvats».
 |
Asmodeu amb atributs masculins.
Beatus de Silos, 1109. |
Rémy insistia en que això no era possible,
perquè la vagina del súcube és tan freda que no té capacitat per excitar prou
el membre viril de l’home i provocar-li l’orgasme i l’ejaculació.
I l’exorcista
José Antonio Fortea puntualitza que, cas
que fos possible, el Diable només seria un mer portador de la llavor d’un humà
i que, per tant, el fill que en nasqués no seria d’ell, sinó del donant.
Malgrat l’encesa disputa teològica, la mitologia
popular catalana opina que sí, que és possible. A Barcelona creien que la
tramuntana que bufava al Forat del Vent d’Horta baixava conduïda pel
Diable i entrava a la ciutat pel portal de Jonqueres (a l’actual plaça Urquinaona).
Les noies evitaven passar per aquell indret per no quedar embarassades, ben al
contrari de les casades que no aconseguien tenir fills, les quals s’hi
passejaven ben ufanes. A la Garrotxa, estan convençuts que el Dimoni del vent,
el Millet, pot fecundar una donzella que rebi de cara la ventada en la
que ell viatja. Quan arriba el moment del part, la dona, al costat
d’un fetus humà difunt, o d’un infant raquític que mor al cap de poc, pareix
una bèstia d’aspecte esfereïdor, amb dos o tres caps plens d’ulls sortints i
diverses cames i braços llarguíssims. Tan bon punt veu la llum, aquest fill del
Diable, anomenat Mola, surt corrents amb intenció d’amagar-se. Cal
atrapar-lo de seguida i carbonitzar-lo en un forn de pa que després s’ha
d’enderrocar. A l’Edat Mitjana moltes desgraciades van acabar a la foguera o a
la forca per haver parit criatures estrafetes.
Al llegendari català es coneixen diversos casos de
fills del Diable.
A la vall de Pallerols s’explica la
història de la pubilla del castell d’Hostoles,
que estava situat entre Santa Pau i les Planes
d’Hostoles. Es veu que aquesta noia sempre estava
malalta, i el senyor del castell obligava els seus vassalls, per torns, a
vetllar-la. Un dia, un carboner que estava de guàrdia li va suggerir que provés
de dormir una mica. La noia li va contestar que ella no dormia mai i aleshores
el carboner li va dir que això significava que era filla del Diable. Quan el
carboner es va senyar el front, el castell es va ensorrar amb gran estrèpit i
va quedar convertit en el munt de ruïnes que es poden veure encara avui.
A diverses poblacions —L’Esquirol, Vic, Osor— s’explica el cas del nadó trobat al mig del bosc que
resulta ser fill del Maligne. Per saber-ho del cert el rector aconsella els
familiars que trenquin una dotzena d’ous, fiquin aigua beneïda a les
closques i les disposin al voltant de la llar de foc. Quan el nen ho veu, abans
de desaparèixer xemeneia amunt exclama:
«—A Barcelona
he vist un prat,
al bosc de
Tosca una ciutat,
i a Casserres,
monestir,
però mai no havia vist
tantes olles a
bullir
amb tan poc
cuinat!»
Altres supersticions diuen que els fills del Diable
poden créixer com nens normals, però que en fer-se grans es converteixen en
éssers de gran maldat o en poderosos fetillers, com és el cas del mag Merlí, fill d’Asmodeu
i d’una virtuosa novícia.
La història està plena de personatges i
personalitats que en el seu moment han estat considerats descendents directes
del Diable. Des d’Alexandre Magne i Juli Cèsar, fins Atila
o Teodoric, rei dels gots, de qui es deia que llançava foc per la boca i
que, estant encara viu, va anar a reunir-se amb el seu pare a l’Infern. Però,
sens dubte, el més famós fill de Llucifer sigui Caín, el primer assassí
de la història. És clar que no li queda pas enrera un altre cèlebre engendrat
pel Diable: l’Anticrist.
Totes aquestes llegendes sobre fills
diabòlics van servir en diversos moments de la història per justificar coses
tan naturals com el naixement de nens deformes o els embarassos histèrics de
les dones, que acabaven amb l’expulsió, en el moment del part, únicament d’una
gran quantitat d’aire. També eren ideals per amagar relacions il·lícites,
adulteris i els embolics de faldilles dels propis religiosos.
Però de qualsevol de les maneres, la idea que la
llavor del Diable pot florir en el nostre món terrenal no solament ha quedat
arrelada en les fantasioses pel·lícules que produeix Hollywood. A Catalunya, hi ha la creença ancestral que cada
divendres mor un dimoni vell i en neix un altre, per tal de mantenir la
demografia de l’Infern. I els musulmans, sempre una mica més originals
en els seus plantejaments, estan convençuts que Satan te una vagina a la cuixa
esquerra i un penis a la dreta, i que només li calen un parell de cops de cuixa
(suposo que alguna cosa així com ballar salsa cubana)
per autofecundar-se.
Diu la llegenda...
Vivia a Barcelona un cavaller molt i molt lleig que
no aconseguia trobar cap noia que es volgués casar amb ell. Tantes ganes tenia
de formar una família que un dia, furiós, va dir que sortiria de casa i si us
plau o per força es casaria amb la primera dona que trobés, encara que fos el
Diable en persona. I vet aquí que tot just sortir es va trobar amb una noia
maquíssima, tant d’aspecte com de caràcter, que de seguida va entaular conversa
amb ell. Van festejar i es van casar. Però tot va ser fer-ho i que la dona es
tornés tota una altra: lletja, peluda, negrota i de mal caràcter. Ja ho diu el
refrany: «Casat de quatre dies, tot són manyagueries; al cap d’un any de
matrimoni, arri allí, Dimoni».
Al cap d’un temps van tenir bessonada, un nen i
una nena tan repulsius com la mare. Però com que el cavaller era lleig, no li va
importar gaire. El que sí que l’amoïnava era que la seva dona no volia anar mai
a missa... Recordant el jurament que havia fet just abans de trobar-la, va anar
a parlar amb el seu confessor, al convent de Santa Caterina. El capellà li va dir que potser sí que
era el Diable, sota l’aparença de dona. I que la única manera que tenia
d’esbrinar-ho era obligant-la a anar a l’església i senyant-la amb aigua
beneïda.
El cavaller així ho va fer, i tan bon punt com va sentir-se l’aigua al
front, la donota va fer un esgarip i es va llençar per una finestra. Com que
duia els dos fills de les mans i la finestra era massa estreta, només hi va
passar ella, i les dues criatures van rebre una patacada tan forta que van
quedar estrafetes per sempre més. Els barcelonins creien que les persones
esguerrades, geperudes o que caminaven de gairell eren descendents del cavaller
lleig i el Diable.
