La primera cosa a destacar sobre la personalitat
del Diable és que en tots els idiomes la seva designació és masculina.
Però això no ens ha de sorprendre: en centenars de segles de societats
eminentment masclistes, fins i tot el Príncep del Mal havia d’ostentar
inevitablement aquest gènere...
La principal característica del Diable és,
òbviament, la maldat. El Diable és dolent. De vegades es limita a
inspirar-nos mals instints, però en altres ocasions és directament destructiu.
Els nostres avantpassats creien que el Rei de l’Infern podia ocasionar per
inducció accidents, morts violentes, suïcidis i, sobretot, malalties. Cal no
oblidar que el Maligne sent odi per tothom. Odia Déu perquè el va vèncer i
condemnar. Odia Jesucrist perquè amb la seva Passió va salvar el món del
seu domini. I odia els éssers humans perquè sent enveja d’ells. Aquesta enveja
queda patent en uns versos d’El bressol de
Jesús, de Frederic Soler «Pitarra»:
«Jo vaig ser un jorn l'arcàngel
més formós de tot el Cel,
i que ara l'estigma cruel
rebi de qui, ni sent àngel,
sinó vil grapat d'argila,
del Cel té la preferència
mentre que a mi sens clemència
m'aclapara, m'aniquila...»
A tot Catalunya es creia que el Diable tenia
especial dedicació a perseguir les dones que havien infantat feia poc.
Antigament existia la superstició que, després de parir, les mares no podien
sortir de casa durant quaranta dies, sota pena de condemnar-se. Per aquest
motiu, Satanàs, en forma de guilla, senglar o porc negre, assetjava la casa de
la partera amb esgarrifosos grinyols, destrossava els conreus, espantava el
bestiar, feia malbé el menjar... tot per induir-la a abandonar la casa. Per
protegir-se del perill, la dona havia de sortir portant una candela beneïda a
la mà i una teula sobre el cap, per no marxar de sota teulat.
Després de la quarantena, les mares anaven al que
s’anomenava missa de purificació o de parteres i presentaven el
nounat, portant una ofrena perquè fos ben rebut al si de l’Església. I ho
havien de fer totes soles o en companyia d’altres dones. Aquest moment era
aprofitat pel Diable o per alguna bruixa al seu servei per perseguir el nadó i
posseir-lo abans no pogués fer la seva entrada a l’església. El llegendari
català explica el cas d’una dona que havia d’anar a fer aquest tràmit a Santa Maria de la Guàrdia de Sagàs, que es troba
en un cim de les serres de Biure. Des de la seva talaia, el rector va
veure que la dona era seguida per una d’aquestes bruixes, i va enviar
ràpidament la seva majordoma perquè l’auxiliés. Quan aquesta va arribar a
l’altura de la mare i el fill, la bruixa es va convertir en gat i va
desaparèixer bosc endins.
L’altre gran tret del Diable és la intel·ligència.
I, com que té una gran experiència, també la saviesa. D’aquí aquell
refrany universal que diu: «El Diable sap més per vell
que per Diable.» Tot i així, no tothom hi està d’acord. Sant Vicent Ferrer afirma que és un ignorant. I el
mateix considera el poble quan, en les seves llegendes i rondalles, fa que
l’infant més ingenu l’enganyi i es burli d’ell de la manera més innocent. En
canvi, la majoria d’estudiosos reconeixen que domina tots els coneixements, i
que de vegades els ensenya als humans. Potser per això, quan un home de ciència
proposava alguna teoria nova l’Església de seguida el considerava fill de Satan
i procurava cremar-lo en una bona foguera!
A la literatura catalana existeix un interessant
conte de Josep Palau i Fabre, La
tesi doctoral del diable, on presenta a la Universitat de Barcelona
el seu treball d’investigació: Tot és el tot. Durant dotze hores, el
Maligne exposa els diversos camps del coneixement, postulant que la imaginació és
la defensa més poderosa que posseeix l’ésser humà, que «és la que ens apropa
al pretès secret de la divinitat i és la que ens pot fer semblants a Déu...».
També es creia que Satanàs fabricava enginys
que posava en mans dels humans per perdre les seves ànimes: «Les armes de foc,
el Diable les carrega» (o bé «el Diable les para i el Diable les dispara»). Al Barcelonès
i al Maresme, quan van començar a circular els primers trens, a mitjans
del segle XIX, la gent senzilla creia que era Satanàs mateix qui els menava a
la gran velocitat a què es movien. Anys abans s’havia dit el mateix de les
diligències, i en el seu moment el gas i l’electricitat també van ser
considerats arts del Diable, que volia posar canonades a les cases per
poder-s’hi introduir fàcilment.
El Diable també és astut. Francesc Eiximenis explica la seva metodologia
consistent en observar primer detingudament la possible víctima per adaptar-se
a les circumstàncies, després, utilitza el seu poder seductor o aterridor. Es
pot mostrar formós, amigable, servil, o bé abjecte, iracund, dominador. A més,
el Diable és mentider per naturalesa. En un text ple de cacofonies,
Jesús diu als jueus, a l’Evangeli de Sant Joan:
«no va restar en la veritat, perquè no hi ha res de veritat en ell. Quan
profereix la mentida, parla d’allò propi, perquè ell és Mentider i Pare de la
mentida». Si no aconsegueix enganyar a la primera, ho intenta tantes
vegades com pot.
Un altre dels greus defectes del Diable, com ja
sabem, és la supèrbia, l’orgull desmesurat.
Però, malgrat els seus baladrejos, és un covard.
Ens ho diu l’apòstol Jaume al Nou
Testament: «Tu creus que hi ha un sol Déu. Fas bé. També els dimonis ho
creuen, i tremolen». Per contra, és curiosa la visió que en dona el
predicador català Felip de Malla en el Memorial
del pecador remut. En el capítol V d’aquesta obra, Llucifer és tan
pinxo que gosa enviar-li a la Verge una carta de desafiament, per trencar el
vincle de vassallatge que li deu com a mare de Crist. La Verge li respon amb
una altra carta acceptant la retractació.
Hi ha qui arriba més lluny i parla de l’abatiment
que senten els àngels caiguts per la seva condemna. A La tràgica història
del Doctor Faust de Christopher Marlowe,
Mefistòfil confessa: «¿Et penses que jo, que vaig veure la faç de Déu i vaig
gaudir les eternes alegries del Cel, no estic turmentat amb deu mil inferns en
ser privat d’aquella felicitat perpètua?». I Sant Vicent Ferrer, en
narrar el fracàs del Diable en les seves temptacions a Jesucrist, diu que tots
els dimonis que eren amb ell ploraven. Com sempre, però, hi ha qui capgira
l’assumpte i creu que el qui realment pateix en aquesta història és Déu. En un
diàleg de L’Estel de Natzaret, de Ramon Pàmies, quan sant Miquel li pregunta si accepta el seu sofriment,
Satanàs respon: «Sí, sempre, perquè amb ell sofreix Déu com jo sofreixo!».
Segons afirma Sant Tomàs d’Aquino, després
de la seva caiguda l’Àngel dolent va conservar els dons que li havia concedit
el Creador. Imagino que no tots, però sí un bon grapat. Especialment els poders
sobrenaturals.
És immortal, té un gran domini sobre les
forces de la Natura, i pot originar tota mena de
desastres, inundacions, terratrèmols, incendis... La pesta negra, la
misteriosa mort invisible, era tinguda per un càstig de Déu pels pecats dels
homes; els agents que l’estenien eren el Diable i les seves sequaces a la
terra, les bruixes, que untaven els objectes i estris d’ús quotidià amb un
ungüent demoníac la fórmula del qual els havia proporcionat Barsebuc, príncep
de les mosques.
Conta la veu popular que al segle XVII, un any, a Sant Feliu de Guíxols, mentre estava circulant la
processó de Corpus, Llucifer, furiós pel triomf del Santíssim
Sagrament, es va deixar caure del cel en forma de corb enmig del seguici.
El seu contacte va produir immediatament una epidèmia de pesta que va causar
una gran mortaldat. A la façana de Can Barraquer (actual mercat
municipal) una figura de ferro forjat, mig corb mig drac, recorda els fets.
El Diable també posseeix coneixements de màgia
i el do de la ubiqüitat, que li permet ser a diversos llocs alhora.
Conscients d’aquests poders esotèrics, els humans
de totes les èpoques l’han invocat per tal que els ajudi a veure el futur.
A Banyoles se’l pot anar a consultar la
mitjanit de la revetlla de Sant Joan a la cruïlla del camí ral de
Figueres. Se’t presenta molt ben abillat, com un cavaller, i t’explica tot el
que et passarà fins al dia de la teva mort. El més habitual, però, és fer la
consulta a través de les cartes del Tarot,
que des de sempre han estat condemnades per l’Església, que les anomenava
«graons de l’escala de l’Infern» i «breviari del Diable». Un dels arcans
majors, el quinzè, el representa amb potes de boc, ales de rat-penat i llargues
banyes, mantenint encadenats un mascle i una femella humans.
El Costumari català
de Joan Amades explica que hi ha diverses nits propícies per fer-se
tirar les cartes: la de la Diada de l’Àngel de la Guarda (2 d’octubre) i
durant la Setmana Santa. Són jornades en què el Diable té més llibertat
i més poder, i fa que els naips revelin les veritats més secretes. Però cal
fer-ho abans de la mitjanit, perquè en aquell moment el Maligne resa (!) les
seves oracions infernals i l’amoïna molt que el destorbin, fins al punt que
només prediu desventures. Per pagar-li el servei cal donar almoina (!) al
primer captaire que es trobi, o bé llençar els diners per la finestra, per
damunt de l’espatlla i amb la mà esquerra. Aleshores el Diable els recull i...
es compra tabac per a la pipa!
Diu la
llegenda...
Cada any, per la seva diada, la gent pujava a
venerar l’arcàngel guerrer a l’ermita de Sant Miquel del Mont. Però en una ocasió va ploure molt i no va pujar ningú.
Aquella nit, en Janassa, l’ermità, quan anava a posar un ciri al sant,
com que estava empipat, només se li acudí que encendre’n un altre a la figura
que hi tenia als peus: Satanàs.
Ja ficat al llit, va començar a somniar que se li
apareixia un cavaller que li deia:
—Sóc el Diable, a qui has posat un ciri aquesta
nit, cosa que ningú no havia fet mai. Per agrair-te el detall, et regalo aquesta
bossa de diners i a partir d’ara seràs l’home més ric de la terra.
Com que ja diu el refrany que «el Diable ensenya a
robar, però no a amagar», en somnis, el pobre Janassa només feia que
pensar on amagaria la bossa de diners, per tal que ningú no li pogués robar. A
la fi va decidir fer un forat en un racó del darrera de l’ermita, posar-hi la
bossa i tapar-ho ben tapadet. I perquè encara quedés més dissimulat, va
aprofitar per cagar-hi al damunt.
Quan es va despertar, el pobre ermità va descobrir
que tot havia estat un somni, i que el que realment havia fet era cagar-se al
llit. Tot indignat va agafar els llençols bruts, se’n va anar a l’ermita, i els
va refregar per la cara de Satanàs.
El diumenge següent, la gent que va pujar a missa
ja no sentia la pudor de la caca, que s’havia esvaït al llarg de la setmana,
però tothom es va fixar que el Diable que hi havia als peus de sant Miquel
tenia tota la cara deformada, com si tingues ronya. Quan li preguntaven a en Janassa,
aquest es limitava a arronsar-se d’espatlles.
La llegenda probablement ve del fet que,
antigament, era costum, el dia 29 de setembre, empastifar amb tota mena de
brutícia la cara del Diable que acompanya sempre les imatges del sant.
S’explica també la llegenda d’un escolà molt
innocent de l’antiga església de Sant Cugat del Rec,
a Barcelona, el qual veient que aquesta figura era la única que mai no
tenia un ciri encès, un dia en va posar un pel sant i un altre per Satanàs. El
rector, quan ho va veure, el va renyar, dient-li que aquell personatge era el
més gran enemic de Déu, i que per això li calia sempre quedar-se a les fosques.
«El qui encén un ciri al Diable, i un altre a Sant
Miquel, es queda en pèl», diu el refrany.
Però en el cas de l’escolanet de la llegenda no va
ser així, la qual cosa demostra que la personalitat del Diable és tan
imprevisible que no es pot donar res per cert.
Molts anys després, quan ja era gran, l’antic
escolà va caure dins del pou de casa seva, i com que no sabia nedar era a punt
d’ofegar-se quan, sobtadament, una força fenomenal el va empènyer pel canó fins
al brocal. Aleshores es va adonar que anava a coll-i-be d’un personatge molt
pelut i banyut que li va dir:
—Jo sóc aquell a qui vas posar un dia un ciri, i
per agrair-te el gest, t’he volgut ajudar.
Per això un altre refrany diu
que «pertot és bo tenir amics, fins a l’Infern».
