Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Fantasmes de Barcelona. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Fantasmes de Barcelona. Mostrar tots els missatges

dimecres, 4 de maig del 2016

L'HORA DELS ADÉUS

  Doncs sí, estimats llegidors, ha arribat l’hora dels adéus.
  Durant un any, he estat penjant posts en aquest bloc per animar-vos a conèixer el meu llibre «El Diable és català».
  Però res no és etern, i ara sento que em roba molt de temps seguir-ho fent. Temps que voldria dedicar a la meva nova novel·la (que, per cert, no té res a veure amb diables ni fantasmes). O sigui que us deixo, amics, el bloc com a penyora amb un darrer text de comiat: un magnífic poema d’Àngel Guimerà que segur que no us serà indiferent.
  Fins sempre! 

No envejo al Senyor l'infinit que l’envolta:
també mon imperi és etern.
Lo cel que té als peus de ma casa és la volta;
més llum que no el sol té l'infern.

Los segles són rocs amb què vol soterrar-me:
sa mà no m'encerta ni un cop:
los rocs fan un munt; sobre d’ells al alçar-me
superb me n'hi ric més a prop.

Davant de sos ulls l'estelada fulgura
i tot en lo món reverdeix;
per res agrair fent enllà sa hermosura,
m'he fet tal com só jo mateix.

Folgant en lo cel amb los àngels un dia
curiós sa garlanda em cenyí;
i a un mar al mirar'm, tant mon ull s'encenia,
que el mar ressecat s’extingí.

Ser rei en lo cel vaig somniar,
i mos passos muntaren al lloc cobdiciat;
i els móns en l'espai se creuaren de braços
seguint amb los ulls lo combat.

Vencé; i a sos peus bramulant de feresa
un pany de sa roba estrenyí;
mes quan m’estimbà des de tanta grandesa
mon braç era fort, i ell seguí.

Betlem, tu l'has vist en les ombres al caure
ja al nàixer amb por de les lleis;
an ell sols, tenint quatre palles per jaure,
a mi sobre el trono dels reis.

Un dia entre llors mos esclaus lo dugueren;
mes jo vaig sortir-los al pas:
—Trieu entre els dos— I a una veu respongueren:
—Primer que Jesús, Barrabàs.

Al cel va tornar, i en ses ires m'aboca
los llamps que jo escampo en lo món;
i en tant de la terra pels llavis de roca
li escupo entre càntics al front.

Bé prou que en lo món se li aixequen posades:
dels homes supèrbia i no més!
Jo sóc en los vidres i pedres tallades;
fins sobre els altars: ell en res.

Si baixa altre cop de son trono d'estrelles
lo món lo veurà com l'ha vist;
que els sants fins diran en les altes capelles;
—Que mori, que aquest no és el Crist!

Mes l'hora vindrà que la terra mudable
fins donga a l’oblit lo nom meu.
Què em fa! Quan la terra s'oblidi del Diable…
serà que s'oblida de Déu!

(Àngel Guimerà: Cant del Diable).

Asmodeu de Rènnas el Castèl.

dilluns, 14 de març del 2016

LA PROCESSÓ DELS FRARES: FANTASMES O... MOMIES?

  Avui, en lloc de parlar del Diable parlarem de mòmies.
  Aquí teniu un avançament del meu nou llibre que aquesta setmana arriba a les llibreries: MISTERIS DE CATALUNYA PER PASSAR POR.
  Que en passeu força!



  Les nits de lluna clara, quan tot els boscos dels voltants resten en silenci, se senten venir, pel tortuós camí que va de Sant Boi de Llobregat a l’ermita de Sant Ramon, al cim del Montbaig, les veus somortes que entonen cants gregorians.
  De sobte, en un revolt apareix la processó. Descalços, amb el seu hàbit marró, el cordó blanc a la cintura i la caputxa cobrint-los la cara, els frares espectrals avancen fins arribar a la plaça enjardinada que hi al davant de l’ermita, ara en ombres. I tot just comencen a pujar la gran escalinata que du fins la porta principal, desapareixen tan misteriosament com han aparegut.
  El seu pas, vacil·lant i insegur recorda el de les mòmies ressuscitades...
  I potser és això el que són!
Ermita de Sant Ramon.
Foto: Ricardo Caballero.
Des de mitjans del segle XVI, l’orde dels caputxins va desenvolupar una macabra pràctica funerària que consistia en momificar els frares difunts. El mètode es va fer tan famós que fins i tot se li va donar nom: «ser enterrat a la manera dels caputxins».
  Aquesta orde religiosa havia nascut l’any 1520 a Itàlia, escindida de la dels franciscans
  Les comunitats eren petites, de deu o dotze membres, els quals vivien amb senzillesa i austeritat, predicant l’esperit franciscà de pobresa, observant rigorosos dejunis i penitències i tenint cura dels desfavorits. El seu nom prové de la llarga i punxeguda caputxa del seu hàbit.

  A Catalunya, els caputxins van arribar l’any 1578, per especial sol·licitud del Consell de Cent. I van establir convents a diverses ciutat i poblacions, on encara professen. Sota la planta dels antics convents de Girona (actualment dins el Museu d’Història de la Ciutat) i Figueres (avui convertit en auditori), encara es conserven els «assecadors de cadàvers».
  El procés per conservar els cossos dels difunts, perfeccionada pels anys de pràctica dels frares, consistia en el següent: primer es posaven els cossos dels germans difunts en unes petites cel·les subterrànies anomenades «coladors», una mena de nínxols verticals amb uns bancs de pedra on eren asseguts els cadàvers, abans de tapiar-ne l’entrada. Durant un parell d’anys, amb l’escassetat d’aire i d’humitat, els cossos s’anaven deshidratant de manera natural, i els fluids interns s’anaven escolant pels orificis que hi havia practicats als bancs. Un cop passat aquest temps, es demolien les tàpies individuals, s’extreien els cadàvers momificats, es netejaven amb vinagre, i es deixaven que s’assequessin a l’aire lliure. Finalment, se’ls vestia amb el seu hàbit i se’ls penjava a unes dependències properes, en companyia d’altres frares momificats. D’aquesta manera es creaven, de mica en mica, unes macabres sales d’exposició que es van acabar convertint en una de les parts més importants de l’arquitectura dels convents caputxins. Allà eren contemplats i venerats pels seus germans vius, com a recordatori de la brevetat de la vida i de la necessitat de capteniment i humilitat.
Assecador de cadàvers.
Convent dels caputxins de Girona.


  A Sant Boi de Llobregat, la comunitat caputxina s’hi va establir ben aviat: l’any 1579 va construir un convent al barri del Molí Nou, que va dedicar a la Visitació de la Mare de Déu. Però setze anys més tard, per motius d’insalubritat, el Capítol Provincial va decidir clausurar-lo. L’edifici va passar a mans d’un altre orde mendicant, els Servents de Maria. Després de l’exclaustració de 1835, va ser ocupat pels germans de Sant Joan de Déu, els quals hi va establir el famós centre de salut mental avui conegut amb el nom d’Hospital Psiquiàtric.
  Potser per això, perquè ja no tenen una sala on reposar per tota l’eternitat, els caputxins de Sant Boi es passegen de nit, momificats, per la comarca del Baix Llobregat.

Les catacumbes de Palerm

  El convent de Palerm (Sicília), conté l’exemple més espectacular de les pràctiques de momificació del caputxins. Explotades turísticament, les seves catacumbes constitueixen un dels museus més singulars i tètrics del món sencer: unes 8.000 mòmies.
  El primer en ser momificat, l’any 1599, va ser el germà Silvestro de Gubio, que havia mort en olor de santedat. Al llarg dels anys, els frares es van adonar que les especials condicions climàtiques de l’indret i el tractament administrat al difunt, l’havien mantingut en estat momificat.
  A partir d’aleshores, les classes altes de la societat siciliana van sol·licitar rebre el mateix tractament postmortem. El resultat són inacabables passadissos on estan exposats en macabres fileres classificades en homes, dones, nens, verges, religiosos i professionals, que llueixen robes i complements de moda de gairebé tres-cents anys de momificacions.

Catacumbes.
Convent dels caputxins de Palerm.