L’any 1980 l’historiador i folklorista Xavier Fàbregas va tenir l’encert de recuperar
d’antics reculls i costumaris una denominació impagable per al nostre país:
«Catalunya, terra de dimonis». Quan ja portem tants posts parlant del fet, a
ningú li pot sorprendre, doncs ja sabem que el Diable és català i que la nostra
geografia és pròdiga en demonolatries en totes les èpoques i des de tots els
punts de vista.
El Diable és, sens dubte, un dels personatge de ficció-realitat
més atractius de la història de la humanitat. Per no dir el que més. La
curiositat i la fascinació que suscita en els éssers humans de qualsevol raça i
condició és deu al fet màgic, misteriós, que sedueix la imaginació, lligat amb
la consciència última que no forma part de la nostra realitat quotidiana. L’interès
intel·lectual o passional de poetes, novel·listes, pintors i escultors de totes
les èpoques, ha contribuït a donar-li un aspecte (uns aspectes) i una
personalitat que, amb l’aportació de la imaginació popular i de la eclesiàstica
(és difícil trobar una església on no n’hi hagi una representació), l’han
convertit en real.
Les prèdiques i els sermons de frares, clergues i
capellans van difondre la imatge de Llucifer i la necessitat
d’emparar-se en les doctrines de l’Església per evitar el seu poderós atac. L’Edat
Mitjana, amb les seves crisis, guerres, fams i pestes, va ser ideal a
l’hora de configurar la malvolença del Diable cap als fills de Déu. Tanmateix,
l’exageració fantàstica i la complicada estructura malèfica i infernal ideada
pels religiosos eren tan irreals i abstractes que van acabar per debilitar i
desacreditar l’invent, fins el punt que va desaparèixer la sorpresa i la por
que podia suscitar. En un poble pragmàtic i una mica tantsemenfotista
com el català, l’Àngel Maleït, el Príncep del Mal, l’Esperit Malèfic, en
paraules de Fàbregas: «En tant que portador d'una lluita d'àmbit còsmic, no
ha calat per aquestes contrades. Hom ha escoltat la història i després ha
encongit les espatlles segur que una lluita tan enorme i tan abstracta no feia
al cas, que era incapaç d'interferir-se en la procreació del bestiar o el
resultat de la collita, que al capdavall és el que interessa, que és el que
permet de fer coure l'escudella. El dimoni petit ha guanyat la batalla
al dimoni gros. A les llegendes populars el dimoni és sempre una figura
a la mesura humana, amb el qual es pot discutir i àdhuc fer-hi una juguesca.»
Aquest Diable i aquests dimonis catalans són
personatges familiars, innocentment casolans. El poble els hi ha retornat (o
potser mai els hi va extirpar) aquells atributs propis de les divinitats
paganes de la Natura, dels petits genis domèstics, de caràcter sobrenatural, sí, però alhora
tremendament propers. El nostre dimoni popular, antropomorf i materialista, es
va haver d’acostumar a conviure amb el Diable oficial de l’Església, i també
amb el de les bruixes i els fetillers. De vegades, ha hagut de
compartir espai: imatges, sermons, referents culturals i, sobretot, festes
populars i escenaris teatrals. I gairebé sense adonar-se va passar de ser la font
de tots els terrors a ser un personatge murri, entremaliat, fatxenda; o bé
malcarat, sorollós; o inofensiu, estúpid, impotent, o alegre i burleta, o fins
i tot acolorit i pirotècnic. Era inevitable: les derrotes que sovint rebia en
l’àmbit popular de rondalles, llegendes i comèdies van obligar al Príncep del
Mal a assumir un caràcter més afable. El fet que fos representat per homes dalt
d’un escenari o als carrers plens de festa, per força l’havia d’humanitzar. I
així apaivagat, no solament perdia el seu caràcter esgarrifós, sinó també els
seus noms solemnes i terribles, per adquirir-ne d’altres més humils, ridículs,
fins i tot afectuosos.
Per ser inquilí eminent a Catalunya,
problablement la nostra terra és la que més ha assimilat en Banyeta
al seu folklore. I ho ha fet
especialment des del vessant còmic. El Diable és un personatge que incita al
riure i, alhora, es motiu de riota.
A L’Edat Mitjana, l’Església no reia. El riure era
pecat perquè distreia els monjos de la seva severa disciplina i la seva devoció.
Només cal recordar la novel·la d’Umberto Eco El
nom de la Rosa, on el segon llibre de la Poètica d’Aristòtil,
dedicat a la comèdia, provoca la fanàtica reacció del vell monjo Jorge de
Burgos. Pel mateix motiu, l’Església sentia una gran aversió contra el
teatre i contra els còmics, per posar-se en la pell d’aquests dimonis i
dotar-los d’aquesta ambivalència que el poble necessita. No és casualitat que
el Diable ridícul, amb les seves bromes i trapelleries que no generen terror
sinó comicitat, s’enfili als escenaris a partir del moment en que l’Església
més utilitza el Rei de l’Infern per reprimir les heretgies i la bruixeria.
Tot i així, cal no perdre de vista que aquest
Diable d’Els Pastorets, un exemple
entre molts, no és només un ésser que provoca el riure dels espectadors, és
també, a la seva manera còmica, una representació del triomf del Bé. Però...
(sempre hi ha un però, quan parlem del Diable català!), tot i intentar establir
una lluita —desigual— entre el Mal i el Bé, amb la intenció de desposseir
Satanàs de cap possibilitat de victòria, el nostre personatge se’n surt, d’una
manera o altra, i tot i vençut suscita una certa admiració. Al final de la representació
nadalenca, quan després de donar un cop de peu al terra se’n torna vençut a
l’Infern, ens produeix una certa pena. No estic segura del per què... ¿Perquè
se’ns envà un capitost contra els poders fàctics? ¿O perquè sabem que la seva
derrota no és definitiva i que segueix aquí, entre nosaltres?
Sovint, en el folklore català el Rei de l’Infern
pren el paper de protagonista absolut. És l’heroi meravellós, amb enginy i
poders sobrenaturals, que ens permet obtenir guanys impossibles, com quan
construeix ponts pel damunt dels rius. Per tant, és un personatge «benèfic» per
als humans; algú, com diu la gent dels Pirineus, amb qui es poden fer
tractes. Es produeix una certa subversió del dogma cristià, on els virtuosos i
els sants són els herois. Veritablement paròdic, el Diable d’Allò que tal
vegada s’esdevingué, de Joan Oliver,
afectuós, bondadós i una mica llauna, es presenta com la víctima d’una
enganyifa còsmica, penedit del mal que ha causat als humans. En Caïm el
defineix com «un bon minyó» disposat a trair Satanàs per tal de protegir la
família primigènia. Sens dubte un bon Diable català, que de vegades personifica
la rebel·lia des d’un altre angle: dient algunes veritats, però no a
l’Altíssim, sinó als polítics, com els personatges del Ball de Diables, que hores d’ara deuen estar
brandant, en lloc de forques, estelades.
En altres ocasions, de tan bonifaci com és, aquest
Diable folklòric resulta ingenu, estúpid, fàcil d’ensarronar. El Rei de
l’engany i la mentida, l’ésser més poderós després de Déu, es transforma en un
«pobre diable» que es deixa ensarronar fàcilment per pactes falsos, o cau en
les trampes preparades pels humans, molt més enginyosos que ell, perdent allà
on solia guanyar. És el cas d’aquell mandrós que, com que no li agradava
treballar, va dir que es donaria al Diable si aquest li omplia la barretina
d’or. El Maligne s’hi va avenir ràpidament. El que no sabia era que el murri
havia foradat la barretina, i per més or que hi abocava, mai s’omplia.
Simples llauradors, nens i, molt sovint, dones, són
els seus botxins. En les rondalles catalanes és molt habitual l’esquema del
Diable que proposa un pacte al pagès amb unes condicions que aquest creu
impossibles de complir; quan el Mal Esperit se’n surt, el pagès ha de recórrer
a l’astúcia femenina per lliurar-se del compromís. A diverses masies de
Catalunya s’explica la llegenda de Les tres comandes, que conta
que l’amo d’una masia està preocupat perquè no troba qui li segui els camps.
Desesperat, invoca el Diable, que se li apareix, i tanquen el tracte: li
proporcionarà tres dimonis que li faran tanta feina com vulgui; quan el pagès
no tingui més ocupacions per donar-los, s’emportaran la seva ànima a l’Infern.
Afortunadament, el pagès sempre té una dona molt eixerida que sap com tenir-los
entretinguts. Una cançó popular ho explica:
—Tu, que et nomenes Barrumbo,
agafaràs la garbella;
de l’aigua del riu de
Nàpols
ompliràs esta cisterna.
—Tu, que et nomenes Benjeudi,
agafaràs aquesta
infanta,
li ensenyaràs la
doctrina,
la doctrina cristiana.
—Tu, que et diuen Barrumbero,
prendràs aquesta
pellassa;
renta-la fins que es
torni blanca,
blanca com llet
enlletada.
I l’un d’ells es deia a
l’altre:
—Com et va la teva
empresa?
—Com volen que jo la
n’ompli
si tota l’aigua se’m
vessa?
—Com voleu que jo l’hi
ensenyi
si jo mai l’havia
apresa?
—Maleïda la pellassa!
Com més la pico, més
negra.
Dona que enganya tres
dimonis
n’hauria d’ésser
princesa.
De vegades la derrota del Diable català ve donada
per la seva absoluta beneiteria, per la seva inhabilitat o per la seva
covardia. En el fons se’l té per un espantall inofensiu que en una llegenda no
pot tirar-se al mar perquè no sap nedar.
Arrelat gairebé a tots els àmbits de la
nostra rica activitat cultural i folklòrica, és a les rondalles i llegendes on
més sovint fa el paper protagonista. Però no sempre, tot cal dir-ho, el mateix
paper. En algunes ocasions, és aquest Diable feiner i a l’hora destructor el
qui, derrotat pels humans, es resigna a ser el perdedor; però en d’altres és
l’Esperit Maligne el qui se surt amb la seva i s’emporta a l’Infern les ànimes
d’aquells que han cobejat plaers i riqueses.
En ocasions, les estratagemes del Diable no inciten
al penediment, sinó a la prudència (altre cop el pragmatisme català!).
Si els nens fan bondat i fan el senyal de la creu abans de ficar-se al llit, no
cal tenir por que cap dimoni vermell amb cua i banyes se’ls fiqui sota el llit.
Sovint, però, hi ha una càrrega moral, una demostració tan clara de
l’escarment, que el missatge final és que tenir tractes amb el Diable (sigui
per invocació, pacte o pecats comesos) sempre es perillós. I la culpa només és
dels humans, perquè poquíssimes vegades, en els centenars de contes i llegendes
que porto estudiats, les agressions del Maligne són per voluntat pròpia.
Derrotat i domesticat, el Diable també és enfilat
als escenaris o amagat darrere el portal del pessebre, al costat del caganer. O incorporat a la festa popular, a la
cercavila, a la processó, per conferir-li un esperit màgic i juganer. És
habitual veure’l ballar amb la seva cort de dimonis enmig del petar de coets.
 |
El Diable amb barretina de Les temptacions de Sant Antoni.
1719. Juan de Amargós. |
Diu la
llegenda...
Segons el llegendari, el Diable té enterrats
nombrosos tresors que fa servir per fer pactes amb els humans. Es diu que per
cercar aquests tresors cal portar a la mà dreta una calavera i a l’esquerra un
ciri encès. Quan un s’acosta al lloc on hi ha enterrat un d’aquests tresors, la
flama parpelleja i guspireja, i acaba apagant-se en sec en l’indret precís on
cal començar a cavar.
A Martinet,
un poble de la Cerdanya que es diu de manera prou evocadora (Martinet és un
dels noms que es donen al Maligne), expliquen que el Diable tenia el costum de
passar corrent pels Pirineus la revetlla de Sant Joan fent inventari dels tresors que hi tenia enterrats. Un
any, atabalat perquè havia d’acudir a un dels molts aquelarres que es fan aquella nit, va perdre
la barretina, que es veu que era per ell una mena de brúixola que li
permetia reconèixer els amagatalls dels seus tresors. D’aleshores ençà, és
tradició que qui per la revetlla trobi la barretina del Diable i se l’entafori
al cap, podrà descobrir tots els indrets secrets on hi té amagats els tresors.
Una altra versió, pròpia del Ripollès, creu
que el que va perdre Satanàs va ser un floquet de pèls de la punta de la cua, i
que el qui el pugui arreplegar comptarà amb la col·laboració incondicional del
seu amo. Per això es diu d’algú que té sort a la vida que posseeix els tres
pèls del Diable.
