ELS TEMPLERS, HERETGES DIABÒLICS?

  L’any 1312, amb la butlla Vox in excelso, el papa Climent V s’inventava uns nous heretges: els templers.

  L’Orde del Templede Jerusalem s’havia fundat l’any 1120, sota la protecció del Vaticà, per anar a defensar els llocs sants a les croades. Al llarg de gairebé dos segles els cavallers templers van anar acumulant un gran poder social, polític i econòmic: van esdevenir els propietaris de més de la meitat dels territoris d’Europa i posseïen una gran quantitat de riqueses. En molts països eren els administradors de les finances dels reis; i fins i tot el papa Climent V els havia confiat els seus assumptes econòmics. A Catalunya van ser els assessor dels comtes de Barcelona des de Jaume I el Conqueridor.

  L’any 1305, un religiós ressentit, Esquieu de Floryan, prior de Montfaucòn, de la regió de Tolosa de Llenguadoc, es va presentar al castell de Lleida, davant el rei JaumeII, fent terribles acusacions contra els templers. Com que el rei català no li va fer el més mínim cas, De Floyran se’n va anar a fer la mateixa comèdia a Felip IV el Bell, rei de França.

  I a Felip, allò li va venir com anell al dit: les arques del seu tresor patien una greu minva, i els principals creditors eren els templers. Com que no tenia mitjà de pagar-los els deutes, aprofitant les acusacions d’Esquieu de Floryan, va començar a intrigar contra ells, amb la intenció de desacreditar-los, destruir-los i apropiar-se dels seus fabulosos béns i riqueses. Com que l’Orde estava sota l’obediència exclusiva dels papes de Roma, va haver de maniobrar prop d’ells i fins i tot extorquir-los, per aconseguir els seus propòsits. Després d’alguna resistència inicial, el Vaticà es va deixar convèncer que el Temple s’estava convertint en una amenaça política i econòmica, i per eliminar-lo va decidir utilitzar, com li és habitual, el recurs de l’heretgia.

  Amb la col·laboració del rei francès, va convèncer als estupefactes sobirans de tot Europa que els templers, segons proves incontestables que obraven en el seu poder, eren culpables dels delictes més execrables contra la fe. Sacrilegi, blasfèmia, idolatria, esoterisme, bruixeria i —un cop més, no podia faltar!— sodomia i relacions amb el Diable són alguns dels catorze càrrecs que es constituïren contra ells.

  També se’ls va imputar el fet que Terra Santa s’havia perdut perquè havien comès traïció, en aliar-se amb els musulmans. A banda que això constituís una de les més greus i estúpides mentides inventades mai pel Vaticà, com que a occident es tenia els musulmans per éssers diabòlics, per lògica els templers també ho havien de ser.

  Pel que fa a l’acusació d’esoterisme, és evident que estava recolzada sobre la deformació dels ritus propis de l’Orde, en algunes coses similars als de la maçoneria. La principal imputació va ser que adoraven un ídol demoníac, el Bafomet, un cap de bronze amb una, dues o tres cares, segons les versions, barbut i amb dos carboncles per ulls. És probable que el nom li provingui d’una deformació de Mahomet, una mena de figura mitològica de la que es deia que estava animada pel Diable, i que tenia la virtut d’actuar com a oracle i revelar l’existència de tresors ocults. En català el mot hauria derivat en Mafumet, que és una de les denominacions que es dona al Maligne, i que ha donat nom a una població del Tarragonès.

El Bafomet de la catedral de Notre Dame de París

  El 14 de setembre de 1307 Felip el Bell, recolzat pel papa, va emetre una ordre d’arrest als templers, que va executar-se un mes després. En el judici inquisitorial que es va seguir, els desgraciats cavallers, sotmesos a turment, van confessar tots els crims que se’ls imputaven i fins i tot els que no. El «diabòlic» orde que havia defensat el Sant Sepulcre de Jerusalem es va extingir cinc anys més tard.

  A Catalunya, la presència dels templers va ser ampla i contundent. I fins i tot llegendària, perquè hi ha documents del segle XVII que afirmen que l’Orde, iniciativa del xampanyès Hug de Payens, va ser fundada en realitat per un cavaller català, Hug de Pinós, senyor de Bagà, del que sí se sap amb certesa que mantenia estretes relacions amb el Temple, i que mig segle més tard de la institució li va cedir terrenys de la seva baronia.

  Més enllà de les llegendes, el que és inqüestionable és que els templers van posseir a Catalunya nombroses comandes i territoris.

  A Barcelona van tenir un palau prop del call. Encara avui un carrer ho recorda.

  Hi va haver castells templers repartits per tota la geografia. Entre d’altres cal destacar els d’Aiguamúrcia, Barbens, Barberà de la Conca, Castellciuró, Corbins, Cotlliure, L’Espluga de Francolí, Granyena de Segarra, Horta de Sant Joan, Lleida, Riba-roja d’Ebre, El Rourell, Torres de Segre i Vallfogona de Riucorb. Els tres més importants eren els d’Ascó, Miravet i Lleida (castell de Gardeny). De vegades es tractava de Cases fortes, com les de Castelló d’Empúries i La Joncosa, a Gelida.

  Els principals convents van ser els d’Aiguaviva (Mas del Temple de Santa Magdalena), Besan, Palau de Plegamans, Puig-reig i Sant Julià de Vilatorta (Santuari Puiglagulla). I les principals esglésies les de Mur, El Perelló (Santa Maria de Madrenys), Salt (Sant Cugat) i Sant Llorenç de les Arenes. A Avinyonet de Puigventós i a Palau-solità, hi havia capelles dels templers. A Palau encara es recorda el nom d’un d’ells, el templer Guiu, en un carrer.

  Finalment, els cavallers van ser senyors de poblacions senceres com ara Sant Celoni, Trullars o Tortosa, una de les principals comandes de Catalunya.

  Però l’enclavament més important va ser, sens dubte, Miravet, capital de l’Orde al Principat.

  El castell va ser el centre polític, econòmic i administratiu dels templers catalans des que, en ser conquerit als moros el 1153, els va ser donat pel rei Ramon Berenguer IV. Es tractava d’una fortalesa inexpugnable que, curiosament, tenia com a patró de la seva capella mortuòria sant Miquel, l’acèrrim enemic del Diable.

  Quan les persecucions van arribar a Catalunya, dos mesos després del seu inici, Jaume II, aquell rei que no havia cregut ni mitja paraula de les acusacions d’Esquieu de Floryan, va endegar la seva pròpia creuada contra els cavallers de l’Orde residents en el seu regne, dictant un decret de detenció contra tots ells, amb la intenció de lliurar-los a l’Inquisidor general, fra Joan de Llotger. La història oficial diu que va ser a causa d’un excés de zel religiós, que ho va fer. Però més aviat sembla evident que Jaume va prendre la iniciativa, potser mogut per les pressions del seu parent, el rei francès, amb el diabòlic convenciment que en trauria un gran profit de l’expropiació dels bens i riqueses de l’Orde.

  Els responsables de les comandes d’Ascó i Miravet, fra Berenguer de Sant Marçal i fra Ramon de Saguàrdia, es van negar als requeriments del comte de Barcelona i es van fer forts als seus castells. Argumentaven que estaven disposats a obeir les ordres del seu valedor, el Papa de Roma, però que no acceptaven ser condemnats per heretgia ni per mantenir relacions de cap mena amb Satanàs.

  Miravet es va convertir en l’indret des d’on se centralitzaven les negociacions dels templers amb el monarca català. Poques negociacions, perquè a mitjans de febrer del 1308, Jaume II va ordenar el setge dels castells, que es van rendir sense condicions el 12 de desembre d’aquell mateix any. Un personatge de nom molt adient, Mascarós Garidell, va ser l’encarregat, rera la caiguda de Miravet, de fer l’inventari i enviar al monarca el tresor dels templers catalans. Aquests van ser interrogats per la comissió inquisitorial diocesana, presidida pel bisbe d’Elna, Ramon Costa, i van mantenir els seus principis, declarant la profunda ortodòxia catòlica de l’Orde i negant els crims «horribles, nefands i diabòlics» i que se’ls imputaven.

  Un parell d’anys més tard, el concili provincial de Tarragona va declarar la innocència dels cavallers catalans de la ja extingida Orde. Però no hi fa res: el Diable, un cop més, havia triomfat.

Diu la llegenda...

«Gent de Mora, gent traïdora,

aviseu els de Falset,

que les bruixes es barallen

al castell de Miravet.»

  Aquesta copla popular n’és testimoni fidel: Miravet és un castell de bruixes.

  Però no és només per això, que el Maligne el senyoreja, també perquè durant molts anys va ser el reducte d’uns altres personatges estretament vinculats a les coses diabòliques: els cavallers templers.

  La llegenda —que no la realitat—, explica que en l’anomenada Plaça de la Sang, una terrassa del pis superior de la fortalesa, va tenir lloc una matança indiscriminada per part dels assetjants enviats pel rei Jaume II.

  Durant molt de temps, es va creure que els monjos guerrers es van resistir desesperadament a l’atac, de cambra en cambra i de pati en pati, fins arribar a aquest indret, on ja no podien recular més i on van ser brutalment anihilats, deixant-se els seus cadàvers sense sepultura. Una immensa taca negra al terra, causada per la sang vessada, i la pudor que durant anys se sentia als voltants del castell de Miravet, serien els testimonis d’aquests fets.

  I el fantasma.

  Perquè, sempre segons la llegenda, cada any, a les dotze de la nit del 28 de desembre —ni la data concorda, perquè ara se sap que va ser 16 dies abans, que el lloctinent dels templers, fra Ramon de Saguàrdia, va lliurar el castell, rera mesos de setge— s’apareix el fantasma del Gran Mestre català, vestit amb el blanc mantell i la creu vermella, i recorre la fortalesa convocant els seus difunts companys a  la lluita.

  Per contra, els documents històrics ens indiquen que no es va matar cap cavaller, que la rendició va ser incruenta, i que els frares van ser empresonats i conduïts a diversos llocs de Catalunya per poder-los jutjar del monstruós crim que se’ls atribuïa: no eren cavallers de Crist sinó esbirros del Diable.

LA MISSA NEGRA

  Els satanistes, malgrat declarar-se contraris als dogmes, tenen els seus propis ritus i cerimònies, tots copiats i parodiats dels cristians. Els sagraments es converteixen en «exegraments», i durant el ritual tot està invertit: els celebrants beneeixen amb la mà esquerra, els fidels reciten el Parenostre en sentit negatiu («Pare nostre que sou a l’Infern...»), i les creus que adornen el recinte estan posades cap per avall.

  Per administrar els exegraments s’utilitzen tota mena de materials bruts i desagradables. En la consagració es fa servir sang d’animals o aigua amarga (tot i que avui dia es prefereix el licor, per allò del paladar, o alguna beguda estimulant i afrodisíaca). El calze és negre, de plata, o de qualsevol altre material excepte l’or, que és un element considerat propi de les religions espirituals i «de llum». L’hòstia també és negra, de vegades triangular, de vegades amb un dimoni pintat, i està feta de pa negre, quan no ha estat sostreta per algun adepte en anar a combregar. En ocasions, està pastada amb excrements o amb una barreja espantosa de farina, terra, ossos, herbes i sang menstrual. Quan les hòsties són de debò, de pa àzim, és habitual profanar-les clavant-los xinxetes o navalles, i en el moment de l’elevació satànica, en lloc d’«Aquest és el meu cos», el celebrant diu «Cabró viu, cabró regna», o bé «Barsebuc, Barsebuc, Barsebuc!».

Missa negra de "Inquisición". Jacinto Molina.

  Per fer «aigua consagrada», es fa servir orina de cabra, que l’oficiant aspergeix generosament sobre els assistents amb un hisop negre. De vegades, els dirigents de la cerimònia fan un sot a terra i s’hi pixen, perquè faci la funció de pila baptismal, on els adeptes mullen els dits per senyar-se al revés.
  La missa negra o del Diable, la principal cerimònia dels satanistes, té un origen molt antic; ja es practicava als aquelarres bruixescos medievals i a les cerimònies secretes dels grups herètics.
  Si avui el seu objectiu és retre culte a Satanàs, els demonòlegs antics estaven convençuts que en aquells temps era oficiada per ell mateix, sovint transfigurat com a Mascle Cabró. Aquest, no satisfet amb estrafer la cerimònia catòlica, feia aparèixer temples i altars, i convocava dimonis per tal que oficiessin de diaques, sots-diaques i preveres. Perquè no hi faltés res, a alguns els feia prendre forma de sants demoníacs i fins i tot de falsos màrtirs.
  El ritual de la missa negra moderna va ser descrit per Anton Szandor La Vey en les seves obres, seguint lleugerament el model de les antigues, i els diversos grups satànics introdueixen modificacions al seu gust.

  Els indrets on se celebren, amb gran secret, poden ser cases particulars; però es prefereixen els cementiris o les esglésies en ruïnes o desconsagrades, amb un ambient misteriós i tètric.

  Ultra les túniques i capes, alguns grups creuen que els homes i les dones velles han de vestir de negre i cobrir-se amb una caputxa, mentre que les dones joves han d’anar despullades o amb vestits provocatius que —segons ells, imagino que els membres masculins de la concurrència— estimulin les emocions sensuals, intensificant així l’«energia bioelèctrica». Sovint se’ls fa portar màscares als uns i als altres per que puguin expressar les emocions facials sense ser vistos.

  L’altar, quan no es tracta d’un altar humà, ha de ser negre, de forma trapezoïdal, del voltant d’un metre d’alt per dos metres de llarg, i ha d’estar col·locat a l’extrem oest de la sala, en direcció nord-sud. A la dreta es posa un ciri blanc, que simbolitza els poders de la llum i la màgia blanca que es portarà a terme per obtenir el poder i l’èxit dels participants i ajudar els amics. A la seva flama és cremen els pergamins on s’escriuen les benediccions satàniques. A l’esquerra es posa un ciri negre que representa el poder de les tenebres i la màgia negra. Es fa servir per perjudicar i destruir els enemics, cremant-hi els pergamins en els que s’escriuen les malediccions.

  L’attrezzo està compost de símbols i objectes encaminats a obrir portes als dimonis: calaveres, trios de sisos, creusde Lorena... La peça més apreciada en la decoració és el segell de Bafomet. A finals del segle xix Aleister Crowley el va recuperar de la tradició templera com a símbol esotèric per a les seves representacions satàniques, canviant-li la fesomia de dues o tres cares barbudes per la d’un boc circumscrit dins un pentacle invertit, amb la paraula «Leviatan» inscrita. Aquest símbol presideix les celebracions des de la paret, sobre l’altar, i en els collars que porten els adeptes.

  La missa en honor del Diable s’inicia amb el toc estrident d’una campaneta. El celebrant l’agita nou vegades, fent-la girar en sentit invers a les agulles del rellotge i adreçant-la als quatre punts cardinals, per tal de purificar l’ambient de sons externs. I torna a fer-ho a la fi del ritual per tal d’intensificar l’objectiu perseguit. Alguns grups utilitzen també un gong que serveix per invocar les forces de les tenebres i per marcar el moment en que els participants han de respondre a les paraules de l’oficiant amb un «Salve, Satanàs!».

  La cerimònia es desenvolupa segons el ritual romà pre-conciliar, amb les adaptacions necessàries al fet que l’adorat és el Diable. Després dels tocs de campaneta, ve la invocació: 

  «In nomine Dei nostri Satanas Luciferi excelsi!
  »En el nom de Satan, Senyor de la Terra, Rei del Món, ordeno a les forces de les tenebres que em concedeixin el seu poder infernal. Obriu de bat a bat les portes de l’Infern i sortiu de l’abisme per rebre’m com el vostre germà i amic. Concediu-me les indulgències del que us demano. He pres el teu nom com una part de mi mateix. Visc com les bèsties del camp, gaudint de la vida carnal. Afavoreixo el just i maleeixo el corrupte. Per tots els déus de l’Avern, ordeno que tot això que dic es compleixi. Avança’t i respon als teus noms al manifestar els meus desigs: Abaddon, Adramelec, Ahpuch, Ahriman, Ammon, Apol·lió, Asmodeu, Astarot, Azazel, Baalberit, Bafomet, Balaam, Barsebuc, Bast, Behemot, Berit, Bile, Cimmeries, Coiot, Dago, Damballa, Demogorgon, Diabolus, Dràcula, Emma-O, Eurínome, Fenrís, Gorgon, Haborym, Hècate, Ixtar, Kali, Lilith, Loki, Mammó, Mania, Mantus, Marduk, Mastema, Mefistòfil, Melek-Taus, Metzli, Mictian, Midgard, Milcom, Moloc, Mormoop, Naamah, Nergal, Nihasa, Nija, O-Yama, Pan, Plutó, Proserpina, Pwcca, Quemoix, Rimmon, Sabazi, Sammael, Samnu, Sedit, Sekhmet, Set, Shamad, Supay, Tammuz, T'an-mo, Tchort, Tezcatlipoca, Thoth, Tifó, Tunrida, Xaitan, Xiva, Yaotzin, Yen-lo-Wang!».

  Un cop s’ha passat llista de gairebé tots els noms que rep el Diable en els diversos països del món, el celebrant aixeca el calze i diu: «Aquest és el calze del plaer sexual». Després presenta l’hòstia als presents i prossegueix: «I tu, Jesús, vulguis o no, t’has d’encarnar en aquest pa; volem reblar els teus claus, prémer les teves espines, fer brotar de nou sang de les teves ferides seques». Aleshores els concurrents beuen el contingut del calze, i de seguida l’oficiant gira sobre ell mateix, dirigint la punta d’una espasa cap els quatre punts cardinals, tot cridant els noms dels Quatre Prínceps de la Corona de l’Infern: Llucifer a l’est, Belial al nord, Leviatà a l’oest, Satan al sud. Si no es disposa d’una espasa, es pot utilitzar una daga llarga o un ganivet (com els de tallar pernil, imagino). Tot seguit, es beneeix els presents amb el símbol fàl·lic. Aquest objecte, que representa la fertilitat, generalment és de metall, fang, fusta o cera, en forma erecta.

  En acabat, es claven agulles a alguns ninotets que representen els enemics, per causar-los mal, o es llegeixen en veu alta i es cremen en els ciris corresponents les peticions escrites pels adeptes, tot pronunciant a cor la paraula màgica Shemhamforash. Per acabar, es fa una lectura del passatge més apropiat de la Clau d’Henoc (que trobareu a La bíblia satànica d’Anton Szandor La Vey) i el celebrant agita la campaneta tot dient «Així sigui fet».

  La participació femenina en el ritual de la missa negra és bastant singular. De vegades, l’ajudant del sacerdot és una dona vestida de monja, tot i que és molt millor que es tracti d’una monja autèntica. A l’Edat Mitjana, aquest paper estava reservat a la reina de les bruixes. En altres ocasions, és una sacerdotessa, la que oficia el culte. I en moltes més, la dona fa el paper de la verge que s’ofrena a Satanàs. Però el més habitual és que l’objectiu de la dona en les misses negres, des del segle XVII en que ho va posar de moda la marquesa de Montespan, sigui el de fer d’altar, despullada, amb el cap envers el sud i els peus mirant al nord. I serveix per fer-hi al damunt els més... sorprenents... rituals. En ocasions, tots els adeptes masculins, per torn, es dediquen a penetrar la dona-altar.

  En alguns casos s’ha parlat de sacrificis: gallines, cabres, alguna vaca robada d’alguna masia propera. També s’ha parlat d’éssers humans, com ara nens acabat de néixer i no batejats, o la mateixa dona altar.

  Després, s’omple el calze amb la sang de la víctima i alguns grups satanistes la utilitzen per fer pintades sacrílegues.

  L’assemblea es clausura amb el toc de la campaneta i un unànime «Salve, Satanàs!».

  A la vista de tot aquest cerimonial, hom té la sensació que amb les misses negres ha passat una mica com amb el nudisme. Antigament, anar despullat en els espais públics es considerava una indecència. Avui dia es té per símbol d’ecologisme, tot i que m’agradaria saber si tots, absolutament tots els que el practiquen, són tan ecològics com diuen o tenen altres interessos que, òbviament, mai sabré. També antigament, celebrar una missa negra era tingut per una blasfèmia absoluta. Avui dia es diria que Satanàs ja no és aquella figura del Mal que han dibuixat dos mil anys de cristianisme, sinó tot el contrari: el paradigma de la llibertat, o, per dir-ho d’una altra manera, el Woodstock de la religió!