BON NADAL!!

  Encara que sembli que el Nadal és una època poc demoníaca, el Diable està present en una de les grans manifestacions populars d’aquestes festes: el pessebre.

  En els pessebre catalans, talment com el pobre i marginat caganer, la figureta del Diable, vermell, banyut, pelut, amb una forca de filferro i de vegades una capa negre, és instal·lat en un raconet ben allunyat del portal. En els darrers temps, la seva denigració ha arribat al grau més elevat: l’últim que m’han regalat per engrossir la meva col·lecció és... un dimoni caganer!

El dimoni caganer també llegeix el "seu" llibre

  I, és clar, l’habitual és que tant ell com els seus acòlits no manquin en les representacions de Pessebres Vivents que les nits de Nadal i de Cap d’Any solen posar en escena diversos pobles de Catalunya. Tot i que no sempre: si no ho han canviat recentment, al de Corbera de Llobregat, un dels més famosos, no hi ha dimonis!

  Els Pessebres Vivents, habitualment escenificats per afeccionats del mateix poble, solen constar de diversos quadres: el naixement, l’adoració dels pastores i dels mags, els oficis, el caganer, l’infern. Les ambientacions són molt diverses. N’hi ha de clàssiques i n’hi ha de molt modernes, que combinen escenografies tradicionals amb novetats tècniques i tecnològiques. Alguns es representen en el casc antic de la població, com el d’Organyà, el de Bescanó o el de Santpedor. El de La Pobla de Montornès mostra un espectacular saltant d’aigua a l’escena de les rentadores, mentre que el de Tivissa combina els quadres tradicionals amb efectes especials i projeccions audiovisuals. A més, els personatges han anat cobrant moviment, i els qui més, els dimonis, els quals, com sempre que poden, es lliuren a diabòliques danses.

  En alguns casos, com el de Tivissa, s’ha produït una simbiosi amb els Pastorets, i es representen alguns fragments dels de Josep Maria Folch i Torres, com ara la visita a l’Infern efectuada per Lluquet i Rovelló. I també amb la filosofia crítica del Ball de Diables: en els dies previs a la representació els veïns de Linyola fan arribar als organitzadors els noms de les ànimes que voldrien enviar «a fer xup-xup a les calderes d’en Pere Boter».

Diu la nadala...

L'autora, amb 6 anys,
fent de dimoni escuat als Pastorets de l'escola

Allà sota una penya

n’és nat un Jesuset, nuet, nuet,

que és fill de Mare Verge

i està mig mort de fred, nuet, nuet,

i està mig mort de fred.

El bon Josep li deia:

Jesús que esteu fredet, pobret, pobret;

la Verge responia:

per falta d'abriguet, pobret, pobret,

per falta d'abriguet!

Pastors hi arribaren

allà a la mitja nit, cric-cric, cric-cric,

veieu que tots hi anaven

del gran fins el més xic, cric-cric, cric-cric,

del gran fins el més xic.

Ja en toquen les flautetes, 

flautetes i violins, clarins, clarins. 

Clarins i violes, 

baixons i tamborins, clarins, clarins 

baixons i tamborins.

Comencen a alegrar-se 

tot saltant i ballant, galant, galant. 

Danses i contradanses 

per alegrar l'Infant, galant, galant 

per alegrar l'Infant.

A prop d'allà hi passava

un dimoni escuat, patric-patrac,

sentint tanta gatzara

a dins se n’és ficat, patric-patrac,

a dins se n’és ficat.

Els pastorets en veure'l

s’hi tiren al damunt, patim-patum,

i tantes n'hi mesuren

que el deixen mig difunt, patim-patum,

que el deixen mig difunt.

Per fi surt el dimoni 

d'allí bastant calent, coent, coent

I amb la cua entre cames 

se'n va dret a l'infern, coent, coent

se'n va dret a l'infern.

(El dimoni escuat, nadala tradicional catalana)

ELS NOMS DEL DIABLE I. BARSEBUC

  El nom Barsebuc, donat de manera genèrica al Diable, és llarg d’analitzar.

 Sembla ser que el prefix Baal es podria traduir, en la llengua dels antics fenicis, per Príncep o Senyor. Els Baals eren, en origen, déus fenicis que l’Antic Testament es va apressar a convertir en dimonis. Fins hi tot és utilitzat per nomenar-ne un d’ells, Baal, Gran Duc de l’infern, representant amb tres caps: d’home, de gat i de gripau.

  Per a alguns estudiosos Baal Zebul no vol dir altra cosa que Príncep Zebul. Per a d’altres Senyor de l’estança o del temple. En un moment donat, però, la llengua hebrea va transformar el nom propi Zebul en l’expressió Zebuth, que significa «de les mosques», en un intent de ridiculitzar-lo i tornar-lo indigne. El Príncep Zebul es convertia en Baalzebut, el Senyor de les mosques. El Déu de la brutícia, la decrepitud i la corrupció. El Diable.

  Altres versions creuen que sempre es va dir així (Baal Zeboub), i que el motiu era la gran quantitat de mosques que hi havia al voltant dels sacrificats en el seu temple d’Acaron, on era una divinitat local dels oracles fenicis.

  Hi ha qui diu que en un manuscrit anterior a Crist la denominació és aplicada a un dimoni que arruïnava les collites, enviant estols de mosques. En canvi, d’altres opinen que se l’invocava precisament per protegir les meses d’aquests insectes. Els hebreus, que l’anomenaven també Senyor dels fems, creien que les mosques eren les seves emissàries. A l’obra de Josep Maria Folch i Torres Els Pastorets o l'Adveniment de l'Infant Jesús els rabadans fan un joc de paraules, burlant-se de Satanàs i dient que espanta mosques amb la cua, que es «mosqueja».

  El nom hebreu Ba’alzebub, va esdevenir en llatí Belzebub. I en català Barsebuc. I Mestre Mosca. Apareix per primera vegada al Llibre IV dels Reis, on el rei d’Israel, Ococies, després de caure per una finestra i quedar greument ferit, li envia missatgers: «Aneu a consultar Ba’alzebub, déu d’Acaron, si potser sanaré d’aquesta malaltia». L’apòcrif Evangeli de Nicodem l’assimila ja a Llucifer i Satanàs, dient que tots tres són el mateix personatge. I en els Evangelis reconeguts per l’Església, els fariseus acusen Jesús de fer un exorcisme amb l’ajut de Ba’alzebub, príncep dels dimonis.

  En la iconografia se’l representa en forma de monstruosa mosca, d’escarbat, de serp, d’una formosa donzella o, pel contrari, com una figura aterridora amb banyes, ales de rat-penat, nas molt llarg, cua de lleó i una mena de capa vermella de foc que l’envolta. D’altres més imaginatius, com l’arquebisbe d’Arle, Gaspar du Laurens, el revesteixen de llautó amb ornaments vidriats.

Barsebuc. Linhmesh.

  La família Baal ha proporcionat altres noms propis de dimonis, tot i que cap d’ells és utilitzat de manera genèrica per definir el Rei de l’infern.

  Baalberit, o Baherebit, o Beherit, o bé amb la seva abreviació Berit o Barit, és present al folklore català des d’antic. A la representació teatral Assumpció de Madona Santa Maria, pròpia de diversos pobles tarragonins, n’és un dels protagonistes. Llucifer l’envia a temptar la Verge: «Oeix diable, tu, Barit, qui entre els altres ets ardit». I a la consueta mallorquina La Temptació de fra Cardils, sota el nom d’Alberich, es presenta amb les seves atribucions: és el capità de l’ira i la iniquitat.

«Jo só qui les grans ciutats

molt prest les fa destruir,

i les grans concavitats

i pobresa faig venir.»

  Probablement sigui també el famós dimoni Belial, o Beliaberit. Famós perquè segons algunes tradicions va ser qui va arrossegar la major part dels àngels a la revolució. I perquè va ser aquell que el rei Salomó va ficar dins d’una ampolla, amb tot el seu exèrcit de 522.280 dimonis. Famós, finalment, perquè alguns textos antics el defineixen com la imatge més representativa del Diable. Als manuscrits de Qumran és el nom genèric de l’Esperit de les tenebres. A l’apòcrif Evangeli de Bartomeu, quan els apòstols li demanen a Jesús que els hi deixi veure el rostre del Diable, els hi mostra Belial, en forma de drac d’ulls tenebrosos i morro fumejant, d’una llargada de vuit-cents metres, que és sostingut amb cadenes de foc per un estol d’àngels.

  Sant Pau l’identifica amb un ídol immund, les tenebres i la iniquitat, i L’Apocalipsi directament amb la Bèstia.

  Els teòlegs el consideren el dimoni més dissolut, viciós i malvat que resideix a l’infern. El seu nom significa rebel o desobedient i és l’esperit de l’enemistat per a uns i de l’arrogància i la presumpció per a altres. 

  A la família dels Baal pertany també Baalfegor, o Belfegor, un dimoni babilònic que era adorat sobre el mont Fegor, i que és considerat per alguns el geni dels descobriments i els invents que l’home fa servir per enriquir-se, i per altres el de la desídia. Apareix en una espantosa citació bíblica en la que Moisès, per ordre de Jahvè, diu als jutges d’Israel que matin aquells dels seus que s’hagin adherit a Baal-Fegor. Concretament li diu: «penja’ls davant Jahvè a ple sol».