L'APOCALIPSI

  Com explicava en el post anterior, sabem que mil anys després de la vinguda de l’Anticrist esdevindrà l’Apocalipsi.

 Aquesta llegenda s’inicia en base als escrits d’un dels quatre evangelistes, precisament els que porten per títol Apocalipsi de Sant Joan, la darrera escriptura del Nou Testament. Tot i que els textos han estat interpretats com esdeveniments que tindran lloc en el futur, avui sembla bastant evident que el que va fer l’evangelista va ser descriure una situació político-religiosa molt propera al seu temps. El Messies, el qui havia vingut entre els homes a portar la paraula de Déu, era perseguit de manera insistent per un drac de set caps, és a dir: Satanàs. Com que Jesús s’havia posat fora del seu abast, el drac es va dedicar a perseguir l’Església. I per a fer-ho, va recórrer a la Bèstia del Mar: l’Imperi Romà.

  Però anem a veure quin és l’apassionant trama d’aquest Apocalipsi en relació amb el tema que ens interessa: el Diable.

  Els mals de la humanitat començaran amb l’obertura dels set segells que hi ha en un misteriós llibre que Déu posseeix. El pitjor és, òbviament, el setè segell: set àngels són proveïts de set trompetes perquè les toquin; a cada toc, es produeixen grans desastres sobre la Terra i sobre la humanitat. I els pitjors d’aquests desastres són els tres darrers. Quan el cinquè àngel toca la trompeta, un estel cau del Cel a la Terra i l’àngel obre l’Infern, «van sortir llagostes sobre la terra, i se’ls va donar un poder com el que tenen els escorpins de la terra. Se’ls va dir que no fessin mal a l’herba de la terra, ni a res verd, ni a cap arbre; només als homes que no portessin al front el segell de Déu. Se’ls va concedir no matar-los, sinó torturar-los per cinc mesos».

  Quan el sisè àngel toca la trompeta, queda exterminada una tercera part de la humanitat.

  Quan és el setè, el qui la toca, se senten grans veus al Cel que comuniquen (als qui encara queden vius) que l’imperi del món ha passat de les mans del Diable —el Príncep d’aquest món— a les del Creador, que regnarà pels segles dels segles. 

  Però, és clar, el Diable no està disposat a cedir tan fàcilment la plaça i ve en bona companyia, decidit a moure brega. En la complicadíssima visió de sant Joan no hi ha només un dolent, sinó tres, que sovint es confonen entre ells: el Drac (o la Serp Antiga), que no és altra que Satanàs, l’Anticrist, al que ja coneixem del post anterior, i la Bèstia, que és la representació del poder polític, aquell Imperi Romà que portava la guerra per tot el món conegut.

  L’exorcista José Antonio Fortea reconeix que en alguns versicles hi ha una certa identificació entre la figura de la Bèstia i la de l’Anticrist, però això és degut a que aquest darrer és el cap i conductor de la Bèstia. Diu sant Joan: «i vaig veure sorgir del mar una Bèstia que tenia deu banyes i set caps, i a les seves banyes deu diademes, i als seus caps noms blasfems. La Bèstia que vaig veure se semblava a una pantera, les seves potes eren com d’ós, i la seva boca com de lleó: i el Drac li va donar el seu poder i el seu tron i gran autoritat».

  La meravellosa Bèstia de l’Apocalipsi va ser representada pels artistes medievals de maneres molt diferents, però especialment com una gran serp nuada sobre ella mateixa que es ramifica en set caps banyuts. La Bèstia del Beatus de la Seu d’Urgell fa pensar en un simpàtic lleó somrient, amb dues banyes verdes al cap. I la del Beatus de Girona, realitzat pel prevere Emeteri i la monja miniaturista Ende al segle X, sembla de còmic: te el cos com de cavall, de color blau; del coll li sorgeixen sis caparrons que semblen de be degollat, i al capdamunt un altre cap vermellós, somrient, tot coronat d’una desena de rastes erectes que fan més riure que por.

La Bèstia i el Drac del Beatus de Girona,
s. X. Emeteri i Ende.

  El segon acte del drama apocalíptic comença amb els set àngels abocant el contingut de set copes d’or sobre la Terra. Cada copa, «plena de l’ira de Déu», conté un desastre o una plaga; i sang, molta sang escolant-se per tot arreu. La destrucció que provoquen les set copes és molt pitjor que la que havien provocat les trompetes, perquè aquelles només afectaven a una tercera part de la humanitat, mentre que aquestes acaben destruint la Terra sencera, gairebé com si es tractés d’una explosió nuclear que anihilés completament qualsevol tipus de vida.

  El Diable no triga en reaccionar: «i vaig veure que de la boca del Drac, de la boca de la Bèstia i de la boca del Fals profeta sortien tres esperits immunds com granotes. Són esperits de dimonis, que realitzen senyals i van a buscar els reis de tot el món per convocar-los a la gran batalla del Gran Dia del Déu Totpoderós». La convocatòria té lloc al mont Harmagedon, situat prop del mont Carmel (el d’allà, no el de Barcelona!).

  Si el Diable no pensava estar-se quiet, tampoc Jesucrist, és clar! Al principi del tercer acte el veiem fent la seva espectacular aparició: «I vaig veure el Cel obert, i vet aquí un cavall blanc, i el que el muntava és el que s’anomena Fidel i Veritat».

  La batalla no té color: en un tres i no res, els dolents són capturats. Primer la Bèstia i l’Anticrist: «Els dos van ser llençats vius al llac de foc que crema amb sofre. Els altres van ser trossejats amb l’espasa que sortia de la boca del que muntava el cavall». Satanàs, tal com es veu en l’esmentat Beatus de Girona, és lligat com un tall rodó i llençat igualment al llac de foc i sofre.

El Satanàs-Tall rodó del Beatus de Girona,
s. X. Emeteri i Ende.

  Però, atenció, que encara no ha fet mutis pel fòrum. A mitjans del segle X, Bernat de Turíngia interpretava a la seva manera un passatge de l’Apocalipsi de Sant Joan, segons el qual un àngel tanca l’Abisme amb pany i clau i li posa un segell a sobre, a fi que el Diable no en pugui sortir fins passats els mil anys, en que caldrà «desfermar-lo per poc temps.» L’ermità alemany va arribar a la conclusió que aquest període de mil anys iniciava el còmput en el moment del naixement de Crist, i que, per tant, la fi del món havia de produir-se l’any 1000. L’eclipsi solar que segons sembla va tenir lloc en aquells dies va abonar la tesi.

L'ANTICRIST

  En la història sagrada, i en la popular, hi ha un personatge tan íntimament lligat al Diable que sovint se l’ha arribat a confondre amb ell: l’Anticrist.

  Comencem per desfer l’error. L’Anticrist no pot ser el Diable perquè l’Apocalipsi de Sant Joan ho deixa ben clar: el senyal que el descriu «és xifra d’home: la seva xifra és 666». Per tant, no és un esperit, és un home, el qual, segons els Doctors de l’Església, només es distingeix per la seva impietat i la seva malícia, més pròpies de Satanàs que dels humans. Aquesta malícia, segons alguns autors, li vindrà donada perquè el mateix Diable escollirà per a ell els pares més vils que trobi. Lògicament, de raça jueva. L’anònim Llibre de l’Anticrist, de finals del segle XV, puntualitza que naixerà a Corozaïm o a Babilònia, que serà fill de l’incest entre un pare i la seva filla, i que aquesta morirà de resultes del part. No falta qui diu que tindrà per pare el propi Satan, opinió que va ser la més popular a l’Edat Mitjana.

  Pel que fa al nom, a part del més difós d’Anticrist, se’l coneix també com a Pseudocrist i Pseudoprofeta, per la imitació que farà de Crist. El demonòleg Henry Boguet el va anomenar Mona de Déu per aquesta mateixa raó. També se’l titlla d’Abominació desoladora, Home de pecat, Fill de la perdició o de la iniquitat, Inic, Impiu i fins i tot Poca-vergonya. L’Apocalipsi, que és un veritable galimaties, el refon sovint amb La Bèstia, tot i que en alguns altres versicles són éssers diferents.

  Però... qui diantre és aquest personatge que sembla despertar tanta animadversió?

  Al Nou Testament (a l’Antic res de res) és esmentat pels evangelistes i per Sant Pau com un veritable antagonista de Crist —tal com diu el seu nom— i servent de Satanàs.

  Partint d’aquests textos, els Pares de l’Església van anar bastint una llegenda que a l’Edat Mitjana, coincidint amb la conflictivitat del període, va adquirir uns trets terrorífics i es va acabar convertint en una veritable obsessió per als cristians. El motiu del terror que despertava era el fet que l’arribada de l’Anticrist anunciaria la fi del món i el Judici Final. I tot i que Sant Mateu, en el seu Evangeli, havia postulat que «d’aquell dia i d’aquella hora ningú en sap, ni els àngels del Cel, sinó només el Pare», tots els intel·lectuals de l’època es van llançar com posseïts a fer pronòstics i travesses sobre l’any concret del naixement de la criatura. Sant Vicent Ferrer estava totalment convençut que es produiria l’any 1403. Per la seva banda, Arnau de Vilanova, en el seu Tractat del temps de la vinguda d’Anticrist, el va fixar per a l’any 1376, basant-se en no sé quins complicadíssims càlculs fets sobre un passatge del Llibre de Daniel.

  Afortunadament, i com a mal menor, l’arribada del personatge serà anunciada per un grapat de signes. A les apocalíptiques (i mai més ben dit!) previsions eclesiàstiques, el poble català n’oposava unes quantes de molt senzilletes: les dones deixaran de parir, els ases de bramar, la figuera seca tornarà a fer figues i l’Arc de Sant Martí no apareixerà mai més.

  Pels qui no se n’hagin adonat d’aquests senyals, encara podran saber qui d’entre ells és l’Anticrist pel seu aspecte esfereïdor. La majoria de les descripcions medievals el pinten com un home monstruós, de complexió desproporcionada i amb unes característiques que imagino copiades les unes de les altres. Entre totes elles he triat la de Joan Alemany, al seu De la venguda de Anticrist, per ser la més complerta: «la cara magra, la barba forcallada i negra. I tals són els cabells: és calb en el front eixit fora. Tindrà els ulls garços i xics, tindrà el nas més pla que alt i tindrà grans forats en el nas. I tindrà els muscles alts fins les orelles, i tindrà les cames llongues i primes». També coincideixen tots en que el seu rostre serà de color groc i que tindrà les mans petites amb unes taques com de lepra. Alemany creu que «irà molt roïnament vestit de vils robes de saial vell, brut i tot esquinçat». La creença popular catalana diu que anirà vestit de borres inflamades i guiat per Judes.

  Una de les xilografies de Vida de Jesuchrist, de Francesc Eiximenis, presenta l’Anticrist envoltat de dimonis aparentment invisibles. Aquests dimonis són els seus aliats i guarden per a ell rics tresors que li han de servir per seduir la gent i aconseguir adeptes. Els diversos textos creuen que els polítics col·laboraran de bon grat amb el personatge (quina sorpresa!). També els jueus, els musulmans i molts cristians. Tots aquests adeptes el proclamaran rei quan compleixi els trenta anys. I ell regnarà durant mig segle, segons alguns, i tres o tres anys i mig, segons altres, en companyia de Llucifer.

  Lògicament, per escalar el poder li caldrà fer, com els polítics d’avui, moltes promeses electorals i molts prodigis que convencin els votants. Per començar, es proclamarà Messies i reclamarà ser adorat com a Déu, intentant persuadir els humans que Jesús no ha estat el veritable Messies i que la seva doctrina és falsa. Per dur a terme l’engany, el Pseudocrist persuadirà amb la seva eloqüència, amb dàdives, amenaces, càstigs i, sobretot, prodigis i falsos miracles. Així ho descriu el capítol 3 de l’Apocalipsi d’Elies: «Farà caminar els paralítics, sentir els sords, parlar els muts i veure els cecs. Netejarà els leprosos, curarà els malalts i traurà dimonis. Multiplicarà els senyals i prodigis en presència de tots. Farà les mateixes obres que l’Ungit, excepte ressuscitar els morts. Per això sabràs que ell és el Fill de la iniquitat, perquè no té poder per donar vida». Conscient d’aquesta greu mancança, l’Anticrist se les empescarà per tal que no es noti. Un poema català anònim de l’Edat Mitjana fa una descripció que més que terrorífica resulta un pèl còmica, perquè t’imagines un espectacle de titelles:

L'Anticrist aconsellat pel Diable.
Luca Signorelli. S. XVI.

«Tots els jueus es convertiran

pels miracles que fer veuran

quan Anticrist farà parlar

els morts i llurs caps manejar.

Mes dic-vos segurament

que no parlaran lleialment,

car els dimonis entraran

als cossos morts i parlaran.»

  El principal objectiu de l’Anticrist serà destruir la religió cristiana. I per fer-ho, recorrerà als plaers: eliminarà els dejunis, les abstinències i qualsevol prohibició alimentària i, sobretot, afalagarà els luxuriosos i derogarà les restriccions sexuals (les masculines només, no us penséssiu que és tan progre!), instaurant la poligàmia. Sant Vicent aporta uns detalls que resulten la mar de còmics: «¿com hi bastarà, tantes dones? Els diables es tornaran donzelles, així com en el temps de Noè, i es prenyaran i cuidaran de tenir fills, i seran diablets, i els ofegaran de nit».

  Als qui, amb tot, perseverin en la fe cristiana, els amenaçarà i els farà cremar. Això ocasionarà que molts dels seus seguidors se n’adonin de l’error i se separin d’ell. Els cristians fugitius s’amagaran aleshores a les muntanyes i l’Anticrist, enfurismat, els farà perseguir. El Llibre de l’Anticrist diu que manarà que no s’abasteixi a ningú de mercaderies, tret d’aquells que tinguin el nom de la Bèstia gravat. I és que una de les primeres coses que se suposa que farà l’Anticrist amb els seus seguidors serà posar-los un senyal de foc a la mà dreta i enmig del front, perquè Satanàs pugui reconèixe’ls. Moltes han sigut les hipòtesis sobre quin serà aquest senyal. Alguns creuen que tindrà forma de drac. Altres que inclourà el nom de Crist. Però la idea més acceptada és que serà el seu número: el 666.

  Les interpretacions sobre aquesta xifra també són variades. Per a alguns estudiosos, respon al sisè manament, molt relacionat amb el Diable, atès que és el que prohibeix els actes impurs relatius al sexe. Altres creuen que el que realment va fer sant Joan, l’únic que l’esmenta en un versicle del seu Apocalipsi, va ser calcular per un procediment interpretatiu de la Càbala jueva —la guematria— el valor numèric del nom de l’emperador romà que en aquell moment els tiranitzava, Neró Cèsar, a partir dels caràcters en arameu, convertint el 666 en el número de l’Anticrist o de La Bèstia. El més interessant d’aquesta dada és que ens permet teoritzar per quina part de Catalunya remena la cua el Diable: el 666 és el prefix telefònic d’alguns municipis del Baix Llobregat!

  Però seguim amb la història (futura) de l’Anticrist.

 Arribarà un moment en que Déu es compadirà dels humans perseguits i decidirà intervenir. L’Apocalipsi d’Elies diu que «enviarà els seus àngels del Cel, un total de quatre mil sis-cents, cadascun amb sis ales». Els àngels destrossaran tot el que tingui relació amb l’Anticrist, el sol s’enfosquirà i la Terra tremolarà. Aleshores el Pseudocrist, en un darrer intent de salvar els mobles, simularà la seva mort i resurrecció: imitant a Jesucrist, plantarà una tenda al Mont de les Oliveres amb la intenció de fer una ascensió al Cel. I allà serà on el mataran. En els textos sagrats no queda clar qui serà el seu botxí. Segons el Nou Testament, serà Jesús, qui l’occirà amb l’alè de la seva boca. Però es veu que a sant Gregori Magne aquesta bafarada divina li va semblar poc contundent i, barrejant un cop més símils demoníacs propiciats pel desgavell de l’Apocalipsi de sant Joan, va endegar la teoria que en realitat serà l’arcàngel sant Miquel l’encarregat de la feina bruta. Al poble li va agradar més aquesta versió. Ho reflecteixen alguns retaules gòtics catalans com ara el de Sant Miquel de Cruïlles, de Lluís Borrassà, que es pot contemplar al Museu d’Art de Girona. L’escena té lloc a l’aire: sant Miquel branda l’espasa amb la que ha infligit una estocada al cap de l’Anticrist, que es precipita a terra en companyia de diversos dimonis negres.

Sant Miquel vencent l'Anticrist.
Retaule de Sant Miquel. Jaume Huguet. S. XV

  El desenllaç de l’Anticrist és previsible: serà llençat al fons de l’Infern on restarà eternament en companyia de Llucifer i, segons Francesc Eiximenis, dels seus principals col·laboradors: Judes i Mafomet de Meca.

  Un cop mort l’Anticrist, al món li quedaran només quaranta cinc dies, abans no arribi l’Apocalipsi i el Judici Final; és a dir, abans no ens n’anem tots a fer punyetes. Tanmateix, el mil·lenarisme, un corrent filosòfico-religiós de l’època, va dilatar el parèntesi. Joan Alemany, per exemple, afirma que el món sobreviurà mil anys més. I ho farà d’una manera paradisíaca: els éssers humans viuran en una societat igualitària on només es practicarà l’agricultura i la pastura, es destruiran les armes i no hi haurà ni malalties ni mortaldat. I Llucifer, encadenat a l’Infern, no podrà exercir el seu domini sobre ell.

  

  Al llarg de la història de la humanitat, des de que es va crear la llegenda, molts personatges poderosos han rebut l’estigma de ser l’Anticrist. A l’emperador romà Neró, el va seguir una llarga llista de candidats: Atila, Frederic II de Suabia, Enric VIII d’Anglaterra, Ivan el Terrible, Napoleó, Hitler, Stalin... A la península ibèrica, l’amenaça de l’Islam va fer de Mahoma un veritable Anticrist, que venia envoltat dels seus exèrcits conqueridors. Durant la Revolució Francesa, es va considerar que Voltaire, Diderot i el baró de Holbach eren dimonis enviats des de l’Infern per preparar la vinguda del Pseudoprofeta. I, arrel del cisma de l’Església, Martí Luter acusava el papa de Roma de ser-ho. És clar que aquest no s’estava de proclamar que Luter no era altre que Llucifer en persona.

  I, és clar, no podien faltar a la travessa els dirigents d’un dels països més importants de l’època: els comtes de Barcelona. Un recull anònim d’escrits profètics, Resum o sumari de la concòrdia del Nou i l’Antic Testament, creia que seria Pere III el Cerimoniós. En una profecia catalana, també anònima, de mitjans del segle XV, conservada a la biblioteca llenguadociana de Carpentràs, és l’infant Ferran, fill bastard d’Alfons IV el Magnànim, el qui assumeix el paper. Joan de Bur, un monjo de l’Espluga de Francolí, molt més sagaç, feia recaure la malèfica personalitat en... Ferran d’Antequera!

Diu la llegenda...

«Mare, si marit me’n dau

no me’l dau de la Mussara

que la boira sempre hi jau

i la terra no m’agrada.»

  La cançó popular es fa ressò de la prevenció que des d’antic han sentit els habitants de la comarca del Baix Camp per aquest minúscul poblet, situat a les muntanyes de Prades, a gairebé mil metres d’altitud.

  La plaga de la fil·loxera va fer que fos abandonat a mitjans del segle XX, i des d’aleshores les dues dotzenes de cases que el formen s’han anat enrunant lentament, envoltades de la boira que sempre sembla dominar l’indret.

  En un casalot que es pot veure a l’entrada de la Mussara, diu la llegenda que hi ha una gran pedra que qui la trepitja va a parar a Vila del Sis, un sinistre poblet que es troba en un altre pla dimensional en l’espai i en el temps. El nom de l’indret remet immediatament al nombre que la Bíblia atribueix a l’Anticrist: el 666.

  Al cementiri del poble, una de les poques construccions que aguanta relativament bé el pas del temps, s’han trobat sovint vestigis de celebracions satàniques: espelmes, restes de sacrificis d’animals, pintades simbòliques. Sembla que el lloc és l’ideal per a aquesta mena de rituals perquè la tradició diu que allà hi ha enterrada una bruixa.

  La qualificació de poble maleït li ha vingut donada no tan sols per les antigues llegendes, sinó també per les modernes. Es creu que efectivament el poble és una porta a «altres dimensions» que dona lloc a espais temporals perduts.

  El 16 d’octubre de 1991 hi va desaparèixer misteriosament un noi que havia anat a buscar bolets amb els seus amics. Malgrat que es van efectuar diverses batudes, amb soldats de l’exèrcit i gossos ensinistrats, mai se’l va trobar.

  Quatre anys més tard, un enginyer alemany de la central nuclear de Vall d’Uixó va desaparèixer també a la Mussara durant tres hores. Quan va reaparèixer, va dir que tenia la sensació que s’havia perdut només durant uns quants minuts, un desfasament temporal que les llegendes atribueixen al món de les fades. Probablement tots dos havien anat a parar a Vila del Sis... o del 666.

LA LLAVOR DEL DIABLE

  A la vista de tanta promiscuïtat, la pregunta que lògicament ens ve al cap és: pot el Diable reproduir-se, tenir descendència?

  Comencem per dir que, com a mínim, se sap que els íncubes i els súcubes poden tenir relacions sexuals entre ells, i que en neixen uns fills espantosos, malaltissos i desnerits, però que pesen moltíssim, no ploren mai, criden quan se’ls toca i esgoten tres dides sense profit. Afortunadament, moren abans de complir els set anys. O senzillament desapareixen.

  Segons la tradició, els dimonis segresten dels bressols els nens dels humans i els substitueixen pels seus, per tal que en tinguin cura les dones mortals; és per aquest motiu que se’ls coneix amb el nom de «canvions» o «canviats». La història sagrada explica que això és el que els va passar a sant Bartomeu i a sant Esteve. Al retaule de la catedral de Tarragona, del segle XIV, els pares de sant Bartomeu contemplen amb horror el petit dimoni amb banyetes ajagut al bressol, sota del qual es veuen els cadàvers de les dides. Al retaule de l’església de Sant Esteve de Granollers, dels germans Vergós, que avui és al MNAC, un dimoni que no alça un pam de terra segresta el sant nadó i deixa al bressol un petit canvió.

  Pel que fa a les relacions entre dimonis i humans, la discussió sobre la possibilitat que tinguin descendència es pot dir que ha arribat fins als nostres dies. Alguns teòlegs creien que si els íncubes podien copular i ejacular volia dir que sí, que era possible. D’altres deien que no tenien testicles ni esperma i que, per tant, no podien. Nicolas Rémy argumentava que era impossible, perquè un membre d’una espècie no pot reproduir-se amb el d’una altra; però aleshores entrava en joc la imaginació escalfeïda dels eclesiàstics i el dilema seguia cuejant. Hi havia qui proposava una complicada operació perquè fos possible: el Diable adoptava forma de súcube, seduïa un home i es proveïa d’espermatozoides. Després, es transformava en íncube i inseminava una dona. Jaume Roig, a Espill o Llibre de les dones, ho explica amb la seva gràcia habitual:

            «Car se lliuraven dones i es daven

            als seus diables; cossos palpables,

            falsos prenien i sucumbien

            furtant, prenent d'altri sement;

            amb diabòlica art no catòlica

            ells engendraven e s'emprenyaven

            de fills malvats».

Asmodeu amb atributs masculins.
Beatus de Silos, 1109.

  Rémy insistia en que això no era possible, perquè la vagina del súcube és tan freda que no té capacitat per excitar prou el membre viril de l’home i provocar-li l’orgasme i l’ejaculació. 

  I l’exorcista José Antonio Fortea puntualitza que, cas que fos possible, el Diable només seria un mer portador de la llavor d’un humà i que, per tant, el fill que en nasqués no seria d’ell, sinó del donant.

  Malgrat l’encesa disputa teològica, la mitologia popular catalana opina que sí, que és possible. A Barcelona creien que la tramuntana que bufava al Forat del Vent d’Horta baixava conduïda pel Diable i entrava a la ciutat pel portal de Jonqueres (a l’actual plaça Urquinaona). Les noies evitaven passar per aquell indret per no quedar embarassades, ben al contrari de les casades que no aconseguien tenir fills, les quals s’hi passejaven ben ufanes. A la Garrotxa, estan convençuts que el Dimoni del vent, el Millet, pot fecundar una donzella que rebi de cara la ventada en la que ell viatja. Quan arriba el moment del part, la dona, al costat d’un fetus humà difunt, o d’un infant raquític que mor al cap de poc, pareix una bèstia d’aspecte esfereïdor, amb dos o tres caps plens d’ulls sortints i diverses cames i braços llarguíssims. Tan bon punt veu la llum, aquest fill del Diable, anomenat Mola, surt corrents amb intenció d’amagar-se. Cal atrapar-lo de seguida i carbonitzar-lo en un forn de pa que després s’ha d’enderrocar. A l’Edat Mitjana moltes desgraciades van acabar a la foguera o a la forca per haver parit criatures estrafetes.

  Al llegendari català es coneixen diversos casos de fills del Diable.

  A la vall de Pallerols s’explica la història de la pubilla del castell d’Hostoles, que estava situat entre Santa Pau i les Planes d’Hostoles. Es veu que aquesta noia sempre estava malalta, i el senyor del castell obligava els seus vassalls, per torns, a vetllar-la. Un dia, un carboner que estava de guàrdia li va suggerir que provés de dormir una mica. La noia li va contestar que ella no dormia mai i aleshores el carboner li va dir que això significava que era filla del Diable. Quan el carboner es va senyar el front, el castell es va ensorrar amb gran estrèpit i va quedar convertit en el munt de ruïnes que es poden veure encara avui.

  A diverses poblacions —L’Esquirol, Vic, Osor— s’explica el cas del nadó trobat al mig del bosc que resulta ser fill del Maligne. Per saber-ho del cert el rector aconsella els familiars que trenquin una dotzena d’ous, fiquin aigua beneïda a les closques i les disposin al voltant de la llar de foc. Quan el nen ho veu, abans de desaparèixer xemeneia amunt exclama:

«—A Barcelona he vist un prat,

al bosc de Tosca una ciutat,

i a Casserres, monestir,

però mai no havia vist

tantes olles a bullir

amb tan poc cuinat!»

  Altres supersticions diuen que els fills del Diable poden créixer com nens normals, però que en fer-se grans es converteixen en éssers de gran maldat o en poderosos fetillers, com és el cas del mag Merlí, fill d’Asmodeu i d’una virtuosa novícia.

  La història està plena de personatges i personalitats que en el seu moment han estat considerats descendents directes del Diable. Des d’Alexandre Magne i Juli Cèsar, fins Atila o Teodoric, rei dels gots, de qui es deia que llançava foc per la boca i que, estant encara viu, va anar a reunir-se amb el seu pare a l’Infern. Però, sens dubte, el més famós fill de Llucifer sigui Caín, el primer assassí de la història. És clar que no li queda pas enrera un altre cèlebre engendrat pel Diable: l’Anticrist.

  Totes aquestes llegendes sobre fills diabòlics van servir en diversos moments de la història per justificar coses tan naturals com el naixement de nens deformes o els embarassos histèrics de les dones, que acabaven amb l’expulsió, en el moment del part, únicament d’una gran quantitat d’aire. També eren ideals per amagar relacions il·lícites, adulteris i els embolics de faldilles dels propis religiosos.

  Però de qualsevol de les maneres, la idea que la llavor del Diable pot florir en el nostre món terrenal no solament ha quedat arrelada en les fantasioses pel·lícules que produeix Hollywood. A Catalunya, hi ha la creença ancestral que cada divendres mor un dimoni vell i en neix un altre, per tal de mantenir la demografia de l’Infern. I els musulmans, sempre una mica més originals en els seus plantejaments, estan convençuts que Satan te una vagina a la cuixa esquerra i un penis a la dreta, i que només li calen un parell de cops de cuixa (suposo que alguna cosa així com ballar salsa cubana) per autofecundar-se.

Diu la llegenda...

  Vivia a Barcelona un cavaller molt i molt lleig que no aconseguia trobar cap noia que es volgués casar amb ell. Tantes ganes tenia de formar una família que un dia, furiós, va dir que sortiria de casa i si us plau o per força es casaria amb la primera dona que trobés, encara que fos el Diable en persona. I vet aquí que tot just sortir es va trobar amb una noia maquíssima, tant d’aspecte com de caràcter, que de seguida va entaular conversa amb ell. Van festejar i es van casar. Però tot va ser fer-ho i que la dona es tornés tota una altra: lletja, peluda, negrota i de mal caràcter. Ja ho diu el refrany: «Casat de quatre dies, tot són manyagueries; al cap d’un any de matrimoni, arri allí, Dimoni». 

  Al cap d’un temps van tenir bessonada, un nen i una nena tan repulsius com la mare. Però com que el cavaller era lleig, no li va importar gaire. El que sí que l’amoïnava era que la seva dona no volia anar mai a missa... Recordant el jurament que havia fet just abans de trobar-la, va anar a parlar amb el seu confessor, al convent de Santa Caterina. El capellà li va dir que potser sí que era el Diable, sota l’aparença de dona. I que la única manera que tenia d’esbrinar-ho era obligant-la a anar a l’església i senyant-la amb aigua beneïda. 

  El cavaller així ho va fer, i tan bon punt com va sentir-se l’aigua al front, la donota va fer un esgarip i es va llençar per una finestra. Com que duia els dos fills de les mans i la finestra era massa estreta, només hi va passar ella, i les dues criatures van rebre una patacada tan forta que van quedar estrafetes per sempre més. Els barcelonins creien que les persones esguerrades, geperudes o que caminaven de gairell eren descendents del cavaller lleig i el Diable.