LILITH

Lilith. John Collier.

  Lilith, Espectre de la nit, Lluna negra, Nostra Senyora de la foscor, Reina de les forces obscures...

  El Talmud la relaciona amb la paraula «laylah», que en hebreu significa «nit». La Bíblia gairebé no l’esmenta; s’hi refereix únicament en un passatge de Isaies, quan Jahvè, molt enfadat, destrueix la ciutat d’Edom:

«Allà es donaran cita els xacals

i feres del desert,

i el sàtir cridarà el seu company.

Lilith tindrà allà la seva casa

i trobarà un lloc de repòs».

  Però... qui és aquesta Lilith, aquesta Maria Llucifer, que s’ha guanyat a pols un lloc en la mitologia del segle... XXI?

   Doncs Lilith o Lilitu no és, en els seus orígens, res més que la deessa babilònica de la tempesta. Una dimònia femella i nocturna del grup de les «lilin», tinguda per la precedent de les vampires infanticides hebrees.

  Però Lilith és també, segons una altra versió llegendària, la primera esposa d’Adam, i la primera dona. Abans que Eva.

  Segons la Càbala jueva, Lilith va ser originada al cinquè dia de la Creació. Abans que Adam. I va ser modelada de la mateixa terra que l’endemà faria servir Jahvè per proporcionar-li un company.

  O sigui que, en aquest cas, res de costelles masculines!

  I precisament per això, perquè eren iguals, van tenir la primera discussió conjugal de la història. I per una qüestió que no és cap fotesa: en el moment de fer l’amor, tots dos volien estar a sobre, cap d’ells volia estar a sota. Aleshores, Adam, amb la típica prepotència masculina, li va dir (cito el Talmud): «Tu t’has de sotmetre a mi; jo soc superior».

  I Lilith va fer les maletes (un parell de fulles de figuera, devia ser tot el que hi va haver de posar) i li va contestar: «Et deixo, que t’aguanti ta mare» (cosa difícil, perquè Adam no en tenia pas, de mare).

  Però sí de pare.

 De manera que Adam va fer el que solen fer els homes en aquestes ocasions: va començar a lamentar-se i a pregar perquè Jahvè li tragués les castanyes del foc.

  I Jahvè, amb aquell esperit de confraternitat masculina que caracteritza aquest tipus de situacions, va enviar tres àngels, Senoy, Sansenoy i Semangelof a buscar Lilith, que estava passant unes vacances desintoxicants a la vora del mar Roig.

  Com que Lilith no va voler tornar, Jahvè li va proporcionar a Adam una altra companya, Eva. I aquest cop es va assegurar de deixar-li ben lligada per la costella.

  A partir d’aleshores Lilith es va dedicar a córrer món, immortal, perquè tota la comèdia del Paradís i de la poma res tenien a veure amb ella, i per tant, no estava tocada pel Pecat Original. En canvi, però, va ser demonitzada a cor que vols per indòmita. I perquè representa la primera temptació que va conèixer l’home, anterior al robatori de la fruita de l’Arbre de la Ciència. Se la considera, doncs, la primera màscara o figura de Satan, i la Càbala l’anomena Dimoni del Divendres.

  Lilith era, com correspon a la primera creació femenina, una dona de gran bellesa i extraordinari poder de seducció. Se la representa com un geni amb cos i cap de dona, amb una llarga cabellera negra i ondulant, que diuen que té poder hipnòtic per als nens i els homes, quan es mou com un pèndol. Te les cames semblants a dues serps, urpes o potes d’ocell en lloc de peus i grans ales d’au rapaç. De vegades apareix nua, o vestida de negre, i asseguda com una reina sobre una esfera del mateix color.

  Lilith és també l’esposa de Samael. És a dir, del Diable.

 Després d’abandonar Adam, Lilith va ensopegar-se un dia amb Samael, la Serp Antiga. I es van enrotllar! Segons la tradició talmúdica, ell va respectar la igualtat de sexes i se’n van anar a viure en parella a la Gehena, és a dir, l’infern hebreu.

  La immortal i demoníaca Lilith, va esdevenir una súcube que visita els homes mentre dormen i els indueix fantasies sexuals que finalitzen amb pol·lucions nocturnes. Per aquest motiu se la considera el símbol del desig eròtic, la luxúria i fins i tot de la nimfomania. Segons una llegenda jueva, està incapacitada per reproduir-se, perquè Déu li va posar la vagina, dentada, al front. Però el cert és que està considerada més habitualment mare d’una nombrosa descendència demoníaca, íncubes i súcubes amb la que va poblar la Terra. El més famós dels seus fills és Asmodeu, el dimoni de la fornicació, enamoradís i gelós, que es complau en matar mascles humans.

  Una tradició dels jueus alemanys del segle XVIII creia que el semen que s’abocava al terra durant una masturbació era utilitzat per Lilith per concebre dimonis mortals que es dedicaven a torbar la pau i el descans dels seus pares ocasionals, fins que aquests morien, moment en que els dimonis «liliotes» desapareixien.

  També se li atribueix la pràctica sistemàtica de l’infanticidi. Es diu que té el costum de menjar-se els nens acabats de néixer, de xuclar la seva medul·la i de beure’s la seva sang. Antigament, quan els pares veien somriure els nadons mentre dormien, els despertaven, convençuts que Lilith estava jugant amb ells amb la intenció de seduir-los. La única cosa que els podia protegir d’aquesta vampira era dur al coll un amulet amb els noms dels tres àngels que Jahvè va enviar a buscar-la quan era al mar Roig.

Lilith. Kenyon Cox.

  Més infanticida però que ella, va resultar el propi Jahvè, el qual. empipat per la seva desobediència i desafiament va prometre-li a Adam que si Lilith no tornava al seu costat mataria cada dia a cent dels seu fills. I ho fa, dia rera dia. Però Lilith no para d’engendrar, amb Samael o amb el primer humà que se li posa al davant, milers i milers de fills.

  A part de Lilith, sens dubte la dimònia amb més pedigrí de la cort infernal, existeixen altres ens femenins: Megera, Alouqua, Mahalath, Eisheth Zenunim (considerada la mare de la prostitució), Naema o Naamah (també esposa de Samael i la que va corrompre els àngels egrègors) i Venus (que es dedica a entrebancar la vida sexual de les parelles, per gelosia).

  A La tràgica història del Doctor Faust, Christopher Marlowe en fa sortir una. Un dels personatges ho explica: «Tenen las ungles molt lletges i llargues. Un era diable mascle i l’altre diable femella. Jo us diré en què els conec: en que els diables mascles tenen banyes i els diables femelles tenen el cos gruixut i els peus fendits.»

  En el folklore català la figura de la dimònia o la diablesa també està molt present. A part de la que surt a provocar en els Balls de diables, es coneix una representació de dimonis femenins al Retaule de Sant Pere i Sant Andreu, pintat al 1400 per l’anomenat Mestre de Castellfollit. I en el procés per bruixeria incoat a Pere Torrent l’any 1618, aquest explica que va participar en un aquelarre a la Garrotxa en el que ballaven vuit dimonis, un dels quals era femení i s’anomenava Espardenya.

  Però sens dubte la prova més evident l’aporta Frederic Soler, «Pitarra», que en els seus Pastorets, El bressol de Jesús, li fa explicar a un d’ells, després d’haver visitat l’infern:

«GARROFA:

Puc contar-vos meravelles...!

Els dimonis, són femelles.

PALLANGA:

Ai carat! Són dones?

GARROFA:

Sí.

PALLANGA:

Sempre deu haver-hi guerra.

GARROFA:

El ser dimoni no es logra

si no s'ha exercit de sogra,

uns quants anys aquí a la terra.»

EL MITE FOLKLÒRIC DEL DIABLE CATALÀ

  L’any 1980 l’historiador i folklorista Xavier Fàbregas va tenir l’encert de recuperar d’antics reculls i costumaris una denominació impagable per al nostre país: «Catalunya, terra de dimonis». Quan ja portem tants posts parlant del fet, a ningú li pot sorprendre, doncs ja sabem que el Diable és català i que la nostra geografia és pròdiga en demonolatries en totes les èpoques i des de tots els punts de vista.

  El Diable és, sens dubte, un dels personatge de ficció-realitat més atractius de la història de la humanitat. Per no dir el que més. La curiositat i la fascinació que suscita en els éssers humans de qualsevol raça i condició és deu al fet màgic, misteriós, que sedueix la imaginació, lligat amb la consciència última que no forma part de la nostra realitat quotidiana. L’interès intel·lectual o passional de poetes, novel·listes, pintors i escultors de totes les èpoques, ha contribuït a donar-li un aspecte (uns aspectes) i una personalitat que, amb l’aportació de la imaginació popular i de la eclesiàstica (és difícil trobar una església on no n’hi hagi una representació), l’han convertit en real.

  Les prèdiques i els sermons de frares, clergues i capellans van difondre la imatge de Llucifer i la necessitat d’emparar-se en les doctrines de l’Església per evitar el seu poderós atac. L’Edat Mitjana, amb les seves crisis, guerres, fams i pestes, va ser ideal a l’hora de configurar la malvolença del Diable cap als fills de Déu. Tanmateix, l’exageració fantàstica i la complicada estructura malèfica i infernal ideada pels religiosos eren tan irreals i abstractes que van acabar per debilitar i desacreditar l’invent, fins el punt que va desaparèixer la sorpresa i la por que podia suscitar. En un poble pragmàtic i una mica tantsemenfotista com el català, l’Àngel Maleït, el Príncep del Mal, l’Esperit Malèfic, en paraules de Fàbregas: «En tant que portador d'una lluita d'àmbit còsmic, no ha calat per aquestes contrades. Hom ha escoltat la història i després ha encongit les espatlles segur que una lluita tan enorme i tan abstracta no feia al cas, que era incapaç d'interferir-se en la procreació del bestiar o el resultat de la collita, que al capdavall és el que interessa, que és el que permet de fer coure l'escudella. El dimoni petit ha guanyat la batalla al dimoni gros. A les llegendes populars el dimoni és sempre una figura a la mesura humana, amb el qual es pot discutir i àdhuc fer-hi una juguesca.»

  Aquest Diable i aquests dimonis catalans són personatges familiars, innocentment casolans. El poble els hi ha retornat (o potser mai els hi va extirpar) aquells atributs propis de les divinitats paganes de la Natura, dels petits genis domèstics, de caràcter sobrenatural, sí, però alhora tremendament propers. El nostre dimoni popular, antropomorf i materialista, es va haver d’acostumar a conviure amb el Diable oficial de l’Església, i també amb el de les bruixes i els fetillers. De vegades, ha hagut de compartir espai: imatges, sermons, referents culturals i, sobretot, festes populars i escenaris teatrals. I gairebé sense adonar-se va passar de ser la font de tots els terrors a ser un personatge murri, entremaliat, fatxenda; o bé malcarat, sorollós; o inofensiu, estúpid, impotent, o alegre i burleta, o fins i tot acolorit i pirotècnic. Era inevitable: les derrotes que sovint rebia en l’àmbit popular de rondalles, llegendes i comèdies van obligar al Príncep del Mal a assumir un caràcter més afable. El fet que fos representat per homes dalt d’un escenari o als carrers plens de festa, per força l’havia d’humanitzar. I així apaivagat, no solament perdia el seu caràcter esgarrifós, sinó també els seus noms solemnes i terribles, per adquirir-ne d’altres més humils, ridículs, fins i tot afectuosos.

  Per ser inquilí eminent a Catalunya, problablement la nostra terra és la que més ha assimilat en Banyeta al seu folklore. I ho ha fet especialment des del vessant còmic. El Diable és un personatge que incita al riure i, alhora, es motiu de riota.

  A L’Edat Mitjana, l’Església no reia. El riure era pecat perquè distreia els monjos de la seva severa disciplina i la seva devoció. Només cal recordar la novel·la d’Umberto Eco El nom de la Rosa, on el segon llibre de la Poètica d’Aristòtil, dedicat a la comèdia, provoca la fanàtica reacció del vell monjo Jorge de Burgos. Pel mateix motiu, l’Església sentia una gran aversió contra el teatre i contra els còmics, per posar-se en la pell d’aquests dimonis i dotar-los d’aquesta ambivalència que el poble necessita. No és casualitat que el Diable ridícul, amb les seves bromes i trapelleries que no generen terror sinó comicitat, s’enfili als escenaris a partir del moment en que l’Església més utilitza el Rei de l’Infern per reprimir les heretgies i la bruixeria.

  Tot i així, cal no perdre de vista que aquest Diable d’Els Pastorets, un exemple entre molts, no és només un ésser que provoca el riure dels espectadors, és també, a la seva manera còmica, una representació del triomf del Bé. Però... (sempre hi ha un però, quan parlem del Diable català!), tot i intentar establir una lluita —desigual— entre el Mal i el Bé, amb la intenció de desposseir Satanàs de cap possibilitat de victòria, el nostre personatge se’n surt, d’una manera o altra, i tot i vençut suscita una certa admiració. Al final de la representació nadalenca, quan després de donar un cop de peu al terra se’n torna vençut a l’Infern, ens produeix una certa pena. No estic segura del per què... ¿Perquè se’ns envà un capitost contra els poders fàctics? ¿O perquè sabem que la seva derrota no és definitiva i que segueix aquí, entre nosaltres?

  Sovint, en el folklore català el Rei de l’Infern pren el paper de protagonista absolut. És l’heroi meravellós, amb enginy i poders sobrenaturals, que ens permet obtenir guanys impossibles, com quan construeix ponts pel damunt dels rius. Per tant, és un personatge «benèfic» per als humans; algú, com diu la gent dels Pirineus, amb qui es poden fer tractes. Es produeix una certa subversió del dogma cristià, on els virtuosos i els sants són els herois. Veritablement paròdic, el Diable d’Allò que tal vegada s’esdevingué, de Joan Oliver, afectuós, bondadós i una mica llauna, es presenta com la víctima d’una enganyifa còsmica, penedit del mal que ha causat als humans. En Caïm el defineix com «un bon minyó» disposat a trair Satanàs per tal de protegir la família primigènia. Sens dubte un bon Diable català, que de vegades personifica la rebel·lia des d’un altre angle: dient algunes veritats, però no a l’Altíssim, sinó als polítics, com els personatges del Ball de Diables, que hores d’ara deuen estar brandant, en lloc de forques, estelades.

  En altres ocasions, de tan bonifaci com és, aquest Diable folklòric resulta ingenu, estúpid, fàcil d’ensarronar. El Rei de l’engany i la mentida, l’ésser més poderós després de Déu, es transforma en un «pobre diable» que es deixa ensarronar fàcilment per pactes falsos, o cau en les trampes preparades pels humans, molt més enginyosos que ell, perdent allà on solia guanyar. És el cas d’aquell mandrós que, com que no li agradava treballar, va dir que es donaria al Diable si aquest li omplia la barretina d’or. El Maligne s’hi va avenir ràpidament. El que no sabia era que el murri havia foradat la barretina, i per més or que hi abocava, mai s’omplia.

  Simples llauradors, nens i, molt sovint, dones, són els seus botxins. En les rondalles catalanes és molt habitual l’esquema del Diable que proposa un pacte al pagès amb unes condicions que aquest creu impossibles de complir; quan el Mal Esperit se’n surt, el pagès ha de recórrer a l’astúcia femenina per lliurar-se del compromís. A diverses masies de Catalunya s’explica la llegenda de Les tres comandes, que conta que l’amo d’una masia està preocupat perquè no troba qui li segui els camps. Desesperat, invoca el Diable, que se li apareix, i tanquen el tracte: li proporcionarà tres dimonis que li faran tanta feina com vulgui; quan el pagès no tingui més ocupacions per donar-los, s’emportaran la seva ànima a l’Infern. Afortunadament, el pagès sempre té una dona molt eixerida que sap com tenir-los entretinguts. Una cançó popular ho explica:

—Tu, que et nomenes Barrumbo,

agafaràs la garbella;

de l’aigua del riu de Nàpols

ompliràs esta cisterna.

—Tu, que et nomenes Benjeudi,

agafaràs aquesta infanta,

li ensenyaràs la doctrina,

la doctrina cristiana.

—Tu, que et diuen Barrumbero,

prendràs aquesta pellassa;

renta-la fins que es torni blanca,

blanca com llet enlletada.

I l’un d’ells es deia a l’altre:

—Com et va la teva empresa?

—Com volen que jo la n’ompli

si tota l’aigua se’m vessa?

—Com voleu que jo l’hi ensenyi

si jo mai l’havia apresa?

—Maleïda la pellassa!

Com més la pico, més negra.

Dona que enganya tres dimonis

n’hauria d’ésser princesa.

  De vegades la derrota del Diable català ve donada per la seva absoluta beneiteria, per la seva inhabilitat o per la seva covardia. En el fons se’l té per un espantall inofensiu que en una llegenda no pot tirar-se al mar perquè no sap nedar.

  Arrelat gairebé a tots els àmbits de la nostra rica activitat cultural i folklòrica, és a les rondalles i llegendes on més sovint fa el paper protagonista. Però no sempre, tot cal dir-ho, el mateix paper. En algunes ocasions, és aquest Diable feiner i a l’hora destructor el qui, derrotat pels humans, es resigna a ser el perdedor; però en d’altres és l’Esperit Maligne el qui se surt amb la seva i s’emporta a l’Infern les ànimes d’aquells que han cobejat plaers i riqueses.

  En ocasions, les estratagemes del Diable no inciten al penediment, sinó a la prudència (altre cop el pragmatisme català!). Si els nens fan bondat i fan el senyal de la creu abans de ficar-se al llit, no cal tenir por que cap dimoni vermell amb cua i banyes se’ls fiqui sota el llit. Sovint, però, hi ha una càrrega moral, una demostració tan clara de l’escarment, que el missatge final és que tenir tractes amb el Diable (sigui per invocació, pacte o pecats comesos) sempre es perillós. I la culpa només és dels humans, perquè poquíssimes vegades, en els centenars de contes i llegendes que porto estudiats, les agressions del Maligne són per voluntat pròpia.

  Derrotat i domesticat, el Diable també és enfilat als escenaris o amagat darrere el portal del pessebre, al costat del caganer. O incorporat a la festa popular, a la cercavila, a la processó, per conferir-li un esperit màgic i juganer. És habitual veure’l ballar amb la seva cort de dimonis enmig del petar de coets.

El Diable amb barretina de Les temptacions de Sant Antoni.
1719. Juan de Amargós.

Diu la llegenda...

  Segons el llegendari, el Diable té enterrats nombrosos tresors que fa servir per fer pactes amb els humans. Es diu que per cercar aquests tresors cal portar a la mà dreta una calavera i a l’esquerra un ciri encès. Quan un s’acosta al lloc on hi ha enterrat un d’aquests tresors, la flama parpelleja i guspireja, i acaba apagant-se en sec en l’indret precís on cal començar a cavar.

  A Martinet, un poble de la Cerdanya que es diu de manera prou evocadora (Martinet és un dels noms que es donen al Maligne), expliquen que el Diable tenia el costum de passar corrent pels Pirineus la revetlla de Sant Joan fent inventari dels tresors que hi tenia enterrats. Un any, atabalat perquè havia d’acudir a un dels molts aquelarres que es fan aquella nit, va perdre la barretina, que es veu que era per ell una mena de brúixola que li permetia reconèixer els amagatalls dels seus tresors. D’aleshores ençà, és tradició que qui per la revetlla trobi la barretina del Diable i se l’entafori al cap, podrà descobrir tots els indrets secrets on hi té amagats els tresors. 

  Una altra versió, pròpia del Ripollès, creu que el que va perdre Satanàs va ser un floquet de pèls de la punta de la cua, i que el qui el pugui arreplegar comptarà amb la col·laboració incondicional del seu amo. Per això es diu d’algú que té sort a la vida que posseeix els tres pèls del Diable.