LA BATALLA CELESTIAL

Dedicat al meu bon amic Miquel Mora i Lladó, que el 29 de setembre mai celebra el seu sant...

  Miquel, Mica-El, significa «Qui com Déu?». Perquè això va ser precisament el que l’arcàngel fidel li va contestar a Lucibell quan aquest li va participar la seva idea de convertir-se en el governador de l’Univers pel damunt del seu Creador. Quan Lucibell va perdre el favor diví, l’arcàngel guerrer va ser ascendit, convertint-se en el lloctinent de Déu.

  Hi ha diversitat d’opinions pel que fa a la data en què es va produir la batalla celestial. Segons Ramon Llull, va ser el mateix dia de la creació dels àngels, el primer diumenge de la història. La tradició jueva la situa el segon dia de la Creació, és a dir, el dilluns següent. Però el cert és que tan sols hi ha un text a la Bíblia que ho esmenti: l’Apocalipsi de Sant Joan. «I es va fer guerra en el Cel: Miquel i els seus àngels guerrejaven contra el drac; i lluitaven el drac i els seus àngels».

Sant Miquel lluitant contra Satanàs. "Frontal dels arcàngels".
Mestre de Sant Pau de Casserres. S. XIII

  Mil cinc-cents setanta anys després d’aquesta somera descripció, el poeta anglès John Milton va escriure, a El Paradís perdut, la que probablement sigui la millor recreació de tota la història de la literatura. Sant Miquel i el Diable, com dos herois d’antigues gestes èpiques, es barallen al mig del Cel, comandant les respectives tropes. En un moment donat, entaulen un torneig singular, brandant les seves magnífiques espases i protegint-se amb els seus escuts recoberts de plaques de diamant. «Ambdós semblen iguals en vigor i agilitat; però l’espasa de Miquel, treta de l’arsenal de Déu, estava trempada de tal manera que cap altre, per molt acerada i penetrant que fos, podia resistir el seu tall. Troba l’espasa de Satanàs i, descendint per ferir amb una força precipitada, la talla totalment per la meitat: després d’això no s’atura, sinó que per mitjà d’un ràpid revés, penetra profundament en el costat dret de l’arcàngel i li obra enterament».

    Lucibell, Llucifer, ha estat vençut, i les portes del Cel s’obren als seus peus.

  Mentre es precipiten cap a l’abisme, els àngels caiguts es van transformant en dimonis, en monstruosos éssers animalitzats. El magnífic retaule de l’església de Sant Miquel de Vielha mostra aquesta mutació gradual: a la part superior encara són àngels; una mica més avall els desapareixen les túniques blanques i els nimbes daurats; esdevenen negres, vermells, verd fosc; els creixen banyes; els peus se’ls transformen en urpes i les ales de plomes blanques, en ales de rat-penat. A la part inferior del retaule, quan són absorbits per les tenebres i el foc, ja estan absolutament caracteritzats com a dimonis.

  Frederic Soler «Pitarra», a El bressol de Jesús, ens en dóna una de les visions més poètiques de la literatura catalana:

«Contra Déu tots blasfemant,

anant caient, rebotíem

i, rebotent, rodolàvem;

i, rodolant, ens moríem

i, tot morint, ens sentíem

que mai de morir acabàvem.»

Diu la llegenda...

  Un dia, el Diable es va presentar a Rupit disposat a fer-se seves les ànimes dels vilatans. Enfilat al rocós cim anomenat castell de l’Envestida, predicava les seves doctrines i temptava els pobres veïns, quan es va escaure passar per allà l’arcàngel Sant Miquel. I, és clar, es van liar a mastegots!

  El combat va ser ferotge. Tant, que en un moment donat el Diable va picar de cap sobre una pedra, deixant-li la marca de les seves banyes i ungles. Aleshores Sant Miquel, que per aquest motiu és el patró del poble, va envestir l’Àngel Rebel daltabaix. 

  Rodolant i tomballant, aquest va anar caient fins abismar-se en el tenebrós gorg de la Trapa, sota el salt de Sallent, per on s’accedeix a l’Infern.

EL MITE FOLKLÒRIC DEL DIABLE CATALÀ

  L’any 1980 l’historiador i folklorista Xavier Fàbregas va tenir l’encert de recuperar d’antics reculls i costumaris una denominació impagable per al nostre país: «Catalunya, terra de dimonis». Quan ja portem tants posts parlant del fet, a ningú li pot sorprendre, doncs ja sabem que el Diable és català i que la nostra geografia és pròdiga en demonolatries en totes les èpoques i des de tots els punts de vista.

  El Diable és, sens dubte, un dels personatge de ficció-realitat més atractius de la història de la humanitat. Per no dir el que més. La curiositat i la fascinació que suscita en els éssers humans de qualsevol raça i condició és deu al fet màgic, misteriós, que sedueix la imaginació, lligat amb la consciència última que no forma part de la nostra realitat quotidiana. L’interès intel·lectual o passional de poetes, novel·listes, pintors i escultors de totes les èpoques, ha contribuït a donar-li un aspecte (uns aspectes) i una personalitat que, amb l’aportació de la imaginació popular i de la eclesiàstica (és difícil trobar una església on no n’hi hagi una representació), l’han convertit en real.

  Les prèdiques i els sermons de frares, clergues i capellans van difondre la imatge de Llucifer i la necessitat d’emparar-se en les doctrines de l’Església per evitar el seu poderós atac. L’Edat Mitjana, amb les seves crisis, guerres, fams i pestes, va ser ideal a l’hora de configurar la malvolença del Diable cap als fills de Déu. Tanmateix, l’exageració fantàstica i la complicada estructura malèfica i infernal ideada pels religiosos eren tan irreals i abstractes que van acabar per debilitar i desacreditar l’invent, fins el punt que va desaparèixer la sorpresa i la por que podia suscitar. En un poble pragmàtic i una mica tantsemenfotista com el català, l’Àngel Maleït, el Príncep del Mal, l’Esperit Malèfic, en paraules de Fàbregas: «En tant que portador d'una lluita d'àmbit còsmic, no ha calat per aquestes contrades. Hom ha escoltat la història i després ha encongit les espatlles segur que una lluita tan enorme i tan abstracta no feia al cas, que era incapaç d'interferir-se en la procreació del bestiar o el resultat de la collita, que al capdavall és el que interessa, que és el que permet de fer coure l'escudella. El dimoni petit ha guanyat la batalla al dimoni gros. A les llegendes populars el dimoni és sempre una figura a la mesura humana, amb el qual es pot discutir i àdhuc fer-hi una juguesca.»

  Aquest Diable i aquests dimonis catalans són personatges familiars, innocentment casolans. El poble els hi ha retornat (o potser mai els hi va extirpar) aquells atributs propis de les divinitats paganes de la Natura, dels petits genis domèstics, de caràcter sobrenatural, sí, però alhora tremendament propers. El nostre dimoni popular, antropomorf i materialista, es va haver d’acostumar a conviure amb el Diable oficial de l’Església, i també amb el de les bruixes i els fetillers. De vegades, ha hagut de compartir espai: imatges, sermons, referents culturals i, sobretot, festes populars i escenaris teatrals. I gairebé sense adonar-se va passar de ser la font de tots els terrors a ser un personatge murri, entremaliat, fatxenda; o bé malcarat, sorollós; o inofensiu, estúpid, impotent, o alegre i burleta, o fins i tot acolorit i pirotècnic. Era inevitable: les derrotes que sovint rebia en l’àmbit popular de rondalles, llegendes i comèdies van obligar al Príncep del Mal a assumir un caràcter més afable. El fet que fos representat per homes dalt d’un escenari o als carrers plens de festa, per força l’havia d’humanitzar. I així apaivagat, no solament perdia el seu caràcter esgarrifós, sinó també els seus noms solemnes i terribles, per adquirir-ne d’altres més humils, ridículs, fins i tot afectuosos.

  Per ser inquilí eminent a Catalunya, problablement la nostra terra és la que més ha assimilat en Banyeta al seu folklore. I ho ha fet especialment des del vessant còmic. El Diable és un personatge que incita al riure i, alhora, es motiu de riota.

  A L’Edat Mitjana, l’Església no reia. El riure era pecat perquè distreia els monjos de la seva severa disciplina i la seva devoció. Només cal recordar la novel·la d’Umberto Eco El nom de la Rosa, on el segon llibre de la Poètica d’Aristòtil, dedicat a la comèdia, provoca la fanàtica reacció del vell monjo Jorge de Burgos. Pel mateix motiu, l’Església sentia una gran aversió contra el teatre i contra els còmics, per posar-se en la pell d’aquests dimonis i dotar-los d’aquesta ambivalència que el poble necessita. No és casualitat que el Diable ridícul, amb les seves bromes i trapelleries que no generen terror sinó comicitat, s’enfili als escenaris a partir del moment en que l’Església més utilitza el Rei de l’Infern per reprimir les heretgies i la bruixeria.

  Tot i així, cal no perdre de vista que aquest Diable d’Els Pastorets, un exemple entre molts, no és només un ésser que provoca el riure dels espectadors, és també, a la seva manera còmica, una representació del triomf del Bé. Però... (sempre hi ha un però, quan parlem del Diable català!), tot i intentar establir una lluita —desigual— entre el Mal i el Bé, amb la intenció de desposseir Satanàs de cap possibilitat de victòria, el nostre personatge se’n surt, d’una manera o altra, i tot i vençut suscita una certa admiració. Al final de la representació nadalenca, quan després de donar un cop de peu al terra se’n torna vençut a l’Infern, ens produeix una certa pena. No estic segura del per què... ¿Perquè se’ns envà un capitost contra els poders fàctics? ¿O perquè sabem que la seva derrota no és definitiva i que segueix aquí, entre nosaltres?

  Sovint, en el folklore català el Rei de l’Infern pren el paper de protagonista absolut. És l’heroi meravellós, amb enginy i poders sobrenaturals, que ens permet obtenir guanys impossibles, com quan construeix ponts pel damunt dels rius. Per tant, és un personatge «benèfic» per als humans; algú, com diu la gent dels Pirineus, amb qui es poden fer tractes. Es produeix una certa subversió del dogma cristià, on els virtuosos i els sants són els herois. Veritablement paròdic, el Diable d’Allò que tal vegada s’esdevingué, de Joan Oliver, afectuós, bondadós i una mica llauna, es presenta com la víctima d’una enganyifa còsmica, penedit del mal que ha causat als humans. En Caïm el defineix com «un bon minyó» disposat a trair Satanàs per tal de protegir la família primigènia. Sens dubte un bon Diable català, que de vegades personifica la rebel·lia des d’un altre angle: dient algunes veritats, però no a l’Altíssim, sinó als polítics, com els personatges del Ball de Diables, que hores d’ara deuen estar brandant, en lloc de forques, estelades.

  En altres ocasions, de tan bonifaci com és, aquest Diable folklòric resulta ingenu, estúpid, fàcil d’ensarronar. El Rei de l’engany i la mentida, l’ésser més poderós després de Déu, es transforma en un «pobre diable» que es deixa ensarronar fàcilment per pactes falsos, o cau en les trampes preparades pels humans, molt més enginyosos que ell, perdent allà on solia guanyar. És el cas d’aquell mandrós que, com que no li agradava treballar, va dir que es donaria al Diable si aquest li omplia la barretina d’or. El Maligne s’hi va avenir ràpidament. El que no sabia era que el murri havia foradat la barretina, i per més or que hi abocava, mai s’omplia.

  Simples llauradors, nens i, molt sovint, dones, són els seus botxins. En les rondalles catalanes és molt habitual l’esquema del Diable que proposa un pacte al pagès amb unes condicions que aquest creu impossibles de complir; quan el Mal Esperit se’n surt, el pagès ha de recórrer a l’astúcia femenina per lliurar-se del compromís. A diverses masies de Catalunya s’explica la llegenda de Les tres comandes, que conta que l’amo d’una masia està preocupat perquè no troba qui li segui els camps. Desesperat, invoca el Diable, que se li apareix, i tanquen el tracte: li proporcionarà tres dimonis que li faran tanta feina com vulgui; quan el pagès no tingui més ocupacions per donar-los, s’emportaran la seva ànima a l’Infern. Afortunadament, el pagès sempre té una dona molt eixerida que sap com tenir-los entretinguts. Una cançó popular ho explica:

—Tu, que et nomenes Barrumbo,

agafaràs la garbella;

de l’aigua del riu de Nàpols

ompliràs esta cisterna.

—Tu, que et nomenes Benjeudi,

agafaràs aquesta infanta,

li ensenyaràs la doctrina,

la doctrina cristiana.

—Tu, que et diuen Barrumbero,

prendràs aquesta pellassa;

renta-la fins que es torni blanca,

blanca com llet enlletada.

I l’un d’ells es deia a l’altre:

—Com et va la teva empresa?

—Com volen que jo la n’ompli

si tota l’aigua se’m vessa?

—Com voleu que jo l’hi ensenyi

si jo mai l’havia apresa?

—Maleïda la pellassa!

Com més la pico, més negra.

Dona que enganya tres dimonis

n’hauria d’ésser princesa.

  De vegades la derrota del Diable català ve donada per la seva absoluta beneiteria, per la seva inhabilitat o per la seva covardia. En el fons se’l té per un espantall inofensiu que en una llegenda no pot tirar-se al mar perquè no sap nedar.

  Arrelat gairebé a tots els àmbits de la nostra rica activitat cultural i folklòrica, és a les rondalles i llegendes on més sovint fa el paper protagonista. Però no sempre, tot cal dir-ho, el mateix paper. En algunes ocasions, és aquest Diable feiner i a l’hora destructor el qui, derrotat pels humans, es resigna a ser el perdedor; però en d’altres és l’Esperit Maligne el qui se surt amb la seva i s’emporta a l’Infern les ànimes d’aquells que han cobejat plaers i riqueses.

  En ocasions, les estratagemes del Diable no inciten al penediment, sinó a la prudència (altre cop el pragmatisme català!). Si els nens fan bondat i fan el senyal de la creu abans de ficar-se al llit, no cal tenir por que cap dimoni vermell amb cua i banyes se’ls fiqui sota el llit. Sovint, però, hi ha una càrrega moral, una demostració tan clara de l’escarment, que el missatge final és que tenir tractes amb el Diable (sigui per invocació, pacte o pecats comesos) sempre es perillós. I la culpa només és dels humans, perquè poquíssimes vegades, en els centenars de contes i llegendes que porto estudiats, les agressions del Maligne són per voluntat pròpia.

  Derrotat i domesticat, el Diable també és enfilat als escenaris o amagat darrere el portal del pessebre, al costat del caganer. O incorporat a la festa popular, a la cercavila, a la processó, per conferir-li un esperit màgic i juganer. És habitual veure’l ballar amb la seva cort de dimonis enmig del petar de coets.

El Diable amb barretina de Les temptacions de Sant Antoni.
1719. Juan de Amargós.

Diu la llegenda...

  Segons el llegendari, el Diable té enterrats nombrosos tresors que fa servir per fer pactes amb els humans. Es diu que per cercar aquests tresors cal portar a la mà dreta una calavera i a l’esquerra un ciri encès. Quan un s’acosta al lloc on hi ha enterrat un d’aquests tresors, la flama parpelleja i guspireja, i acaba apagant-se en sec en l’indret precís on cal començar a cavar.

  A Martinet, un poble de la Cerdanya que es diu de manera prou evocadora (Martinet és un dels noms que es donen al Maligne), expliquen que el Diable tenia el costum de passar corrent pels Pirineus la revetlla de Sant Joan fent inventari dels tresors que hi tenia enterrats. Un any, atabalat perquè havia d’acudir a un dels molts aquelarres que es fan aquella nit, va perdre la barretina, que es veu que era per ell una mena de brúixola que li permetia reconèixer els amagatalls dels seus tresors. D’aleshores ençà, és tradició que qui per la revetlla trobi la barretina del Diable i se l’entafori al cap, podrà descobrir tots els indrets secrets on hi té amagats els tresors. 

  Una altra versió, pròpia del Ripollès, creu que el que va perdre Satanàs va ser un floquet de pèls de la punta de la cua, i que el qui el pugui arreplegar comptarà amb la col·laboració incondicional del seu amo. Per això es diu d’algú que té sort a la vida que posseeix els tres pèls del Diable.

8 DE SETEMBRE: EL DIABLE LA BALMA I LA PROCESSÓ DELS ENDIMONIATS

  L’indret més sucós dels Països Catalans pel que fa a exorcismes és el santuari de la Balma.

  Dins del terme municipal de Sorita de Morella, a la frontera entre Catalunya, València i Aragó, i formant part de la serra Palomita, s’alça la muntanya de la Balma. I al capdamunt, el santuari i la cova miraculosa, en el centre de la qual, envoltat de reixes de ferro, hi ha l’altar de la Mare de Déu de la Balma. La Verge dels posseïts.

  La festivitat de la Mare de Déu de la Balma té lloc, com les de totes les Verges trobades, el dia 8 de setembre. Actualment es tracta d’un aplec com qualsevol altre; però fins els anys quaranta durant els dies 6, 7 i 8 s’aplegaven al voltant del santuari més de deu mil persones, valencians, aragonesos i catalans, provinents sobretot de les comarques tarragonines, per veure la Processó dels endimoniats, que formaven llargues comitives, esgarrifoses, repulsives, depriments.

  L’any 1929, el periodista valencià Alardo Prats i Beltrán va escriure un llarg reportatge, acompanyat de fotografies, que es va publicar en forma de llibre: Tres días con los endemoniados.

  Prats explica el cas de Carme Jordà, una posseïda de trenta un anys, que va arribar amb un taxi, matrícula de Tarragona, en companyia del seu marit.

  «—No en té ni idea de les despeses que m’han ocasionat “aquests dimonis”. Cinc anys en mans de metges, creient que es tractava d’una malaltia. Ara resulta que són dimonis! I la veritat és que no pot ser altra cosa» —li explicava el pobre home al periodista.

  La devoció a la Mare de Déu de la Balma es remunta al segle XIII, quan un pastor manc de Sorita, enlluernat per l’estranya claror que sortia de la cova, s’hi va introduir i va trobar la imatge de la Verge, que li va retornar miraculosament el braç. Primer els malalts i els ferits, i després els posseïts, van fer vot de devoció, i van començar les multitudinàries concurrències a la cova. En moltes ocasions, els bisbes de Tortosa, seu a què pertany Sorita, van intentar eradicar aquella superstició, però el poder dels endimoniats supera amb escreix el del Diable mateix, i no ho van aconseguir. No solament hi acudien endimoniats, sinó també devots que volien ajudar-los a alliberar-se, i gent que senzillament anava a passar-s’ho bé durant tres dies. Perquè després de les celebracions de caire pseudoreligiós, a la nit es muntaven a tots els racons de les escabroses muntanyes tremendes festes, amb menjar, beure, música i orgies que sí que ho eren un bon tros, de demoníaques. Només cal dir que els aragonesos la coneixien com la «Virgen de tocaculos»...

   També la part dels exorcismes resultava tot un entreteniment.

  Quatre homes ben fornits aixecaven la víctima enlaire i, agafant-la per cames i braços, la conduïen entre convulsions, crits, renecs i blasfèmies cap a l’interior de la cova sagrada. Per tot arreu es veien ex-vots de cera, rams de flors, fotografies i vestidets de criatura endimoniada. Davant la reixa de l’altar, una multitud de devots esperava l’endimoniat, cantant els Goigs de la Verge. Obrien la comitiva dues dones de certa edat, amb llargues faldilles negres, faldellins, mantons i mocadors, que portaven espelmes a les mans: les «caspolines». El nom els venia del fet que la majoria d’elles eren oriündes de Casp, on el mot s’havia convertit gairebé en sinònim de bruixa. Elles eren les encarregades de dur a terme els exorcismes. El seu mètode era bastant simple: lligaven llacets de cinta blava als dits de les mans de l’endimoniat i li donaven per beure aigua beneïda de la pila, barrejada amb terra de la cova. I durant estona i estona el grapejaven per tot el cos, per obligar els dimonis a sortir. Lògicament, amb tant de renou, a l’endimoniat li acabaven saltant els llacets dels dits.

  —Ja ha sortit un dimoni! —clamava, triomfal, una de les «caspolines».

Processó d'endimoniats a Jaca a principis del segle XX. 
Al darrera de la posseïda, una "caspolina". 
Foto d'autor desconegut.

  La nostra compatriota Carme Jordà es veu que va muntar un bon espectacle dins la cova: amb la mirada extraviada, es rebolcava pel terra, s’hi arrossegava, cridava i, en un accés de furor, es va estripar els vestits, mentre les seves assistents tractaven de tapar-la púdicament. Acabat l’exorcisme (Carme va ser feliçment deslliurada) va sortir de la cova amb un vestit nou. El que duia, tot estripat, es va quedar davant l’altar. No se’l podia tornar a posar, perquè corria el perill que els dimonis s’apoderessin d’ella altra vegada. A la nit, després de rentar-se les mans amb aigua beneïda, l’ermità llençava tots els vestits dels endimoniats a una mina oberta prop de l’altar, l’anomenada Cova del Diable.
  Els nens endimoniats i els posseïts lleus, o els qui estaven en perill de patir-ho, podien alliberar-se tocant la campana de la cova miraculosa. La corda de cànem, plena de nusos, penjava a l’entrada, i les mares aixecaven els seus fillets perquè s’hi pengessin, com grans de raïm, cinc o sis a la vegada, i fessin repicar la campana alliberadora.

  Els exorcismes només se celebraven el dia 7 de setembre. Aquella nit, una processó recorria els tres quilòmetres que separen Sorita del santuari per tal de recollir la imatge de la Verge i baixar-la fins l’església del poble —tal com es fa avui dia, en el que ha esdevingut purament un acte folklòric—, per passar la nit. L’endemà, de bon matí, la processó surt de nou, en sentit contrari, per retornar la Verge al santuari. Des d’un quilòmetre abans de l’entrada de la cova, ja hi ha apostades milers de persones que esperen el seu pas. Mentre les campanes de Sorita i les de la Balma no deixen de repicar, la comitiva es va desplaçant amb el pedestal on porten la imatge, coberta de joies, mantell i corona d’or, envoltada de tota la cúria eclesiàstica, els polítics de torn i els vilatans amb atxes enceses i grans banderes de colors. Al davant, els músics, els cavallets moriscs de cartró i les dansaires que evolucionen al voltant del pastor del miracle, trenen les danses de «Les llauradores», «Les gitanetes» i «Els negrets». I, de cop i volta, en un indret determinat del camí, apareix el Diable, sorgint d’entre les penyes. Alt, imponent, amb el cap coronat per un casc que reprodueix els roquissars de la muntanya, va abillat com un guerrer, amb el vestit pintat amb salamandres, llangardaixos, serps i gripaus. A la mà esquerra porta un tenebrós escut i a la dreta un enorme coet sortidor de foc infernal. La gent crida esgarrifada, i el crit fa eco a les muntanyes, mentre se senten trons formidables i es veuen flamarades de pirotècnia per tot arreu.

El Diable de la Balma.
Foto: Jordi Gumí.

 Aleshores el Diable comença el seu parlament en "versots":

  —On aneu, poble insensat?

  Increpa els devots, maleeix el Cel, la Verge i tots els sants. Intenta temptar els feligresos amb promeses de plaer i felicitat, i els aconsella que se’n tornin per on han vingut. Davant els crits negatius dels assistents, invoca totes les bèsties malèfiques i les fúries infernals perquè els aniquilin; però l’únic que es presenta és un angelet ros, amb una llarga túnica blanca, una cuirassa daurada i una espasa amb la qual, després d’un petit diàleg, abat Satanàs. Aleshores la cobla reprèn la música triomfal i la processó desfila de nou cap a la cova.

  Després de dinar, són els concurrents a la festa, els qui comencen a desfilar cap a casa. Antigament era tot un espectacle veure les caravanes de carros i les cavalleries allunyant-se pels caminois de la muntanya. Els devots portaven pedres a les mans i les anaven tirant als barrancs, per fer fugir els dimonis que, havent marxat dels cossos dels posseïts, els esperaven a cada racó per fer noves preses.

  Els exorcismes de la Balma van ser prohibits ja durant la República, però no es van acabar definitivament fins que, passada la guerra civil, el govern va ordenar que s’hi apostés una pareja de la guàrdia civil que impedia el pas dels devots i dels endimoniats al crit de:

  —¡Aquí no pasa ni Dios!

  Es veu que els del mostatxo i el tricorni feien tanta por que, efectivament, ni Déu ni el Diable —el de debò— han tornar a la Balma.

Diuen les cròniques...

  Es deia Joaquim Fontcuberta i era un mariner de l’Ampolla, de cinquanta nou anys, que va viatjar fins el santuari de la Balma per deslliurar-se del Diable que l’havia posseït.

  Segons explicava, una nit que va sortir a pescar amb el seu fill i un altre company, una bruixa de la població li va llençar una maledicció: va tirar a l’aigua un vell sedàs per tal que els dimonis hi viatgessin al damunt. Quan eren a alta mar, els dimonis del sedàs van aixecar una gran tempesta i els tres pescadors van haver de lluitar ferotgement per evitar que la barca sotsobrés. En arribar l’albada, la tempesta va amainar i els pescadors, extenuats, van posar proa a la costa, contents d’haver salvat la vida.

  Però quan eren a punt d’atracar, es va alçar una formidable onada que va arrencar de l’embarcació el fill i el company del pobre Fontcuberta.

  No els va poder salvar.

  Ell tampoc. Perquè malgrat la seva peregrinació al famós santuari, va restar per sempre endimoniat.

  Més sort va tenir una pobre minyona de Tortosa que aquell mateix any 1929 va acudir a la Balma amb el mateix objectiu: lliurar-se de la possessió demoníaca que una rival envejosa li havia induït pel senzill mitjà de fer-li menjar una nespra. Segons sembla, la noieta, de 19 anys, havia tingut relacions amb el senyoritu, i quan la promesa oficial se’n va assabentar l’hi va voler fer pagar d’aquella manera tan esgarrifosa. Els esperits que posseïen la noia eren dels de la pitjor mena: dimonis muts, una espècie que resta amagada i silenciosa dins els possessos, turmentant-los de manera espantosa, sense permetre’ls que expressin els seus sofriments. Per sort, la Mare de Déu de la Balma es va apiadar de la jove serventa i no només li va treure els dimonis del cos, sinó que va aconseguir que el senyoritu es casés amb ella!

(Històries extretes de Tres días con los endemoniados, d’Alardo Prats i Beltrán)

EXORCISMES A CATALUNYA

  A Catalunya, l’exorcisme ha estat des de sempre una «ciència» puntera. El manual que va tenir més difusió durant els segles XVII i XVIII va ser publicat precisament a Barcelona per l’editor Josep Llopis. Es tracta de Práctica de exorcistas y ministros de la Iglesia en que con mucha erudición y singular claridad se trata de la instrucción de los Exorcismos para lanzar y ahuyentar los demonios y curar espiritualmente todo género de maleficios y hechizos, del pare Benito Remigio Noydens. Al 1835, encara s’editaven textos d’aquest gènere... en llatí! És el cas de «Els exorcismes dels posseïts del dimoni», redactat pel canonge de la seu de Girona, Melchior Mathó, inclòs per la diòcesi de la ciutat al seu Manuale ritualis ecclesiae.

  Una altra obreta, molt més profana, que també va tenir gran predicació a finals del segle XIX va ser Le livre du sort, editat en francès a Bourg-Madame (en català, la Guingueta d’Ix), però escrit per un exorcista ben català: Salvador Padullés, conegut amb el curiós àlias de Dimoni dels Oms. El santuari dels Oms, a la localitat berguedana de Sant Jaume de Frontanyà, va ser edificat al segle XVIII i destruït durant la Guerra Incivil; els atacants tan sols van salvar una imatge de la Verge i una escultura que representava la lluita celestial de Sant Miquel. El Llucifer va ser penjat a una biga de l’enrunada capella, on va restar bastants anys. Segons la veu popular, el rostre de Salvador Padullés, que va ser ermità al santuari, s’assemblava molt al d’aquell Diable. La gent de la comarca tenia per costum invocar-lo: «Valga’m el dimoni dels Oms!», sense que quedi clar si es referia a la imatge o a l’ermità. Salvador Padullés era un home estrany que predicava per la contrada amb una capelleta penjada al coll, demanant almoina a canvi d’exorcitzar la gent de les masies. Als qui resaven les oracions del seu llibret, dedicades a diferents sants, l’Església els concedia 3.600 dies d’indulgència. A més, l’obra conté una quarantena de receptes miraculoses contra les tempestes, diverses malalties físiques i psicològiques i maleficis dels ramats, així com oracions per fer fortuna o per lliurar-se del reclutament militar. Al Diable rescatat de la destrucció de l’ermita no li devien fer gaire gràcia totes aquelles fórmules, perquè Padullés va morir tràgicament: el seu cadàver va ser trobat un dia de tempesta a la cuneta d’una carretera.

  Nombrosos són també els indrets que tenien fama de ser els ideals per practicar exorcismes. Tenien anomenada les esglésies del Tarròs, de Cervera, de Sant Vicenç de Besalú i d’Agullana, on anaven els endimoniats de l’Empordà i la Garrotxa per demanar la intercessió de la patrona, Santa Eugènia. Al monestir de Sant Cugat del Vallès es veneren també les relíquies de Sant Candi, advocat contra l’embruixament i les males arts del Diable. Segons la llegenda, quan els sarraïns van calar foc al monestir, durant la seva invasió, les flames van respectar el cos del sant. Tanmateix, amb el pas dels anys la relíquia es va perdre i oblidar. Un dia, es va presentar a l’església una noia endimoniada que va dir que tan sols es podia curar si veia les relíquies. Seguint les seves indicacions, es va retrobar el cos del sant i la noia va quedar immediatament deslliurada.

  A Sant Salvador de Bianya es guardava una capa que també servia per a aquest menester.

  A Barcelona, el Cap i Casal, hi ha hagut exorcistes per donar i vendre. Al monestir de Ripoll es conserven els quaderns d’exorcismes i llibres de visions de Jacint Verdaguer. El capellà poeta va començar a practicar amb la marquesa de Comillas, perquè estava convençut que no tenia descendència per culpa del Diable. Amb la col·laboració del carmelita Francesc Palau i Quer, beatificat l’any 1988, i del pare Joaquim Piñol va crear, al quart pis del nº 7 del carrer de Mirallers, una casa d’oració especialitzada en el tractament de possessions demoníaques que la gent va batejar ràpidament com la Casa dels Exorcismes.

  Es diu que en una ocasió el pare Piñol estava intentant inútilment exorcitzar una dona i Satanàs, que parlava per boca d’ella, li va dir:

  —Mai em faràs fora!

  —Doncs ja m’explicaràs qui ho farà! —li va contestar Piñol.

  —El Verdagueret, aquest sí! —va respondre el Diable.

  Al final, el bisbe de Barcelona va prohibir els rituals i va ordenar la detenció de Verdaguer, amb la intenció de fer-lo tancar per boig. Fugint de la persecució, el poeta es va refugiar a casa dels Duran, una família benestant amb una filla que patia precisament unes estranyes possessions sobrenaturals.

  Les cròniques recorden també un exorcisme molt especial practicat per Sant Vicent Ferrer a la plaça del Rei, en ocasió d’estar-hi predicant. Es veu que a primera fila hi havia una dona embarassada que l’escoltava atentament. De cop i volta, el sant s’hi va adreçar i li va fer un pessic a la panxa. De seguida, la dona es va trobar malament i se’n va anar a casa seva, on va parir al cap de poca estona. La gent congregada a la plaça va trobar lleig el gest del predicador, però ell els va dir que la dona tenia un dimoni a la panxa que no la deixava infantar, i que ell, amb el seu pessic, l’havia allunyat.

  Al sant valencià se li coneix un cas, encara més llegendari, en el que va fer que el Diable li retornés a un pobre desgraciat l’albarà signat en el que constava el seu pacte diabòlic. Havent endegat a l’església una oració col·lectiva per la salvació de l’ànima del donat, el document va aparèixer miraculosament en l’aire i va caure damunt d’ell. 

  En el gòtic català hi ha un bon nombre de representacions de dimoniets o dragonets eixint per la boca d’un esperitat. A Barcelona, es poden veure exemples com l’Exorcisme de la filla del rei Polem, de Guerau Gener, i el Retaule de la Transfiguració, de Bernat Martorell, ambdós a la catedral.

Exorcisme de la filla del rei Polem.
Guerau Gener.

  En temps més recents, sembla ser que a una capella del barri de Les Tres Torres de Barcelona, de la que no en sabem cap més detall, un jesuïta italià (tampoc no en sabem el nom), celebrava exorcismes cada dimarts, de quarts de deu a quarts de dotze del vespre. La menció l’he trobada al llibre de Sebastià d’Arbó, Posesiones y exorcismos en España, publicat l’any 1977. El mètode consistia en fer oracions col·lectives adreçades a la Santíssima Trinitat i imprecacions contra el Diable possessor.

  Molt més moderna encara (setembre del 2009) és l’entrevista que la reportera de «La Vanguardia» Raquel Quelart va efectuar a Juan José Gallego, exorcista de l’arxidiòcesi de Barcelona. Gallego, prior del convent dels dominics, llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Teologia, és un dels sis exorcistes oficials que existeixen actualment a l’Estat espanyol, i l’únic de Catalunya. El sacerdot, que ha atès més d’un centenar de persones amb símptomes de possessió demoníaca, explica que moltes d’aquestes persones han freqüentat sectes satàniques, que els exorcismes moderns solen durar uns vint minuts i que en una ocasió va sentir a l’afectat parlar en una llengua estranya, però que no en pot aportar cap prova perquè el dia que va intentar gravar-lo, no va parlar. També explica el cas d’una endimoniada de vuitanta anys a la que una nit se li va cremar el llit de manera espontània. La dona va anar a veure’l, amb el cabell tot socarrat, en companyia del seu fill i la seva jove. Quan el sacerdot va mirar d’exorcitzar-la, l’única que va reaccionar va ser la jove, que es va començar a remoure tot cridant: «¡Cállate, cura!». A la pregunta de la periodista, admet que en algunes ocasions ha sentit por, sobretot al principi d’exercir; però afegeix que l’exorcisme és un ministeris sacerdotal com qualsevol altre.

  A banda de l’oficial, a Catalunya hi havia un altre exorcista que a finals del passat segle XX va gaudir de gran fama: Jordi Mora Uris, l’exorcista de Sabadell. L’any 1990, va publicar un llibre de memòries juntament amb Francisco Caudet, Exorcismo, on explicava coses tan curioses com la manera en què va obtenir els seus poders: es veu que, simplement, un dia quatre éssers blancs amb aurèola li van explicar com ho havia de fer per expulsar dimonis dels cossos. També declarava que per les seves mans han passat més de 15.000 (!) endimoniats, que el 25 % dels espanyols i el 30 % de la població mundial patien possessió, i que el 99,99 % de les persones que la psiquiatria diagnostica com a malalts mentals són, en realitat, posseïts; no solament per dimonis sinó també per ànimes en pena. Això explicaria, segons ell, «les guerres, assassinats, homosexualitat i altres aberracions i perversions». Pel que fa al «mètode», aconsella que l’exorcista actuï en col·laboració amb un vident (ell ho fa amb la seva neboda, Montse, que va obtenir el do després de ser atacada per un Poltergeist), per tal que aquest pugui detectar la presència enganyosa d’éssers malignes transfigurats en imatges de sants, la Verge o el propi Jesús.

  L’exorcisme més esgarrifós de Jordi Mora és el que va practicar, a «una ciutat pròxima a Sabadell», a una dona esquizofrènica i paranoica que havia intentat matar les seves dues filletes amb un ganivet de cuina. Quan Mora la va visitar, ella va començar a grunyir com un llop, mostrant agressivament les dents, i de la seva boca va sorgir una veu sinistra que li va dir a l’exorcista:

  «—Em tiraré al teu damunt per destrossar-te!»

  Aquest no es va immutar, i li va preguntar si era cert que havia intentat matar les seves filles. El Diable possessor es va posar a riure:

 «—També són meves! Saps? Aquest parell de pendons són realment filles meves.

  »—Filles... teves?

  »—Et sorprèn, oi? Doncs és cert, perquè l’únic que es folla a aquesta puta sóc jo. El cornut que té per marit, si intentés tocar-la sap que el mataria. Ella és meva, únicament meva, moltes vegades, quan necessito experimentar plaer, la masturbo i el gust el sento jo.»

  (Era ben bé com si tots plegats haguessin vist la pel·lícula L’exorcista!).

  Mora segueix explicant que va fer un primer exorcisme, i que va semblar que el Maligne s’avenia a abandonar el cos de la dona. Però quan ja tots n’estaven convençuts, aquesta va esclatar en una riallada:

  «—No, ha, ha, ha! Com t’he enganyat!»

 Al segon exorcisme, que va anar acompanyat d’una empenta contra l’endimoniada, ella va tornar en sí, preguntant astorada què havia passat. I el que havia passat era que l’exorcista havia fet sortir el Diable del seu cos, l’havia traslladat al de la seva vident, Montse, i des d’allà directament a les mans dels àngels que se l’havien d’endur ben lligat, com un botifarró.

Diu la llegenda...

  A l’ermita de la Carrànima, prop de Bóixols, es recorda el diàleg del mossèn que intentava exorcitzar la noia de cal Plomall amb els dimonis possessors:

  —Sortiu, mals esperits, jo us ho mano! Digueu: per on voleu sortir?

  —Pel coll, pel coll! —cridaven els dimonis.

  —Pel coll no, que l’ofegaríeu!

  —Per la boca, per la boca!

  —Per la boca tampoc! —va dir el mossèn—. Us ordeno que sortiu pel dit gros del peu! 

  I, de cop i volta, es va sentir un tret com d’escopeta i l’espardenya de la noia va sortir volant per l’aire.

EL BALL DE DIABLES

  Els diables, no pas els àngels, són els reis indiscutibles del folklore, especialment del català. Quants contes coneixeu que tinguin per protagonista un àngel? I un dimoni? Heu vist mai «balls d’àngels»? I «balls de diables»? Avui dia és gairebé impossible assistir a una celebració popular on, tard o d’hora, els «diables» no surtin a ballar.

  A Catalunya els diables dansen des de fa gairebé mil anys. Els balls de diables avui tan populars al nostre país tenen el seu origen en els anomenats «entremesos», és a dir, les representacions que es feien en les grans festes i solemnitats cortesanes i religioses. La data més antiga que coneixem d’un espectacle d’aquest tipus és l’any 1150, amb motiu de les noces de Ramon Berenguer IV amb Peronella d’Aragó, el moment en que es va crear la Corona de Aragón. I, és clar, com si ho veiessin a venir, van fer sortir els àngels i els dimonis a barallar-se.

  Però l’arrelament de la tradició no es produiria fins a la institució del Corpus, l’any 1264. Per celebrar-lo, s’escenificaven dins les esglésies uns drames sacres en la coreografia dels quals ja consta la presència de dimonis lluitant contra sant Miquel. Barcelona va celebrar la seva primera processó de Corpus pels carrers de la ciutat l’any 1322. Després d’això, passarien seixanta-cinc anys fins que els àngels i els dimonis tornessin a treure el nas, en aquesta ocasió a les festes de Santa Tecla de Tarragona. A partir d’aleshores, anirien apareixent periòdicament noticies documentals dels balls de diables.

Durant l’edat mitjana, les processons tenien un aspecte doctrinal: es tractava d’instruir el poble sobre la veritat cristiana. Els personatges més rellevants de les Sagrades Escriptures desfilaven seguint un ordre més o menys establert. Al darrera de tot, hi anava sant Miquel lluitant amb els dimonis. A Barcelona, l’habitual era que el ball de diables es realitzés per motius polítics: les noces del rei Martí amb Margarida de Prades, l’any 1409, o l’arribada a la ciutat, des de Nàpols, d’Alfons IV de Catalunya, el 1423. Hi ha referència d’aquesta darrera al Llibre de Solemnitats de Barcelona que es guarda a l’Arxiu Històric de la Ciutat.

  L’any 1450 apareix al Penedès, durant la processó de Corpus, un ball de diables que anomenen Diablura. Deu anys més tard trobem el mateix nom a les cròniques d’El Vendrell, amb uns diables que porten carotes i picarols als turmells. En els anys següents, hi ha mencions dels diables balladors a Tarragona, Tortosa i Igualada. Després es produeix un salt documental que ens porta a principis del segle XVII, on veiem néixer els diables de Vilafranca del Penedès i els de Reus. Durant el segle XVIII, es mantenen les colles ja existents i se n’incorpora una de nova, la de Vilanova i la Geltrú; però la prohibició del 1780 sembla produir una certa recessió en la festa. El 21 de juliol d’aquell any, el rei d’Espanya, CarlesIII, des de l’habitual òptica centralista del tot aliena a la realitat catalana, promulgava una real cédula contra els balls i entremesos a les processons de Corpus i festes patronals «como poco conveniente a la gravedad y decoro que en ellas se requiere.»

  I és que, de mica en mica, les coses havien anat canviant. En aquella lluita ritual entre sant Miquel i els dimonis, sempre acabava guanyant el Bé, és clar. Però els dolents, per si alguna vegada els somreia la sort, s’havien anat envoltant d’escenografies cada cop més espectaculars: castells infernals, roques, dracs i altres bèsties ferotges que els ajudaven en la brega, timbals i, sobretot, pirotècnia molt efectista que transportava els nostres innocents rebesavis fins a les mateixes entranyes de l’Avern. I d’una manera o altre, es pot dir que van acabar guanyant la batalla, perquè, de mica en mica, els elements més estrictament religiosos es van anar perdent pel camí. Només van quedar els diables (acompanyats, això sí, pel pobre sant Miquel, perquè en aquest país nostre si no hi ha batussa no hi ha diversió). A mitjans del segle XVIII, el ball de diables, sense deixar d’assistir als actes religiosos i polítics, s’estén a altres festes més populars, com ara el Carnestoltes i les festes majors. L’any 1886 es produïa la segona tongada de prohibicions. Per sort, només era una de tantes agonies: al 1933, amb el govern republicà, la tradició feia una revifalla a la Catalunya Nova i aconseguia superar a rebolcons fins i tot una Guerra Incivil.

  Tot i que actualment les colles més antigues encara conserven la representació de la lluita amb sant Miquel, la tendència de l’època va ser que els diables i els seus dracs s’anessin quedant sols i desconnectats dels seus orígens. Més sols es van quedar encara en l’època fosca del franquisme: només els de quatre poblacions —L’Arboç, Les Borges del Camp, Sant Quintí de Mediona i Vilanova i la Geltrú— van aconseguir sobreviure a aquell altre infern.

  Finalment, amb l’arribada de la democràcia i la recuperació de tants símbols culturals i tantes festes i manifestacions populars arreu de Catalunya, els diables van renéixer de les seves cendres. La primera campanada la va donar Cervera, l’any 1978, organitzant l’Aquelarre. Dos anys més tard, a l’Ajuntament de Barcelona se li va acudir convocar, en el marc de les festes de la Mercè, una Trobada de dracs que no va tenir gaire èxit. Aleshores, els organitzadors van decidir convidar dues de les colles de ball de diables que encara subsistien: la de L’Arboç i la de Vilanova, que van fer les delícies dels badocs, encenent carretilles de forma estàtica, en rodona, com es feia tradicionalment. En un moment donat, però, la cosa es va descontrolar, i potser empesos per tants anys de bon capteniment els diables es van dedicar a perseguir els espectadors, i en lloc de fugir-ne aquests es van posar a ballar sota les espurnes. El ball estàtic esdevenia foc en moviment: era l’alegria de viure que ens retornava després de tanta foscor.

  —Mireu, mireu, com corren sota el foc!

  L’any següent, el programa de la festa major de Barcelona ja incloïa oficialment aquesta nova modalitat i una denominació que faria història: Correfoc. D’aleshores ençà, el Correfoc és present gairebé a totes les festes populars del país. El Diable tornava a ser català (si és que mai havia deixat, soterradament, de ser-ho).

  L’any 1982, es van comptabilitzar, a part de les quatre colles històriques supervivents, divuit més, entre les de nova creació i les que havien ressuscitat de la seva letargia. Tres anys més tard ja eren quaranta-cinc. Avui dia és difícil trobar un sol poble, poblet o vila del Principat que no tingui una o més colles de diables. Perquè si hi ha alguna manifestació festiva que, creuant un mil·leni, pugui establir un nexe amb les noves generacions és, sens dubte, el ball de diables. El dinamisme, l’excitació, el risc de la pirotècnia i del foc i l’encant personal dels personatges que representen, han provocat que, en aquests darrers anys del segle XX i primers del XXI, la gent jove s’hagi interessat per la tradició, fins el punt que s’ha convertit en la manifestació folklòrica més viva de tot el costumari català.

  Avui dia, alguns pobles (Montornès, Piera, Sant Pere de Ribes, Valls) ja han creat les seves colles infantils, sovint lligades a les escoles públiques, com és el cas de Cambrils o dels Patunyetes de L’Hospitalet. També les dones s’han integrat de forma natural dins el ball de diables, compartint saltiró i banyes amb els seus companys masculins. I en alguns casos, com les Diablesses de Mataró, o les de Sant Feliu de Llobregat, han organitzat els seus propis grups.

  El nombre de diables que integren una colla no és fix. Segons el tipus de representació, l’indret o l’antiguitat del ball, pot anar d’una a tres dotzenes de persones. Els personatges també poden variar, tot i que n’hi ha uns quants de bastant fixes:

LLUCIFER: És el protagonista de la colla, tal com proclama el seu vestit diferenciat, (barret de copa, tiara o mitra i capa). A la mà porta un ceptrot, un llarg mànec al capdamunt del qual hi ha una caixa metàl·lica plena de pedres que fa la funció de sonall. Pel damunt de la caixa solen haver-hi figures d’animalons de formes suggerents —ocellots, serps, dracs—, enforquillats amb unes fines varetes destinades a allotjar un bon nombre d’elements pirotècnics.

Diables del Grup Mal Llamp.
Foto: Ingrid Nicolás Navarro

LA DIABLESSA: Companya del Príncep de l’Infern, l’únic personatge femení del ball, no va aparèixer fins al segle XVII, i aleshores, com ara, és interpretat per un home. Sol portar faldilles llargues, armilla i casaca, una pamela al cap i un gros ceptrot a la mà rematat amb dues banyes de cabra ben recargolades, serps o rates-pinyades.

DIABLES, DIABLONS O DIABLOTS: Un document de l’any 1388 ens indica que els diables de Tarragona duien cascavells, i un altre del 1623, que alguns portaven la cara tapada amb màscares, un element que avui han conservat només algunes colles, com la Mal Llamp d’Igualada. Antigament, els vestits dels diables eren fets de roba de sac, damunt la qual es cosien figures de dracs, serps i rates-pinyades de tela negra. Més tard, els elements decoratius es van començar a pintar. Avui dia, la forma més tradicional consisteix en pantalons i casaca amb caputxa, rematada amb dues banyetes. A la mà, protegida per un guant de pell, branden una maça des de la que disparen la pirotècnia. Els diables d’algunes poblacions tenen noms, categories i càrrecs propis: Porrer, Alferes, Llicenciat, Borró. Aquest darrer és el lloctinent de Llucifer i el que dirigeix la lluita contra els àngels.

TIMBALERS o TABALERS: Tancant el grup amb els seus instruments de percussió, són els encarregats d’interpretar les peces musicals i els ritmes adients a cada moment, d’acord amb el foc i la dansa. Els timbals o tabals són els instruments de música tradicionals del ball de diables. Sovint els únics.

BÈSTIES DE FOC: Companyes inseparables dels diables, als qui ajuden indefectiblement en la seva batalla contra els àngels, ja van aparèixer en l’Entremès de l’Infern, en aquells primers temps en que es va instaurar el Corpus com a processó catòlica. Però amb noms i cognoms pròpiament dits, les primeres que es coneixen són el drac de Vilafranca del Penedès i els dos de Barcelona, el mateix any 1601. També és del segle XVII el que s’ha conservat durant més temps i ha aconseguit arribar fins els nostres dies: el de La Bisbal d’Empordà. Actualment hi ha censades més d’un centenar de bestioles a totes les comarques catalanes. La forma més tradicional és la de drac, com el de Valls, o de boc, com els de Vandellòs, Les Franqueses del Vallès, Mollet o el Bestiot de Molins de Rei, que és una barreja entre cabró i dimoni. Però també hi ha altres animals mítics d’aspecte terrorífic, sovint provinents de llegendes locals, com ara la Víbria (la dragona de Barcelona), la Cucafera de Tortosa, el Lluert, o el Fardatxo de Rasquera. La Carpafera de Martorell és una carpa alimentada pels residus tòxics del Llobregat que porta a collibé el Diable del seu famós pont. I és que, de mica en mica, el Bestiari s’ha anat omplint de moltes altres espècies, com ara Mulasses, Cavallots, Bous, Senglars, Cucs, Fènix i àdhuc Llagostes, Pollastres o Truges, com la d’Argentona. Tots ells farcits de fuets, bengales i petards, solen tancar les processons diabòliques perseguint i envestint, juganers, el públic.

Bèstia de foc del barri de Trinitat Vella.
Foto: Rebeca Pardo.

  Tot i que la tradició del ball de diables prové de l’entremès de sant Miquel lluitant contra la cort infernal, no tots els pobles que van adoptar la festa ho van fer de la mateixa manera. L’entremès, amb la seva estructura teatral i els seus parlaments (els anomenats «versots»), és propi de la zona del Penedès, el Tarragonès, l’Alt Camp i el Garraf. Algunes colles de recent formació s’han apuntat a aquest model, com ara els diables de Vila-seca, tot i que el més habitual és que ho facin a l’altra modalitat, molt més senzilla de sostenir perquè no té cap mena de representació ni parlament. Era el model habitual de les poblacions del Baix Camp i del Priorat.

  Els parlaments solen estar basats en un text històric, més o menys conservat per la tradició oral o, en alguns casos, escrita.

«Naltros sí que som autèntics,

del Cel ens van expulsar;

som genuins representants

del diable català!»

  L’argument, molt similar però amb petites variants a cada poble, consisteix en el següent: un grapat de diables es presenta davant Llucifer per queixar-se de les dificultats i la manca d’èxit a l’hora de pervertir els humans. Llucifer els encoratja a que s’enfrontin a les tropes celestials. Lògicament, perdran.

  Els «versots» són més moderns: de l’any 1612, segons l’antropòleg Ricard Belascoain. La majoria de les vegades comencen pels recitats dels Set pecats capitals, encarnats en altres tants diables. Més moderns encara són els «versots» crítics encaminats a fer burla de les circumstàncies socials i polítiques del moment. Les primeres referències es remunten a l’any 1808. 

  Un dels poders dels diables consisteix en que, en estar fora d’ordre, poden exercir sense capteniment el sarcasme i la ironia, de vegades d’una manera molt cínica i fins i tot immoral. Els blancs de les seves burles són, és clar, els poders fàctics: el civil, l’eclesiàstic, el militar i l’econòmic.

  La llengua del Diable està farcida de renecs, paraules malsonants, expressions populars i fins i tot castellanismes.

«Que sàpiguen que cul, cony,

merda, cigala, sotana,

cardar, hòstia i collons

són de parla catalana.»

  Els inicis i els finals d’aquests «versots» són força genèrics, amb variacions molt petites d’un poble a l’altre:

«Diable sóc d'aquest ball,

diable sóc i seré

i més m'estimo ser diable

que un fotut espardenyer!» (o qualsevol altra cosa que hi rimi).

  La resta dels parlaments es renova d’acord amb les circumstàncies socials i polítiques del moment. Tanmateix, hi ha temàtiques que es repeteixen d’any en any. Les més significatives són les reivindicacions locals. La corrupció dels polítics, l’independentisme, l’atac als partits d’àmbit estatal, a les imposicions de bilingüisme i als símbols espanyolistes, com la bandera —que es denominada per tradició «l’estanquera»—, els toros i el flamenc. Intereconomia i la COPE, els capellans i els Estats Units d’Amèrica, també s’emporten la seva part d’atzagaiada.

  Finalment, com és de llei en uns bons àngels caiguts, fan apologia de tots els vicis:

«Que mai no us falti, fills meus,

whisky, vodka, rom o vi,

pits, cigales, culs i conys,

coca, herba i bon haixix.»

  Acabats els parlaments i els «versots», fa la seva estel·lar aparició sant Miquel. El príncep dels arcàngels retreu als diables l’intent de temptar els pobres catalanets. Després, els va colpint a cops d’espasa i acaba posant simbòlicament el peu al damunt de la colla. El triomf del Bé sol anar acompanyat d’una carretillada conjunta de tots els diables, enfadats per la seva derrota.

  Un dels més famós balls de diables parlats és, sens dubte, el de L’Arboç. Cada quart diumenge d’agost, amb la seva Carretillada, que crema de manera impressionant durant mitja hora seguida, la població de L’Arboç es converteix en la reina indiscutible del món diabler.

La colla de diables de l'Arboç. Foto: Rebeca Pardo.

  D’altra banda, existeixen les anomenades colles de diables o colles de foc, l’actuació de les quals consisteix en evolucionar disparant la pirotècnia sense fer cap representació teatral ni parlament, tot i que els participants segueixen una certa coreografia. Poden tenir personatges diferenciats o no. I poden anar acompanyats de Bèsties de Foc o no. Les possibilitats són moltes.

  Amb els anys i l’afany de buscar emocions diferents, han anat apareixent noves fórmules del ball de diables que, sense trair gens l’esperit que el va veure néixer fa mil anys, li ha donat nous punts de vista. En els darrers temps, s’ha posat de moda que les colles escenifiquin llegendes locals, quan aquestes parlen de Satanàs, amb personatges i escenografies pròpies. És el cas de Sant Feliu de Codines i l’ase que s’estirava, o de Parets del Vallès, que cada any posa en escena La Pedra del Diable, al servei de la dansa diabòlica. L’Empaitafoc, organitzat per la Colla de cuques i diables de Castellbisbal, és una complexa representació amb tota mena de personatges i bestioles, encaminada a... adorar el Diable! I si no hi ha Diable, un se l’inventa, com a l’Escaldarium de Caldes de Montbui, on a mitjans de juliol celebren l’eixida de les aigües termals entremig de bruixes i dimonis que salten i ballen.

  Però és sens dubte la pirotècnia, l’element definidor del ball de diables tal com l’entenem en l’actualitat. És probable que sense la seva aportació a la festa, aquesta hagués acabat desapareixent, com tantes altres manifestacions folklòriques del nostre país. Aquells primers diables de les noces de Ramon Berenguer i Peronella d’Aragó no en tenien, de petards. La pólvora la inventen els xinesos al segle XII, i la porten a Europa els àrabs. La influència d’aquesta cultura als Països Catalans durant un bon grapat d’anys, i el desenvolupament de tallers d’alquímia i d’adroguers a les principals ciutats, faran possible el prodigi. Però no és fins al 1383 que tenim la primera referència documental d’ús de pirotècnia —«focs grecs»— per part dels diables de Tarragona, en la celebració de la visita de la comtessa Sibil·la de Fortià, esposa de Pere el Cerimoniós, a la ciutat. Probablement es tractaria d’una exhibició molt senzilleta, tot i que un altre document de mig segle més tard ja parla de sis canons disparant coets.

  Segons el famós Diccionari infernal de Collin de Plancy, a l’Infern hi ha un dimoni d’orde inferior encarregat de tenir cura de les calderes, del qui es diu que és l’inventor dels focs artificials. El seu nom és Ukobac. Penso que seria un detall nomenar-lo patró dels balls de diables, perquè és evident que va ser amb la incorporació del foc i la pirotècnia a les innocents figures dels diables de l’edat mitjana, que Catalunya va aconseguir la més perfecta representació plàstica d’aquella iconografia infernal que l’Església tant s’entestava a divulgar. Les flames, el fum, l’olor de la pólvora i les espurnes incandescents van recrear aquell món quimèric on els eixordadors i persistents tabals i les siluetes amb banyes que dansen i salten enmig d’una pluja de foc són el més semblant a l’Infern que la ment humana hagi pogut imaginar.

  La pirotècnia pròpia del ball de diables són els volcanets, els sortidors francesos i, sobretot, les carretilles, que formen aquells característics paraigües de foc girant sobre el cap dels dansaires.

  El foc és un símbol antiquíssim que sempre ha format part de la cultura i les tradicions mediterrànies. Als Països Catalans són moltes les festes populars i celebracions on n’és el protagonista absolut. Però això, és clar, lligava malament amb l’Europa Unida, d’aroma sempre nòrdica, austera i puritana. I vet aquí que als diables catalans els va caure al damunt una justícia divina que ben poc es podien imaginar: la Directiva 2007/23/CE del Parlament Europeu, que regula el mercat de materials pirotècnics en un continent on, per cada persona que mor per causa d’un petard, en moren milers a les autopistes o... als camps de futbol!

  El Gobierno Español, amb la seva sensibilitat habitual, va traduir la Directiva en l’Ordre PRE/174/2007, que no feia distinció entre l’ús privat i l’ús públic tradicional de la pirotècnia. I, és clar, això significava, ni més ni menys, que la desaparició del calendari de falles valencianes, batalles de Moros i Cristians, festes de Sant Joan, la Patum de Berga i balls de diables en general. Després de mil anys d’història, els diables catalans corrien el perill de ser reprimits no per l’Església Catòlica, Apostòlica i Romana, sinó per l’Europa de les Nacions.

  El 10 d’octubre del 2009, a Llorenç del Penedès s’organitzava un curiós correfoc per protestar contra la llei europea: dotzenes i dotzenes de diables de tot Catalunya feien una encesa conjunta i la lectura d’un manifest. La curiositat estava en que, per demostrar el grau de perill del seu foc, aquests diables anaven abillats només amb les tradicionals espardenyes, el mocador... i una tanga!

  La sang (o, en aquest cas, el foc) no va arribar al riu: la llei va matisar, i un cop més el Diable, que és català, va aconseguir treure els seus representants terrenals d’una difícil situació. Però no a tots: el 3 de gener del 2010, diverses colles de ball de diables de la Catalunya Nord van creuar la frontera per La Jonquera i van demanar asil cultural a la Catalunya Sud. Poc abans, a Elna s’havia escenificat un judici de caire clarament inquisitorial on es condemnava a l’exili a aquestes colles que, per formar part de territoris catalans en poder de la República Francesa, corren el perill d’extingir-se, atès que aquesta no té cap intenció d’adaptar la directiva europea com va fer finalment el Gobierno Español (que, segons em va confessar el Diable mateix, sempre tan malèvol, veia amenaçades les seves famoses falles valencianes; no us penséssiu pas que ho va fer per altre motiu!).

Diu la llegenda...

  L’any 1700, vivia a Parets del Vallès un pobre mestre de cases, en Marcel, que un dia es va trobar enxampat amb una obra que no podia acabar per falta de materials.

  —Al Diable em donaria, per una mica de pedra! —va exclamar, tot compungit.

  Acabava de dir-ho quan se li presentà un personatge molt ben vestit que, veient-lo tant amoïnat, el va convidar a sopar a la fonda del poble. Durant l’àpat, en Marcel li va explicar els problemes que tenia: la pedra que necessitava per acabar l’obra s’havia exhaurit a totes les pedreres del voltant i l’havia d’anar a buscar tant lluny que no li sortia a compte. L’obscur personatge, que responia al nom de Baró d'Emsiba i Serbenet, i que no era altre que el Diable amb el nom capgirat (Abisme i Tenebres), li va proposar proporcionar-li la pedra que li faltava abans no arribés l’alba i cantés el gall. A canvi, en Marcel li hauria de lliurar l’ànima.

  Com sempre passa en aquests casos, el mestre d’obres s’hi va avenir. Aleshores es va presentar tot un estol de dimonis i bèsties demoníaques que traslladaven pedres fins l’obra.

  La promesa d’en Marcel, l’Elisenda, de seguida es va adonar del que passava; va alertar tot el poble i va convocar a la plaça els músics locals. Al so dels instruments, ballava davant Llucifer, per tal de distreure’l fins que arribés l’alba. Quan el gall va cantar, va enxampar els dimonis arrossegant encara un gran carretó on portaven la darrera pedra, la Pedra del Diable de Parets.

  En record d’aquella victòria sobre el Maligne, la colla de ball de diables de la població escenifica en el seu correfoc l’entremès, amb els seus propis versots. La tradició és recent i està basada en aquella Pedra Serrada que, segons la llegenda més estesa, havia de servir per cobrir la clau de volta de la catedral de Girona; una meravellosa excusa per donar personalitat a la dansa, on un estol de diables, que branden estendards amb calaveres, envolten la figura gegantina del Baró d'Emsiba i Serbenet. S’acompanyen d’una Bèstia en forma de gall i un gran carro amb la Pedra del Diable, que llença foc.