TOTS SANTS: HALLOWEEN A LA CATALANA

  Malgrat tots els esforços de l’Església, a l’hora de la mort els humans no sempre aconsegueixen salvar-se. Aleshores els dimonis recullen l’ànima condemnada i se l’emporten a l’Infern. A la iconografia gòtica es veu el Mal Esperit arrossegant-la, flotant per l’aire, o bé una animada comitiva de dimonis que transporten el pecador, tot plorós, dins d’un cabàs. Sant Vicent Ferrer explica el curiós contrast que es produeix entre els honors pòstums a la Terra i la realitat que està patint l’ànima: «Y desde que es salida, así como los abades van cantando con el cuerpo, así los diablos van voceando y dando gritos y batiéndola. Y la ánima va dando fuertes gritos».

  La tradició popular catalana creu que tan bon punt es posa el difunt dins el taüt, apareix el Diable i se l’emporta. I perquè no es noti el poc pes que fa la caixa en transportar-la, hi fica un tió o un tronc a dins. Això es diu que va ser el que va passar amb el cadàver, misteriosament desaparegut, del bruixot Feliu de Sors.

  Hi ha qui creu que el Maligne no s’emporta el cos del pecador fins que aquest ha estat enterrat. Antigament, uns dies abans de la festivitat de Tots Sants els enterramorts feien un repàs general de les creus dels cementiris per comprovar que cap estigués trencada o escapçada, la qual cosa significaria que el Diable s’havia emportat el cadàver. En aquest cas calia retirar la creu malmesa perquè no profanés tot el recinte funerari.

  Antigament els cementiris eren simplement indrets on enterrar els morts, però a partir del segle V, amb l’exclusió de membres de les religions no cristianes (jueus, àrabs, pagans) i dels individus sense possibilitat de salvació (infants no batejats, excomunicats, suïcides, còmics), es procedeix a la seva sacralització, que en l’imaginari popular esdevé, per contra, un espai diabòlic. Quan els fossers trobaven un exagerat nombre de creus esvorallades, era senyal inequívoca que les bruixes havien pres el cementiri com a centre dels seus sàbats, i que trencaven les creus per testimoniar la presència de Satanàs. Aleshores calia recórrer necessàriament a la litúrgia per exorcitzar l’indret. Encara avui dia, algunes sectes satàniques porten a terme en els recintes funeraris una pràctica màgica pròpia de diverses cultures antigues, l’anomenada necromància, que consisteix precisament en treure els morts de les tombes, amb l’ajut del Diable, ressuscitar-los temporalment i sotmetre’ls a la voluntat pròpia.

  A Er, a la Cerdanya, s’explica el cas del rector que una nit va trobar sobre la llosa de la tomba un cos que havia enterrat aquella mateixa tarda. El difunt tenia la boca espantosament oberta, la llengua fora, i a la punta una hòstia sagrada: la que li havien administrat en donar-li l’extremunció. Fins que el mossèn no va retirar l’hòstia de la boca del difunt, el Diable no se’l va poder endur.

  La gent creu que els dimonis s’emporten o destrossen els cadàvers per demostrar la maldat de les seves ànimes. L’agressió més freqüent consisteix a provocar una combustió espontània del cos, una mena de simbologia del destí final del pecador. Era per aquest motiu que es temien tant les flametes anomenades focs follets que es veien córrer arran de terra en els cementiris i osseres i que, en realitat, no són altra cosa que la combustió de gasos de les substàncies en descomposició.

  Un altre fenomen associat a la condemnació de les ànimes dels difunts és l’aparició de fantasmes i espectres, anomenats també, encertadament, ànimes en pena. Ja al segle III sant Agustí va negar la tradició pagana segons la qual els fantasmes eren dimonis o difunts animats per aquests. Però la invenció del Purgatori els va ressuscitar en pro de l’Església: la gent va passar a creure que els fantasmes eren les ànimes dels penats que necessitaven les oracions dels vius per aconseguir la Glòria. La teologia popular ha apostat per relacionar els fantasmes amb les ànimes de grans malvats que recorren la terra, encalçats pels dimonis, espantant els vius i ocasionant malvestats. És el cas del Comte Arnau i d’altres caçadors infernals.

  Una tradició catalana de la Novena de les Ànimes o Setmana de Difunts, avui totalment perduda, és la dels Altars o Novenaris d’Ànimes. Consistien en una mena d’escenari col·locat damunt l’altar de la parròquia, amb una escenografia pintada a mà (de vegades per pintors famosos del moment), amb telons de flames, davant els quals es recargolaven les siluetes d’un bon nombre d’ànimes del Purgatori identificades per petits detalls amb tots els estaments i condicions socials. D’aquí prové, precisament, una frase feta catalana de l’època dels nostres avis: el dir, quan es veu un grup bigarrat de persones diverses, que «sembla un altar d‘ànimes». El més famós era el de l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona, pintat per Francesc Tramulles, un artista de finals del segle XVIII. Era costum dels barcelonins de l’època anar-lo a visitar quan tornaven del cementiri, de netejar les tombes i portar flors als difunts.

Altar d’Ànimes permanent de la Basílica dels Sants Just i Pastor de Barcelona.
Foto: Rebeca Pardo.

  Com que no totes les esglésies es podien permetre el luxe de tenir Altars d’Ànimes, es va posar de moda entre els xilògrafs de l’època imprimir i vendre unes grans estampes que rebien l’adient nom de Novíssims. En el camp de la teologia s’anomenen així els elements relacionats amb les «darreries de l’home», és a dir, les darreres coses, mort, judici, infern, purgatori, cel...

  Els Novíssims, que també s’instal·laven als altars, estaven composats de quatre estampes representant escenes del Paradís Celestial, les Penes Infernals, el Judici Particular de les ànimes i la Mort. A l’Institut Municipal d’Història de Barcelona se’n conserva una interessant sèrie en la que destaquen una Mort i un Judici de l’any 1694 signades per Pere Abadal, membre d’una notable família de gravadors de Moià.

  Les estampes portaven, a la part inferior, inscripcions i versos amb admonicions morals; però durant la Novena, les escenes dels Novíssims eren explicades per mitjà de representacions efectuades per escolanets que restaven amagats a la vista dels fidels, podent-se escoltar tant sols les seves veus, l’una timbrada, l’altra greu, figurant un àngel i una àguila, o un fill i un pare, que dialogaven en vers i de manera mig salmejada. Els textos anaven encaminats a treure conseqüències morals i educatives i feien especial esment en els set pecats capitals. Al final de cada paràgraf els fidels cantaven una recobla que els venia impresa en uns fulls populars que reproduïen els Novíssims.

  A les cases devotes també guarnien Altars d’Ànimes casolans, damunt la mateixa calaixera en que unes setmanes més tard hi posarien el Pessebre. Es retallaven les figures siluetejades, que representaven esquelets, calaveres i grups d’animetes clamant entre les flames de l’infern, d’uns fulls impresos transparents que es venien a les papereries, semblants a les dels Altars d’Ànimes de les esglésies, però més petits. Es posaven amb un teló de fons, distribuïdes en rengles, combinades amb estampes de la mateixa temàtica i il·luminades pel darrera amb gresols, per donar-los relleu i confegir una visió molt més impactant. És a dir, una mena d’antecessor d’aquest Halloween que fa pocs anys ens han retornat els americans.

  També es van fer populars unes estampes de doble foli en forma d’auca, de colors molt vius, on dominava el vermell, i amb versets que descrivien les penes de l’infern que restaven clavades a la paret del menjador durant tota la Novena de Difunts. Davant d’aquestes representacions la família es reunia per passar el rosari i resar tot un enfilall d’oracions destinades a ajudar a progressar les ànimes dels avantpassats, dels familiars i dels amics que potser estaven expiant els seus pecats al Purgatori. 

Diu la llegenda...

  Segons una antiquíssima tradició de la Val d’Aran, el pas al Més Enllà després de la mort es fa en l’anomenat Cart deras anmas (Carro de les ànimes).  

  Portador de mals presagis per qui se l’ensopegui, el carro circula envoltat de flames i de crits i el condueix el mateix Diable. La vigília que es produeix una mort a la comunitat, el Rei de l’Infern fa una batuda per la vall recollint bous i vaques per estirar el carro, i els animals retornen als estables, a l’alba, amb les banyes plenes de cera dels ciris que han il·luminat el seguici nocturn. 

  A l’altra banda del Pirineu, quan un animal mor sense motiu aparent es diu que és perquè ha estirat el Cart deras anmas. I a Andorra es creu que no és el Diable, sinó la Mort, qui condueix el carro, fent sonar sinistrament la seva dalla en el silenci de la nit, anunciant amb aquest so una mort propera.

  Fins a mitjans del segle XX, els contrabandistes andorrans van fer servir carretes amb eixos sense greixar perquè els seus desplaçaments fossin força sorollosos i els curiosos s’allunyessin, pensant veure-se-les amb el terrible carruatge dels difunts. S’aconsellava a qui se l’ensopegués que s’estirés a la cuneta i aguantés la respiració perquè el Diable —o la Mort— es pensés que l’embalum no era altra cosa que una pedra o un tronc i passés de llarg. 

  I és que ja ho diu el refrany: «Si el Diable ens ve a buscar, que vingui en cotxe.»

GEOGRAFIA DEMONÍACA I. DIMONIS MARINS

  La presència demoníaca a les costes catalanes és ben significativa.

  Per començar, hi ha un grapat d’indrets marítims que porten noms diabòlics.

  El paratge que es divisa sobre el Cap de Begur, en plena mar, és anomenat Infern. A les illes Medes (L’Estartit) hi ha la Cova de l’Infern; i al nord de Tossa de Mar, l’Abric de l’Infern en Caixa, una cala molt petita que només té una estreta entrada des del mar. I encara a la Badia de L’Alguer, a Sardenya, una Cala de l’Infern, espadada i inhòspita, a la costa occidental de l’illa.

  Els dimonis marins són una mica diferents dels seus homònims terrestres. Com si la natura els hagués dotat d’un vestit de camuflatge especial, són de color blau, com els famosos barrufets. La seva principal distracció consisteix a ordir acarnissades guerres entre peixos, o entre ells mateixos, per efecte de les quals es remouen les aigües marines i es produeixen grans tempestes i marors.

  A Mataró creuen que quan el dimoni de la mar s’enrabia deixa anar per la boca una gran bromera, i que d’aquesta bromera en neixen les sardines, que, per tant, són filles del Diable. D’un altre peix, la mussola, se’n diu que té els ulls vermells perquè és un espia del Maligne, i durant tot el dia va nedant d’aquí cap allà, silenciosament, escoltant tot el que creu que li pot interessar al seu amo.

El dimoni marí de Percy Jackson i el mar dels monstres. Thor Freudenthal.

  A Barcelona existia la tradició del Vaixell del Diable, una nau amb el buc i el velam vermells, pilotada pel Rei de l’Infern i tripulada per éssers barbuts com bocs, que feia naufragar les naus quan hi havia tempesta.

  Segons una balada, un cavaller barceloní a punt de naufragar es nega a pactar amb el Diable de la mar i prefereix morir en estat de gràcia:

 «El barco estava perdut,

estava a punt d'enfonsar-se,

ja demana al Déu del Cel

que l'ajudés a salvar-se.

—Quan jugaves a n'els daus,

massa bé que renegaves...

Ja reclamava al Dimoni,

el de més al fons de l'aigua...

—Jo la vida et salvaré,

però em tens de donar l'ànima.

—L'ànima la dono a Déu

i el cos a la mar salada».

  Per evitar els naufragis, quan es despertaven, des del llit mateix, els mariners catalans cantaven la cançó Les dotze paraules, que era com una mena d’oració que guardava del Diable i de les seves malifetes. També calia prendre precaucions amb els ous. Com que era costum que els mariners i els pescadors esmorzessin grans truites, després aixafaven bé les closques perquè els dimonis marins o les bruixes no les poguessin fer servir de barca i perjudicar-los. Perquè aquesta és l’altra: les bruixes de les zones costaneres tenen com a principal missió fer les seves malifetes en mar. La nit de Sant Joan celebren els seus aquelarres, presidits pel dimoni de la mar, enmig de l’aigua, damunt la qual se sostenen com si fos terra ferma.

  Hi ha qui diu que els dimonis marins són amfibis, perquè viuen indistintament a les platges o al fons del mar. D’altres afirmen que tenen una porta d’accés a l’Infern en un illot de situació imprecisa perdut al mig de l’oceà. Aquesta tradició està emparentada amb la de l’illa dels Vents, des de la qual el Diable, amb una manxa enorme, produeix les grans ventades marítimes que fan naufragar els vaixells. Una llegenda de Cadaqués explica que una vegada el dimoni que regeix la mar es va barallar amb el que regeix la terra. Els pescadors empordanesos van salvar el de la mar in extremis, quan s’estava ofegant (!). Agraït, el dimoni marítim li va mostrar a un patró pescador on era l’illa dels Vents, i li va ensenyar a xiular una tonada per atreure’ls. El patró va viatjar fins l’illa, va xiular i va ficar tots els vents dins d’un sac, però es veu que el va lligar malament i els vents empresonats van sortir volant, sense que mai més se’ls hagi pogut dominar.

  Potser sí que és una llegenda, però el que us puc assegurar és que a Cadaqués hi ha una tradició demonològica sorprenent. Remuntant la recargolada carretera que hi mena, es travessa el salt de la Gorja, una torrentera que puja fins a la cova dels Encantats, famosa pels seus aquelarres, i la roca coneguda amb el nom de Forquilla del Diable. Entre el cap de Creus i la cala Fredosa hi ha també la costa de l’Infern, sota el puig de l’Infern i a prop de sa punta de l’Infern, on hi ha la cova de l’Infern!

Diu la llegenda...

  A Cardona vivia un geni de la sal, en Micó, que es dedicava a convertir en salmorra tot allò que tocava. Ell va ser el qui va construir la Muntanya de sal.

  Aquest Micó era, en realitat un dimoni. Aneu a saber si d’alguna de les tres cases (sí, tres!) que porten aquest nom al terme municipal: Cal Dimoni, al barri de Segalés; Cal Diable, avui enrunada, a Clariana de Cardener; i encara un Cal Dimonis, sota Capdebocs (la de boc, cal recordar-ho, és una de les formes preferides del Maligne per presentar-se davant els humans).

  La llegenda explica que el dimoni de la sal de Cardona estava entestat en fer mèrits davant de Llucifer, per tal de poder ocupar el seient de la seva dreta, a l’Infern. Per aquest motiu, va treballar durant anys i anys enviant la sal de la muntanya a través del riu fins a la mar, perquè els humans no en poguessin fer servir l’aigua per regar.

  Per això ara (abans es veu que no!) la mar és salada.

ELS NOMS DEL DIABLE II. DIABLE, DIMONI, SATAN O SATANÀS?

  La forma més habitual d’anomenar l’Àngel Caigut és «Diable» o «Dimoni». Tots dos noms ja apareixen escrits, en català, a les famoses Homilies d’Organyà, del segle XII.

  Malgrat que ambdues paraules s’utilitzin habitualment com a sinònims, els seus orígens són molt diferents. «Dimoni» prové del grec daemon, i el seu significat és «el que sap». Inicialment, abans que l’Església Catòlica utilitzés el mot per als seus propòsits, els daemons eren una mena de divinitats, un éssers sobrenaturals que actuaven com esperits guardians dels humans des del moment de néixer. La seva naturalesa era a mig camí entre el celestial i el terrestre, i feien de mediadors entre els déus i els homes Els caracteritzava el fet que tant podien ser benèfics, com malèfics, com mantenir-se neutrals. En aquest sentit el millor exemple és el famós daemon particular que es deia que acompanyava Sòcrates.

  També es creia que aquests daemons participaven en la creació contínua de l’Univers. I aquí va ser on «con la Iglesia hemos topado»! I mai més ben dit, perquè, és clar, l’Església no podia admetre que hi hagués cap més creador que Déu. Per tant, calia convertir la competència en éssers malèfics. Així va ser com els primers cristians van començar a assimilar els daemon amb els déus pagans, amb sentit pejoratiu. Els déus que s’adoraven en lloc de Jahvè eren falsos déus; eren dimonis. I aquests dimonis no eren altra cosa que súbdits i obedients subalterns d’un gran senyor del mal, el Diable. La llegenda diu que van néixer de la riallada d’aquest; potser això explicaria el seu esperit molt més alegre i enjogassat; perquè malgrat l’ús indistint dels termes, cal admetre que «Dimoni» suavitza i fins i tot relativitza una mica l’associació amb el Mal que solem fer quan l’anomenem «Diable». 

  

  I és que el significat d’aquest segon nom és ben diferent!

  Cap a l’any 250 aC, setanta dos erudits van emprendre la feixuga tasca de traduir els texts sagrats dels jueus a l’idioma internacional de la ciència i el comerç del moment: el grec. I van ser aquests intel·lectuals i escribes els qui en la versió acceptada, coneguda amb el nom de Bíblia dels Setanta, que és la que avui coneixem, van donar per bona la paraula «Diabolos» com a traducció de «Satan».

  Aquest Satan era un servent de Jahvè que tenia com a missió posar a prova la fidelitat dels homes cap al seu superior. Era, per tant, l’«acusador». Podia ser que fos un «calumniador», un «enganyador», un «mentider», un «destructor»... En qualsevol cas, era un «divisor». I això és precisament el que significa la paraula grega diaballo: dividir. Tot i així, aquell diabolos no va deixar enrere el seu nom original. No solament això, sinó que al Satan hebreu de l’Antic Testament se li va unir un neologisme de la mateixa arrel molt utilitzat als Evangelis: Satanàs.

  Després de «Diable» o «Dimoni», «Satan» o «Satanàs» són  les denominacions més populars del Maligne, les úniques amb les que se l’identifica —un total de 18 vegades— a l’Antic Testament. En canvi, al Nou Testament, quan la figura demoníaca ja està plenament consolidada, la xifra augmenta per a tots els apel·latius: en total és citat unes 300 vegades.

  És significatiu que el Satan que apareix al Llibre de Job esdevingui el Satanàs de l’Apocalipsi de Sant Joan. I aquest Satanàs s’adaptava bé a la idea del Mal. De fet, en l’apòcrif Llibre dels Jubileus se l’identifica ja com a Cap dels dimonis.

El magnífic Satanàs de la pel·lícula «Legend», de Ridley Scott.

Diuen les cròniques...

  «Hi havia 8 dimonis, això és: Satanàs, que es deia “el Vermell”, i “en Carrua”, que és el meu capità, i “en Borbó”, i “en Sargento”, i “en Grea”, i “n’Espardenya”, i “en Gruanya”, i “en Poca-llàstima”; els uns en forma de persones i els altres en forma de cabrons».

  És un extracte de la declaració del pastor de Les Encies Pere Torrent, àlias Cufí, un dels pocs processos catalans on el jutjat era un home. Un pobre home d’escasses ambicions, atès que consta que es va vendre l’ànima al Diable per tal que aquest el deslliurés de la cosa més nímia: «jo li diguí que tenia mal de queixal. I ell me digué: "Si vols venir amb mi a sonar (perquè jo sabia de sonar tamborí i flauta), jo faré que no tindràs més mal de queixal"».

  És clar que devia de ser un mal molt profund, quan va caldre la presència de tota aquella caterva de dimonis de noms tan originals! Si fins i tot hi havia un Borbó!

  Jutjat a Sant Feliu de Pallerols l’estiu de 1619, en Cufí va pagar a la forca el seu mal de queixal.

ELS NOMS DEL DIABLE I. BARSEBUC

  El nom Barsebuc, donat de manera genèrica al Diable, és llarg d’analitzar.

 Sembla ser que el prefix Baal es podria traduir, en la llengua dels antics fenicis, per Príncep o Senyor. Els Baals eren, en origen, déus fenicis que l’Antic Testament es va apressar a convertir en dimonis. Fins hi tot és utilitzat per nomenar-ne un d’ells, Baal, Gran Duc de l’infern, representant amb tres caps: d’home, de gat i de gripau.

  Per a alguns estudiosos Baal Zebul no vol dir altra cosa que Príncep Zebul. Per a d’altres Senyor de l’estança o del temple. En un moment donat, però, la llengua hebrea va transformar el nom propi Zebul en l’expressió Zebuth, que significa «de les mosques», en un intent de ridiculitzar-lo i tornar-lo indigne. El Príncep Zebul es convertia en Baalzebut, el Senyor de les mosques. El Déu de la brutícia, la decrepitud i la corrupció. El Diable.

  Altres versions creuen que sempre es va dir així (Baal Zeboub), i que el motiu era la gran quantitat de mosques que hi havia al voltant dels sacrificats en el seu temple d’Acaron, on era una divinitat local dels oracles fenicis.

  Hi ha qui diu que en un manuscrit anterior a Crist la denominació és aplicada a un dimoni que arruïnava les collites, enviant estols de mosques. En canvi, d’altres opinen que se l’invocava precisament per protegir les meses d’aquests insectes. Els hebreus, que l’anomenaven també Senyor dels fems, creien que les mosques eren les seves emissàries. A l’obra de Josep Maria Folch i Torres Els Pastorets o l'Adveniment de l'Infant Jesús els rabadans fan un joc de paraules, burlant-se de Satanàs i dient que espanta mosques amb la cua, que es «mosqueja».

  El nom hebreu Ba’alzebub, va esdevenir en llatí Belzebub. I en català Barsebuc. I Mestre Mosca. Apareix per primera vegada al Llibre IV dels Reis, on el rei d’Israel, Ococies, després de caure per una finestra i quedar greument ferit, li envia missatgers: «Aneu a consultar Ba’alzebub, déu d’Acaron, si potser sanaré d’aquesta malaltia». L’apòcrif Evangeli de Nicodem l’assimila ja a Llucifer i Satanàs, dient que tots tres són el mateix personatge. I en els Evangelis reconeguts per l’Església, els fariseus acusen Jesús de fer un exorcisme amb l’ajut de Ba’alzebub, príncep dels dimonis.

  En la iconografia se’l representa en forma de monstruosa mosca, d’escarbat, de serp, d’una formosa donzella o, pel contrari, com una figura aterridora amb banyes, ales de rat-penat, nas molt llarg, cua de lleó i una mena de capa vermella de foc que l’envolta. D’altres més imaginatius, com l’arquebisbe d’Arle, Gaspar du Laurens, el revesteixen de llautó amb ornaments vidriats.

Barsebuc. Linhmesh.

  La família Baal ha proporcionat altres noms propis de dimonis, tot i que cap d’ells és utilitzat de manera genèrica per definir el Rei de l’infern.

  Baalberit, o Baherebit, o Beherit, o bé amb la seva abreviació Berit o Barit, és present al folklore català des d’antic. A la representació teatral Assumpció de Madona Santa Maria, pròpia de diversos pobles tarragonins, n’és un dels protagonistes. Llucifer l’envia a temptar la Verge: «Oeix diable, tu, Barit, qui entre els altres ets ardit». I a la consueta mallorquina La Temptació de fra Cardils, sota el nom d’Alberich, es presenta amb les seves atribucions: és el capità de l’ira i la iniquitat.

«Jo só qui les grans ciutats

molt prest les fa destruir,

i les grans concavitats

i pobresa faig venir.»

  Probablement sigui també el famós dimoni Belial, o Beliaberit. Famós perquè segons algunes tradicions va ser qui va arrossegar la major part dels àngels a la revolució. I perquè va ser aquell que el rei Salomó va ficar dins d’una ampolla, amb tot el seu exèrcit de 522.280 dimonis. Famós, finalment, perquè alguns textos antics el defineixen com la imatge més representativa del Diable. Als manuscrits de Qumran és el nom genèric de l’Esperit de les tenebres. A l’apòcrif Evangeli de Bartomeu, quan els apòstols li demanen a Jesús que els hi deixi veure el rostre del Diable, els hi mostra Belial, en forma de drac d’ulls tenebrosos i morro fumejant, d’una llargada de vuit-cents metres, que és sostingut amb cadenes de foc per un estol d’àngels.

  Sant Pau l’identifica amb un ídol immund, les tenebres i la iniquitat, i L’Apocalipsi directament amb la Bèstia.

  Els teòlegs el consideren el dimoni més dissolut, viciós i malvat que resideix a l’infern. El seu nom significa rebel o desobedient i és l’esperit de l’enemistat per a uns i de l’arrogància i la presumpció per a altres. 

  A la família dels Baal pertany també Baalfegor, o Belfegor, un dimoni babilònic que era adorat sobre el mont Fegor, i que és considerat per alguns el geni dels descobriments i els invents que l’home fa servir per enriquir-se, i per altres el de la desídia. Apareix en una espantosa citació bíblica en la que Moisès, per ordre de Jahvè, diu als jutges d’Israel que matin aquells dels seus que s’hagin adherit a Baal-Fegor. Concretament li diu: «penja’ls davant Jahvè a ple sol».

NEW AGE, LA RELIGIÓ DEL DIABLE?

  Tot i trobar-nos al principi del tercer mil·leni des del naixement del cristianisme, l’Església no ha deixat mai de trobar noves heretgies diabòliques en les que fer caure els seus anatemes. L’últim en rebre ha estat el corrent espiritual anomenat New Age o Era d’Aquari, que val la pena esmentar, malgrat no haver arrelat mai excessivament en la societat catalana.

  El New Age va néixer com un compendi dels corrents ideològics i socials dels anys 60: pacifisme, ecologisme, moviments radicals de vegades una mica inconnexes o fins i tot contradictoris. Segons proclama la seva filosofia, el que persegueix és que la humanitat s’endinsi en una nova era espiritual de pau i felicitat. Tingut per la majoria de la societat com una moda més, se’l relaciona amb les drogues, determinada literatura i cinema i, sobretot, determinada música. La música New Age, avui totalment en mans del comerç globalitzador, es caracteritza per la repetició de sons en seqüències alternes, amb la intenció de crear atmosferes relaxants que afavoreixin l’alteració dels estats de consciència.

  Malgrat aquesta innocent descripció, els teòlegs moderns han considerat que es tracta d’una secta religiosa. El cardenal eslovè Franc Rodé, fundador dels Legionaris de Crist, la descriu com «un supermercat de religions on cadascú agafa el que li agrada i deixa la resta». És a dir, que sota la seva aparent filosofia d’acceptació i integració de totes les religions, el que fa és introduir creences paganes, com per exemple la reencarnació, pràctiques esotèriques i ocultistes i heretgies que contradiuen la fe cristiana, a la que, en realitat, pretén destruir. 

  Als seguidors del New Age, l’Església els tira en cara que volen fer creure als éssers humans que poden ser com Déu (allò que els deia el Diable a Adam i Eva, al Paradís, disfressat de serp); i que una de les seves fundadores, Alice Bailey, es comuniqués amb un «esperit demoníac» a través d’una pràctica tan denostada com l’escriptura automàtica.

LA BATALLA CELESTIAL

Dedicat al meu bon amic Miquel Mora i Lladó, que el 29 de setembre mai celebra el seu sant...

  Miquel, Mica-El, significa «Qui com Déu?». Perquè això va ser precisament el que l’arcàngel fidel li va contestar a Lucibell quan aquest li va participar la seva idea de convertir-se en el governador de l’Univers pel damunt del seu Creador. Quan Lucibell va perdre el favor diví, l’arcàngel guerrer va ser ascendit, convertint-se en el lloctinent de Déu.

  Hi ha diversitat d’opinions pel que fa a la data en què es va produir la batalla celestial. Segons Ramon Llull, va ser el mateix dia de la creació dels àngels, el primer diumenge de la història. La tradició jueva la situa el segon dia de la Creació, és a dir, el dilluns següent. Però el cert és que tan sols hi ha un text a la Bíblia que ho esmenti: l’Apocalipsi de Sant Joan. «I es va fer guerra en el Cel: Miquel i els seus àngels guerrejaven contra el drac; i lluitaven el drac i els seus àngels».

Sant Miquel lluitant contra Satanàs. "Frontal dels arcàngels".
Mestre de Sant Pau de Casserres. S. XIII

  Mil cinc-cents setanta anys després d’aquesta somera descripció, el poeta anglès John Milton va escriure, a El Paradís perdut, la que probablement sigui la millor recreació de tota la història de la literatura. Sant Miquel i el Diable, com dos herois d’antigues gestes èpiques, es barallen al mig del Cel, comandant les respectives tropes. En un moment donat, entaulen un torneig singular, brandant les seves magnífiques espases i protegint-se amb els seus escuts recoberts de plaques de diamant. «Ambdós semblen iguals en vigor i agilitat; però l’espasa de Miquel, treta de l’arsenal de Déu, estava trempada de tal manera que cap altre, per molt acerada i penetrant que fos, podia resistir el seu tall. Troba l’espasa de Satanàs i, descendint per ferir amb una força precipitada, la talla totalment per la meitat: després d’això no s’atura, sinó que per mitjà d’un ràpid revés, penetra profundament en el costat dret de l’arcàngel i li obra enterament».

    Lucibell, Llucifer, ha estat vençut, i les portes del Cel s’obren als seus peus.

  Mentre es precipiten cap a l’abisme, els àngels caiguts es van transformant en dimonis, en monstruosos éssers animalitzats. El magnífic retaule de l’església de Sant Miquel de Vielha mostra aquesta mutació gradual: a la part superior encara són àngels; una mica més avall els desapareixen les túniques blanques i els nimbes daurats; esdevenen negres, vermells, verd fosc; els creixen banyes; els peus se’ls transformen en urpes i les ales de plomes blanques, en ales de rat-penat. A la part inferior del retaule, quan són absorbits per les tenebres i el foc, ja estan absolutament caracteritzats com a dimonis.

  Frederic Soler «Pitarra», a El bressol de Jesús, ens en dóna una de les visions més poètiques de la literatura catalana:

«Contra Déu tots blasfemant,

anant caient, rebotíem

i, rebotent, rodolàvem;

i, rodolant, ens moríem

i, tot morint, ens sentíem

que mai de morir acabàvem.»

Diu la llegenda...

  Un dia, el Diable es va presentar a Rupit disposat a fer-se seves les ànimes dels vilatans. Enfilat al rocós cim anomenat castell de l’Envestida, predicava les seves doctrines i temptava els pobres veïns, quan es va escaure passar per allà l’arcàngel Sant Miquel. I, és clar, es van liar a mastegots!

  El combat va ser ferotge. Tant, que en un moment donat el Diable va picar de cap sobre una pedra, deixant-li la marca de les seves banyes i ungles. Aleshores Sant Miquel, que per aquest motiu és el patró del poble, va envestir l’Àngel Rebel daltabaix. 

  Rodolant i tomballant, aquest va anar caient fins abismar-se en el tenebrós gorg de la Trapa, sota el salt de Sallent, per on s’accedeix a l’Infern.

EL MITE FOLKLÒRIC DEL DIABLE CATALÀ

  L’any 1980 l’historiador i folklorista Xavier Fàbregas va tenir l’encert de recuperar d’antics reculls i costumaris una denominació impagable per al nostre país: «Catalunya, terra de dimonis». Quan ja portem tants posts parlant del fet, a ningú li pot sorprendre, doncs ja sabem que el Diable és català i que la nostra geografia és pròdiga en demonolatries en totes les èpoques i des de tots els punts de vista.

  El Diable és, sens dubte, un dels personatge de ficció-realitat més atractius de la història de la humanitat. Per no dir el que més. La curiositat i la fascinació que suscita en els éssers humans de qualsevol raça i condició és deu al fet màgic, misteriós, que sedueix la imaginació, lligat amb la consciència última que no forma part de la nostra realitat quotidiana. L’interès intel·lectual o passional de poetes, novel·listes, pintors i escultors de totes les èpoques, ha contribuït a donar-li un aspecte (uns aspectes) i una personalitat que, amb l’aportació de la imaginació popular i de la eclesiàstica (és difícil trobar una església on no n’hi hagi una representació), l’han convertit en real.

  Les prèdiques i els sermons de frares, clergues i capellans van difondre la imatge de Llucifer i la necessitat d’emparar-se en les doctrines de l’Església per evitar el seu poderós atac. L’Edat Mitjana, amb les seves crisis, guerres, fams i pestes, va ser ideal a l’hora de configurar la malvolença del Diable cap als fills de Déu. Tanmateix, l’exageració fantàstica i la complicada estructura malèfica i infernal ideada pels religiosos eren tan irreals i abstractes que van acabar per debilitar i desacreditar l’invent, fins el punt que va desaparèixer la sorpresa i la por que podia suscitar. En un poble pragmàtic i una mica tantsemenfotista com el català, l’Àngel Maleït, el Príncep del Mal, l’Esperit Malèfic, en paraules de Fàbregas: «En tant que portador d'una lluita d'àmbit còsmic, no ha calat per aquestes contrades. Hom ha escoltat la història i després ha encongit les espatlles segur que una lluita tan enorme i tan abstracta no feia al cas, que era incapaç d'interferir-se en la procreació del bestiar o el resultat de la collita, que al capdavall és el que interessa, que és el que permet de fer coure l'escudella. El dimoni petit ha guanyat la batalla al dimoni gros. A les llegendes populars el dimoni és sempre una figura a la mesura humana, amb el qual es pot discutir i àdhuc fer-hi una juguesca.»

  Aquest Diable i aquests dimonis catalans són personatges familiars, innocentment casolans. El poble els hi ha retornat (o potser mai els hi va extirpar) aquells atributs propis de les divinitats paganes de la Natura, dels petits genis domèstics, de caràcter sobrenatural, sí, però alhora tremendament propers. El nostre dimoni popular, antropomorf i materialista, es va haver d’acostumar a conviure amb el Diable oficial de l’Església, i també amb el de les bruixes i els fetillers. De vegades, ha hagut de compartir espai: imatges, sermons, referents culturals i, sobretot, festes populars i escenaris teatrals. I gairebé sense adonar-se va passar de ser la font de tots els terrors a ser un personatge murri, entremaliat, fatxenda; o bé malcarat, sorollós; o inofensiu, estúpid, impotent, o alegre i burleta, o fins i tot acolorit i pirotècnic. Era inevitable: les derrotes que sovint rebia en l’àmbit popular de rondalles, llegendes i comèdies van obligar al Príncep del Mal a assumir un caràcter més afable. El fet que fos representat per homes dalt d’un escenari o als carrers plens de festa, per força l’havia d’humanitzar. I així apaivagat, no solament perdia el seu caràcter esgarrifós, sinó també els seus noms solemnes i terribles, per adquirir-ne d’altres més humils, ridículs, fins i tot afectuosos.

  Per ser inquilí eminent a Catalunya, problablement la nostra terra és la que més ha assimilat en Banyeta al seu folklore. I ho ha fet especialment des del vessant còmic. El Diable és un personatge que incita al riure i, alhora, es motiu de riota.

  A L’Edat Mitjana, l’Església no reia. El riure era pecat perquè distreia els monjos de la seva severa disciplina i la seva devoció. Només cal recordar la novel·la d’Umberto Eco El nom de la Rosa, on el segon llibre de la Poètica d’Aristòtil, dedicat a la comèdia, provoca la fanàtica reacció del vell monjo Jorge de Burgos. Pel mateix motiu, l’Església sentia una gran aversió contra el teatre i contra els còmics, per posar-se en la pell d’aquests dimonis i dotar-los d’aquesta ambivalència que el poble necessita. No és casualitat que el Diable ridícul, amb les seves bromes i trapelleries que no generen terror sinó comicitat, s’enfili als escenaris a partir del moment en que l’Església més utilitza el Rei de l’Infern per reprimir les heretgies i la bruixeria.

  Tot i així, cal no perdre de vista que aquest Diable d’Els Pastorets, un exemple entre molts, no és només un ésser que provoca el riure dels espectadors, és també, a la seva manera còmica, una representació del triomf del Bé. Però... (sempre hi ha un però, quan parlem del Diable català!), tot i intentar establir una lluita —desigual— entre el Mal i el Bé, amb la intenció de desposseir Satanàs de cap possibilitat de victòria, el nostre personatge se’n surt, d’una manera o altra, i tot i vençut suscita una certa admiració. Al final de la representació nadalenca, quan després de donar un cop de peu al terra se’n torna vençut a l’Infern, ens produeix una certa pena. No estic segura del per què... ¿Perquè se’ns envà un capitost contra els poders fàctics? ¿O perquè sabem que la seva derrota no és definitiva i que segueix aquí, entre nosaltres?

  Sovint, en el folklore català el Rei de l’Infern pren el paper de protagonista absolut. És l’heroi meravellós, amb enginy i poders sobrenaturals, que ens permet obtenir guanys impossibles, com quan construeix ponts pel damunt dels rius. Per tant, és un personatge «benèfic» per als humans; algú, com diu la gent dels Pirineus, amb qui es poden fer tractes. Es produeix una certa subversió del dogma cristià, on els virtuosos i els sants són els herois. Veritablement paròdic, el Diable d’Allò que tal vegada s’esdevingué, de Joan Oliver, afectuós, bondadós i una mica llauna, es presenta com la víctima d’una enganyifa còsmica, penedit del mal que ha causat als humans. En Caïm el defineix com «un bon minyó» disposat a trair Satanàs per tal de protegir la família primigènia. Sens dubte un bon Diable català, que de vegades personifica la rebel·lia des d’un altre angle: dient algunes veritats, però no a l’Altíssim, sinó als polítics, com els personatges del Ball de Diables, que hores d’ara deuen estar brandant, en lloc de forques, estelades.

  En altres ocasions, de tan bonifaci com és, aquest Diable folklòric resulta ingenu, estúpid, fàcil d’ensarronar. El Rei de l’engany i la mentida, l’ésser més poderós després de Déu, es transforma en un «pobre diable» que es deixa ensarronar fàcilment per pactes falsos, o cau en les trampes preparades pels humans, molt més enginyosos que ell, perdent allà on solia guanyar. És el cas d’aquell mandrós que, com que no li agradava treballar, va dir que es donaria al Diable si aquest li omplia la barretina d’or. El Maligne s’hi va avenir ràpidament. El que no sabia era que el murri havia foradat la barretina, i per més or que hi abocava, mai s’omplia.

  Simples llauradors, nens i, molt sovint, dones, són els seus botxins. En les rondalles catalanes és molt habitual l’esquema del Diable que proposa un pacte al pagès amb unes condicions que aquest creu impossibles de complir; quan el Mal Esperit se’n surt, el pagès ha de recórrer a l’astúcia femenina per lliurar-se del compromís. A diverses masies de Catalunya s’explica la llegenda de Les tres comandes, que conta que l’amo d’una masia està preocupat perquè no troba qui li segui els camps. Desesperat, invoca el Diable, que se li apareix, i tanquen el tracte: li proporcionarà tres dimonis que li faran tanta feina com vulgui; quan el pagès no tingui més ocupacions per donar-los, s’emportaran la seva ànima a l’Infern. Afortunadament, el pagès sempre té una dona molt eixerida que sap com tenir-los entretinguts. Una cançó popular ho explica:

—Tu, que et nomenes Barrumbo,

agafaràs la garbella;

de l’aigua del riu de Nàpols

ompliràs esta cisterna.

—Tu, que et nomenes Benjeudi,

agafaràs aquesta infanta,

li ensenyaràs la doctrina,

la doctrina cristiana.

—Tu, que et diuen Barrumbero,

prendràs aquesta pellassa;

renta-la fins que es torni blanca,

blanca com llet enlletada.

I l’un d’ells es deia a l’altre:

—Com et va la teva empresa?

—Com volen que jo la n’ompli

si tota l’aigua se’m vessa?

—Com voleu que jo l’hi ensenyi

si jo mai l’havia apresa?

—Maleïda la pellassa!

Com més la pico, més negra.

Dona que enganya tres dimonis

n’hauria d’ésser princesa.

  De vegades la derrota del Diable català ve donada per la seva absoluta beneiteria, per la seva inhabilitat o per la seva covardia. En el fons se’l té per un espantall inofensiu que en una llegenda no pot tirar-se al mar perquè no sap nedar.

  Arrelat gairebé a tots els àmbits de la nostra rica activitat cultural i folklòrica, és a les rondalles i llegendes on més sovint fa el paper protagonista. Però no sempre, tot cal dir-ho, el mateix paper. En algunes ocasions, és aquest Diable feiner i a l’hora destructor el qui, derrotat pels humans, es resigna a ser el perdedor; però en d’altres és l’Esperit Maligne el qui se surt amb la seva i s’emporta a l’Infern les ànimes d’aquells que han cobejat plaers i riqueses.

  En ocasions, les estratagemes del Diable no inciten al penediment, sinó a la prudència (altre cop el pragmatisme català!). Si els nens fan bondat i fan el senyal de la creu abans de ficar-se al llit, no cal tenir por que cap dimoni vermell amb cua i banyes se’ls fiqui sota el llit. Sovint, però, hi ha una càrrega moral, una demostració tan clara de l’escarment, que el missatge final és que tenir tractes amb el Diable (sigui per invocació, pacte o pecats comesos) sempre es perillós. I la culpa només és dels humans, perquè poquíssimes vegades, en els centenars de contes i llegendes que porto estudiats, les agressions del Maligne són per voluntat pròpia.

  Derrotat i domesticat, el Diable també és enfilat als escenaris o amagat darrere el portal del pessebre, al costat del caganer. O incorporat a la festa popular, a la cercavila, a la processó, per conferir-li un esperit màgic i juganer. És habitual veure’l ballar amb la seva cort de dimonis enmig del petar de coets.

El Diable amb barretina de Les temptacions de Sant Antoni.
1719. Juan de Amargós.

Diu la llegenda...

  Segons el llegendari, el Diable té enterrats nombrosos tresors que fa servir per fer pactes amb els humans. Es diu que per cercar aquests tresors cal portar a la mà dreta una calavera i a l’esquerra un ciri encès. Quan un s’acosta al lloc on hi ha enterrat un d’aquests tresors, la flama parpelleja i guspireja, i acaba apagant-se en sec en l’indret precís on cal començar a cavar.

  A Martinet, un poble de la Cerdanya que es diu de manera prou evocadora (Martinet és un dels noms que es donen al Maligne), expliquen que el Diable tenia el costum de passar corrent pels Pirineus la revetlla de Sant Joan fent inventari dels tresors que hi tenia enterrats. Un any, atabalat perquè havia d’acudir a un dels molts aquelarres que es fan aquella nit, va perdre la barretina, que es veu que era per ell una mena de brúixola que li permetia reconèixer els amagatalls dels seus tresors. D’aleshores ençà, és tradició que qui per la revetlla trobi la barretina del Diable i se l’entafori al cap, podrà descobrir tots els indrets secrets on hi té amagats els tresors. 

  Una altra versió, pròpia del Ripollès, creu que el que va perdre Satanàs va ser un floquet de pèls de la punta de la cua, i que el qui el pugui arreplegar comptarà amb la col·laboració incondicional del seu amo. Per això es diu d’algú que té sort a la vida que posseeix els tres pèls del Diable.